Personatge del mes: Salvador Puig Antich (1948-1974)
Salvador Puig Antich,
50 anys de la seva mort.
Qui era Salvador Puig Antich?
El dissabte 2 de març del 1974, ara fa 50 anys, va ser executat a la presó Model de Barcelona el jove lluitador antifranquista Salvador Puig Antich.
Salvador Puig Antich, que tenia 26 anys quan va ser executat pel govern franquista, pertanyia al Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL).
El MIL, fundat a Barcelona el 1972, era un grup revolucionari de lluita obrera que actuava al marge de les organitzacions polítiques i sindicals. Era d’ideologia anarquista i tenia la voluntat de lluitar contra el capitalisme. En les seves accions atracaven bancs, fets que qualificaven d’expropiacions, per aconseguir diners amb l'objectiu de fer publicacions i ajudar treballadors en vaga. Aquesta organització es va dissoldre el 1975.
Puig Antich va ser acusat de la mort d’un policia, que va tenir lloc a conseqüència d’un tiroteig durant la seva detenció.
El judici militar es va celebrar el dia 7 de gener de 1974, dues setmanes després de l’atemptat mortal d’ETA al vicepresident del govern de Franco, Luís Carrero Blanco. Aquest fet ja va fer preveure que el tribunal actuaria amb venjança i que la sentència seria la pena de mort.
El consell de guerra i l’execució
El consell de guerra va ser una farsa. Es va alterar el contingut del sumari, es va falsejar l’autòpsia del policia mort i van desaparèixer les bales i les pistoles dels policies implicats en el tiroteig. No va quedar provada cap de les acusacions, però la sentència fou pena de mort.
El Consell de Ministres de l’1 de març de 1974 va confirmar la sentència de mort amb l’“enterado” de Franco.
El Col·legi d’Advocats de Barcelona va fer gestions fins l’últim minut amb diferents personalitats espanyoles i europees perquè demanessin directament a Franco que concedís l’indult a Puig Antich. El dictador, però, no va escoltar cap de les peticions de clemència. Finalment, el 2 de març de1974, Salvador Puig Antich va ser executat, de manera cruel, al garrot vil, a la presó Model de Barcelona.
La seva execució es va produir al mateix temps que la d’un pres comú d’origen alemany, Georg Wenzel, que utilitzava el nom de Heinz Chez, i que va ser escollit per emmascarar el caràcter polític de l’execució de Puig Antich.
Les execucions van anar seguides d’una onada de protestes contra el franquisme a bona part dels països europeus. El Parlament europeu va condemnar de manera rotunda “las repetidas violaciones por el Gobierno español de los derechos humanos y civiles básicos” que impedien “la admisión de España en la Comunidad Europea”.
Però aquestes no van ser les últimes morts del franquisme, el setembre de 1975 el règim va afusellar membres del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriotico) i d’ETA.
Els últims anys de la dictadura
L’execució de Salvador Puig Antich es produeix en el període de crisi de la dictadura franquista (1970-1975), uns anys caracteritzats per un augment de la mobilització antifranquista i, alhora, per un enduriment de la repressió.
La crisi de la dictadura es va manifestar principalment a partir de 1970 amb el judici militar a membres d’ETA, conegut com el Procés de Burgos. La sentència va ser de nou penes de mort per a sis dels acusats i llargues condemnes de presó. El procés va provocar una important mobilització antifranquista, tant a l’interior com a l’exterior del país. Aquesta mobilització va provocar la declaració de l’estat d’excepció a tot Espanya. Però, Franco, finalment, va commutar les penes de mort.
El 20 de desembre de 1973 un atemptat d’ETA va matar el president del Govern, Luís Carrero Blanco. El nou president va ser Carlos Arias Navarro que va formar un govern continuista que refusava qualsevol reforma que posés en perill la dictadura. Aquest govern va actuar amb una repressió brutal contra els sectors antifranquistes.
Aquesta dura repressió es va manifestar amb l’execució de Salvador Puig Antich i l’afusellament de 3 membres del FRAP i 2 membres d’ETA, el 27 de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975.
Les quatre germanes de Salvador Puig Antich han continuat lluitant fins a l’actualitat, sense èxit, perquè la justícia espanyola reobri el cas i es faci, finalment, justícia.
Si bé això encara no ho han aconseguit, sí que han obtingut una victòria a l’opinió pública, ja que Salvador ha passat a la història com un lluitador antifranquista.
Fem memòria... La Nova Cançó
El 20 de febrer de 1977, amb motiu de les Festes de la Llum, es va celebrar un recital de Lluís Llach, integrant de la Nova Cançó, a la pista Castell de Manresa. Hi van assistir unes 3.000 persones que van cridar eslògans com “Visca Catalunya” o ” Volem l’Estatut” entre altres. L’acte va ser autoritzat pel Governador Civil i la Delegación Provincial de Información y Turismo va revisar i aprovar les lletres de les cançons.
El moviment de la Nova Cançó
La Nova Cançó va ser un moviment artístic i cultural que es va desenvolupar a la dècada dels anys 60 amb l’objectiu d’impulsar la cançó en català i reivindicar l´ús normal de la llengua.
Els referents d’aquest moviment van ser cantants francesos com George Brassens, Jacques Brel i Edith Piaf.
La primera manifestació pública de la Nova Cançó va ser l’article Ens calen cançons d’ara signat per Lluís Serrahima, el 1959, a la revista Germinabit, predecessora de Serra d’Or.
Els impulsors d’aquest moviment van ser el grup Els setze jutges l’any 1961. En van formar part, el mateix Serrahima, Miquel Porter Moix i Josep Maria Espinàs. Més tard s’hi van incorporar cantants com Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Joan Manel Serrat, entre d’altres. El mateix any també es va incorporar al moviment de la Nova Cançó el jove valencià Raimon.
El 1962 l’empresa discogràfica Edigsa va començar a editar els discos d’aquests cantautors. Aquest fet, acompanyat de les nombroses actuacions d’aquests cantants i la difusió que en van fer algunes emissores radiofòniques de la mà de Salvador Escamilla, Àngel Casas i Joaquin Soler Serrano van ajudar a la difusió de les seves cançons i a la incorporació de nous cantants com Joan Isaac, Núria Feliu, Marina Rossell, Ramon Muntaner... A partir de 1966, la sala de festes Cova del Drac de Barcelona també els va promocionar, i molts d’ells van actuar en aquest emblemàtic local.
La consolidació del moviment
Alguns d’aquests cantautors van començar a tenir èxit internacional, com és el cas de Raimon que va omplir la sala Olympia de París, el 1966. També Lluís Llach i Maria del Mar Bonet van actuar, en diverses ocasions, a França.
Cap a finals dels anys seixanta i influïts per la cançó protesta nord-americana (Bob Dylan, Joan Baez...) van aparèixer nous cantants com Ovidi Montllor, Jaume Sisa i Pau Riba. Més tard, també, van sorgir grups més populars i humorístics com la Trinca i el cantant Pere Tàpies.
El fenomen de la Nova Cançó es va consolidar als anys 70 amb els concerts multitudinaris de Les Sis Hores de Cançó celebrats a Canet de Mar.
El context polític i social de la Nova Cançó
El fenomen de La Nova Cançó es produeix en el context dels canvis econòmics, socials i culturals dels anys seixanta a Catalunya, que contrastaven amb l’immobilisme polític de la dictadura i la repressió política i cultural. Aquest contrast va fer créixer la conflictivitat social i política i, també, la lluita per la represa cultural catalana i l’oposició democràtica al franquisme. En aquest context, i sobretot als anys setanta, la Nova Cançó es va convertir en el principal vehicle de normalització lingüística i de conscienciació catalanista.
Durant els anys de la Transició Democràtica, molts d’aquests cantants van accentuar el vessant polític en les seves actuacions, i es van convertir en altaveus de l’oposició democràtica a la dictadura, com ho testimonien diversos concerts multitudinaris dels anys 1975-1978. Les cançons Diguem no de Raimon, L’estaca de Lluís Llach o Que volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet es van convertir en símbols de la lluita contra la dictadura franquista. Per aquest motiu, molts dels seus cantants van patir censura, multes, prohibicions i boicots.
Durant aquest anys la influència del fenomen de la Nova Cançó es va estendre a altres territoris de l’Estat espanyol, com Madrid i el País Basc, i va tenir un paper important en la difusió de la consciència social en la lluita per la democràcia.
A finals de la dècada dels setanta, la professionalització de molts d’aquests cantautors va provocar la desaparició del terme Nova Cançó que va ser substituït per l’expressió Cançó catalana.
La Nova Cançó a Manresa
Durant els anys seixanta i setanta, molts d’aquests cantautors van actuar en diverses ocasions a Manresa.
Les actuacions més destacades van ser els dos recitals de Lluís Llach del 6 i 7 de febrer de 1976 a la Sala Loiola, organitzats per Òmnium Cultural i el que va fer el 20 de febrer de 1977, amb motiu de les Festes de la Llum, a la Pista Castell.
Raimon va actuar l’1 de març de 1977 al Teatre Kursaal amb els representants dels partits polítics de l’oposició democràtica asseguts a la primera fila, fet que mostra la rellevància política que tenien aleshores aquests concerts.
Manresa, també, va comptar amb recitals de Jaume Sisa, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Pere Tàpias, Pau Riba, Joan Manel Serrat i Marina Rossell, entre d’altres.
La Nova Cançó va ser molt més que un moviment musical. Va esdevenir un veritable fenomen de masses que va expressar les ànsies de llibertat i la lluita contra la dictadura franquista.
Històries al descobert: Això no és només un recital. Mobilitzacions antifranquistes durant la Transició
La història que llegireu a continuació i tots els personatges que hi apareixen són reals. L´únic nom fictici és el de la investigadora.
Ara bé, més enllà dels que apareixen en aquesta història, els veritables protagonistes són totes les persones que van formar part del moviment de la cançó protesta, en especial l’anomenada “Nova Cançó”, i tots els ciutadans i ciutadanes que assistint als concerts van contribuir a les mobilitzacions contra la dictadura franquista.
1
El 29 de juny de 1976 es va celebrar, malgrat ser prohibit, un recital del cantaor de flamenc Manuel Gerena a l’altar major de la parròquia de la Sagrada Família de Manresa. Com és que un recital de cançó, concretament de flamenc, es va acabar realitzant dins l’església? Per què va ser prohibit? – es pregunta la Maria, una investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa.
2
El concert estava organitzat per l’Associació de Veïns de la Font dels Capellans i, tenint en compte que el barri no disposava d’un local adient per portar-lo a terme, van demanar permís a l’Ajuntament de Manresa i al Govern Civil de Barcelona per celebrar el concert a l’aire lliure, a la plaça principal del barri.
El Govern Civil no va autoritzar l’acte i, a més, ho va comunicar poques hores abans de començar el recital, quan tot ja estava preparat. El motiu que va donar va ser que no es podia permetre que se celebrés un recital de caràcter reivindicatiu a l’aire lliure. Els representats de l’Associació van fer gestions amb el comissari de policia perquè permetés la celebració del recital i en no aconseguir-ho, el rector de la parròquia de la Sagrada Família, mossèn Josep Codinach, acollint-se a la immunitat que gaudia l’Església catòlica gràcies al Concordat¹, va accedir que el recital es fes a l’altar major. Els veïns van traslladar els equips de megafonia a l’interior de la parròquia i el recital va ser seguit per unes 2000 persones a l’interior de l’església i unes 500 a l’exterior.
3
Qui era Manuel Gerena? Quin tipus de cançó cantava?
Manuel Gerena va néixer a Puebla de Cazalla (Sevilla) el 1945. Poeta i cantautor de flamenc va publicar el seu primer disc l’any 1971. La seva cançó era de protesta contra la injustícia, però alhora, una cançó d’esperança, com ell mateix explicava². Durant la dictadura franquista i la transició democràtica Gerena va patir, com molts altres cantants, censura i prohibicions com a represàlia per les seves idees polítiques.
El mateix els passava a cantautors catalans de la Nova Cançó, com Lluís Llach i Raimon, entre d’altres, que també van patir la repressió franquista.
4
Per què el Govern Civil i la policia no van permetre un recital a l’aire lliure? Quina era la situació política d’aquell moment perquè set mesos després de la mort del dictador encara continués la repressió? – es pregunta la Maria.
El 20 de novembre de 1975 havia mort el dictador Francisco Franco i el nou cap d’estat, el rei Joan Carles I, va nomenar com a president del govern Carlos Arias Navarro, el mateix president de l´últim govern franquista. Aquest govern volia continuar el franquisme sense Franco. No volien cap estat democràtic i, per tant, per aconseguir-ho van seguir amb la política repressiva, intentant evitar que es produïssin manifestacions i protestes al carrer.
En canvi, l’oposició antifranquista no volia el continuisme de la dictadura i lluitava per una ruptura democràtica amb el règim anterior. Concretament, a Catalunya, des de finals de 1975 i sobretot a principis de 1976, una àmplia mobilització ciutadana reclamava els punts de l’Assemblea de Catalunya³: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.
Aquesta oposició es va fer evident amb manifestacions de protesta multitudinàries, com les de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona; la primera, convocada per la Federació d’Associacions de Veïns i, la segona, per l’Assemblea de Catalunya, recordades per la dura repressió policial que van patir.
5
Justament, els mateixos dies que a Barcelona tenien lloc aquestes grans manifestacions contra la dictadura i a favor de la democràcia, a Manresa, el 6 i 7 de febrer de 1976, es van celebrar dos recitals de Lluís Llach a la Sala Loyola, organitzats per Òmnium Cultural.
Els dos recitals van omplir la sala de gom a gom i el diari Manresa explicava, referint-se al primer, que “se caracterizó por un casi irrefrenable entusiasmo del publico que coreó todas las piezas y mantuvo las clásicas cerillas encendidas” (...) destacando los títulos L’estaca (...) un público enfervorizado que principalmente en la primera parte prorrumpió en muchos gritos de “Viva la República” “Visca Catalunya”, “Estatut”⁴.
El públic que va assistir al segon recital el va seguir tan entusiasmat com el del primer, i a la sortida es va produir una manifestació d’un centenar de persones que va ser dissolta per la Policia Armada⁵.
6
La lluita de l’oposició democràtica i les mobilitzacions portades a terme contra el continuisme de la dictadura van obligar a Arias Navarro a dimitir. El rei va nomenar un nou president del govern, Adolfo Suárez, el qual va iniciar el camí de la reforma política que va culminar amb l’aprovació de la Constitució de 1978, encara vigent a l’actualitat.
Per què feien por al règim els recitals de cançó protesta? Perquè aquests esdeveniments eren molt més que un recital de cançó. Eren una manifestació de la lluita democràtica antifranquista i, per això, els censuraven i els prohibien.
Notes:
¹ Acord signat el 1953 entre l’Estat espanyol i el Vaticà, pel qual l’Estat concedia diversos privilegis (financers, fiscals, morals...) a l’Església, a canvi del seu suport al règim franquista. A més, les forces policials no podien entrar a cap edifici eclesiàstic sense l’autorització de l’autoritat eclesial.
² Entrevista de Bertran Teixidor. Diari Manresa 1/7/1976.
³ Organisme unitari de l’oposició antifranquista de Catalunya, creat el 1971. La seva reivindicació era la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
⁴ Diari Manresa 7/2/1976.
⁵ Cos policial vigent fins al 1978 que va donar pas al Cuerpo de Policia Nacional. Eren coneguts com els “grisos”.
Reflexioneu:
- Reflexioneu sobre la importància que tenen les mobilitzacions ciutadanes per aconseguir canvis i millores socials i polítiques.
- Quins cantants, cançons o estils musicals actuals formen part de la cançó protesta o tenen un caràcter reivindicatiu?
Autora: Carme Botifoll Benasat
Febrer 2024
Homenatge a les Víctimes de l’Holocaust als Instituts de Manresa
Com en els darrers anys, enguany el Projecte Manresa-Mauthausen ha participat en l’acte d’Homenatge a les Víctimes de l’Holocaust que es commemora internacionalment cada 27 de gener.
Els actes del divendres 26 de gener, han estat seguit pels cinc instituts de la ciutat que participen en el projecte: INS Cal Gravat, INS Lacetània, INS Lluís de Peguera, INS Manresa 6 i INS Pius Font i Quer.
A les 10.00h, s’ha seguit un recorregut per les stolpersteine de la ciutat amb l’apadrinament de llambordes repartides entre els instituts participants. S’han netejat per grups d’estudiants, s’hi ha fet un petit homenatge i s'hi ha deixat una rosa i una espelma. Podeu trobar l’itinerari guiat en aquest enllaç.
A les 11.00h, s’ha celebrat un acte a l’Espai Plana de l’Om. Després de la benvinguda, a càrrec del regidor d’Educació Pol Huguet, s’ha visionat la pel.lícula “Un cel de plom” dirigida per Miquel Romans. Es tracta de l’adaptació del llibre de Carme Martí sobre la vida de Neus Català.
En acabar, s’ha comptat amb el testimoni de Sedrat Alsaied de 18 anys. Nascuda a Síria, va viure un primer refugi al Líban i, finalment, va arribar a Catalunya. Al Líban no va poder accedir a l'educació durant molts anys. Ara estudia un mòdul formatiu a l’Institut Guillem Catà.
A les 13.15h, ha tingut lloc l’homenatge als deportats davant la placa commemorativa que hi ha a la plaça de Sant Domènec. Hi ha hagut intervencions de les autoritats i lectures protagonitzades per l’alumnat dels diversos instituts, així com una intervenció musical a càrrec d’uns alumnes de l’INS Manresa 6.
https://vimeo.com/908826499?share=copy
En acabar les intervencions s’ha efectuat una ofrena floral al monument en record dels deportats i s’han penjat grues d’origamis fetes per l’alumnat al costat d’un recull de fotografies penjades per aquest acte.
Paral·lelament, durant el matí, altres grups d’alumnes han visitat el refugi antiaeri de la Renaixença.
L’alumnat que va participar en el viatge a Mauthausen el curs passat, ha explicat les seves experiències en el programa 180º i en el de Torn de Tarda del Canal Taronja.
També s’ha participat en el programa Barra Lliure del mateix canal.
Les fotos de les diferents activitats i s’han compartit en les diferents xarxes socials.
#MemòriaDignitatJusticia
#RecordVíctimesHolocaust
#AmicalMauthausenXarxaMaiMés
#FragilitatdelaLlibertat
Personatge del mes: Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000)
Jacint Carrió, manresà deportat als camps nazis
La vida a Manresa
Jacint Carrió i Vilaseca va néixer a Manresa el 16 de setembre del 1916. Vivia al barri de les Escodines amb la seva família. Amb tretze anys, va entrar a treballar de dependent a la ferreteria Sol. Va ser un actiu sindicalista del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) del qual va arribar a ser-ne el vicepresident.
Políticament va ser membre de les Joventuts d’Estat Català i, arran de la desfeta del 6 d’octubre de 1934, va passar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Involucrat en el món cultural de la ciutat, l’any 1935 va ser el tresorer de l’entitat Foment de la Sardana.
L’any 1937, amb 20 anys, va ser cridat per anar al front a lluitar en la Guerra Civil Espanyola com a soldat de lleva. Va participar a la Batalla de l’Ebre com a enllaç de la XIV Brigada Mixta Internacional. Va formar part de la “retirada”, important moviment de població provocat per la derrota de l’exèrcit republicà i l’entrada progressiva de l’exèrcit franquista a Catalunya, en el qual milers de catalans van iniciar la fugida cap a França, el febrer de 1939.
L’exili i la deportació
Després de travessar la frontera, va ser reclòs al camp d’Argelers. En va poder sortir gràcies a uns familiars que tenia a França que el van acollir. Va viure uns mesos amb ells fins que, en esclatar la Segona Guerra Mundial, el govern francès el va tornar a recloure al camp de Sant Cebrià. Allà va coincidir amb altres manresans: Bernat Toran, Josep Pons i Francesc Playà.
Amb ells va ser incorporat a la 115a Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser enviada al nord del país per fortificar la Línia Maginot (construcció defensiva francesa a la frontera amb Alemanya).
Després de la desfeta francesa davant l’ofensiva germànica, el 22 de juny van ser capturats pels alemanys que els van recloure al camp de presoners de guerra número 210 a Estrasburg, on es van trobar amb el també manresà Pere Parés.
El 13 de desembre de 1940, van ser deportats al Camp de Concentració de Mauthausen, conjuntament amb 846 republicans espanyols més. Allà es va trobar amb Enric Cunill i Maurici Ribas, també manresans.
Va treballar com a picapedrer a la malauradament famosa “Pedrera de Mauthausen” i també va estar al Camp de Gusen. Allà va viure i va patir situacions límit. Va sobreviure gràcies a les xarxes de solidaritat que es van crear entre els presoners espanyols.
El 5 de maig de l’any 1945, els aliats van alliberar el camp. Després d’unes setmanes d’incertesa, va ser acollit pel govern francès i va residir a la ciutat de Périgueux on va treballar en dues botigues de queviures.
El retorn a Catalunya
L’any 1949, va decidir tornar a Manresa. Aquí va ser vigilat per les autoritats franquistes i va haver de mantenir-se en silenci.
El 5 de maig del 1950 es va casar amb Maria Grau Sisquella amb qui va tenir un fill, Joan. De nou va treballar a la Ferreteria Sol Germans fins que van tancar el 1964. De seguida, però, va trobar feina a la Ferreteria i Accessoris de Vilarmau i Freixa, on va treballar fins a la seva jubilació l’any 1981.
El 1962 va participar en la fundació de l’entitat Amical de Mauthausen, encarregada de difondre la memòria dels fets ocorreguts als camps nazis. Com a membre d’aquesta entitat, legalitzada pel govern espanyol l’any 1976, va participar en molts actes, fent visites a escoles i instituts de secundària, entrevistes en programes de ràdio, publicant articles de premsa i col·laborant amb diverses institucions.
L’any 1976 va reingressar a Esquerra Republicana de Catalunya i l’any següent va col·laborar amb la periodista Montserrat Roig en l’obra Catalans als camps nazis publicada el 1977.
L’any 1991 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Manresa com a independent dins la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya, i va formar part de la Comissió de Medi Ambient. Des del 1995 fins al 1999 va ser regidor de la Gent Gran.
Poc temps abans de morir va publicar les seves memòries en el llibre titulat Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat, publicat pel Centre d’Estudis del Bages. En aquest llibre fa un relat de la seva experiència vital i del seu compromís amb la lluita pel respecte als drets humans i contra el feixisme.
Paraules introductòries de Jacint Carrió a les seves memòries.
Deixar per escrit aquestes memòries personals suposa fer realitat una il·lusió de molts anys i alhora un deure d’homenatge a la memòria de familiars i conciutadans morts a la Guerra Civil del 1936-39, a l’exili o a la deportació als camps d’extermini nazi; persones que van lluitar contra tota mena de feixisme, sense importar-los fronteres; que van pagar amb tortures i fins i tot amb la pròpia vida la seva fidelitat als ideals de llibertat i democràcia.
I passat el sofriment, la història ens ha donat la raó. Els esforços per amagar o silenciar el crim que vam patir, van fracassar en el seu dia. La meva preocupació, ara, és que la nostra experiència caigui en l’oblit i se’n perdi el record i, amb ell, la seva lliçó. Massa sovint, he pogut comprovar que hi ha molta gent, adulta i jove, que desconeix la realitat dels camps d’extermini nazis. Afortunadament, alguns vam poder sobreviure per explicar-ho; i encara ara, alguns tenim forces per deixar el nostre testimoni per escrit. Tant de bo aquest esforç, junt amb el d’altres, serveixi per combatre la ignorància i estendre actituds crítiques cap a tota mena de violació dels drets humans.
Jacint Carrió i Vilaseca
Manresa, setembre 2000
L’any 2001, en honor seu, l’Ajuntament de Manresa va anomenar el Centre de Formació d’Adults de la ciutat, “Escola Jacint Carrió”.
El 2017 l’Associació Memòria i Història i l’Ajuntament de Manresa van impulsar la col·locació d’una llamborda stolpersteine en la seva memòria.
Més informació:
- Sobre Jacint Carrió:
Web Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen.
Web Manresans deportats als camps nazis.
- Sobre els camps de concentració i extermini nazis:
Web Auschwitz, Mauthausen i les victims del nazisme (4ESO).
Documentals: Borrallons de neu i Manresa-Mauthausen. Una experiència pedagògica.
Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust 2024
Els instituts impulsors del Projecte Manresa-Mauthausen i l’Ajuntament de Manresa han organitzat els següents actes per commemorar el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust el divendres 26 de gener adreçades als centres de secundària de la ciutat:
- 10h: Itinerari per les stolpersteine de la ciutat i treball sobre la vida dels deportats, amb apadrinament i neteja de llambordes, que es repartiran entre els instituts participants.
- 11h: Projecció de la pel·lícula Un cel de plom, dirigida per Miquel Romans, sobre la vida de Neus Català, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück.Al final de la projecció, hi haurà el testimoni d’una persona refugiada.
- 13:15h: Homenatge als deportats a la placa commemorativa que hi ha a la plaça Sant Domènec de Manresa.
Per participar-hi, cal posar-se en contacte amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Manresa.
patrimonicultural@ajmanresa.cat
Tel. 938752300, extensió 37022
L’hora dels infants: treball sobre el documental
Cada any molts infants i adolescents van de colònies amb l’escola o els esplais. Però quin és l’origen d’aquesta activitat a Catalunya? La resposta la podem trobar en el documental “L’hora dels infants. Colònies i escoles a l’aire lliure. La revolta educativa a Catalunya” d’Eduard Miguel i Martí Boneta, emès a TV3, l’any 2022, dins del programa “El documental”.
El documental explica l’aparició de noves experiències pedagògiques, emmarcades dins el moviment “Escola Nova”, a finals del segle XIX a Catalunya. Mostra les colònies i les escoles a l’aire lliure que es van crear a diferents llocs del país i com aquestes experiències van servir de base per al canvi educatiu innovador que va experimentar l’escola durant la II República. A partir d’aquí es veu el retrocés que va patir l’ensenyament durant el franquisme fins al ressorgiment, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, de les experiències innovadores i la seva evolució fins a l’actualitat.
Adjuntem una proposta per treballar el documental que es pot portar a terme en la seva totalitat o treballar només algun dels apartats.
Personatge del mes: Justa Freire Méndez (1896-1965)
Justa Freire, mestra i pedagoga.
Va estar destinada a l’escola Pare Algué de Manresa el 1954.
Justa Freire va néixer a Moraleja del Vino (Zamora) l’any 1896. Va estudiar Magisteri a la Escuela Normal de Zamora i, el 1919, ja va exercir de mestra a l’escola de Casillas, un petit poble de la provincia d’Àvila.
L’any 1921 va començar a treballar al Grupo Escolar Cervantes de Madrid, centre que acollia els infants d’un barri obrer de la ciutat. Aquest centre estava vinculat a la Institución Libre de Enseñanza, impulsora de la renovació de l’educació a l’Estat espanyol. A l’Escola Cervantes, Justa Freire es va fer càrrec de diverses tasques de caràcter social i pedagògic: acollida dels nous alumnes, trobades amb les famílies, formació de mestres...
Alhora, va viatjar a diversos països europeus i va participar en congressos internacionals d’educació per conèixer directament les escoles vinculades al moviment de l’Escola Nova i les innovacions pedagògiques que s’hi estaven duent a terme.
Per a Justa Freire, aquella època i els primers temps de la República van ser uns anys de molta satisfacció com a mestra.
Els anys de la República i de la Guerra Civil
L’aposta de la República per fer arribar a tothom una escola renovada i moderna va permetre a Justa Freire participar en molts projectes pedagògics innovadors i viure la seva millor etapa a nivell professional.
El novembre del 1933 va ser nomenada directora del Grupo Escolar Alfredo Calderón de Madrid. Allà va poder aplicar les seves idees pedagògiques fruit dels anys de treball a l’Escola Cervantes i de les experiències que havia vist en els seus viatges a les escoles europees. Va ser una de les primeres dones espanyoles que va dirigir un equip de docents format bàsicament per homes acostumats a uns mètodes didàctics antiquats i autoritaris, oposats als seus mètodes innovadors. Tot i que no va ser fácil, va aconseguir implicar el professorat en les activitats de l’escola i crear un bon ambient de treball.
Tres anys després, el juliol del 1936, va esclatar la guerra i ho va capgirar tot. Com que l’escola estava prop del front, els alumnes van ser evacuats progressivament cap a València. Finalment, el noviembre, l’escola va ser requisada per l’exèrcit republicà.
El gener del 1937, a València, Justa Freire es va fer càrrec de les anomenades Comunitats Familiars de Educació, formades pels alumnes de l’Escola Cervantes que havien estat evacuats, i va ocupar diversos càrrecs com el d’inspectora de Colònies o el de delegada de la Infància Evacuada.
El setembre del 1937 va tornar a Madrid on va trobar l’escola saquejada. Malgrat tot, el mes d’octubre es va reobrir. Pocs dies després, es va haver d’incorporar de nou a les colònies escolars de València, on va fer una gran tasca. El febrer del 1939, quan la guerra ja estava a punt d’acabar, va tornar a Madrid.
Els anys del franquisme
Als inicis de la dictadura franquista, Justa Freire va ser suspesa de sou i de feina. El maig del 1939, a causa de les denúncies falses d’un mestre del Grupo Escolar Calderón, va ser detinguda i empresonada. Tot i que el jutge inicialment la va absoldre, gràcies al testimoni de moltes persones que la van defensar, el fiscal la va acusar d’un “delito de auxilio a la rebelión militar” i després de dos consells de guerra, el setembre de 1939, va ser condemnada a 6 anys i un dia de presó menor.
Durant la seva estada a la presó va realitzar tasques d’alfabetització entre les dones preses. El 31 de maig del 1941 va sortir en llibertat condicional. Però no es va poder reincorporar a cap escola pública ja que la Comisión Depuradora de Magisterio de Madrid va proposar la seva separació definitiva del Magisteri i la pèrdua de tots els seus drets.
Aleshores es va dedicar a fer classes a casa seva de manera clandestina. I el 1944 va començar a treballar com a secretària al Colegio Británico de Madrid, una escola privada on també va acabar impartint classes, i a la qual va estar sempre vinculada.
Malgrat tenir feina, el seu desig era tornar a l’escola pública, i el febrer del 1952, quan tenia 55 anys, va demanar el reingrés al cos de funcionaris de mestres. La seva petició va tenir el suport de moltes famílies i persones del món de l’educació. Justa Freire va ser readmesa com a mestra, però va ser castigada amb la pèrdua de tots els drets previs i els anys d’antiguitat, amb el trasllat fora de la província durant cinc anys, la inhabilitació per exercir càrrecs directius i la prohibició d’exercir de mestra a Madrid.
Tot i que va demanar la revisió del seu expedient, no va poder tornar a exercir a l’escola pública de Madrid.
L’estada a Manresa
En aquesta situació, encara que ella es volia quedar a Madrid, el juliol del 1954 va haver de concursar per obtenir una plaça de mestra. De les 67 escoles que va sol·licitar, se li va adjudicar la número 53 que corresponia al Grup escolar Pare Algué de Manresa.
Molt lluny de la seva ciutat, va prendre possessió de la plaça el 14 de setembre del 1954, sense tenir cap interés per aquest destí que no havia triat. La seva estada a Manresa no li va resultar gaire agradable. Aquí es va trobar una ciutat grisa i una escola franquista que no tenia res a veure amb el model d’escola que ella havia defensat i per la qual havia treballat abans de la guerra.
Per tot plegat, hi va estar molt poc temps. Va buscar una substituta i va sol·licitar l’excedència. El 14 de setembre, tres setmanes després, va tornar a Madrid. Durant els quatre anys següents va seguir destinada a l’escola Pare Algué i, de tant en tant, va venir de nou a Manresa de manera puntual. Tot i la seva curta estada, va tenir bona relació amb els mestres de l’escola i va fer amistats a la ciutat
Desenganyada de l’escola pública del franquisme, a Madrid, va tornar a fer classes al Colegio Britànico, on va treballar amb molta implicació fins a la seva mort el 15 de juliol del 1965.
Justa Freire va ser una mestra de gran prestigi. Fou una de les introductores dels mètodes d’ensenyament més innovadors del moment i va lluitar sempre per un ensenyament públic de qualitat. Malgrat que era el seu desig, a causa de les represàlies del franquisme, no va poder tornar mai a la seva escola ni a cap altra escola pública de Madrid.
Més informació:
Web L’estada de la mestra Justa Freire a Manresa.
A través de la mirada... Guernica
En plena Guerra Civil, el Govern de la República va decidir participar a l'Exposició Internacional que es celebrava a París l’estiu de l’any 1937.
Malgrat estar en una situació de guerra, es va creure convenient participar-hi com un acte de propaganda i per atreure l'atenció internacional. Es volia donar la imatge d’una República que havia modernitzat el país i posar de manifest que la seva tasca estava en perill.
A principis del mateix any, el Govern de la República va encarregar a Pablo Picasso la realització d’una pintura mural de grans dimensions per al pavelló que havia de representar l’Estat espanyol en aquesta exposició.
L’artista, que vivia una crisi personal i creativa, se sentia incapaç de començar l’obra que li havien encarregat. Però, les notícies que va conèixer per la premsa del bombardeig de la ciutat de Guernica del 26 d’abril, li van provocar un gran impacte i el van moure a començar a pintar.
El bombardeig, obra de l’aviació alemanya, va destruir completament la ciutat basca i va provocar la mort de moltíssims ciutadans. Era el primer atac massiu contra la població civil que es produïa en una guerra.
Picasso, que ja estava compromès en la defensa de la República, es va involucrar així en la guerra a través dels seus pinzells. En poc més d’un mes, va pintar el Guernica i el juliol ja es va exposar a París.
Encara que, en una primera mirada, pot semblar una obra caòtica, té una composició molt pensada i equilibrada. Picasso va fer molts croquis i esquemes previs.
Hi podem diferenciar tres parts. Al centre veiem un cavall ferit, un soldat a la base amb un punyal i una flor, una dona que entra per una finestra amb una làmpada a la mà, una altra dona arrossegant-se, i una mena de llum o ull. A la dreta, una dona que crida amb els braços alçats, i un edifici en flames. A l’esquerra, un brau, una dona amb un nen mort als braços, i un ocell damunt la taula. L’escena està tancada en un espai arquitectònic, veiem el sostre, les parets i el terra.
Totes les figures estan trossejades i es confonen entre elles. Determinades parts del cos estan deformades i exagerades: les mans, les boques, els ulls, les llengües... En una mateixa figura trobem, alhora, diferents perspectives impossibles en la realitat, com és propi del cubisme.
Observem, també, el moviment de les figures de dreta a esquerra i de baix a dalt i el contrast entre les línies corbes de les figures i les rectes del marc arquitectònic.
L’obra té una gran força i expressivitat, sobretot si imaginem les seves dimensions reals. La renúncia conscient al color contribueix a donar-li encara més dramatisme.
Quan es va acabar l’Exposició de París, el quadre es va exposar a diverses ciutats europees i va arribar a Nova York. El 1939, per desig del pintor, que no volia que es portés a Espanya mentre hi hagués una dictadura, va quedar en dipòsit al Museu d’Art Modern (MOMA) de Nova York.
Amb la democràcia restablerta es van iniciar les negociacions pel seu retorn. El quadre va arribar a Espanya per primera vegada l’any 1981 coincidint amb el centenari del naixement de Picasso i es va exposar de manera provisional al Casón del Buen Retiro de Madrid. El 10 de setembre de 1992 es va instal·lar de manera definitiva al Museu Reina Sofia de Madrid.
A través d’aquesta obra, Picasso va expressar els seus sentiments davant els fets que es van produir, però va anar molt més enllà. Va evitar pintar referències concretes de la tragèdia de Guernica per expressar l’horror i les conseqüències de qualsevol guerra i mostrar el sofriment de les víctimes innocents.
El significat d’algunes de les imatges és força clar per a tothom, altres són més obertes a la interpretació i, com deia el mateix Picasso, cadascú les pot interpretar com vulgui.
L’obra té una clara voluntat de denúncia i de posicionament polític. Molt ràpidament es va convertir en un símbol de defensa de la pau, la llibertat i la democràcia; i de rebuig de la guerra i del feixisme, que aleshores estava creixent a Europa.
Considerada una obra fonamental de l’art del segle XX per la seva capacitat d'impressionar i emocionar, el seu missatge és encara ben actual.
Fem memòria.... Els Fets d’octubre del 1934 a Manresa
El dia 6 d’octubre del 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Era una revolta del govern català contra el govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux.
A Manresa, l’alcalde Francesc Marcet i els regidors de la majoria republicana d’esquerres van donar suport al president de la Generalitat i van restar tancats a l’Ajuntament.
En quin context polític i social es situen aquests fets?
Durant la República, les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van donar la victòria a la dreta i es va iniciar el període conegut com a bienni negre o conservador, que va posar fi a les reformes socials i polítiques del bienni progressista (1931-33). Aquest fet va provocar l’augment de la conflictivitat social i política.
La situació es va radicalitzar quan, el 4 d’octubre de 1934, el president del govern, Alejandro Lerroux (Partit Republicà Radical), va formar un nou govern amb ministres de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), la qual cosa va ser interpretada per l’oposició com l’entrada del feixisme al govern.
L’Aliança Obrera, que agrupava bona part dels partits i sindicats obrers, va convocar una vaga general a tot l’Estat, que va acabar fracassant per la proclamació de l’estat de guerra que va fer el govern Lerroux. En canvi, a Astúries es va desencadenar una revolució que va durar 15 dies.
Què passava a Catalunya?
El dia 5 d’octubre de 1934, la vaga general va ser un èxit a Catalunya. En aquest context i confiant en l’èxit d’una revolta de les esquerres espanyoles, el 6 d’octubre, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Amb la proclamació, militants d’esquerra armats van ocupar els llocs estratègics de la capital. Rabassaires de tot Catalunya es van dirigir cap a Barcelona per donar suport al govern de la Generalitat. L’exèrcit va proclamar l’estat de guerra i es va dirigir a la plaça Sant Jaume. Es van aixecar barricades i es van produir enfrontaments durant tota la nit. Finalment, Companys es va rendir al general Batet, capità general de Catalunya i el president i el seu govern van ser detinguts i empresonats.
Què va passar a Manresa?
El dia 5 d’octubre, la vaga es va estendre per tota la ciutat. Membres d’Aliança Obrera, dels rabassaires i dels escamots de les Joventuts d’Estat Català, molts d’ells armats, es van fer amos dels carrers. Mentrestant, les tropes de la caserna del Carme restaven a l’espera de rebre ordres superiors.
La vaga va continuar el dia 6, es van celebrar, també, manifestacions i mítings. Quan es va conèixer la notícia de la proclamació de l’Estat Català per part del president Companys, van començar a arribar a Manresa rabassaires de tota la comarca per anar cap a Barcelona i donar suport al govern de la Generalitat.
A la nit, dins l’Ajuntament de Manresa s’hi van quedar l’alcalde Francesc Marcet i els regidors que formaven la majoria catalanista-republicana. Cap a les tres de la matinada, les tropes de la Caserna del Carme finalment van sortir al carrer i es van dirigir cap a l’Ajuntament. A les sis del matí, quan es va conèixer la rendició de Lluís Companys, els regidors manresans van posar els seus càrrecs a disposició del comandant militar. Aquests van ser detinguts i empresonats, primer a Manresa i després a la Model de Barcelona.
El dia 11 es va nomenar alcalde-gestor de la ciutat el comandant militar de Manresa, Luis Menéndez Maseras, càrrec que va exercir fins al 8 de maig de 1935, quan el va substituir un alcalde de dretes Josep Maria Servitje Dalmau, de la Lliga.
Quines conseqüències van tenir els Fets d’octubre a Catalunya i a Manresa?
Les conseqüències van ser molt greus: es va tancar el Parlament català, el govern central va suspendre l’Estatut indefinidament i el govern de la Generalitat va ser empresonat, jutjat i condemnat a trenta anys de presó. El Govern de la Generalitat va restar sota control primer, de les autoritats militars, després de Madrid i, per últim, es va formar un govern de la Lliga. A més, la major part dels ajuntaments catalans van ser destituïts. Es van produir moltes detencions i hi va haver uns 3000 empresonaments a Catalunya.
A Manresa les persones empresonades van ser unes 500 i, a més, 63 funcionaris municipals van ser acomiadats.
Finalment, amb la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, es va alliberar Companys i el seu govern, es va restablir l’Estatut d’Autonomia i es va restituir el govern legítim de la Generalitat i, també, els ajuntaments que havien estat democràticament elegits a les municipals de gener de 1934.
Més informació
Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).