Personatge del mes: Joan Vilar i Costa (1889 -1962)

Joan Vilar i Costa,

sacerdot manresà catalanista i republicà.

Joan Vilar amb uns exiliats, a Tolosa de Llenguadoc.¹

Joan Vilar, jesuïta

Casa natal de Joan Vilar al número 12 del carrer Vell de Santa Clara de Manresa. (Fotografia: Rosa Lóbez)

Joan Vilar i Costa va néixer a Manresa, al barri de les Escodines, l’1 d’agost de 1889.  Era el segon de set germans. Provenia d’una família de petits industrials tèxtils, molt catòlica.

Quan tenia 14 anys va ingressar a la Companyia de Jesús i va adquirir una sòlida formació. Del 1903 al 1916 va estudiar gramàtica llatina i grega i va realitzar estudis humanístics i de Filosofia. De 1916 a 1920 va estudiar Teologia a la facultat dels jesuïtes a Sarrià.

El 26 de juliol de 1920 va ser ordenat sacerdot. El 1920-1921 va ser a la Cova de Sant Ignasi de Manresa on es va dedicar a l’estudi i a practicar els exercicis espirituals.

Del 1921 al 1924  va estar a Madrid on va treballar a la principal publicació històrica de la Companyia de Jesús i va col·laborar en la redacció de l’Enciclopèdia Espasa. Posteriorment, de 1924 a 1927, va ser director de la biblioteca del Pontifici Institut Bíblic de Roma i la va reorganitzar i modernitzar.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el país va patir una política anticatalanista i la llengua catalana va ser perseguida. Joan  Vilar no va estar d’acord amb l’actitud anticatalanista que van tenir aleshores alguns dels seus superiors, especialment el màxim responsable de la Companyia de Jesús. El seu desacord amb aquesta postura  va fer que deixés la Companyia de Jesús el maig de 1931. La seva sortida dels jesuïtes va ser traumàtica i dolorosa.

No va deixar, però, el sacerdoci i, després de força dificultats, va  ser admès com a sacerdot de la diòcesi de Vic el juny de 1933, encara que vivia i treballava a Barcelona.

Durant aquells anys va publicar diversos articles sobre temes bíblics a la revista manresana Ciutat i va escriure periòdicament al diari catòlic El Matí i a La paraula cristiana.


La guerra civil

El 1936, als inicis de la guerra civil, es va viure una forta persecució religiosa. Durant els primers mesos, Joan Vilar es va poder amagar. Però el 1937, en lloc de seguir amagant-se o fugir a l’estranger, es va adreçar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i es va oferir al cap de propaganda, Jaume Miravitlles, per treballar-hi. Es va presentar com a sacerdot republicà i antifeixista i es va brindar per ajudar a rebatre la propaganda del bàndol franquista que presentava el conflicte com una “guerra santa” per defensar la fe catòlica. Fins al final de la guerra es va dedicar a combatre aquesta idea amb una intensa activitat.

Va col·laborar en el Boletín de Información Religiosa que, editat en diverses llengües,  s’enviava a clergues i funcionaris de tot el món. També va participar en programes radiofònics de les emissores de la Generalitat on comentava temes religiosos i d’actualitat.

Obra de Joan Vilar com a resposta a la carta dels bisbes espanyols que van donar suport a Franco.¹

La principal contribució que va fer a la propaganda antifeixista va ser la publicació, el 1938, del llibre Montserrat. Glosas a la carta colectiva de los obispos españoles, que va redactar al monestir de Montserrat. Era una obra de gran rigor científic on va rebatre amb arguments, la carta publicada el 1937 pels bisbes espanyols per donar suport a Franco. Va tenir molt ressò, també a nivell internacional.


❸ El compromís amb els exiliats

El febrer de 1939, Joan Vilar, com molts altres, va marxar a França i va ser internat al camp de la Vernet (Ariège). L’arquebisbe de Tolosa de Llenguadoc,  el cardenal Jules Saliège, el va treure del camp i el van destinar a fer de professor en un seminari. De seguida es va posar en contacte amb els exiliats. El 1943 uns sacerdots francesos de dretes el van denunciar com a comunista i revolucionari i va ser internat de nou. Va tornar a intervenir el cardenal Saliège i novament el van deixar en llibertat.

A França des de Tolosa de Llenguadoc on residia, va continuar exercint com a sacerdot i, compromès sempre a nivell social, es va dedicar de ple a ajudar els exiliats catalans i espanyols, fossin republicans, anarquistes, o comunistes, creients o no creients... En un context de molta divisió a l’exili, Joan Vilar va ajudar a tothom i va fer sempre una tasca unitària. Per aquest motiu va ser sempre acceptat i apreciat pels exiliats de totes les tendències.

Mossèn Vilar amb alguns familiars de Manresa que l’havien a anat a visitar a Tolosa de Llenguadoc.¹

Va treballar, especialment, al costat dels més pobres. Ell mateix va viure amb una gran pobresa personal, i els pocs recursos que tenia els destinava a ajudar els més necessitats. També es va implicar en la problemàtica dels obrers, encara que no va ser mai un sacerdot obrer.

Per la seva actitud va tenir problemes amb els sectors conservadors de l’Església francesa. En canvi, va ser valorat pels sacerdots francesos més renovadors i  va contribuir a promoure la seva implicació social. Segons el sacerdot francès Jean Laffargue: “mossèn Vilar  ens va obrir els ulls davant del perill del feixisme”.²

Per unificar l’ajut als republicans va crear Solidaridad Española. Fins al final de l’ocupació alemanya va ser una organització clandestina, i va tenir comitès a tots els departaments francesos.

Des de l’exili va publicar escrits i manifestos que mostraven la seva preocupació per la unitat dels republicans. El 1940 va  iniciar el butlletí Luz y Vida. Boletín para los Españoles residentes en Francia.  El 1942 va escriure el manifest Als catalans amb un contingut clarament catalanista.

El 1946, va publicar el primer volum de Lletres Catalanes que va signar amb el pseudònim de Jordi de Montserrat. Més tard, en van sortir dos volums més. En aquesta obra va exposar la seva visió sobre com hauria de ser una futura Catalunya, que ell somniava governada per ella mateixa. Joan Vilar sempre va unir la fe cristiana amb l’amor al seu país.

El 1952, coincidint amb el  Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, va fer pública una carta adreçada al cardenals, bisbes i sacerdots assistents al Congrés on demanava que es concedís una amnistia i que es permetés el retorn dels exiliats.

A més de la seva dedicació incansable pels exiliats, també va treballar pels emigrants espanyols que van marxar a treballar a França.


Joan Vilar i Costa va morir a Tolosa de Llenguadoc el 4 de setembre de 1961. Al seu funeral, a més de la família que hi va anar des de Manresa, hi van assistir nombroses persones, la majoria exiliats, emigrants, militants anarquistes, comunistes, creients i no creients...

Amb motiu de la seva mort, el periodista i escriptor Josep Villalon va escriure a la revista dels catalans exiliats Foc Nou:

"Mossèn Vilar era el capellà dels sofrents, dels perseguits, dels malaurats. Tots els catalans exiliats el coneixíem i l’estimàvem de debò com un germà:  era el capellà dels “refugiats”. Era un dels pocs sacerdots que fou totalment fidel a Catalunya, tant en les hores bones com en les dolentes; com, fins i tot, en les tràgiques de la guerra i en les difícils dels qui se n’anaven de la Pàtria per no voler claudicar en els seus ideals d’homes lliures i que cercaven refugi en les terres meridionals de França. (...)³

Programa de la V Jornada Joan Vilar Costa.

Des del 2016, a Manresa es celebren les Jornades Joan Vilar Costa que volen donar a conèixer  la seva figura i el seu llegat. En el marc de la V Jornada celebrada el passat més d’octubre, es va inaugurar una placa a la seva casa natal per fer-ne memòria.


Més informació:

- Web Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa. Entrevista a Hilari Raguer.


Notes:

-  ¹ Font: Raguer, Hilari. Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora. Barcelona: Claret Editorial, 2014.
-  ² Font: Raguer, Hilari. Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora. Barcelona: Claret Editorial, 2014.  Pàg. 11.
-  ³ Font: Raguer, Hilari. Joan Vilar i Costa. Profeta de la diàspora. Barcelona: Claret Editorial, 2014.  Pàg. 108.

 


Dues exposicions sobre la  República

Fins el 12 de setembre, a Manresa, es poden veure dues exposicions sobre la República.

La primera, “Tres dies d’abril. 90 anys de la proclamació de la República”, ha estat produïda pel Memorial Democràtic i vol mostrar, a través de fotografies i testimonis, com es va viure la proclamació de la República arreu de Catalunya.

La segona, “República i Escola a Manresa (1931-1939)”, produïda per l’Associació Memòria i Història de Manresa, explica l’obra educativa del govern de la República a Manresa, el moviment de renovació pedagògica que va significar, la construcció del Grup Escolar Renaixença i la tasca i el compromís dels seus mestres.

Es poden visitar al Grup Escolar Renaixença de Manresa del 26 al 30 d’agost i els dies 4,5,11 i 12 de setembre, de 18 a 20 h.

L’entrada a les exposicions és pel carrer del Bruc, 112-114.


 


Personatge del mes: Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991)

Montserrat Roig (detall). (Fotografia: Pilar Aymerich).

Montserrat Roig,

75 anys del seu naixement.

 

 

 


Montserrat Roig, escriptora i periodista

Montserrat Roig va néixer a Barcelona el 13 de juny de 1946, ara fa 75 anys. Era la sisena de set germans i va créixer en un ambient familiar que li va facilitar el contacte amb la cultura i amb la literatura. Tant el seu pare com la seva mare eren escriptors.

Va estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui mantindria una estreta amistat. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

Des de ben jove es va involucrar en els moviments de protesta dels darrers anys del franquisme. Va participar en esdeveniments com l’assemblea constitutent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Caputxins de Sarrià, coneguda com la Caputxinada (març de 1966). També en la tancada d’intel·lectuals a l’abadia de Montserrat en protesta pel Consell de Guerra contra militants d’ETA conegut com el procés de Burgos (desembre de 1970).

La seva activitat professional es va desenvolupar en diferents àmbits. Així podem parlar de la Montserrat Roig escriptora, amb novel·les com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (premi Sant Jordi 1976), L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), o La veu melodiosa (1987). Va alternar, però, les obres de ficció amb l'assaig, la biografia, la crònica, o el teatre.

Montserrat Roig (detall). (Fotografia: Pilar Aymerich).

Com a periodista, va treballar en diferents mitjans. Va escriure articles i va realitzar entrevistes per diverses revistes i diaris (revista Serra d’Or, Oriflama, Destino, diari Tele/eXpres, El Periódico de Catalunya, Avui…). Durant uns anys va treballar a la televisió. Va presentar el programa d’entrevistes Personatges (1977), que va tenir molt èxit.

Coberta del llibre Els catalans als camps nazis.

Montserrat Roig també es va endinsar en el periodisme d’investigació. En aquest sentit, cal destacar la seva obra Els catalans als camps nazis (1977) per la qual va rebre el premi Crítica Serra d’Or.

El 1980 va investigar el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial.  Fruit d’aquesta recerca va escriure L'agulla daurada (1985), obra amb la qual va guanyar el premi Nacional de Literatura Catalana (1986).


Montserrat Roig i Els catalans als camps nazis

Com ella explica al pròleg, l’historiador Josep Benet la va “embolicar en la història d’aquest llibre”. Una obra d’aquesta magnitud li va suposar una recerca intensa de documents i testimonis així com la realització de nombrosos viatges i entrevistes: “La veritat és que tant en Benet com jo, havíem pretès d’escriure aquest llibre-reportatge en només tres mesos! I hi he estat tres anys”¹.

El llibre recull el testimoni i les vivències dels catalans als camps nazis, entre els quals els manresans Joaquim Amat-Piniella i Jacint Carrió.

Montserrat Roig va dedicar l’obra a “A la memòria de Joaquim Amat-Piniella”. En paraules de l’autora: “A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l’existència d’aquest llibre”. I afegeix: “foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del que havia significat l’infern nazi”¹.

Montserrat Roig i Joaquim Amat-Piniella. (Font: web memoria.cat/amat).

Montserrat Roig va conèixer Amat-Piniella la primavera de 1972 a l’acte de  presentació d’un llibre a Barcelona. Les llargues converses a casa d’Amat-Piniella van forjar entre ells una estreta relació. Els dos escriptors sentien un gran afecte i admiració mútua.

El 1974, poc després de la mort d’Amat-Piniella, Montserrat Roig va pronunciar una conferència a Manresa sobre l’escriptor. Aquest document i altres, com la  correspondència entre ells, es poden consultar al web que memoria.cat ha dedicat a l’escriptor manresà.

Montserrat Roig també va establir una estreta relació d’amistat amb Jacint Carrió i Vilaseca, manresà supervivent de Mauthausen. Jacint Carrió va participar activament en l’obra de la periodista i les seves vivències hi estan molt ben recollides. Més enllà d’aquesta col·laboració, la seva amistat es va mantenir al llarg dels anys. En el web que memoria.cat ha dedicat a Jacint Carrió es pot llegir la correspondència que van mantenir.

Carta de Montserrat Roig a Jacint Carrió, 09/04/1985. (Font: web memoria.cat/jacint).

Montserrat Roig va ser una dona compromesa i lluitadora. Tant en la seva activitat literària com periodística, va ser constant la seva voluntat de fer present la veu de les dones i la seva lluita feminista. A Manresa, el Sevei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) porta justament el seu nom.

Montserrat Roig. (Fotografia: Pilar Aymerich).

Va morir prematurament, amb només 45 anys, el 10 de novembre de 1991. Amb la seva obra Els catalans als camps nazis va contribuir de manera decisiva a recuperar la memòria d’aquells esdeveniments.

"La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles”. (Montserrat Roig)¹


Més informació:


Notes:
¹ Font: ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

 


Fem memòria... maig de 1945: l’alliberament del camp de Mauthausen

Alliberament del camp de Mauthausen, 5 de maig de 1945. (Font: web ccma.cat).

El 5 de maig de 1945 el camp de concentració i d’extermini de Mauthausen va ser alliberat pels exèrcits dels països aliats.


Entrada del camp de Mauthausen. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

El camp de Mauthausen

El 5 de maig de 1945, pocs mesos abans que finalitzés la Segona Guerra Mundial, les tropes americanes van entrar al camp de concentració i d’extermini de Mauthausen. Va ser un dels darrers camps a ser alliberats.

El complex Mauthausen-Gusen aplegava dos camps de concentració i extermini ubicats en aquestes localitats austríaques. La població de Mauthausen tenia com a principal activitat econòmica l’explotació de les pedreres que proveïen les llambordes per empedrar els carrers de les poblacions d’Àustria. Aquest va ser el principal motiu per a construir-hi un gran camp de concentració aprofitant els presoners com a mà d’obra.

Vista de la pedrera del camp de Mauthausen. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

A la zona també s’hi troben les restes dels túnels  en els quals els nazis construïen armament  amagats dels avions aliats. Alguns d’aquests túnels es troben a les poblacions de Gusen i Ebensee on molts dels presoners hi feien treballs forçats.

De tots els camps nazis, Mauthausen és el que va concentrar la majoria dels ciutadans espanyols que, exiliats com a conseqüència de la Guerra Civil, hi van anar a parar per diferents circumstàncies. Es calcula que hi va haver 4.427 deportats espanyols, dels quals 936 eren catalans i 35 manresans, d’aquests, 19 hi van perdre la vida.

Pavellons del camp de Mauthausen. (Fotografia: Francesc Boix. Font: web Museu d’Història de Catalunya).

Memòria dels deportats

El primer diumenge de cada mes de maig, l’organització internacional Amical de Mauthausen, constituïda per exdeportats de diferents països del món, amb el suport de la majoria de governs d’aquests països, realitza un acte commemoratiu de l’alliberament del camp per part dels exèrcits aliats.

A Manresa, com en altres ciutats, les llambordes stolpersteine, col·locades davant el domicili on vivien quan va començar la Guerra Civil, recorden els manresans que van ser deportats.

Stolpersteine corresponent a Joaquim Amat-Piniella al carrer de Carrió 12 de Manresa. (Font: web Manresans deportats als camps nazis).

Joaquim Amat i Piniella, periodista, escriptor i polític manresà, va ser un dels que va sobreviure. Va estar empresonat a Mauthausen des del 1940 fins al 1945. La seva novel·la K.L. Reich està inspirada en els fets que hi va viure.

L’any 2013, coincidint amb el centenari del seu naixement, la ciutat de Manresa es va plantejar fer un reconeixement a tots els manresans que van patir la deportació als camps nazis. La iniciativa va cristal·litzar en el Projecte Manresa-Mauthausen que, a més de la commemoració, volia servir per donar a conèixer la situació de l’exili i la repressió  que es va produir després de la Guerra Civil espanyola. És, per tant, un projecte per a la recuperació de la memòria històrica, però també de reflexió sobre els valors de la nostra societat.

Representació d’alumnes i professorat d’instituts del Bages al camp de Mauthausen, maig de 2019. (Fotografia: Foto Art Manresa).

Actualment, en el marc d’aquest projecte, els instituts de secundària Lluís de Peguera, Pius Font i Quer, i Lacetània de Manresa;  Gerbert d’Aurillach de Sant Fruitós de Bages; i Pere Fontdevila de Gironella; organitzen estades conjuntes amb grups d’alumnes per visitar les instal·lacions i assistir als actes commemoratius de l’alliberament del camp. Les estades sempre van acompanyades  d’activitats relacionades amb la memòria històrica i la cultura de la pau. Aquesta experiència ha estat sempre molt enriquidora i molt ben valorada tant per l’alumnat com pel professorat que hi participa.

 


Més informació:


 


Homenatge de Manresa a quatre nous deportats

Col·locació d'una de les llambordes, 13 de maig. (Font: web memoria.cat/deportats).

El dijous 13 de maig, Manresa va homenatjar quatre deportats dels quals fins ara no es coneixia la seva història. A tots quatre s’ha col·locat una stolpersteine davant del que va ser el seu darrer domicili, igual com té la resta de la trentena de manresans deportats.

Aquest reconeixement ha estat possible per la feina feta per l'historiador Juan Manuel Calvo, de l'Amical de Mauthausen i, que en contacte amb els membres de l'Associació Memòria i Història de Manresa, Quim Aloy i Jordi Pons, han pogut reconstruir la dissort d'aquests manresans.

Aquests ciutadans són: Antoni Meca Sánchez que vivia al carrer Remei de Dalt 54, Julià Commes Claros que vivia al carrer Sant Bartomeu 4, Felip Díez Sada amb domicili al carrer Talamanca 15 i Antoni Cano Martínez que vivia al carrer Montserrat 20.

Tots ells tenen, a partir d'avui, una llamborda que recorda a la ciutat que van ser persones que van defensar la legitimitat democràtica enfront del feixisme.

Un dels moments dels actes d’homenatge, 13 de maig. (Font: web memoria.cat/deportats).

En els actes hi van participar els instituts Pius Font i Quer, Lacetània i Peguera, que formen part del projecte Manresa-Mauthausen i que amb un grup d’alumnes de batxillerat van col·laborar en els homenatges.

La biografia completa dels nous deportats la podeu trobar en el web Manresans deportats als camps nazis i també en l'audioguia Manresans deportats als camps de concentració nazi. Aquesta audioguia és una excel·lent eina per treballar el conjunt dels deportats manresans amb l'alumnat de secundària.

En els següents enllaços podeu trobar la notícia en diferents mitjans de comunicació, així com fotografies dels diferents actes.


Setmana Plácido: del 17 al 23 de maig

L’Ajuntament de Manresa ha impulsat el projecte Manresa i Acció. Vivint en pantalla gran” amb la col·laboració d’entitats com El Galliner, Cine-Club Manresa, El Clam, Memòria i Història de Manresa, Cinemes Bages Centre i Manresa Film Office, per reivindicar l’aportació de Manresa a la cultura cinematogràfica i el potencial de la  ciutat per acollir rodatges.

Aquest projecte presenta un programa d’activitats al llarg de tot l’any 2021, coincidint per una banda, amb els 60 anys del rodatge a la ciutat de Manresa del film Plácido de Luís García Berlanga i, per l’altra, els 125 anys de la primera projecció de cinema a Manresa.

Tenint en compte que bona part de les activitats d’aquest projecte es centren en l’Any Plácido, que també coincideix amb l’Any Berlanga, ja que el proper 3 de juny el director hagués fet 100 anys, l’Associació Cultural El Galliner organitza la Setmana Plácido del 17 al 23 de maig, amb xerrades, taules rodones i projeccions de la pel·lícula, especialment als centres educatius, residències i centres de dia.

Per facilitar la comprensió de la pel·lícula, memòria.cat/edu ha elaborat un material de suport que trobareu publicat en la secció Propostes de Cinema, i que encetem amb Plácido.

 


Plácido: guia didàctica per treballar la pel·lícula

Ara fa 60 anys, la ciutat de Manresa es va transformar en el plató de cinema de la pel·lícula Plácido del director Luis García Berlanga. Molts manresans i manresanes hi van poder participar com a “extres” o com a actrius i actors amb petits papers.

La pel·lícula, considerada una de les obres mestres del cinema espanyol, és el reflex de l’Espanya dels primers anys seixanta del segle XX i ens permet descobrir com era la societat d’aquell període, mostrant la desigualtat social i les dificultats per sobreviure dels més desfavorits. A més, ens aporta una manera de fer cinema en la qual la crítica social ha de superar la censura del règim.

D’altra banda, Plácido ens mostra com era la ciutat de Manresa, i permet identificar molts espais i comparar-los amb els de la ciutat actual. Representa el paisatge quotidià d’una ciutat mitjana de la Catalunya d’aquell temps, mostrant-nos l’ambient que es vivia als carrers i a les cases, o com eren els cotxes, els pisos, els vestits…

En definitiva, Plácido ens aporta molta informació sobre la seva època amb una qualitat cinematogràfica excepcional.

Amb motiu de la Setmana Plácido, es projectarà als centres educatius de la ciutat. Per facilitar l’anàlisi de la pel·lícula presentem, com a material de suport, aquesta guia didáctica.


 


Proposta de recerca: l'evolució urbana de la ciutat. La Manresa del segle XX a través de fotografies

Vista general de Manresa, fa algunes dècades. (Font: web Passeig per la Manresa del passat).

La transformació de  Manresa és fruit dels impulsos econòmics, polítics i socials que ha viscut. Les fotografies de la ciutat són testimonis d’aquesta evolució i ens ajuden a entendre-la.

Afegim una nova proposta de treball de recerca sobre l’evolució urbana de la ciutat: la Manresa del segle XX a través de fotografies adreçada a l’alumnat i al professorat de Batxillerat.


 


Històries al descobert: El cas de l'enginyer municipal

La història que llegireu a continuació és real i als seus protagonistes se’ls ha mantingut el nom i els cognoms. Tanmateix,  el que és veritablement important en aquesta història, més enllà del cas concret, és  donar visibilitat a la depuració que van patir molts treballadors durant  els primers anys de la dictadura franquista. Tota la informació per reconstruir aquesta història està treta de l’expedient de depuració i d’altres  documents relacionats amb la repressió franquista a Manresa. El personatge de la investigadora és l'únic que és fictici.


1

El que suscribe, (Jaume Mas Giribet) funcionario jubilado del Ayuntamiento de dicha ciudad, (...) acude ante V.E. solicitando la revisión del expediente de depuración”. 

(Font: web Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

El que va sorprendre la Maria, una investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa, no va ser trobar-se a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona una instància d’un treballador de l’Ajuntament de Manresa adreçada al governador civil demanant una nova revisió del seu expedient de depuració, sinó que el que la va impactar va ser la data de la instància, juny de 1952 i  que la persona que la feia, Jaume Mas Giribet, tenia 66 anys i ja estava jubilada.

Per què 13 anys després d’haver-se produït els processos de depuració1 , Jaume Mas, ja jubilat,  encara demanava una revisió del seu expedient?  I en especial, perquè sol·licitava una “reparación moral”? Qui era Jaume Mas Giribet? Què havia passat amb la seva feina?

2

El primer que va fer la Maria va ser documentar-se sobre la depuració  efectuada per les autoritats franquistes i, en especial, la que van patir els treballadors municipals. A l’Ajuntament de Manresa, com a la resta d’administracions, la depuració anava destinada a acomiadar de la feina tots els treballadors i treballadores que no eren considerats favorables al règim franquista i, alhora, premiar, amb les noves contractacions, les persones afectes al nou règim.

Web sobre les persones depurades pel franquisme a l’Ajuntament de Manresa. (Font: web memoria.cat).

Tots els treballadors de l’Administració s’havien de sotmetre a un procés de depuració. Un jutge instructor, després d’analitzar la declaració jurada de l’empleat i els  informes de la Guàrdia Municipal, de la Guàrdia Civil i de la Policia resolia a favor de l’admissió, novament, al lloc de treball o; en cas contrari, de la separació o destitució; és a dir, de l’acomiadament del lloc de treball.

Un cop obtinguda aquesta informació va investigar qui era i què havia passat amb Jaume Mas.

3

Jaume Mas va ser l’enginyer municipal de l’Ajuntament de Manresa durant 24 anys. (Font: web Ajuntament de Manresa).

Jaume Mas Giribet era, des de l’any 1916,  l’enginyer municipal de l’Ajuntament de Manresa. Compaginava aquesta feina treballant, també,  a l’empresa d’electricitat Fuerza y Alumbrado S.A. Durant  la Guerra Civil va formar part, com a tècnic municipal, de la Junta de Defensa Passiva2  portant a terme, entre d’altres, la tasca de construcció dels refugis antiaeris per salvar  la població civil dels bombardejos de l’aviació franquista.

Acabada la guerra, com la resta de funcionaris i treballadors municipals, es va haver de sotmetre a la depuració. Com era obligatori, va presentar, el maig de 1939,  una declaració jurada de les seves activitats durant la guerra. L’Ajuntament de Manresa li va obrir un expedient de depuració i després de  demanar els informes pertinents sobre la seva persona va decidir admetre’l sense cap sanció.

Però, aquell expedient que s’havia resolt amb l’admissió al lloc de treball va acabar, a partir d’una denúncia anònima, amb la DESTITUCIÓ, el gener de 1940,  de Jaume Mas com a enginyer municipal de l’Ajuntament de Manresa, càrrec en el qual portava 24 anys.

La Maria es va formular moltes preguntes:  qui havia fet la denúncia anònima? I per què?  Quins van ser els motius que van portar a la seva destitució? De què l’acusaven? Què havia passat perquè el 1952 Jaume Mas, encara,  sol·licités una nova revisió?

La recerca s’havia de centrar ara en la consulta de l’expedient de depuració i com esperava, aquest li va permetre  respondre a moltes d’aquestes qüestions.

4

El 30 de gener de 1940 l’Ajuntament va acordar DESTITUIR l’enginyer després que el jutge instructor de l’expedient, el regidor de l’Ajuntament Juan Ferrer Folch, dictaminés que (...) existe culpabilidad, (...)(i) propone que se le instruya expediente formal para la imposición de la sanción que proceda”.

Els càrrecs pels quals es va acordar la seva destitució eren, entre d’altres, que l’enginyer era d’esquerres i separatista, que havia format part de la Junta de Defensa Passiva i que tornant d’un Congrés, al qual va assistir a París, no hagués intentat passar-se a la zona nacional.

Mas Giribet no va admetre cap d’aquestes acusacions, al contrari, va desmentir que fos d’esquerres i separatista i va aportar testimonis que van declarar al seu favor.

Però el que més va cridar l’atenció a la Maria va ser les acusacions de formar part de la Junta de Defensa Passiva i d’assistir a un Congrés.

De què anava aquest Congrés? Per què hi va anar?

5

Els anys 1935 i 1937 Jaume Mas Giribet havia assistit, com a representant de l’empresa “Fuerza y Alumbrado S.A”, a la “Conferencia Internacional de Grandes Redes Eléctricas” que es celebrava a París. Durant la Guerra Civil, aquesta empresa havia estat controlada pels anarquistes, els quals li van demanar que s’incorporés, com a tècnic,  al Comitè Directiu. Mas ho va acceptar i, segons diversos testimonis, aquest fet va ser cabdal perquè l’empresa continués funcionant correctament durant la guerra.

L’acusació que el jutge instructor va fer a Mas en relació a l’assistència al Congrés de 1937 va deixar sorpresa a la Maria. El jutge instructor li recriminava  que no hagués  aprofitat l’avinentesa per passar-se a la zona nacional “por no querer dejar a su familia en Manresa”, la qual cosa demostrava segons l’instructor “ la cobardía, (...) y la ausencia de abnegación y espíritu de sacrificio (...).”

6

Però, la més sorprenent de les acusacions era la d’haver format part de la Junta de Defensa Passiva de la ciutat, que entre d’altres tasques, havia construït refugis antiaeris per a la població civil.

Com es podia acusar a una persona per aquest motiu?

La perplexitat de la Maria era la mateixa que demostrava Mas Giribet quan, respecte a aquesta acusació, escrivia al jutge instructor i li deia que “(...) era para mi obligatorio el aceptar dicho cargo. (...) Además dado el carácter humanitario de la misión que me incumbía, procurar refugio a mis conciudadanos en caso de posibles bombardeos, no me pasó nunca por la imaginación pudiese llegar un día, en que el desempeño de dicho cargo pudiese ser motivo de acusación”.

Refugi antiaeri de la plaça Sant Domènec de Manresa construït per la Junta de Defensa Passiva durant la Guerra Civil. (Font: web memoria.cat).

 7

Llegint l’expedient quedava clar que el jutge instructor va determinar la culpabilitat i, per tant, la destitució sense cap prova consistent en contra de l’enginyer ja que ni els informes de la Guàrdia Municipal, de la Guàrdia Civil ni el  de la Comissaria de Policia van aportar cap prova de la seva culpabilitat. Al contrari, com deia el mateix Jaume Mas eren “acusaciones de carácter genérico e impreciso”.  

 Pel que feia als testimonis la majoria van testificar a favor de Mas Giribet, però, el jutge instructor no en va tenir en compte cap perquè segons la seva opinió eren “apreciaciones personales (de) carácter subjetivo.”. En canvi sí que va tenir en compte l’aportació d’un testimoni clarament hostil a Jaume Mas.

Quin era aquest testimoni en contra? Era el mateix que havia fet inicialment la denúncia anònima? Era la persona de la qual sospitava Jaume Mas?  “He de manifestar que creo tener datos suficientes para poder conocer al que ha formulado las presentes denuncias o ha contribuido a que se me formulen.”- havia dit ell mateix al jutge instructor.

 8

El testimoni que va acusar Mas Giribet era un militant de la Comunión Tradicionalista i, també,  treballador de la mateixa empresa on treballava Mas, Fuerza y Alumbrado S.A.

Va testificar davant el jutge que havia patit persecució per part dels revolucionaris durant la Guerra Civil. Havia estat detingut, jutjat per un tribunal popular i empresonat. I, per aquest motiu, afirmava que el Comitè Directiu de Fuerza y Alumbrado S.A. va decidir suspendre’l de sou i li va retirar el racionament que li corresponia, per la qual cosa la seva esposa i el seu fill van quedar en una situació desesperada.

Culpava Jaume Mas Giribet de la seva situació en considerar que “La persona que más influyó y que todavía no acierto a comprender su animadversión contra mi pobre persona fué  (... ) Jaime Mas Giribet (...).

 9

Jaume Mas no es va resignar amb la destitució, ja que la considerava una gran injustícia i va presentar una reclamació a l’Ajuntament. El jutge instructor va demanar nous informes, va escoltar més testimonis i, finalment, el 18 d’agost de 1941, va redactar un informe on deia que “A la luz de los nuevos elementos aportados y realizado un nuevo análisis crítico de las actuaciones anteriores, no puede menos de observarse la falta de consistencia e incluso verdadera contradicción que contiene el informe de la Policía Gubernativa y la imprecisión desde la Policia municipal i va proposar l’anul·lació de la destitució.

L’Ajuntament va decidir admetre sense cap sanció l’enginyer, però va sotmetre la decisió a l’autoritat superior.

Què havia motivat aquest canvi radical d’opinió? I, a partir d’aquest moment, què havia passat? es preguntava la Maria.

Es va iniciar aleshores un llarg camí de revisió de tot el procés per part del Ministerio de la Gobernación, que va obligar, l’any 1943, a l’Ajuntament de Manresa a revisar tota la documentació, demanar nous informes i cridar, novament, els testimonis. Aquest procés va durar molts mesos perquè  l’any 1944 es va nomenar un nou Alcalde de la ciutat, José Montardit García i, per tant, va canviar el jutge instructor del cas que seria, a partir d’ara, Àngel Badia Torrabadella.

Aquesta vegada els informes de la Guàrdia Civil i de la Comissaria de Policia van ser, clarament, favorables a Mas i també la majoria de testimonis. Tanmateix, inexplicablement, a la resolució final, el jutge instructor es va fer enrere del que s’havia acordat l’any 1941 i es va reafirmar, el 27 d’octubre de 1944,  amb la destitució, considerant “que tampoco puede hablarse de injusticia notoria, por tratarse de una resolución que libre y voluntariamente adoptó la Corporación municipal (...).”

10

El testimoni que l’havia acusat anteriorment va tornar a declarar però,  aquesta vegada va canviar radicalment el que havia dit la primera vegada. Ara afirmava que quan va ser detingut i empresonat durant la guerra, tot i que en principi l’empresa no volia pagar-li el sou; finalment, va acabar pagant-li,  gràcies, entre d’altres, a l’actitud que va tenir Jame Mas Giribet a favor que rebés el salari que li corresponia.  

Quedava clar que aquest company de feina havia mentit en la seva primera declaració per perjudicar l’enginyer. Però, per què?

I el que era més rellevant, perquè l’Ajuntament de Manresa, vistos els nous informes i testimonis, va continuar ratificant la DESTITUCIÓ?

11

Finalment, el 24 de febrer de 1945,  el Ministerio de la Gobernación va confirmar l’acord de l’Ajuntament de Manresa ratificant la destitució de l’enginyer Jaume Mas Giribet.

Amb la destitució confirmada,  el 10 d'abril de 1945, es va obrir un concurs per cobrir la plaça d'enginyer municipal, que va recaure en una persona més propera al règim.

Mas Giribet va continuar lluitant pel que ell considerava just: l’anul·lació de la seva destitució. El 25 de juny de 1952, quan tenia 66 anys i, per tant, ja estava jubilat, va fer una nova instància al governador civil en la qual demanava la revisió del seu expedient perquè considerava necessària un reparació moral per tot el dany que li havien ocasionat.

No va tenir cap efecte. El 14 d'octubre de 1952 el Govern Civil va donar per arxivat el seu cas.

Jaume Mas Giribet no va aconseguir mai anul·lar la seva destitució  i tampoc no va obtenir cap reparació moral.

12

Després de conèixer tots els fets, alguns dels interrogants que s’havia plantejat continuaven encara sense resposta, però quedava clar que tot el procés de depuració havia estat arbitrari i la resolució de destitució havia estat motivada per interessos polítics.  El que no tenia clar era el pes que els odis i les rancúnies personals havien tingut en tot el procés.

La Maria no podia deixar de pensar en la importància de la justícia perquè, com diu la mateixa paraula, aquesta ha de ser justa en les accions i les decisions, ha de ser racional i ha d’aportar confiança i seguretat a la població.

Després de tot,  ella es preguntava:  Quins havien estat els factors que havien influït en la decisió o veredicte final?


Notes:
1 Sanció o acomiadament del lloc de treball per motius polítics.
2 Organisme creat pel Consell Municipal de Manresa, l’any 1936, amb la finalitat de protegir els ciutadans en cas de bombardeigs.

Reflexioneu:

1. Discutiu sobre els factors que van influir en el veredicte final del cas i valoreu la influència que hi van tenir els odis i les rancúnies personals.

2. Valoreu les conseqüències que pot tenir per a la ciutadania i per el propi sistema que la justícia no sigui justa ni racional.


Material de suport:


Autora: Carme Botifoll Benasat

Maig 2021


 


Elaboració d’un treball de recerca de Ciències Socials

A l'hora de fer una recerca històrica és important treballar de manera rigorosa i metòdica.
Proposem unes pautes sobre el procediment o passos a seguir per elaborar un treball de recerca de Ciències Socials.