Fem memòria... La nevada del Nadal de 1962 a Manresa

Passeig de Pere III de Manresa, desembre de 1962. (Fotografia: Fotografia Francitorra. Font: web memoria.cat/nevada).

Sabies que el Nadal de 1962 Manresa va patir la nevada més forta del segle xx?


I va arribar la neu

La nit del 24 de desembre, i durant tot el dia 25, Manresa va patir la nevada més forta del segle XX i, probablement, una de les més intenses de la seva història. Va començar a nevar cap a les 12:00h de la nit i ja no va parar fins la matinada del dia de Sant Esteve.

La ciutat va quedar coberta per un mantell blanc d’entre 50cm a 70cm, encara que en alguns llocs va arribar fins al metre de gruix.

La nevada va agafar a tothom desprevingut. Les previsions meteorològiques en aquells anys eren molt més inexactes que les actuals. Els mitjans de comunicació locals no dedicaven un apartat a la previsió del temps, només ho feien els d’àmbit estatal. D’altra banda, la televisió era un aparell a l’abast de molt poques famílies que s’informaven sobretot a través de la ràdio. A Manresa, el diari Manresa no va publicar cap notícia avisant dels canvis meteorològics que s’apropaven i Radio Manresa tampoc no va alertar dels canvis que es produirien a la costa central catalana i a les comarques interiors.

La Vanguàrdia del dia 23 de desembre de 1962 pronosticava:

“Los pronósticos para hoy referidos a Catalunya son la persistencia de la bonanza con temperaturas bajas. Los vientos soplaran del Norte y Levante. Heladas matinales en las comarcas del interior. Humedad moderada. Marejadilla de fondo”.

Per Nadal i Sant Esteve la rutina ciutadana canviava, com passa actualment.  La majoria de la població no havia d’anar a treballar, les botigues estaven tancades i les famílies es reunien per fer els àpats festius. Aquells dies no es publicaven diaris. Amb tot tancat i amb la perspectiva de dos dies festius, va arribar la nevada.

Aquell matí de Nadal tota  la ciutat va quedar trasbalsada. La neu dificultava des de poder sortir per la porta de casa fins a caminar pels carrers o anar amb cotxe. La il·lusió de veure el paisatge nevat, de veure la canalla fent ninots de neu, de veure, fins i tot, gent esquiant pel carrer aviat va contrastar amb les molèsties i dificultats que el fenomen va provocar als ciutadans.

Jugant al Parc de la Seu de Manresa, desembre de 1962. (Fotografia: Alba Serra. Font: web memoria.cat/nevada).

La situació meteorològica

Mapa isobàric on es pot observar l’anticicló situat a Rússia i la depressió a Itàlia. (Font: La Vanguàrdia, 23 de desembre de 1962).

Situat a Rússia, a l’est de la península Escandinava, hi havia un potent anticicló que va facilitar que un flux d’aire fred i sec de tipus continental  es dirigís cap al sud d’Europa. A la península Itàlica s’hi trobava una forta depressió.

La situació atmosfèrica va evolucionar accentuant la potència de l’anticicló de Rússia i va enviar aire d’origen siberià cap a Catalunya. D’altra banda, la depressió italiana va situar-se damunt de Còrsega i Sardenya, enviant aire molt humit cap a la costa catalana. El contacte de les dues masses d’aire, fred siberià i humit mediterrani va ser la causa principal de la nevada.

El diari Manresa del dia 27 de desembre explicava:

Ni en nuestros archivos, ni a las personas a las que hemos consultado, hemos podido hallar antecedentes de una nevada de éstas características, en cuanto a cantidad i a duración, de la ocurrida en estas navidades. Al parecer la mayor data del año 1928 en que la nieve casi alcanzó el medio metro de altura”.

Després de la nevada es va produir una glaçada que va durar molts dies, fet que va agreujar la situació. A la taula de dades següent es pot observar la intensitat d’aquesta glaçada.

(Font: Joan M. Serra. Episodis Meteorològics Singulars, segles XIX i XX. Manresa i la Catalunya Central. Parcir Edicions, 2022).

Les conseqüències negatives

A l’interior de la ciutat hi va haver problemes de mobilitat. Molts vehicles van quedar colgats per la neu i molts carrers van restar impracticables per la circulació rodada. La Creu Roja va haver d’auxiliar persones  per desplaçar-se als hospitals. Algunes teulades es van esfondrar i el subministrament d’aigua de la Sèquia va quedar interromput a l’alçada de Balsareny. L’escorxador no va poder fer la matança d’animals per la impossibilitat de poder-los traslladar.

Les principals vies de comunicació, tant per carretera com per ferrocarril, van quedar tallades. Les dificultats més importants es van viure a la carretera de Manresa a Barcelona per Can Massana on hi va haver automòbils que van quedar immobilitzats i els seus ocupants van necessitar l’ajut de la Creu Roja per poder passar la nit. Els ferrocarrils de la RENFE van tornar a funcionar de nou el dia 29, però només els que anaven amb màquines de vapor i dièsel ja que la línia elèctrica havia quedat malmesa.

Inicialment des de l’Ajuntament es van organitzar les tasques de neteja amb uns dos-cents homes i quatre tractors amb pales.

Malgrat que la nit del dia 27 al 28 va tornar a nevar, el mateix dia 28 va ploure (1,5 l), la qual cosa va ajudar a fondre la neu lleugerament.

Per evitar el desproveïment d’energia es va haver d’obrir camí cap als dipòsits de combustible de la CAMPSA ubicats al barri de La Guia. Pel que fa a la manca d’aliments es va obligar als comerços de queviures a obrir el diumenge dia 30 i es va repartir carn de l’escorxador a les carnisseries. Els forners van informar que tenien existències suficients de farina per fer el pa.

La situació va millorar a partir del dia 30, moment en què diverses empreses que tenien vehicles adaptats per treure la neu es van afegir a les tasques de neteja sumant-hi més treballadors. A més, els trens van tornar a funcionar amb normalitat.

L’hivern de 1962 va ser un dels més freds de la història de la nostra ciutat i la nevada d’aquell Nadal n’és un testimoni  important que ha quedat en la memòria col·lectiva dels manresans.

Tractor amb pala llevaneus treballant al Passeig de Pere III de Manresa, desembre de 1962. (Fotografia: Fotografia Ronart. Font: web memoria.cat/nevada).

Més informació:

- Web La nevada del 1962 a Manresa.


 


Fem memòria...11 de setembre de 1976: recuperació de la Diada després del franquisme

Manifestació a Barcelona amb motiu de la Diada. (Fotografia: Jordi Borràs. Font: web regio7.cat, 11/09/2022).

Un any més, aquest 11 de setembre, s’ha celebrat la Diada Nacional de Catalunya a tots els pobles i ciutats del país.

Però, en la nostra història recent, no sempre s’ha pogut celebrar.

 


La celebració de la Diada fins al franquisme

La commemoració dels fets ocorreguts el 1714 es va iniciar a finals del segle XIX. El primer acte es va celebrar l’11 de setembre de 1886. Va ser una missa a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a tocar del Fossar de les Moreres, en record dels barcelonins morts el 1714. No hi va haver sermó perquè les autoritats el van prohibir. Hi van assisitir personalitats destacades del catalanisme de l’època.

El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, es va instal·lar una estàtua dedicada a Rafael Casanova, que el 1714 era el Conseller en cap de Barcelona, al Passeig de Sant Joan, davant l’Arc de Triomf. Aquest es va convertir en un indret de referència d’actes reivindicatius de tot tipus. El 1914, el monument es va traslladar a la Ronda Sant Pere.

El 1891, l'entitat Foment Catalanista va organitzar una vetlla en honor als màrtirs de 1714 a Barcelona i molt aviat altres pobles i ciutats s'hi van sumar amb actes diversos com misses, conferències, discursos, obres de teatre o lectures de poemes. A partir de l'any 1894, s'hi va afegir una processó fins al monument en honor a Rafael Casanova per fer-hi ofrenes florals. El 1901, es van produïr alguns enfrontaments davant aquest monument i la Diada va evolucionar cap a la reivindicació política.

El 1905, la Comissió organitzadora va fer una crida a la població perquè hi participés. El Govern Civil ho va prohibir i va posar multes als organitzadors. El 1923, la celebració ja tenia un caràcter més massiu, amb ofrenes florals arreu del país. Amb el cop d'estat, esdevingut pocs dies després, i la dictadura de Primo de Rivera es va prohibir aquesta celebració.

Homenatge a Rafael Casanova, el 1931. (Font: web sapiens.cat).

El 1931, amb la proclamació de la Segona República, es va acabar la prohibició i es va celebrar de nou la Diada, que durant aquests anys va tenir  un caràcter més institucional i polític i va gaudir d'una gran participació popular.

Durant el franquisme la commemoració va ser de nou prohibida i el monument a Rafael Casanova va ser retirat. La celebració de la Diada va passar a formar part de la clandestinitat. Malgrat que als anys quaranta es van fer algunes accions propagandístiques, no va ser fins al 1964 que es va constituir una comissió per commemorar la Diada. El Comitè de l'Onze de Setembre es va crear per celebrar el 250è aniversari dels fets de 1714 i va aconseguir aplegar unes 3.000 persones a Barcelona tot i l'oposició del Govern Civil.


La Diada de Sant Boi l’any 1976

La primera celebració legal de la Diada, després de la dictadura, va ser un acte massiu a Sant Boi de Llobregat l'11 de setembre de 1976 que va convocar l'Assemblea de Catalunya, que agrupava els partits i sindicats catalans.

No feia ni un any de la mort de Franco i l’oposició política encara era clandestina. El 10 d’agost es va constituir la Comissió Onze de Setembre amb l’objectiu d’organitzar una commemoració unitària de la Diada de caràcter reivindicatiu.

L’acte s’havia de celebrar al parc de la Ciutadella de Barcelona, pel significat històric d’aquest espai: Felip V hi va fer construir una fortalesa per controlar la població el 1714.  Quan només faltaven cinc dies, no va ser autoritzat. Es temia que es produís una gran mobilització a la ciutat de Barcelona.

Malgrat la prohibició, la Comissió va mantenir la convocatòria i es van anar produint adhesions a la Diada d’organitzacions socials i polítiques de dins i de fora de Catalunya.

Després de moltes negociacions entre la Comissió i el governador civil, es va acordar traslladar l’acte a la població de Sant Boi de Llobregat, a quinze quilòmetres de Barcelona. L’historiador Josep Benet va suggerir aquest nou emplaçament ja que Rafael Casanova està enterrat a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi.

A les cinc de la tarda, la plaça de Sant Boi era plena a vessar de gent i de pancartes amb el lema “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.

La convocatòria va ser un èxit total i va suposar la recuperació de l’11 de setembre com a Diada Nacional de Catalunya.

Manifestació a Sant Boi, 11 de setembre de 1976. (Fotografia: Pilar Aymerich. Font: web lavanguardia.com, 11/09/2016).

La Diada de 1976 a Manresa

Manresa no es va quedar al marge d’aquella mobilització. El 10 de setembre de 1976, va viure un dels actes més multitudinaris d’aquells anys a la ciutat.

L’Assemblea del Bages va promoure l’organització d’un míting al pavelló del Congost de Manresa el dia abans de la Diada, per tal que la gent es pogués desplaçar a Sant Boi l’endemà.

Va ser també un acte multitudinari que va reunir unes 3.000 persones, segons els organitzadors. El governador civil de Barcelona va prohibir inicialment el míting que portava per títol "Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya". Els organitzadors van haver de cedir i eliminar el concepte Diada Nacional de Catalunya. Només així es va permetre la seva celebració.

Per primera vegada, després de prop de 40 anys de dictadura, es va poder celebrar públicament la Diada a la ciutat.

Míting de la Diada del 1976 a Manresa organitzat per l’Assemblea del Bages. (Fotografia: Jordi Pascual Barrera i Fotografia Lladó. Font: web memoria.cat/diada1976).

L’11 de setembre de 1976 de Sant Boi va esdevenir un precedent fonamental de reivindicació pacífica i unitària del catalanisme.

L'any següent, l’11 de setembre de 1977, es va poder fer la primera manifestació a Barcelona, que va reunir un milió de persones sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". El 29 de setembre del mateix any, es va restablir la Generalitat de Catalunya.

El 1980, la Diada de l’11 de setembre va ser declarada Festa Nacional de Catalunya   pel Parlament de Catalunya.


Més informació:

- Web El míting de la Diada Nacional del 1976 a Manresa.

- Web Actes autoritzats i prohibits als inicis de la Transició a Manresa (finals 1975-1977).


 


Fem memòria... La Cova de Sant Ignasi i la guerra civil

Sabies que la Cova de Manresa es va convertir en museu durant la guerra civil?

Conjunt arquitèctonic de la Cova de Sant Ignasi de Manresa. (Fotografia: Mireia Arso. Font: Diari Regió 7, 25/09/2019).

El conjunt de la Cova de Sant Ignasi

Un dels edificis que destaca quan arribem a Manresa, a més de la basílica gòtica de la Seu i del Pont Vell, és el conjunt monumental de la Cova de Sant Ignasi.

Es tracta d’un conjunt d’edificis (cova, església, casa d’exercicis, residència…) que es va anar construint en diverses etapes, des del segle XVII fins al segle XX, a l’indret que Ignasi de Loiola va freqüentar per pregar i meditar durant la seva estada a Manresa. És propietat de l’orde religiosa de la Companyia de Jesús i l’indret ignasià més important de la ciutat.

La seva història reflecteix els conflictes i esdeveniments que va viure la ciutat i el país durant tots aquest segles.

Així, el 1767, a causa de l’ordre del rei Carles III que suprimia la Companyia de Jesús, la residència de la Cova  es va convertir en un asil i l’església es va tancar al públic.

Més endavant, el 1811, amb l’ocupació de les tropes franceses, la residència es va convertir en caserna i l’església es va fer servir com a estable.

Durant el procés de desamortització (1836), l’església va ser un magatzem de fusta i després un estable, i la residència es va convertir en vivendes per a famílies pobres.

El gener de 1932, el govern de la República va decretar la disolució i la confiscació de les propietats de la Companyia de Jesús. El conjunt de la Cova va ser precintat el  febrer del mateix any.


②  La Cova es converteix en museu

Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, la Cova, que estava custodiada per la Guàrdia Civil, no va patir cap tipus de destrucció, com va passar en altres edificis religiosos de la ciutat.

Amb el suport del Comitè de Conservació d’Edificis Públics i Patrimoni Artístic i Cultural que s’havia creat per intentar frenar les destrosses del patrimoni que s’estaven produint, el manresà Lluís Rubiralta i un equip de voluntaris es van mobilitzar per protegir les obres d’art que estaven en perill.

El 6 d’agost de 1936, l’Ajuntament va cedir l’edifici de la Cova per acollir les peces i obres d’art que s’havien pogut salvar de les esglésies que havien estat assaltades o enderrocades, tant de Manresa com d’altres poblacions de l’entorn.

Lluís Rubiralta explicava així aquell moment:

“El President efectiu [del Comitè de Salvament] Josep Torra ens donà la grata notícia que ens havia estat concedit l’espaiós i magnífic edifici de la Cova de Sant Ignasi, antiga residència de la Companyia de Jesús. De forma, que en endavant ja podríem transportar-hi tot allò que creguéssim convenient, i que, demés, una camioneta a les ordres del Municipi, ens ho traslladaria.

Allò, semblava que començava a rutllar sobre rodes, i l’alegria que ens causà, almenys a mi, fou enorme.”  ¹

Persones de l’equip de salvament del patrimoni descarreguen peces artístiques a les dependències de la Cova.²

Malgrat altres aspiracions de convertir l’edifici en una escola militar o en una caserna, entre altres, la Cova es va acabar convertint en museu municipal. Les dependències de la casa d’execicis es van habilitar per acollir tota mena de peces artístiques.

Instal·lació de la sala de sepulcres. (Font: web memoria.cat/laseu).

Capitells, escultures, retaules, finestrals, peces de ceràmica, sepulcres  i altres objectes d’èpoques i procedències diverses van ser catalogats i col·locats amb cura per tal de ser preservats.

Sala amb escultures i retaules gòtics. (Font: web memoria.cat/laseu).

Obres tan destacades com el retaule gòtic del Sant Esperit o el de Sant Marc procedents de la basílica de la Seu, o la portalada romànica de l’església de Talamanca, entre moltes altres, es van instal·lar a les diverses sales i corredors de l’edifici com es pot observar en aquestes fotografies.

Galeria dels retaules gòtics. A la dreta, la taula central del retaule del Sant Esperit. (Font: web memoria.cat/laseu).

La creació del museu municipal a la Cova va ser fonamental per salvar una part del nostre patrimoni artístic que probablement s’hauria malmès o perdut.

Com escrivia Lluís Rubiralta el 5 de maig de 1937:

Aquell muntatge precipitat i sense mitjans adequats, és un exponent d’allò que es pot fer amb una gran dosi d’entusiasme.”³

Alguns membres de l’equip que va treballar en el salvament del patrimoni dirigits per Lluís Rubiralta.²
L’Arxiu Municipal de Manresa, instal·lat a la Cova.²

Més endavant, el 6 de març de 1937, el Consell Municipal també va acordar el trasllat de l’Arxiu Municipal, que estava a l’edifici de l’Ajuntament, a les dependències de la Cova per garantir la seva seguretat.

 

 

 

Durant la guerra, les plantes superiors de l’edifici van allotjar persones refugiades procedents d’Astúries i el País Basc, així com una residència d’estudiants que depenia de l’Ajut Infantil de rereguarda. I l’espai pròpiament de la cova o coveta es va habilitar com a refugi antiaeri.

Els darrers mesos de 1938 i el gener de 1939, l’edifici també  va acollir el professorat i l’alumnat de l’institut Lluís de Peguera de Manresa, ja que l’edifici de l’institut s’havia reconvertit en hospital militar.

En acabar la guerra, la Companyia de Jesús va recuperar la propietat de l’edifici i s’hi va instal·lar de nou una comunitat de jesuïtes. Progressivament, les obres d’art dipositades van anar tornant al seu lloc d’origen o van passar a formar part del Museu de Manresa que es va inaugurar l’any 1941.


Logotip de la commemoració de l’arribada d’Ignasi de Loiola a Manresa.

Ignasi de Loiola va arribar a Manresa, procedent de Montserrat, el març de 1522 i s’hi va estar durant onze mesos. La seva estada a la ciutat va suposar un canvi radical a la seva vida.

500 anys després la ciutat de Manresa commemora aquest fet amb nombrosos actes i esdeveniments.

 


Més informació:

- Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.

-Web Memòries de Lluís Rubiralta. El salvament del patrimoni durant la guerra.

- ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).


Notes:
¹ Font: Web Memòries de Lluís Rubiralta.
² Font: ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
³ Font: Web Memòries de Lluís Rubiralta.

 


Fem memòria... Gaudí i la Seu de Manresa

Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu de Manresa?

Façana principal de la basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Una façana inacabada

La Seu de Manresa es va construir el segle XIV sota la direcció del mestre d’obres Berenguer de Montagut. La seva construcció es va dur a terme en diverses fases.

A finals del segle XV, l’obra es va donar per finalitzada. Però, en realitat, la façana principal es va tancar amb un simple mur i va quedar, per tant, inacabada.

En els segles posteriors, s’hi van afegir diversos elements o construccions que no tenien res a veure amb l’estil ni l’harmonia del conjunt de l’edifici.

Aquest és l’aspecte que va tenir durant més de 250 anys i fins a principis del segle XX.

Imatge de la façana principal de la Seu de Manresa a principis del segle XX. (Font: web memoria.cat/laseu).

El projecte d’Alexandre Soler i March

La imatge que oferia la façana principal de l’edifici més emblemàtic de la ciutat no satisfeia els manresans que no la consideraven prou digne.

Alexandre Soler i March.²

Mogut per aquesta inquietud, el mecenes manresà Prudenci Comellas i Sala va proposar a l’arquitecte Alexandre Soler i March que  fes un projecte per construir una nova façana per a la Seu i es va comprometre a patrocinar una part de les obres.

El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat.

El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.

Segons explicava Soler i March en un un article publicat a la revista manresana "Ciutat" el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”. ¹


La visita de Gaudí

Antoni Gaudí. (Font: web sagradafamilia.org).

En aquell moment, Antoni Gaudí estava totalment dedicat a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu.

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona.

Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou.

Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Sembla ser que la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.


④ El projecte  final

Alexandre Soler i March va fer un segon projecte que recollia les idees i les consideracions de Gaudí.

Maqueta de la Seu segons el segon projecte de Soler i March. ²

En el nou projecte es substituïa l’antic porxo per un pòrtic format per tres arcades, s’afegia un nou baptisteri i es coronava el campanar amb una agulla piramidal. També es preveia una nova coberta de dues vessants.

Finalment, la proposta de Soler i March va ser aprovada i l’agost de 1915 van començar les obres, que van durar gairebé vint anys.

Després de construir la paret de la nova façana, l’agulla del campanar i el baptisteri, les obres va quedar aturades, del 1921 al 1933, per motius bàsicament econòmics.

El 1933, en plena República, es van reprendre i es van acabar. Durant la Festa Major del 1934 es va fer la inauguració de la nova façana.

Imatge de la façana de la Seu de Manresa cap el 1935. (Font: web memoria.cat/laseu).

Com es pot observar en la imatge, no es va dur a terme la  construcció d’una nova coberta.

D’altra banda, l’agulla del campanar va ser enderrocada el 1936, als inicis de la Guerra Civil.

La basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa, avui. (Font: web seudemanresa.cat).

Més informació:

Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.


Notes:
¹ Font: Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936
² Font: La Seu de Manresa: 700 anys. Barcelona: COAC, 2021.

 


Fem memòria... L’església de Sant Pere Màrtir i la plaça Sant Domènec de Manresa

A l’esquerra, l’església de Sant Pere Màrtir, abans de 1936. (Font: web memoria.cat/laseu).

Sabies que fins l’any 1936 bona part de la plaça Sant Domènec estava ocupada per l’església de Sant Pere Màrtir i la plaça actual no existia?


El segle XIV, en aquest espai, a tocar de la muralla que aleshores envoltava la ciutat, es va construir l’església gòtica de Sant Pere Màrtir. Les obres es van iniciar el 1321 i no es van acabar del tot fins al segle XVIII.

Al costat s’hi va construir un convent de frares de l’orde dels dominics o predicadors, que a mitjans del segle XIX va ser enderrocat, com a conseqüència de la desamortització religiosa. Posteriorment, en el lloc que ocupava el claustre, s’hi va construir el teatre Conservatori inaugurat el 1878.

El segle XIX, la ciutat va créixer i aquest indret es va convertir en el punt de connexió entre la part antiga i la moderna i, per tant, en el centre de la ciutat.

En aquesta imatge, anterior al 1936, s’observa clarament l’església de Sant Pere Màrtir que presideix tot l’espai.

Església de Sant Pere Màrtir, al centre, abans de 1936. (Font: web memoria.cat/laseu).

El 1936, amb l’esclat revolucionari que es va produir arreu de Catalunya, el Comitè Revolucionari i Antifeixista va prendre el control de la ciutat i va decidir l’enderrocament de set esglésies, entre elles la de Sant Pere Màrtir.

El 7 de setembre de 1936 es van iniciar les obres per tirar-les a terra. Aquestes actuacions es van dur a terme amb el desacord total de l’Ajuntament, excepte en el cas de l’església de Sant Pere Màrtir.

Notícia sobre l’acord de l’Ajuntament d’enderrocar l’església de Sant Pere Màrtir i el Teatre Conservatori. Diari El Dia, 31/08/1936. (Font: web memoria.cat/laseu).

Així, el 26 d’agost de 1936, la comissió de Foment de l’Ajuntament va aprovar enderrocar només aquesta església. Aquesta decisió obeïa l’objectiu de l’Ajuntament republicà de construir una gran plaça al centre de la ciutat, segons el projecte de Francesc Cuixart. Es considerava que no tenia un gran valor arquitectònic i que, en canvi, per les seves dimensions, era un destorb.

També van acordar tirar a terra el teatre Conservatori. Diverses entitats culturals s’hi van oposar i van demanar a l’alcalde que s’evités l’enderrocament. Finalment, per falta de diners, no es va ensorrar.

Sí que es va dur a terme, però, l’enderrocament de l’església de Sant Pere Màrtir. Les obres van començar el 7 de setembre de 1936 i van durar uns quants mesos. El febrer del 1937 l’església ja estava totalment enrunada.

Imatge de l’església de Sant Pere Màrtir ja enrunada. (Fotografia: Josep M. Rosal i d’Argullol. Font: web lasequia.cat/rosaldargullol).

A partir de l’octubre de 1936, la Junta de Defensa de la ciutat va iniciar la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels bombardeigs. Un d’ells es va construir a l’espai que havia deixat lliure l’església de Sant Pere Màrtir, adossat al mur del teatre Conservatori. Era el refugi més cèntric i tenia capacitat per 160 persones.

Aquesta és la imatge de la plaça després de la guerra. S’observa amb claredat  el refugi antiaeri. Actualment només se’n conserva una part.

Refugi antiaeri de la plaça Sant Domènec de Manresa. (Font: web memoria.cat/bombardeigs).

Uns anys després, el 1946 es va urbanitzar la plaça, amb la instal·lació de fanals, bancs i parterres. El refugi va quedar amagat darrere d’una paret. La plaça es va inaugurar el juliol del mateix any.

Durant 50 anys, la plaça més cèntrica de la ciutat va oferir aquest aspecte.

La plaça Sant Domènec després de 1946. (Fotografia: Llorenç Gamisans. Font: web historiesmanresanes.cat).

Amb el pas del temps, la plaça es va anar deteriorant i, als anys noranta, l’Ajuntament va decidir reformar-la del tot. Les obres van començar l’octubre de 1996 i van deixar al descobert els fonaments de l’antiga església de Sant Pere. Després d’aquesta important urbanització de la plaça Sant Domènec, es va fer una segona fase d’ampliació, el 2006.

Imatge dels fonaments de l’església de Sant Pere Màrtir durant les obres de remodelació de la plaça el 1996. (Font: web historiesmanresanes.cat).

El projecte de crear una gran plaça no es va poder dur a terme durant els anys de la República. Però l’enderrocament de l’església de Sant Pere Màrtir va generar un nou espai que, remodelat fa 25 anys, segueix sent  l’indret central de la ciutat.

Aspecte actual de la plaça Sant Domènec de Manresa. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Més informació:

- Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.


 


Fem memòria... maig de 1945: l’alliberament del camp de Mauthausen

Alliberament del camp de Mauthausen, 5 de maig de 1945. (Font: web ccma.cat).

El 5 de maig de 1945 el camp de concentració i d’extermini de Mauthausen va ser alliberat pels exèrcits dels països aliats.


Entrada del camp de Mauthausen. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

El camp de Mauthausen

El 5 de maig de 1945, pocs mesos abans que finalitzés la Segona Guerra Mundial, les tropes americanes van entrar al camp de concentració i d’extermini de Mauthausen. Va ser un dels darrers camps a ser alliberats.

El complex Mauthausen-Gusen aplegava dos camps de concentració i extermini ubicats en aquestes localitats austríaques. La població de Mauthausen tenia com a principal activitat econòmica l’explotació de les pedreres que proveïen les llambordes per empedrar els carrers de les poblacions d’Àustria. Aquest va ser el principal motiu per a construir-hi un gran camp de concentració aprofitant els presoners com a mà d’obra.

Vista de la pedrera del camp de Mauthausen. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

A la zona també s’hi troben les restes dels túnels  en els quals els nazis construïen armament  amagats dels avions aliats. Alguns d’aquests túnels es troben a les poblacions de Gusen i Ebensee on molts dels presoners hi feien treballs forçats.

De tots els camps nazis, Mauthausen és el que va concentrar la majoria dels ciutadans espanyols que, exiliats com a conseqüència de la Guerra Civil, hi van anar a parar per diferents circumstàncies. Es calcula que hi va haver 4.427 deportats espanyols, dels quals 936 eren catalans i 35 manresans, d’aquests, 19 hi van perdre la vida.

Pavellons del camp de Mauthausen. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

Memòria dels deportats

El primer diumenge de cada mes de maig, l’organització internacional Amical de Mauthausen, constituïda per exdeportats de diferents països del món, amb el suport de la majoria de governs d’aquests països, realitza un acte commemoratiu de l’alliberament del camp per part dels exèrcits aliats.

A Manresa, com en altres ciutats, les llambordes stolpersteine, col·locades davant el domicili on vivien quan va començar la Guerra Civil, recorden els manresans que van ser deportats.

Stolpersteine corresponent a Joaquim Amat-Piniella al carrer de Carrió 12 de Manresa. (Font: web Manresans deportats als camps nazis).

Joaquim Amat i Piniella, periodista, escriptor i polític manresà, va ser un dels que va sobreviure. Va estar empresonat a Mauthausen des del 1940 fins al 1945. La seva novel·la K.L. Reich està inspirada en els fets que hi va viure.

L’any 2013, coincidint amb el centenari del seu naixement, la ciutat de Manresa es va plantejar fer un reconeixement a tots els manresans que van patir la deportació als camps nazis. La iniciativa va cristal·litzar en el Projecte Manresa-Mauthausen que, a més de la commemoració, volia servir per donar a conèixer la situació de l’exili i la repressió  que es va produir després de la Guerra Civil espanyola. És, per tant, un projecte per a la recuperació de la memòria històrica, però també de reflexió sobre els valors de la nostra societat.

Representació d’alumnes i professorat d’instituts del Bages al camp de Mauthausen, maig de 2019. (Fotografia: Foto Art Manresa).

Actualment, en el marc d’aquest projecte, els instituts de secundària Lluís de Peguera, Pius Font i Quer, i Lacetània de Manresa;  Gerbert d’Aurillach de Sant Fruitós de Bages; i Pere Fontdevila de Gironella; organitzen estades conjuntes amb grups d’alumnes per visitar les instal·lacions i assistir als actes commemoratius de l’alliberament del camp. Les estades sempre van acompanyades  d’activitats relacionades amb la memòria històrica i la cultura de la pau. Aquesta experiència ha estat sempre molt enriquidora i molt ben valorada tant per l’alumnat com pel professorat que hi participa.

 


Més informació:


 


Fem memòria... 50 anys de la constitució de l’Assemblea del Bages

Aquest març de 2021 es compleixen cinquanta anys de la constitució de l'Assemblea del Bages, un organisme de socialització i mobilització antifranquista.

Pancarta de l’Assemblea del Bages al míting que va organitzar a Manresa per la Diada del 1976. (Fotografia: Lladó. Font: web memoria.cat/diada1976).

Què era l’Assemblea del Bages?  Quan es va fundar?

Església de Santa Maria de Camps on es va fundar l’Assemblea el març de 1971. (Font: web elcardener.com).

L'Assemblea del Bages va ser un organisme local i comarcal unitari de lluita antifranquista, que es va fundar el març de 1971 en una reunió clandestina que va tenir lloc a l’església de Santa Maria de Camps (Fonollosa).

En la seva creació hi va jugar un paper important l’existència a Manresa d’entitats molt dinàmiques com Art Viu, Cine-club Manresa, Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Agrupació Manresana de Folklore i  Omnium Cultural.

En el vessant més polític, a l’activitat clandestina portada a terme per partits com el PSUC, s’hi va afegir la creació, el setembre de 1970, de la Comissió per a la Promoció Política. Aquestes dues formacions van impulsar l’Assemblea del Bages, a la qual s’hi van incorporar, també,  el Partit Carlí de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya, el sindicat CCOO, i entitats com Cine-Club i el Centre Excursionista de la Comarca del Bages.

L’Assemblea del Bages va ser una de les primeres de Catalunya i, uns mesos després de la seva creació, es va incorporar a l’Assemblea de Catalunya.

Què va ser l’Assemblea de Catalunya?

L’Assemblea de Catalunya es va fundar, el novembre de 1971, com un organisme democràtic unitari i d’oposició a la dictadura franquista. Agrupava entitats, associacions de veïns, partits i sindicats.

El seu programa es resumia en quatre punts: amnistia general, llibertat democràtiques, restabliment de l’Estatut del 32 i coordinació amb els altres pobles de la península per lluitar contra la Dictadura.

Carnet de l’Assemblea de Catalunya amb els 4 punts que defensava.

L’Assemblea de Catalunya va coordinar i organitzar les principals mobilitzacions populars contra la dictadura franquista. A nivell de Manresa i el Bages, l’Assemblea del Bages va organitzar manifestacions i actes de lluita contra la dictadura amb l’objectiu d’aconseguir la democràcia i l’autonomia.

El 2 d’abril de 1976 l’Assemblea del Bages va canviar de nom i es va anomenar Assemblea Democràtica del Bages.

 


 


Fem memòria...100 anys de la Volta Ciclista a Catalunya

1967: arribada a Manresa de la 4a etapa de la XLVII Volta. (Font: web memoria.cat/jorba).

 

La Volta, present a Manresa en 92 ocasions

 

 

 

 


Logotip de la 100 edició de la Volta. (Font: web voltacatalunya.cat).

Del 22 al 28 d’aquest mes de març, es celebrarà l’edició número 100 de la Volta Ciclista a Catalunya. La Volta és la tercera prova ciclista per etapes amb més edicions del món, després del Tour de França i del Giro d’Itàlia.

La primera edició es va celebrar l’any 1911 i només s’ha aturat en tres ocasions: del 1914 al 1919, a causa de la I Guerra Mundial; del 1937 al 1938 durant la Guerra Civil espanyola; i el 2020 per la pandèmia de la Covid-19.

La relació de Manresa amb la Volta és molt estreta i ve de lluny. Comença amb la segona edició el 1912, quan va acollir una de les seves tres etapes: Barcelona-Manresa, Manresa-Lleida i Lleida-Barcelona.

1912: sortida de la 2a etapa de la II Volta a la pujada de la Catalana de Manresa. ¹

Des d’aleshores, la Volta ha estat present a la ciutat, d’una manera o altra, en 92 ocasions. Després de Barcelona, és la ciutat que ha estat més vegades inici o final de la competició. S’hi han viscut dos inicis de la prova, el 1970 i el 1991; i tres finals, el 1969, el 1974 i el 1981. I ha acollit 48 arribades i 39 sortides d’etapa.

Durant aquests anys, l’afició manresana ha vist pujar al podi ciclistes emblemàtics com el navarrès Mariano Cañardo, el 1936 (guanyador de la Volta d’aquell any, la darrera abans de la Guerra Civil); el català Miquel Poblet, el 1948 i el 1949; el basc Domingo Perurena, el 1971 i el 1975; l’irlandès Sean Kelly, el 1984 (guanyador de la Volta d’aquell any); o el  corredor de Cantàbria Óscar Freire, el 2003, entre molts altres.

La Volta també ha comptat amb la presència dels ciclistes manresans Josep Pesarrodona, guanyador el 1974 de la 6a etapa (Campdevànol–Andorra la Vella) i de la Vuelta a Espanya el 1976; i Francesc Sala que hi va participar en cinc edicions entre els anys 1980 i 1985.

La població de Manresa i comarca sempre ha donat molt bona acollida a aquest esdeveniment. El 1931, se li va atorgar el Trofeu Macià per ser la ciutat que va acollir més bé els ciclistes en la Volta d’aquell any.

Recorregut de la 100a edició de la Volta. (Font: web voltacatalunya.cat).

El proper 26 de març, Manresa rebrà la final de la cinquena etapa (Pobla de Segur-Manresa) i serà present així en aquesta edició especial del 100 aniversari.


Més informació:

- Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).

- Web Arxiu fotogràfic de la Casa Jorba.

- Web Volta Ciclista a Catalunya.


Notes:
¹ Font: La memòria de les imatges. Regió 7. (Biblioteca Comarcal de Catalunya. Sèrie gràfica I).
² Font: GONZÁLEZ, Felip ; SARDANS, Jordi. La Transició. Volum 2. Manresa: Parcir, 1997. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
³ Font: ALOY, Joaquim ; SARDANS, Jordi. La República. Volum 2. Manresa: Parcir, 1991. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).

 


Fem memòria... Febrer de 1961: rodatge de la pel·lícula Plácido a Manresa

Sabies que fa 60 anys es va filmar una famosa pel·lícula, a Manresa?

Rodatge de la pel·lícula Plácido als carrers de Manresa. (Font: web berlangafilmmuseum.com).

Manresa, ciutat de cinema

Els darrers anys, edificis i carrers de Manresa s’han convertit sovint en un plató de cinema. Últimament ha estat l’escenari de sèries de televisió, com la coneguda Hache; de pel·lícules, com Las Leyes de la Frontera del director Daniel Monzón; d’anuncis publicitaris o d’altres produccions audiovisuals.

Rodatge de Las Leyes de la Frontera a Manresa. (Fotografia: Oscar Bayona. Font: Diari Regió 7, 31/01/2021).

Però aquesta activitat no és nova. Ara fa 60 anys, el febrer de 1961, ja es va produir el rodatge de Plácido, un dels films més importants de la cinematografia espanyola.


Plácido, un dels millors films de Luis García Berlanga

Cartell de la pel·lícula. (Font: web dcine.org).

La pel·lícula Plácido (1961) va ser dirigida per Luis García Berlanga (1921-2010), a partir d’un guió que va escriure ell mateix amb la col·laboració, entre d’altres, de Rafael Azcona. Va ser protagonitzada per Cassen, José Luís López Vázquez i Elvira Quintillá en els papers principals.

La pel·lícula, considerada una de les millors comèdies de Berlanga, va ser nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i a la Palma d’Or del Festival de Cannes.

L’acció transcorre la nit de Nadal en una petita ciutat de províncies on s’organitza una campanya de caritat, sota el lema “Seu un pobre a la teva taula”, per compartir el sopar de Nadal amb les persones més necessitades. La humanitària jornada es completa amb una cavalcada pels carrers de la ciutat, a la qual es contracta Plácido, perquè hi participi amb el motocarro que s’acaba de comprar. Però, ell no es pot concentrar en la feina perquè aquest mateix dia li venç el primer termini del pagament del vehicle, el seu únic mitjà de subsistència.

Una de les escenes de la pel·lícula. (Font: web berlangafilmmuseum.com).

La idea de Plácido va sorgir, precisament, a partir d’una campanya ideada pel franquisme, sota el lema “Siente a un pobre en su mesa”, que pretenia fer créixer el sentiment de caritat cristiana cap als pobres. De fet, el títol original de la pel·lícula havia de ser Siente a un pobre en su mesa, però la censura franquista ho va impedir. Finalment, es va optar per Plácido, que era el nom del protagonista.

Una de les escenes de la pel·lícula. (Font: web berlangafilmmuseum.com).

Berlanga va realitzar una comèdia costumista, plena d’humor negre, que en realitat era un devastador retrat social i una dura crítica a l’Espanya franquista. El director mostrava la hipocresia de la societat, la incomunicació humana i la misèria física i moral de tots els personatges.


El rodatge a Manresa

D’entrada Berlanga havia volgut rodar els exteriors a altres ciutats com Cuenca, Vitòria o Burgos,  però com que la productora era catalana i els interiors s’havien de rodar a Catalunya, finalment es va decidir filmar-hi també els exteriors. Van visitar altres ciutats com Girona, Lleida, Vic i, finalment, van optar per Manresa, sobretot pel riu i pels carrers amb pendents.  Produir la pel·lícula va costar uns 10 milions de pessetes.

Un moment del rodatge de Plácido a Manresa. (Font: web berlangafilmmuseum.com).

El 27 de febrer del 1961, Berlanga i el seu equip van arribar a Manresa per iniciar el rodatge que s’allargaria durant tot el mes de març. El mateix dia 27, van convocar, al Casino, totes les persones que volguessin fer d’extres  per fer-ne la selecció. Se’n van presentar unes mil i gairebé totes van ser contractades, moltes d’elles per fer de pobres. Les persones que feien d’extres cobraven entre 60 i 75 pessetes cada dia, mentre que els músics van cobrar 300 pessetes diàries, atesa l’escassetat de músics disponibles.

La Plaça Sant Domènec, el Born, la Plana de l’Om, el carrer Sant Miquel i la plaça de l’Ajuntament es van ambientar, en ple mes de març, com si fos Nadal. I durant dies centenars de manresans van treballar d’extres al film o van fer el badoc, durant hores, per veure com transcorria la filmació.

Rodatge de Plácido al Born de Manresa. (Font: web berlangafilmmuseum.com).

Durant el  rodatge, es va aprofitar per fer un gran festival benèfic al teatre Kursaal en benefici de la nova residència de les Germanetes dels Pobres, al qual hi van assistir molts dels artistes que intervenien a la pel·lícula, en agraïment per la col·laboració i les facilitats que havia donat la ciutat.¹

Luis Garcia Berlanga i alguns actors la nit de l’estrena del film. (Font: web berlangafilmmuseum.com).

Plácido es va estrenar al cine Windsor de Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i a Manresa es va projectar al cinema Apolo i al Kursaal durant la setmana del  23 al 29 d’octubre de 1961.

 

Notícia sobre el rodatge al diari Manresa. (Font: Diari Manresa, 25/02/1961).

Durant tot el mes de març, el diari Manresa es va fer ressò del rodatge amb molt d’entusiame. Un cop estrenada la pel·lícula no li van faltar les crítiques perquè alguns consideraven que la visió de la ciutat i dels seus habitants que donava el film era poc afortunada i no estaven d’acord amb la crítica que feia de la societat espanyola.²

Luis García Berlanga va tornar a Manresa l’any 1995 per participar en un cicle de cinema organitzat per Caixa Manresa, en el qual es va projectar de nou Plácido. I també, el 2003, quan el Fecinema  (festival de cinema negre que es va celebrar entre el 1999 i el 2012) li va lliurar el premi “Plácido de Honor”. El nom d’aquests guardons es va adoptar, justament, en honor al film que s’havia rodat a Manresa.

Des del 2020, en el marc dels Premis Lacetània de les Arts i la Cultura, s'atorga el "Premi Plácido" a una producció cinematogràfica relacionada amb la ciutat de Manresa.


Avui, seixanta anys després d’aquell esdeveniment, la ciutat ha fet seva l’afirmació que aleshores va fer el director Luís García Berlanga: Manresa es una fabulosa ciudad cinematográfica³.

Rodatge de Hache al Passeig Pere III de Manresa. (Fotografia: Oscar Bayona. Font: Diari Regió 7, 23/06/2020).

Més informació:


Notes:

¹ Diari Manresa, 18/03/1961.

² Diari Manresa, 28/10/1961, 04/11/1961 i 09/11/1961.

³ Diari Manresa, 07/03/1961.


 


Fem memòria... Octubre de 1940: l’afusellament del president Lluís Companys

El president Lluís Companys a la terrassa del Grup Escolar Renaixença de Manresa, el 15 de setembre de 1934 (detall). (Font: web memoria.cat/mestres).

Fa 80 anys que el president Lluís Companys va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona, el 15 d’octubre de 1940.

Per aquest motiu, recordem la seva figura, així com la visita que va fer a la ciutat de Manresa amb motiu de la inauguració del Grup Escolar Renaixença.


 

 

El president Lluís Companys a Manresa

El dissabte 15 de setembre de 1934, el president Lluís Companys va venir a Manresa per inaugurar el Grup Escolar Renaixença.

Arribada del president Lluís Companys al Grup Escolar Renaixença de Manresa. (Font: web memoria.cat/mestres).

Va arribar al migdia acompanyat del conseller de Cultura, Ventura Gassol, entre altres. En primer lloc, van anar a l’Ajuntament on van ser rebuts per les autoritats de la ciutat.

El president Lluís Companys, amb el conseller de Cultura Ventura Gassol i l’alcalde de Manresa, Francesc Marcet al Grup Escolar Renaixença de Manresa. (Font: web memoria.cat/mestres).

Després, tots plegats es van dirigir al Grup Escolar Renaixença on van visitar les dependències de la nova escola. Tant el President com el Conseller van elogiar les instal·lacions d’aquesta innovadora escola i van felicitar l’arquitecte  Pere Armengou.

En acabar la visita a l’edifici es va celebrar l’acte d’inauguració al gimnàs de l’escola. Van intervenir l’alcalde Francesc Marcet, el conseller de Cultura Ventura Gassol i el president Lluís Companys.

La visita del President va ser valorada de manera ben diferent per la premsa local. Mentre el diari El Dia explicava que el President havia estat rebut amb aplaudiments i emoció per una gran multitud, el diari El Pla de Bages parlava de falta d’entusiasme i d’indiferència per part del poc públic que hi va acudir.

Poques setmanes després d’aquesta visita es produirien els Fets del 6 d’Octubre, a conseqüència dels quals el president Companys i altres membres del Govern serien empresonats.


Detenció i execució del president Lluís Companys

Lluís Companys va ser elegit com a President de la Generalitat pel Parlament de Catalunya l’1 de gener de 1934, després de la mort del president Francesc Macià.

Cinc anys després, el gener de 1939, quan les tropes franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, va haver d’emprendre, com molts altres, el camí de l’exili cap a França.

Després d’estar a Perpinyà i a París, es va traslladar a La Baule, a la regió de la Bretanya. Allà va ser detingut, el 13 d’agost de 1940, per agents de la policia de l’exèrcit alemany, a petició de les autoritats franquistes, juntament amb el seu nebot Francesc Ballester.

Després de passar per la presó de La Santé, a París, el 29 d’agost va ser conduït a Irun on va ser lliurat a les autoritats franquistes i traslladat a Madrid,  als calabossos de la Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol, on va ser objecte de dures tortures.

El 3 d’octubre va ser traslladat a Barcelona, a la presó del Castell de Montjuïc, on va ser jutjat sense cap garantia jurídica. El 14 d’octubre, després d’un consell de guerra sumaríssim, va ser condemnat a mort; i el 15 d’octubre va ser afusellat al mateix Castell de Montjuïc.

Primera pàgina del manuscrit de Carme Ballester. (Font: web memoria.cat/lluis companys).

Gràcies a un manuscrit  de nou pàgines escrit per la seva esposa, Carme Ballester, que va ser localitzat per l’historiador Joaquim Aloy, de l’Associació Memòria i Història de Manresa, a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam, coneixem amb molt detall tot el procés de detenció i empresonament del president Companys.


El 15 de setembre d’aquest 2020, el govern espanyol va aprovar l’avantprojecte de la Llei de Memòria Democràtica que, quan hagi superat el corresponent tràmit parlamentari, suposarà l’anul·lació del judici sumaríssim al president Lluís Companys, i també la de les altres sentències del franquisme. Hauran passat vuitanta anys.

La plaça Lluís Companys, amb l’escultura Monument a Catalunya (1990) d’Agustí Penadès, recorda el president Companys a Manresa. (Fotografia: Rosa Lóbez).

Més informació:

- Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).

- Web Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936).

- Web Els mestres de la República a Manresa.

- Web Documents del president Lluís Companys a memoria.cat.

- Web memòria.cat / fem memòria: inauguració del Grup Escolar Renaixença.