Fem memòria... abril de 1933: fundació del Club Natació Manresa
Commemorem el 90 aniversari de la fundació del Club Natació Manresa
El divendres 7 d’abril de 1933, un any després de la inauguració de la piscina pública de Manresa, es va celebrar la reunió fundacional del Club manresà, presidida pel senyor Francesc Senyal. Hi va assistir un grup d’afeccionats a la natació de la ciutat i es va elegir la primera Junta Directiva del Club Natació Manresa presidida pel senyor Marc Casaponsa Bausili.
El diari El Dia del 8 d’abril de 1933 es va fer ressò de la notícia:
Com van ser els primers anys del Club Natació Manresa?
Des de l’any 1933 fins al 1955 es van posar els fonaments del Club. Aleshores només hi havia piscines exteriors però es van anar creant nous espais per a diversos esports.
Durant la II República cal destacar la figura del nedador Xavier Oms, primer campió de Catalunya del Club. Als inicis de la Guerra Civil es va organitzar un festival poliesportiu amb l’objectiu de recaptar fons per ajudar la ciutat de Madrid que patia l’assetjament de l’exèrcit feixista.
Durant la postguerra el club va créixer de forma multidisciplinar i va incorporar esports i activitats com tennis, bàsquet, boxa, voleibol, excursionisme, hoquei patins, natació sincronitzada i bolera; fins i tot s’hi van fer campionats de colles sardanistes. Es va començar a publicar un butlletí informatiu i també es va compondre l’himne de l’entitat. L’any 1950 el Club Natació Manresa va iniciar l’emissió d’un programa de ràdio setmanal. I aquell mateix any es van oferir els primers cursets de natació per a nens i nenes de la ciutat.
En aquells anys, la temporada s’inaugurava el 23 de juny. La piscina s’obria des de les 6 del matí a la 1 de la nit. L’entrada costava una pesseta i els usuaris es podien fer socis per 60 pessetes l’any, la qual cosa donava dret a entrar gratuïtament a tots els festivals i balls que s’hi organitzaven. Les dones tenien restringit l’accés a les instal·lacions i no hi podien coincidir amb els homes. Tenien assignades cinc hores en un únic dia a la setmana. Les sòcies hi podien entrar gratuïtament amb els seus fills menors de 10 anys.
Quan es va consolidar el Club?
Paral·lelament al període de creixement econòmic que va experimentar el país, l’etapa del 1955 al 1971 va suposar la consolidació del Club.
Es va construir la piscina coberta, la segona de l’Estat després de la del Club Natació Barcelona. Es va superar de llarg el miler de socis. En natació i waterpolo el Club Natació Manresa va competir amb els clubs més importants de l’Estat espanyol.
També va ser un període amb una intensa activitat social amb molta participació dels ciutadans de Manresa. El prestigi de l’entitat va situar-se a un nivell molt elevat, va ser considerada una de les més importants del país i va rebre diversos reconeixements honorífics.
A l’estiu es feia un gran festival amb actuacions musicals, sardanes, natació sincronitzada, waterpolo, tennis, patinatge artístic… Hi assistien moltes famílies manresanes i acabava ja de nit amb vetllades de boxa o lluita lliure, i amb un ball amb la participació d’orquestres de primer nivell. La culminació de tot plegat va ser l’organització del campionat d’Espanya de waterpolo amb participació de clubs de tot l’Estat.
L’any 1959 el president del Club va fer donació de la piscina coberta a la ciutat, i l’entitat va lliurar insígnies de mèrit a personatges importants del règim amb el qual mantenia bones relacions.
Del 1956 al 1959 el Club de Natació va ser entrenat per holandès Cor Braansem, persona que va posar les bases del gran salt esportiu que va tenir lloc en els anys posteriors.
L’any 1960 es va produir un fet històric per al club, ja que el seu esportista Alfons Carbajo va participar en els Jocs Olímpics de Roma, encara que curiosament ho va fer en la disciplina de boxa. Va ser el segon olímpic manresà després del marxador Enric Villaplana que havia participat als jocs de Londres l’any 1948.
En quin moment es van obtenir els principals èxits esportius?
Els èxits esportius del Club van arribar a partir de la construcció de la piscina olímpica el 1971 i fins al 2002.
Durant aquest anys es van recollir els fruits del bon treball fet en l’etapa anterior en la natació i el waterpolo. Uns bons entrenadors, amb molta professionalitat, van saber conduir els equips a l’excel·lència, amb la participació a campionats d’Espanya i a competicions olímpiques.
Amb la construcció de la piscina de 50 metres descoberta, l’entrenador Josep Claret i Ciuró va aconseguir un equip de natació molt potent. Van destacar els nedadors olímpics Neus Panadell, Montserrat Majó, Rosa Estiarte i Pere Balcells.
D’altra banda el waterpolo també va millorar i, durant la dècada dels 80, amb l’esclat de waterpolistes com Manel Estiarte, Albert Canal o Jordi Payà i amb l’arribada de l’entrenador-jugador Gaspar Ventura, tots ells també olímpics, l’equip manresà va arribar a dos subcampionats de la lliga estatal i, per tant, va representar l’Estat espanyol en dues recopes d’Europa.
La progressiva professionalització de l’esport va influir en el fet que, cap a finals de segle, el Club Natació Manresa anés perdent els seus millors esportistes, els quals van marxar a altres clubs de l’Estat i, fins i tot, a l’estranger. L’any 1996, tres waterpolistes manresans, Manel Estiarte, Jordi Payà i Carles Sanz van aconseguir la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Atlanta. I l’any 2000 el nedador Jordi Carrasco va participar en els Jocs Olímpics de Sydney.
Quins canvis es van produir a partir del 2002?
A partir del 2002 i fins al 2013, el Club va viure uns anys de crisi. L’obsolescència de les instal·lacions i les fortes despeses de manteniment van obligar a invertir en la construcció de les noves Piscines Municipals. El Club va canviar radicalment pel que fa als espais d’aigua i als complementaris, i va poder oferir uns serveis de qualitat. Malgrat que no es va poder conservar la pista poliesportiva exterior, les modernes zones de fitness van atraure molt públic.
A nivell esportiu el fet més destacat va ser la participació del triatleta Xavier Llobet als Jocs Olímpics d’Atenes, l’any 2004.
El 2005 el Club Natació Manresa es va fer càrrec de la gestió de les Piscines Municipals. Aquesta gestió va generar unes despeses que el Club no va poder assumir. Malgrat el creixement de l’entitat, fruit de la construcció de les noves instal·lacions, el deute acumulat en un context de crisi econòmica va portar l’entitat a una situació insostenible i l’any 2013 va desaparèixer.
En aquell moment, un grup de socis i treballadors de l’entitat desapareguda van constituir el nou Club Natació Minorisa amb l’objectiu que l’activitat relacionada amb els esports d’aigua no desaparegués de la ciutat. La gestió de les instal·lacions va passar a l’empresa Aigües de Manresa, que la manté fins l’actualitat.
El Club a l’actualitat
Dos esdeveniments han marcat l’evolució del club en els darrers anys. D’una banda, s’ha treballat per poder recuperar el nom de Club Natació Manresa i, d’alguna manera s’ha aconseguit, ja que el Club Natació Minorisa ha passat a anomenar-se Club Natació Manresa 1933. L’altra ha estat el canvi de nom de les Piscines Municipals de Manresa, que actualment reben el nom del seu esportista més il·lustre Manel Estiarte Duocastella.
Aquests dos fets marquen el camí de la recuperació d’una entitat senyera de l’esport català i estatal i d’una importància indiscutible a a nostra ciutat.
Més informació:
- Fem memòria... estiu de 1932: Inauguració de la Piscina Municipal de Manresa.
- Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).
Fem memòria... març de 1951: el boicot als tramvies a Barcelona
El març de 1951, a Barcelona, es va produir un boicot als tramvies que va culminar en una vaga general a diferents poblacions de Catalunya.
Aquestes protestes van representar un canvi important en la mobilització obrera.
Les causes del boicot als tramvies
Les causes del boicot cal situar-les en les dures condicions de vida de la postguerra: restriccions elèctriques, manca de proveïment d’aliments, racionament, estraperlo i encariment del cost de la vida.
L’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser l’increment del preu del tramvia, el mitjà de transport més utilitzat per les classes populars en aquells anys.
El Consell de Ministres havia aprovat l’augment d’un 40% de les tarifes dels tramvies de Barcelona, que passaven de 50 a 70 cèntims. Al mateix temps, però, a Madrid, el bitllet només s’apujava 10 cèntims, amb la qual cosa passava a costar 40 cèntims, és a dir, poc més de la meitat de la tarifa que s’imposava a Barcelona.
Aquest fet va provocar la indignació popular i el 8 de febrer van començar a circular per la ciutat unes octavetes que cridaven al boicot per el dia 1 de març.
El boicot
Després de dies de propaganda, el dijous 1 de març de 1951, es va iniciar el boicot als tramvies que va ser seguit pel 97% dels passatgers habituals. Els tramvies circulaven buits per la ciutat.
El diumenge 4 de març hi havia partit del Barça. El governador civil va pensar que, com que aquell dia plovia molt, s’acabaria el boicot perquè, com era habitual, la gent aniria al camp del Barça utilitzant el tramvia. Però, malgrat la pluja, els barcelonins es va desplaçar a peu a veure el partit.
El boicot va durar 6 dies, durant els quals el governador civil, Eduardo Baeza Alegria, va quedar totalment desbordat pel caràcter popular i espontani del boicot.
El dilluns 5 de març el Govern va ordenar el restabliment de les tarifes anteriors. El boicot als tramvies va ser un èxit popular, malgrat la repressió que molta gent va patir.
Cap a la vaga general
El dimarts 6 de març va tenir lloc una assemblea d’enllaços sindicals, a la seu del Sindicat Vertical de Barcelona. Aquests van decidir convocar una vaga general per el dia 12 de març en protesta per l’encariment de la vida i en favor de la llibertat dels detinguts durant el boicot als tramvies. Entre els enllaços sindicals que assistien a la reunió del 6 de març hi havia militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)[1] que havien començat a infiltrar-se al sindicat oficial amb la intenció de defensar els interessos dels treballadors.
L’entusiasme ciutadà per l’èxit del boicot als tramvies va possibilitar la vaga general del dia 12 de març. Aquesta va tenir un èxit considerable. Hi van participar uns 300.000 treballadors de l’àrea de Barcelona i va durar 24 hores.
Es van produir manifestacions i una concentració a la plaça de Sant Jaume. Aquests fets van provocar violents enfrontaments, al centre de Barcelona, entre la Policia Armada, la Guardia Civil i els manifestants provocant diversos morts, desenes de ferits i centenars de detinguts. L’arribada a Barcelona de nombrosos efectius policials van forçar la reobertura de les fàbriques el dia 13.
[1] PSUC: partit d’ideologia comunista fundat el 1936. Va ser prohibit durant el franquisme.
La vaga general a Manresa
El dia que a Barcelona els vaguistes van tornar a treballar, la vaga es va estendre per Terrassa, Badalona, Mataró i Manresa.
A Manresa la vaga va començar el dia 13 a la Fàbrica Nova i va continuar els dies 14 i 15. El dia 14 de març, davant de la Fàbrica Nova, es va detenir una treballadora de la fàbrica tèxtil Vives SA, acusada de fomentar la vaga, la qual va restar detinguda a la presó més de 10 dies.
Què van representar les vagues de 1951?
Les vagues van comportar molta repressió però també van tenir com a conseqüència la destitució de l’alcalde de Barcelona i del governador civil.
La crisi del 1951 va suposar la fi de les restriccions elèctriques i la supressió, dos mesos després, de les cartilles de racionament. Va contribuir, junt amb altres factors, a un canvi de govern, el juliol de 1951, el qual va portar a terme les mesures per substituir la política econòmica autàrquica per l’economia del lliure mercat.
Les vagues i protestes de 1951 es consideren el començament d’una nova etapa en la lluita del moviment obrer.
Fem memòria... La nevada del Nadal de 1962 a Manresa
Sabies que el Nadal de 1962 Manresa va patir la nevada més forta del segle xx?
I va arribar la neu
La nit del 24 de desembre, i durant tot el dia 25, Manresa va patir la nevada més forta del segle XX i, probablement, una de les més intenses de la seva història. Va començar a nevar cap a les 12:00h de la nit i ja no va parar fins la matinada del dia de Sant Esteve.
La ciutat va quedar coberta per un mantell blanc d’entre 50cm a 70cm, encara que en alguns llocs va arribar fins al metre de gruix.
La nevada va agafar a tothom desprevingut. Les previsions meteorològiques en aquells anys eren molt més inexactes que les actuals. Els mitjans de comunicació locals no dedicaven un apartat a la previsió del temps, només ho feien els d’àmbit estatal. D’altra banda, la televisió era un aparell a l’abast de molt poques famílies que s’informaven sobretot a través de la ràdio. A Manresa, el diari Manresa no va publicar cap notícia avisant dels canvis meteorològics que s’apropaven i Radio Manresa tampoc no va alertar dels canvis que es produirien a la costa central catalana i a les comarques interiors.
La Vanguàrdia del dia 23 de desembre de 1962 pronosticava:
“Los pronósticos para hoy referidos a Catalunya son la persistencia de la bonanza con temperaturas bajas. Los vientos soplaran del Norte y Levante. Heladas matinales en las comarcas del interior. Humedad moderada. Marejadilla de fondo”.
Per Nadal i Sant Esteve la rutina ciutadana canviava, com passa actualment. La majoria de la població no havia d’anar a treballar, les botigues estaven tancades i les famílies es reunien per fer els àpats festius. Aquells dies no es publicaven diaris. Amb tot tancat i amb la perspectiva de dos dies festius, va arribar la nevada.
Aquell matí de Nadal tota la ciutat va quedar trasbalsada. La neu dificultava des de poder sortir per la porta de casa fins a caminar pels carrers o anar amb cotxe. La il·lusió de veure el paisatge nevat, de veure la canalla fent ninots de neu, de veure, fins i tot, gent esquiant pel carrer aviat va contrastar amb les molèsties i dificultats que el fenomen va provocar als ciutadans.
La situació meteorològica
Situat a Rússia, a l’est de la península Escandinava, hi havia un potent anticicló que va facilitar que un flux d’aire fred i sec de tipus continental es dirigís cap al sud d’Europa. A la península Itàlica s’hi trobava una forta depressió.
La situació atmosfèrica va evolucionar accentuant la potència de l’anticicló de Rússia i va enviar aire d’origen siberià cap a Catalunya. D’altra banda, la depressió italiana va situar-se damunt de Còrsega i Sardenya, enviant aire molt humit cap a la costa catalana. El contacte de les dues masses d’aire, fred siberià i humit mediterrani va ser la causa principal de la nevada.
El diari Manresa del dia 27 de desembre explicava:
“Ni en nuestros archivos, ni a las personas a las que hemos consultado, hemos podido hallar antecedentes de una nevada de éstas características, en cuanto a cantidad i a duración, de la ocurrida en estas navidades. Al parecer la mayor data del año 1928 en que la nieve casi alcanzó el medio metro de altura”.
Després de la nevada es va produir una glaçada que va durar molts dies, fet que va agreujar la situació. A la taula de dades següent es pot observar la intensitat d’aquesta glaçada.
Les conseqüències negatives
A l’interior de la ciutat hi va haver problemes de mobilitat. Molts vehicles van quedar colgats per la neu i molts carrers van restar impracticables per la circulació rodada. La Creu Roja va haver d’auxiliar persones per desplaçar-se als hospitals. Algunes teulades es van esfondrar i el subministrament d’aigua de la Sèquia va quedar interromput a l’alçada de Balsareny. L’escorxador no va poder fer la matança d’animals per la impossibilitat de poder-los traslladar.
Les principals vies de comunicació, tant per carretera com per ferrocarril, van quedar tallades. Les dificultats més importants es van viure a la carretera de Manresa a Barcelona per Can Massana on hi va haver automòbils que van quedar immobilitzats i els seus ocupants van necessitar l’ajut de la Creu Roja per poder passar la nit. Els ferrocarrils de la RENFE van tornar a funcionar de nou el dia 29, però només els que anaven amb màquines de vapor i dièsel ja que la línia elèctrica havia quedat malmesa.
Inicialment des de l’Ajuntament es van organitzar les tasques de neteja amb uns dos-cents homes i quatre tractors amb pales.
Malgrat que la nit del dia 27 al 28 va tornar a nevar, el mateix dia 28 va ploure (1,5 l), la qual cosa va ajudar a fondre la neu lleugerament.
Per evitar el desproveïment d’energia es va haver d’obrir camí cap als dipòsits de combustible de la CAMPSA ubicats al barri de La Guia. Pel que fa a la manca d’aliments es va obligar als comerços de queviures a obrir el diumenge dia 30 i es va repartir carn de l’escorxador a les carnisseries. Els forners van informar que tenien existències suficients de farina per fer el pa.
La situació va millorar a partir del dia 30, moment en què diverses empreses que tenien vehicles adaptats per treure la neu es van afegir a les tasques de neteja sumant-hi més treballadors. A més, els trens van tornar a funcionar amb normalitat.
L’hivern de 1962 va ser un dels més freds de la història de la nostra ciutat i la nevada d’aquell Nadal n’és un testimoni important que ha quedat en la memòria col·lectiva dels manresans.
Més informació:
- Web La nevada del 1962 a Manresa.
Fem memòria...11 de setembre de 1976: recuperació de la Diada després del franquisme
Un any més, aquest 11 de setembre, s’ha celebrat la Diada Nacional de Catalunya a tots els pobles i ciutats del país.
Però, en la nostra història recent, no sempre s’ha pogut celebrar.
La celebració de la Diada fins al franquisme
La commemoració dels fets ocorreguts el 1714 es va iniciar a finals del segle XIX. El primer acte es va celebrar l’11 de setembre de 1886. Va ser una missa a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a tocar del Fossar de les Moreres, en record dels barcelonins morts el 1714. No hi va haver sermó perquè les autoritats el van prohibir. Hi van assisitir personalitats destacades del catalanisme de l’època.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, es va instal·lar una estàtua dedicada a Rafael Casanova, que el 1714 era el Conseller en cap de Barcelona, al Passeig de Sant Joan, davant l’Arc de Triomf. Aquest es va convertir en un indret de referència d’actes reivindicatius de tot tipus. El 1914, el monument es va traslladar a la Ronda Sant Pere.
El 1891, l'entitat Foment Catalanista va organitzar una vetlla en honor als màrtirs de 1714 a Barcelona i molt aviat altres pobles i ciutats s'hi van sumar amb actes diversos com misses, conferències, discursos, obres de teatre o lectures de poemes. A partir de l'any 1894, s'hi va afegir una processó fins al monument en honor a Rafael Casanova per fer-hi ofrenes florals. El 1901, es van produïr alguns enfrontaments davant aquest monument i la Diada va evolucionar cap a la reivindicació política.
El 1905, la Comissió organitzadora va fer una crida a la població perquè hi participés. El Govern Civil ho va prohibir i va posar multes als organitzadors. El 1923, la celebració ja tenia un caràcter més massiu, amb ofrenes florals arreu del país. Amb el cop d'estat, esdevingut pocs dies després, i la dictadura de Primo de Rivera es va prohibir aquesta celebració.
El 1931, amb la proclamació de la Segona República, es va acabar la prohibició i es va celebrar de nou la Diada, que durant aquests anys va tenir un caràcter més institucional i polític i va gaudir d'una gran participació popular.
Durant el franquisme la commemoració va ser de nou prohibida i el monument a Rafael Casanova va ser retirat. La celebració de la Diada va passar a formar part de la clandestinitat. Malgrat que als anys quaranta es van fer algunes accions propagandístiques, no va ser fins al 1964 que es va constituir una comissió per commemorar la Diada. El Comitè de l'Onze de Setembre es va crear per celebrar el 250è aniversari dels fets de 1714 i va aconseguir aplegar unes 3.000 persones a Barcelona tot i l'oposició del Govern Civil.
La Diada de Sant Boi l’any 1976
La primera celebració legal de la Diada, després de la dictadura, va ser un acte massiu a Sant Boi de Llobregat l'11 de setembre de 1976 que va convocar l'Assemblea de Catalunya, que agrupava els partits i sindicats catalans.
No feia ni un any de la mort de Franco i l’oposició política encara era clandestina. El 10 d’agost es va constituir la Comissió Onze de Setembre amb l’objectiu d’organitzar una commemoració unitària de la Diada de caràcter reivindicatiu.
L’acte s’havia de celebrar al parc de la Ciutadella de Barcelona, pel significat històric d’aquest espai: Felip V hi va fer construir una fortalesa per controlar la població el 1714. Quan només faltaven cinc dies, no va ser autoritzat. Es temia que es produís una gran mobilització a la ciutat de Barcelona.
Malgrat la prohibició, la Comissió va mantenir la convocatòria i es van anar produint adhesions a la Diada d’organitzacions socials i polítiques de dins i de fora de Catalunya.
Després de moltes negociacions entre la Comissió i el governador civil, es va acordar traslladar l’acte a la població de Sant Boi de Llobregat, a quinze quilòmetres de Barcelona. L’historiador Josep Benet va suggerir aquest nou emplaçament ja que Rafael Casanova està enterrat a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi.
A les cinc de la tarda, la plaça de Sant Boi era plena a vessar de gent i de pancartes amb el lema “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.
La convocatòria va ser un èxit total i va suposar la recuperació de l’11 de setembre com a Diada Nacional de Catalunya.
La Diada de 1976 a Manresa
Manresa no es va quedar al marge d’aquella mobilització. El 10 de setembre de 1976, va viure un dels actes més multitudinaris d’aquells anys a la ciutat.
L’Assemblea del Bages va promoure l’organització d’un míting al pavelló del Congost de Manresa el dia abans de la Diada, per tal que la gent es pogués desplaçar a Sant Boi l’endemà.
Va ser també un acte multitudinari que va reunir unes 3.000 persones, segons els organitzadors. El governador civil de Barcelona va prohibir inicialment el míting que portava per títol "Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya". Els organitzadors van haver de cedir i eliminar el concepte Diada Nacional de Catalunya. Només així es va permetre la seva celebració.
Per primera vegada, després de prop de 40 anys de dictadura, es va poder celebrar públicament la Diada a la ciutat.
L’11 de setembre de 1976 de Sant Boi va esdevenir un precedent fonamental de reivindicació pacífica i unitària del catalanisme.
L'any següent, l’11 de setembre de 1977, es va poder fer la primera manifestació a Barcelona, que va reunir un milió de persones sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". El 29 de setembre del mateix any, es va restablir la Generalitat de Catalunya.
El 1980, la Diada de l’11 de setembre va ser declarada Festa Nacional de Catalunya pel Parlament de Catalunya.
Més informació:
- Web El míting de la Diada Nacional del 1976 a Manresa.
- Web Actes autoritzats i prohibits als inicis de la Transició a Manresa (finals 1975-1977).
Fem memòria... La Cova de Sant Ignasi i la guerra civil
Sabies que la Cova de Manresa es va convertir en museu durant la guerra civil?
① El conjunt de la Cova de Sant Ignasi
Un dels edificis que destaca quan arribem a Manresa, a més de la basílica gòtica de la Seu i del Pont Vell, és el conjunt monumental de la Cova de Sant Ignasi.
Es tracta d’un conjunt d’edificis (cova, església, casa d’exercicis, residència…) que es va anar construint en diverses etapes, des del segle XVII fins al segle XX, a l’indret que Ignasi de Loiola va freqüentar per pregar i meditar durant la seva estada a Manresa. És propietat de l’orde religiosa de la Companyia de Jesús i l’indret ignasià més important de la ciutat.
La seva història reflecteix els conflictes i esdeveniments que va viure la ciutat i el país durant tots aquest segles.
Així, el 1767, a causa de l’ordre del rei Carles III que suprimia la Companyia de Jesús, la residència de la Cova es va convertir en un asil i l’església es va tancar al públic.
Més endavant, el 1811, amb l’ocupació de les tropes franceses, la residència es va convertir en caserna i l’església es va fer servir com a estable.
Durant el procés de desamortització (1836), l’església va ser un magatzem de fusta i després un estable, i la residència es va convertir en vivendes per a famílies pobres.
El gener de 1932, el govern de la República va decretar la disolució i la confiscació de les propietats de la Companyia de Jesús. El conjunt de la Cova va ser precintat el febrer del mateix any.
② La Cova es converteix en museu
Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, la Cova, que estava custodiada per la Guàrdia Civil, no va patir cap tipus de destrucció, com va passar en altres edificis religiosos de la ciutat.
Amb el suport del Comitè de Conservació d’Edificis Públics i Patrimoni Artístic i Cultural que s’havia creat per intentar frenar les destrosses del patrimoni que s’estaven produint, el manresà Lluís Rubiralta i un equip de voluntaris es van mobilitzar per protegir les obres d’art que estaven en perill.
El 6 d’agost de 1936, l’Ajuntament va cedir l’edifici de la Cova per acollir les peces i obres d’art que s’havien pogut salvar de les esglésies que havien estat assaltades o enderrocades, tant de Manresa com d’altres poblacions de l’entorn.
Lluís Rubiralta explicava així aquell moment:
“El President efectiu [del Comitè de Salvament] Josep Torra ens donà la grata notícia que ens havia estat concedit l’espaiós i magnífic edifici de la Cova de Sant Ignasi, antiga residència de la Companyia de Jesús. De forma, que en endavant ja podríem transportar-hi tot allò que creguéssim convenient, i que, demés, una camioneta a les ordres del Municipi, ens ho traslladaria.
Allò, semblava que començava a rutllar sobre rodes, i l’alegria que ens causà, almenys a mi, fou enorme.” ¹
Malgrat altres aspiracions de convertir l’edifici en una escola militar o en una caserna, entre altres, la Cova es va acabar convertint en museu municipal. Les dependències de la casa d’execicis es van habilitar per acollir tota mena de peces artístiques.
Capitells, escultures, retaules, finestrals, peces de ceràmica, sepulcres i altres objectes d’èpoques i procedències diverses van ser catalogats i col·locats amb cura per tal de ser preservats.
Obres tan destacades com el retaule gòtic del Sant Esperit o el de Sant Marc procedents de la basílica de la Seu, o la portalada romànica de l’església de Talamanca, entre moltes altres, es van instal·lar a les diverses sales i corredors de l’edifici com es pot observar en aquestes fotografies.
La creació del museu municipal a la Cova va ser fonamental per salvar una part del nostre patrimoni artístic que probablement s’hauria malmès o perdut.
Com escrivia Lluís Rubiralta el 5 de maig de 1937:
“Aquell muntatge precipitat i sense mitjans adequats, és un exponent d’allò que es pot fer amb una gran dosi d’entusiasme.”³
Més endavant, el 6 de març de 1937, el Consell Municipal també va acordar el trasllat de l’Arxiu Municipal, que estava a l’edifici de l’Ajuntament, a les dependències de la Cova per garantir la seva seguretat.
Durant la guerra, les plantes superiors de l’edifici van allotjar persones refugiades procedents d’Astúries i el País Basc, així com una residència d’estudiants que depenia de l’Ajut Infantil de rereguarda. I l’espai pròpiament de la cova o coveta es va habilitar com a refugi antiaeri.
Els darrers mesos de 1938 i el gener de 1939, l’edifici també va acollir el professorat i l’alumnat de l’institut Lluís de Peguera de Manresa, ja que l’edifici de l’institut s’havia reconvertit en hospital militar.
En acabar la guerra, la Companyia de Jesús va recuperar la propietat de l’edifici i s’hi va instal·lar de nou una comunitat de jesuïtes. Progressivament, les obres d’art dipositades van anar tornant al seu lloc d’origen o van passar a formar part del Museu de Manresa que es va inaugurar l’any 1941.
Ignasi de Loiola va arribar a Manresa, procedent de Montserrat, el març de 1522 i s’hi va estar durant onze mesos. La seva estada a la ciutat va suposar un canvi radical a la seva vida.
500 anys després la ciutat de Manresa commemora aquest fet amb nombrosos actes i esdeveniments.
Més informació:
- Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.
-Web Memòries de Lluís Rubiralta. El salvament del patrimoni durant la guerra.
- ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
Notes:
¹ Font: Web Memòries de Lluís Rubiralta.
² Font: ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
³ Font: Web Memòries de Lluís Rubiralta.
Fem memòria... Gaudí i la Seu de Manresa
Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu de Manresa?
① Una façana inacabada
La Seu de Manresa es va construir el segle XIV sota la direcció del mestre d’obres Berenguer de Montagut. La seva construcció es va dur a terme en diverses fases.
A finals del segle XV, l’obra es va donar per finalitzada. Però, en realitat, la façana principal es va tancar amb un simple mur i va quedar, per tant, inacabada.
En els segles posteriors, s’hi van afegir diversos elements o construccions que no tenien res a veure amb l’estil ni l’harmonia del conjunt de l’edifici.
Aquest és l’aspecte que va tenir durant més de 250 anys i fins a principis del segle XX.
② El projecte d’Alexandre Soler i March
La imatge que oferia la façana principal de l’edifici més emblemàtic de la ciutat no satisfeia els manresans que no la consideraven prou digne.
Mogut per aquesta inquietud, el mecenes manresà Prudenci Comellas i Sala va proposar a l’arquitecte Alexandre Soler i March que fes un projecte per construir una nova façana per a la Seu i es va comprometre a patrocinar una part de les obres.
El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat.
El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.
Segons explicava Soler i March en un un article publicat a la revista manresana "Ciutat" el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”. ¹
③ La visita de Gaudí
En aquell moment, Antoni Gaudí estava totalment dedicat a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu.
La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona.
Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou.
Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Sembla ser que la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.
④ El projecte final
Alexandre Soler i March va fer un segon projecte que recollia les idees i les consideracions de Gaudí.
En el nou projecte es substituïa l’antic porxo per un pòrtic format per tres arcades, s’afegia un nou baptisteri i es coronava el campanar amb una agulla piramidal. També es preveia una nova coberta de dues vessants.
Finalment, la proposta de Soler i March va ser aprovada i l’agost de 1915 van començar les obres, que van durar gairebé vint anys.
Després de construir la paret de la nova façana, l’agulla del campanar i el baptisteri, les obres va quedar aturades, del 1921 al 1933, per motius bàsicament econòmics.
El 1933, en plena República, es van reprendre i es van acabar. Durant la Festa Major del 1934 es va fer la inauguració de la nova façana.
Com es pot observar en la imatge, no es va dur a terme la construcció d’una nova coberta.
D’altra banda, l’agulla del campanar va ser enderrocada el 1936, als inicis de la Guerra Civil.
Més informació:
Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.
Notes:
¹ Font: Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.
² Font: La Seu de Manresa: 700 anys. Barcelona: COAC, 2021.
Fem memòria... L’església de Sant Pere Màrtir i la plaça Sant Domènec de Manresa
Sabies que fins l’any 1936 bona part de la plaça Sant Domènec estava ocupada per l’església de Sant Pere Màrtir i la plaça actual no existia?
El segle XIV, en aquest espai, a tocar de la muralla que aleshores envoltava la ciutat, es va construir l’església gòtica de Sant Pere Màrtir. Les obres es van iniciar el 1321 i no es van acabar del tot fins al segle XVIII.
Al costat s’hi va construir un convent de frares de l’orde dels dominics o predicadors, que a mitjans del segle XIX va ser enderrocat, com a conseqüència de la desamortització religiosa. Posteriorment, en el lloc que ocupava el claustre, s’hi va construir el teatre Conservatori inaugurat el 1878.
El segle XIX, la ciutat va créixer i aquest indret es va convertir en el punt de connexió entre la part antiga i la moderna i, per tant, en el centre de la ciutat.
En aquesta imatge, anterior al 1936, s’observa clarament l’església de Sant Pere Màrtir que presideix tot l’espai.
El 1936, amb l’esclat revolucionari que es va produir arreu de Catalunya, el Comitè Revolucionari i Antifeixista va prendre el control de la ciutat i va decidir l’enderrocament de set esglésies, entre elles la de Sant Pere Màrtir.
El 7 de setembre de 1936 es van iniciar les obres per tirar-les a terra. Aquestes actuacions es van dur a terme amb el desacord total de l’Ajuntament, excepte en el cas de l’església de Sant Pere Màrtir.
Així, el 26 d’agost de 1936, la comissió de Foment de l’Ajuntament va aprovar enderrocar només aquesta església. Aquesta decisió obeïa l’objectiu de l’Ajuntament republicà de construir una gran plaça al centre de la ciutat, segons el projecte de Francesc Cuixart. Es considerava que no tenia un gran valor arquitectònic i que, en canvi, per les seves dimensions, era un destorb.
També van acordar tirar a terra el teatre Conservatori. Diverses entitats culturals s’hi van oposar i van demanar a l’alcalde que s’evités l’enderrocament. Finalment, per falta de diners, no es va ensorrar.
Sí que es va dur a terme, però, l’enderrocament de l’església de Sant Pere Màrtir. Les obres van començar el 7 de setembre de 1936 i van durar uns quants mesos. El febrer del 1937 l’església ja estava totalment enrunada.
A partir de l’octubre de 1936, la Junta de Defensa de la ciutat va iniciar la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels bombardeigs. Un d’ells es va construir a l’espai que havia deixat lliure l’església de Sant Pere Màrtir, adossat al mur del teatre Conservatori. Era el refugi més cèntric i tenia capacitat per 160 persones.
Aquesta és la imatge de la plaça després de la guerra. S’observa amb claredat el refugi antiaeri. Actualment només se’n conserva una part.
Uns anys després, el 1946 es va urbanitzar la plaça, amb la instal·lació de fanals, bancs i parterres. El refugi va quedar amagat darrere d’una paret. La plaça es va inaugurar el juliol del mateix any.
Durant 50 anys, la plaça més cèntrica de la ciutat va oferir aquest aspecte.
Amb el pas del temps, la plaça es va anar deteriorant i, als anys noranta, l’Ajuntament va decidir reformar-la del tot. Les obres van començar l’octubre de 1996 i van deixar al descobert els fonaments de l’antiga església de Sant Pere. Després d’aquesta important urbanització de la plaça Sant Domènec, es va fer una segona fase d’ampliació, el 2006.
El projecte de crear una gran plaça no es va poder dur a terme durant els anys de la República. Però l’enderrocament de l’església de Sant Pere Màrtir va generar un nou espai que, remodelat fa 25 anys, segueix sent l’indret central de la ciutat.
Més informació:
- Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.
Fem memòria... maig de 1945: l’alliberament del camp de Mauthausen
El 5 de maig de 1945 el camp de concentració i d’extermini de Mauthausen va ser alliberat pels exèrcits dels països aliats.
El camp de Mauthausen
El 5 de maig de 1945, pocs mesos abans que finalitzés la Segona Guerra Mundial, les tropes americanes van entrar al camp de concentració i d’extermini de Mauthausen. Va ser un dels darrers camps a ser alliberats.
El complex Mauthausen-Gusen aplegava dos camps de concentració i extermini ubicats en aquestes localitats austríaques. La població de Mauthausen tenia com a principal activitat econòmica l’explotació de les pedreres que proveïen les llambordes per empedrar els carrers de les poblacions d’Àustria. Aquest va ser el principal motiu per a construir-hi un gran camp de concentració aprofitant els presoners com a mà d’obra.
A la zona també s’hi troben les restes dels túnels en els quals els nazis construïen armament amagats dels avions aliats. Alguns d’aquests túnels es troben a les poblacions de Gusen i Ebensee on molts dels presoners hi feien treballs forçats.
De tots els camps nazis, Mauthausen és el que va concentrar la majoria dels ciutadans espanyols que, exiliats com a conseqüència de la Guerra Civil, hi van anar a parar per diferents circumstàncies. Es calcula que hi va haver 4.427 deportats espanyols, dels quals 936 eren catalans i 35 manresans, d’aquests, 19 hi van perdre la vida.
Memòria dels deportats
El primer diumenge de cada mes de maig, l’organització internacional Amical de Mauthausen, constituïda per exdeportats de diferents països del món, amb el suport de la majoria de governs d’aquests països, realitza un acte commemoratiu de l’alliberament del camp per part dels exèrcits aliats.
A Manresa, com en altres ciutats, les llambordes stolpersteine, col·locades davant el domicili on vivien quan va començar la Guerra Civil, recorden els manresans que van ser deportats.
Joaquim Amat i Piniella, periodista, escriptor i polític manresà, va ser un dels que va sobreviure. Va estar empresonat a Mauthausen des del 1940 fins al 1945. La seva novel·la K.L. Reich està inspirada en els fets que hi va viure.
L’any 2013, coincidint amb el centenari del seu naixement, la ciutat de Manresa es va plantejar fer un reconeixement a tots els manresans que van patir la deportació als camps nazis. La iniciativa va cristal·litzar en el Projecte Manresa-Mauthausen que, a més de la commemoració, volia servir per donar a conèixer la situació de l’exili i la repressió que es va produir després de la Guerra Civil espanyola. És, per tant, un projecte per a la recuperació de la memòria històrica, però també de reflexió sobre els valors de la nostra societat.
Actualment, en el marc d’aquest projecte, els instituts de secundària Lluís de Peguera, Pius Font i Quer, i Lacetània de Manresa; Gerbert d’Aurillach de Sant Fruitós de Bages; i Pere Fontdevila de Gironella; organitzen estades conjuntes amb grups d’alumnes per visitar les instal·lacions i assistir als actes commemoratius de l’alliberament del camp. Les estades sempre van acompanyades d’activitats relacionades amb la memòria històrica i la cultura de la pau. Aquesta experiència ha estat sempre molt enriquidora i molt ben valorada tant per l’alumnat com pel professorat que hi participa.
Més informació:
- Web Manresans deportats als camps Nazis.
- Web Joaquim Amat-Piniella, escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974).
- Web Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000) manresà deportat a Mauthausen i Gusen.
- Web memòria.cat/edu. Personatge del mes: Francesc Boix i Campo (1920-1951).
Fem memòria... 50 anys de la constitució de l’Assemblea del Bages
Aquest març de 2021 es compleixen cinquanta anys de la constitució de l'Assemblea del Bages, un organisme de socialització i mobilització antifranquista.
Què era l’Assemblea del Bages? Quan es va fundar?
L'Assemblea del Bages va ser un organisme local i comarcal unitari de lluita antifranquista, que es va fundar el març de 1971 en una reunió clandestina que va tenir lloc a l’església de Santa Maria de Camps (Fonollosa).
En la seva creació hi va jugar un paper important l’existència a Manresa d’entitats molt dinàmiques com Art Viu, Cine-club Manresa, Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Agrupació Manresana de Folklore i Omnium Cultural.
En el vessant més polític, a l’activitat clandestina portada a terme per partits com el PSUC, s’hi va afegir la creació, el setembre de 1970, de la Comissió per a la Promoció Política. Aquestes dues formacions van impulsar l’Assemblea del Bages, a la qual s’hi van incorporar, també, el Partit Carlí de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya, el sindicat CCOO, i entitats com Cine-Club i el Centre Excursionista de la Comarca del Bages.
L’Assemblea del Bages va ser una de les primeres de Catalunya i, uns mesos després de la seva creació, es va incorporar a l’Assemblea de Catalunya.
Què va ser l’Assemblea de Catalunya?
L’Assemblea de Catalunya es va fundar, el novembre de 1971, com un organisme democràtic unitari i d’oposició a la dictadura franquista. Agrupava entitats, associacions de veïns, partits i sindicats.
El seu programa es resumia en quatre punts: amnistia general, llibertat democràtiques, restabliment de l’Estatut del 32 i coordinació amb els altres pobles de la península per lluitar contra la Dictadura.
L’Assemblea de Catalunya va coordinar i organitzar les principals mobilitzacions populars contra la dictadura franquista. A nivell de Manresa i el Bages, l’Assemblea del Bages va organitzar manifestacions i actes de lluita contra la dictadura amb l’objectiu d’aconseguir la democràcia i l’autonomia.
El 2 d’abril de 1976 l’Assemblea del Bages va canviar de nom i es va anomenar Assemblea Democràtica del Bages.
Fem memòria...100 anys de la Volta Ciclista a Catalunya
La Volta, present a Manresa en 92 ocasions
Del 22 al 28 d’aquest mes de març, es celebrarà l’edició número 100 de la Volta Ciclista a Catalunya. La Volta és la tercera prova ciclista per etapes amb més edicions del món, després del Tour de França i del Giro d’Itàlia.
La primera edició es va celebrar l’any 1911 i només s’ha aturat en tres ocasions: del 1914 al 1919, a causa de la I Guerra Mundial; del 1937 al 1938 durant la Guerra Civil espanyola; i el 2020 per la pandèmia de la Covid-19.
La relació de Manresa amb la Volta és molt estreta i ve de lluny. Comença amb la segona edició el 1912, quan va acollir una de les seves tres etapes: Barcelona-Manresa, Manresa-Lleida i Lleida-Barcelona.
Des d’aleshores, la Volta ha estat present a la ciutat, d’una manera o altra, en 92 ocasions. Després de Barcelona, és la ciutat que ha estat més vegades inici o final de la competició. S’hi han viscut dos inicis de la prova, el 1970 i el 1991; i tres finals, el 1969, el 1974 i el 1981. I ha acollit 48 arribades i 39 sortides d’etapa.
Durant aquests anys, l’afició manresana ha vist pujar al podi ciclistes emblemàtics com el navarrès Mariano Cañardo, el 1936 (guanyador de la Volta d’aquell any, la darrera abans de la Guerra Civil); el català Miquel Poblet, el 1948 i el 1949; el basc Domingo Perurena, el 1971 i el 1975; l’irlandès Sean Kelly, el 1984 (guanyador de la Volta d’aquell any); o el corredor de Cantàbria Óscar Freire, el 2003, entre molts altres.
La Volta també ha comptat amb la presència dels ciclistes manresans Josep Pesarrodona, guanyador el 1974 de la 6a etapa (Campdevànol–Andorra la Vella) i de la Vuelta a Espanya el 1976; i Francesc Sala que hi va participar en cinc edicions entre els anys 1980 i 1985.
La població de Manresa i comarca sempre ha donat molt bona acollida a aquest esdeveniment. El 1931, se li va atorgar el Trofeu Macià per ser la ciutat que va acollir més bé els ciclistes en la Volta d’aquell any.
El proper 26 de març, Manresa rebrà la final de la cinquena etapa (Pobla de Segur-Manresa) i serà present així en aquesta edició especial del 100 aniversari.
Més informació:
- Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).
- Web Arxiu fotogràfic de la Casa Jorba.
- Web Volta Ciclista a Catalunya.
Notes:
¹ Font: La memòria de les imatges. Regió 7. (Biblioteca Comarcal de Catalunya. Sèrie gràfica I).
² Font: GONZÁLEZ, Felip ; SARDANS, Jordi. La Transició. Volum 2. Manresa: Parcir, 1997. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
³ Font: ALOY, Joaquim ; SARDANS, Jordi. La República. Volum 2. Manresa: Parcir, 1991. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).