Històries al descobert: Maria Sebarroja Colldeforns. La repressió com a càstig per sotmetre els vençuts

La història que llegireu a continuació és real. A la protagonista i a tota la seva família se’ls ha mantingut el nom real.

El que és rellevant en aquesta història és veure que els guanyadors de la guerra no van tenir mai cap interès a cercar una reconciliació, només hi havia la voluntat de sotmetre. Per tant, la repressió va tenir el caràcter d’exemplaritat i de penalització. En definitiva, de càstig.

La informació necessària per reconstruir la història està treta de recerques¹ realitzades per estudiar per una banda, la repressió franquista i per l’altra, la història familiar. L’únic nom fictici és el de la investigadora.


1

Un estudiant de 2n de batxillerat ha de fer el treball de recerca. Des de fa temps vol investigar sobre la història de la seva besàvia i la seva família, represaliades durant els primers anys del franquisme. Sap, perquè així ho ha transmès el record familiar, que les germanes i els cunyats de la seva besàvia, així com la rebesàvia, van patir, de manera greu,  la repressió franquista. A més, n’ha trobat referències bibliogràfiques i documentals.

Tanmateix, tot i que el record familiar explica que la besàvia, Maria Sebarroja Colldeforns, també va estar a la presó, no en troba cap constància. A més, tampoc surt a la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme publicada per l’Arxiu Nacional de Catalunya, on consten tots els procediments judicials militars. Com és que no apareix enlloc el seu empresonament? Va estar realment a la presó?

2

Maria Sebarroja Colldeforns, protagonista d’aquesta història. Font:¹).

L’any 1939, la Maria Sebarroja Colldeforns, que havia nascut a Santpedor,  tenia 26 anys. Estava casada amb Josep Espinalt Oliva i tenien un fill. Vivien a Sant Vicenç de Castellet. La Maria treballava en una fàbrica tèxtil que havia estat col·lectivitzada² durant la guerra civil.

El seu marit, Josep Espinalt Oliva, va ser capturat, quan estava al front, per l’exèrcit nacional, el 1938. A partir d’aquí va romandre presoner en un parell de camps de concentració i en un batalló de treballadors, finalment va ser jutjat i  condemnat per Auxilio  a la Rebelión Militar, a la pena de 12 anys de presó. Va ser acusat de ser un dels promotors d’una vaga, el 1934, a la bòbila on treballava. Va romandre 2 anys i mig a la presó.

3

Anna Sebarroja Colldeforns, germana de la Maria. Font:¹).

Una de les germanes, l’Anna Sebarroja Colldeforns, tenia 33 anys. Estava casada i tenia 3 fills. Era teixidora i havia tingut una participació activa en les reivindicacions obreres de la fàbrica tèxtil Carreras de Santpedor, on treballava. Va ser detinguda i acusada de saqueig.  Cap dels testimonis havia presenciat els fets i les seves acusacions es basaven en  “he oido decir...” “lo sabe de rumor”. Un dels principals testimonis de l’acusació va ser un dels directius de la fàbrica tèxtil on treballava, la qual cosa fa sospitar que era una venjança pel seu activisme obrer. A més, es recalcava que era la dona d’un membre del Comitè revolucionari³ i que el marit estava en parador desconegut. Va ser condemnada a 12 anys de presó per Rebelión Militar. Va estar a la presó de dones de Barcelona més de 4 anys.

El seu marit, Joan Prat Codina, que era un dirigent de la Unió de Rabassaires4 i d’ERC5 a Santpedor, havia estat detingut l’octubre de 1934, per la seva participació en algunes vagues. En acabar la guerra, per por a patir represàlies, va marxar a l’exili. Els primers temps va estar ingressat en un camp de refugiats.  Va viure a França fins a principis dels anys 60 que va tornar a Santpedor.

El fet que el marit es trobés en parador desconegut podria haver estat un dels motius que van ocasionar la detenció de l’Anna? – es pregunta l’estudiant.

4

L’altra germana, Dolors Sebarroja Colldeforns, tenia 31 anys,  estava casada i tenia dos fills. Va ser condemnada a 12 anys de presó, acusada de robatori i saqueig. Els testimonis de l’acusació van destacar que era l’esposa d’un membre del Comitè revolucionari de Santpedor. La Dolors va ingressar a la presó de dones de Barcelona on hi va romandre més de 4 anys.

El seu marit, Joan Prat Artigas, va ser jutjat per Rebelión Militar acusat d’haver participat en fets relacionats amb la revolució, que es va desencadenar a l’estiu del 1936, a Catalunya. Tot i ser exculpat de participació directa en cap assassinat, va ser condemnat a pena de mort i va ser executat, al Camp de la Bota, el 26 de maig de 1940.

Quan el van executar la seva esposa estava, també, a la presó. Què els va passar als seus fills? Qui en va tenir cura? – es pregunta l’estudiant.

5

La mare de les germanes Sebarroja, Elvira Colldeforns Claret, tenia 62 anys, era  vídua i també treballava de teixidora, com les seves filles.

Va ser acusada de saqueig i robatori, i condemnada per Auxilio a la Rebelión Militar, a 8 anys de presó. Els testimonis, que es basaven en suposicions i rumors, la van acusar, a més,  de ser la mare política d’homes que havien format part del Comitè de Santpedor.

Va entrar a la presó, el 20 de juny de 1939, amb un net, fill d’Anna Sebarroja, la qual, com hem dit abans, juntament amb la seva germana Dolors, havia entrat a la presó el 24 d’abril de 1939.  L’ Elvira va estar a la presó 2 anys i en obtenir la llibertat provisional va ser desterrada6 i va haver d’anar a viure a Saragossa.

Presó de dones de Les Corts, a Barcelona. (Font: web Biblioteca del Pavelló de la República).

6

Una de les pàgines del sumari militar de Josep Espinalt. (Font:¹).

L’estudiant ha pogut esbrinar què va passar amb els fills d’aquesta família represaliada pel franquisme. El record  familiar explica que uns parents van tenir cura dels fills més grans i que el més petit, en té la prova documental, va entrar a la presó amb la seva àvia Elvira.

Però, què va passar amb la besàvia Maria? Va entrar també a la presó? Per què no hi ha proves documentals?

Finalment, hi ha sort. Consultant a l’arxiu  el sumari militar del seu marit, Josep Espinalt Oliva, el besnet troba uns documents, referits a la Maria,  que demostren la seva estada a la presó.

Com és que no té expedient propi? – es pregunta.

7

Quina és la història de la Maria Sebarroja Colldeforns?

El 26 de març de 1939 la Guàrdia Civil la va detenir arran de la investigació oberta per la detenció del seu marit. Va ser acusada d’haver participat en la col·lectivització de la fàbrica en la qual treballava, la fàbrica tèxtil  Pladellorens Rovira. Això vol dir que, durant la guerra, la fàbrica va ser autogestionada, en aquest cas d’acord amb el propietari, pels treballadors. El testimoni de l’amo va ser exculpatori però, tot i així,  van detenir  la Maria i aquesta va passar a disposició militar.   A més, la van acusar de fets relacionats amb la seva mare i germanes, ocorreguts a Santpedor, quan ella vivia a Sant Vicenç.

Va romandre a la presó fins al 27 de novembre de 1939 quan el jutge li va concedir la llibertat provisional “teniendo en cuenta el tiempo que lleva detenida la solicitante y la escasísima importància que sobre la misma pesa (...) se decreta su libertat”.

8

La Maria,  investigadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa, coneixedora d’aquesta història, es posa en contacte amb l’Arxiu Nacional de Catalunya, perquè es pugui incloure el nom de Maria Sebarroja Colldeforns a la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme, i d’aquesta manera contribuir a la recuperació de la seva memòria.

Arxiu Nacional de Catalunya. (Font: web anc.gencat.cat).

Lamentablement, però, això no ha estat possible. Després d’analitzar i revisar la documentació, els arxivers, d’acord amb la llei vigent i els criteris adoptats en aquest tema,  van desestimar-ho perquè la Maria no formava part de la instrucció de la causa i tampoc no se li va instruir cap procediment judicial militar.

El cas de la Maria Sebarroja és una mostra clara de l’arbitrarietat de la repressió i de la voluntat de castigar els vençuts a la guerra per part de les autoritats franquistes. La Maria va estar empresonada sense judici ni condemna, només per ser familiar d’altres empresonats.

En definitiva, la repressió franquista va castigar, de manera arbitrària i indiscriminada, moltes mares i esposes d’homes executats, empresonats o exiliats.

Són aquestes les principals víctimes de la repressió que  buscava castigar i per tant, fer por, amb la voluntat de tallar de soca-rel qualsevol tipus d’oposició al règim?

Podem considerar, també, els fills com a víctimes innocents quan es van veure obligats a entrar a la presó amb les mares o àvies o passar la seva infantesa lluny dels seus pares? – es pregunta la Maria.


Notes:
¹ Martín Sala, Arnau. Històries de la Història. De la II República al Franquisme. Treball de recerca de 2n de Batxillerat. Institut Pius Font i Quer. Treball tutoritzat per Jordi Pons Pujol (2021). Botifoll Benasat, Carme. Conflictivitat social i repressió. Santpedor (1931-1945). Vic, Eumo editorial, 2010.
² Col·lectivització: moviment revolucionari que es va produir a l’inici de la guerra civil, a Catalunya, consistent en l’autogestió de les empreses per part dels treballadors, tot suprimint la propietat privada.
³ El Comitè Central de Milícies Antifeixistes, creat el 1936 a Catalunya, va ser l’encarregat de governar durant els primers mesos de la guerra civil. També als diferents pobles i ciutats es van constituir Comitès, que van ser el veritable poder durant bona part de la guerra.
4 Unió de Rabassaires era el sindicat dels rabassaires.
5 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) era el partit d’esquerres que governava a la Generalitat des de 1931.
6 El desterrament és la pena que imposa l’Estat consistent a expulsar algú d’un territori determinat.

Reflexioneu:

1. Reflexioneu sobre el que representa la repressió arbitrària i indiscriminada que té la finalitat de castigar tot l’entorn familiar.

2. Discutiu sobre els motius pels quals l’Estat no va voler la reconciliació i només va voler sotmetre els vençuts a la guerra.


Autora: Carme Botifoll Benasat

Setembre 2022


 


Fem memòria...11 de setembre de 1976: recuperació de la Diada després del franquisme

Manifestació a Barcelona amb motiu de la Diada. (Fotografia: Jordi Borràs. Font: web regio7.cat, 11/09/2022).

Un any més, aquest 11 de setembre, s’ha celebrat la Diada Nacional de Catalunya a tots els pobles i ciutats del país.

Però, en la nostra història recent, no sempre s’ha pogut celebrar.

 


La celebració de la Diada fins al franquisme

La commemoració dels fets ocorreguts el 1714 es va iniciar a finals del segle XIX. El primer acte es va celebrar l’11 de setembre de 1886. Va ser una missa a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a tocar del Fossar de les Moreres, en record dels barcelonins morts el 1714. No hi va haver sermó perquè les autoritats el van prohibir. Hi van assisitir personalitats destacades del catalanisme de l’època.

El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, es va instal·lar una estàtua dedicada a Rafael Casanova, que el 1714 era el Conseller en cap de Barcelona, al Passeig de Sant Joan, davant l’Arc de Triomf. Aquest es va convertir en un indret de referència d’actes reivindicatius de tot tipus. El 1914, el monument es va traslladar a la Ronda Sant Pere.

El 1891, l'entitat Foment Catalanista va organitzar una vetlla en honor als màrtirs de 1714 a Barcelona i molt aviat altres pobles i ciutats s'hi van sumar amb actes diversos com misses, conferències, discursos, obres de teatre o lectures de poemes. A partir de l'any 1894, s'hi va afegir una processó fins al monument en honor a Rafael Casanova per fer-hi ofrenes florals. El 1901, es van produïr alguns enfrontaments davant aquest monument i la Diada va evolucionar cap a la reivindicació política.

El 1905, la Comissió organitzadora va fer una crida a la població perquè hi participés. El Govern Civil ho va prohibir i va posar multes als organitzadors. El 1923, la celebració ja tenia un caràcter més massiu, amb ofrenes florals arreu del país. Amb el cop d'estat, esdevingut pocs dies després, i la dictadura de Primo de Rivera es va prohibir aquesta celebració.

Homenatge a Rafael Casanova, el 1931. (Font: web sapiens.cat).

El 1931, amb la proclamació de la Segona República, es va acabar la prohibició i es va celebrar de nou la Diada, que durant aquests anys va tenir  un caràcter més institucional i polític i va gaudir d'una gran participació popular.

Durant el franquisme la commemoració va ser de nou prohibida i el monument a Rafael Casanova va ser retirat. La celebració de la Diada va passar a formar part de la clandestinitat. Malgrat que als anys quaranta es van fer algunes accions propagandístiques, no va ser fins al 1964 que es va constituir una comissió per commemorar la Diada. El Comitè de l'Onze de Setembre es va crear per celebrar el 250è aniversari dels fets de 1714 i va aconseguir aplegar unes 3.000 persones a Barcelona tot i l'oposició del Govern Civil.


La Diada de Sant Boi l’any 1976

La primera celebració legal de la Diada, després de la dictadura, va ser un acte massiu a Sant Boi de Llobregat l'11 de setembre de 1976 que va convocar l'Assemblea de Catalunya, que agrupava els partits i sindicats catalans.

No feia ni un any de la mort de Franco i l’oposició política encara era clandestina. El 10 d’agost es va constituir la Comissió Onze de Setembre amb l’objectiu d’organitzar una commemoració unitària de la Diada de caràcter reivindicatiu.

L’acte s’havia de celebrar al parc de la Ciutadella de Barcelona, pel significat històric d’aquest espai: Felip V hi va fer construir una fortalesa per controlar la població el 1714.  Quan només faltaven cinc dies, no va ser autoritzat. Es temia que es produís una gran mobilització a la ciutat de Barcelona.

Malgrat la prohibició, la Comissió va mantenir la convocatòria i es van anar produint adhesions a la Diada d’organitzacions socials i polítiques de dins i de fora de Catalunya.

Després de moltes negociacions entre la Comissió i el governador civil, es va acordar traslladar l’acte a la població de Sant Boi de Llobregat, a quinze quilòmetres de Barcelona. L’historiador Josep Benet va suggerir aquest nou emplaçament ja que Rafael Casanova està enterrat a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi.

A les cinc de la tarda, la plaça de Sant Boi era plena a vessar de gent i de pancartes amb el lema “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.

La convocatòria va ser un èxit total i va suposar la recuperació de l’11 de setembre com a Diada Nacional de Catalunya.

Manifestació a Sant Boi, 11 de setembre de 1976. (Fotografia: Pilar Aymerich. Font: web lavanguardia.com, 11/09/2016).

La Diada de 1976 a Manresa

Manresa no es va quedar al marge d’aquella mobilització. El 10 de setembre de 1976, va viure un dels actes més multitudinaris d’aquells anys a la ciutat.

L’Assemblea del Bages va promoure l’organització d’un míting al pavelló del Congost de Manresa el dia abans de la Diada, per tal que la gent es pogués desplaçar a Sant Boi l’endemà.

Va ser també un acte multitudinari que va reunir unes 3.000 persones, segons els organitzadors. El governador civil de Barcelona va prohibir inicialment el míting que portava per títol "Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya". Els organitzadors van haver de cedir i eliminar el concepte Diada Nacional de Catalunya. Només així es va permetre la seva celebració.

Per primera vegada, després de prop de 40 anys de dictadura, es va poder celebrar públicament la Diada a la ciutat.

Míting de la Diada del 1976 a Manresa organitzat per l’Assemblea del Bages. (Fotografia: Jordi Pascual Barrera i Fotografia Lladó. Font: web memoria.cat/diada1976).

L’11 de setembre de 1976 de Sant Boi va esdevenir un precedent fonamental de reivindicació pacífica i unitària del catalanisme.

L'any següent, l’11 de setembre de 1977, es va poder fer la primera manifestació a Barcelona, que va reunir un milió de persones sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". El 29 de setembre del mateix any, es va restablir la Generalitat de Catalunya.

El 1980, la Diada de l’11 de setembre va ser declarada Festa Nacional de Catalunya   pel Parlament de Catalunya.


Més informació:

- Web El míting de la Diada Nacional del 1976 a Manresa.

- Web Actes autoritzats i prohibits als inicis de la Transició a Manresa (finals 1975-1977).


 


Josep Calmet i la seva lluita pel català: treball de recerca

Títol del treball: Josep Calmet i la seva lluita pel català.

Autora: Marta Macià Bruch.

Tutor: César López.

Institut: Institut Miquel Bosch i Jover d'Artés.

Any: 2021-2022.

Aquest és un treball de recerca de caràcter biogràfic, que té com a objectiu explicar la vida del besavi de l’autora. Josep Calmet i Safont (1908-1993) va ser un mestre amb una gran vocació per la seva professió i també un gran defensor de la cultura i la llengua catalanes. El treball presenta la seva contribució en la defensa del català durant els difícils anys de la dictadura franquista i la tasca que va fer per Manresa, la seva ciutat.

Josep Calmet i la seva lluita pel català (pdf)


 


Estudiants d'instituts de Manresa parlen del viatge a Mauthausen

El 20 de juny, Dia Mundial dels Refugiats, el professor Josep Castilla, membre de l'Associació Memòria i Història de Manresa, i els estudiants Senna Sabater, Abril Rodríguez, Judit Budia i Pol Gibert dels instituts Lluís de Peguera, Lacetània i Pius Font i Quer de Manresa van participar en el programa Barra lliure del Canal Taronja i van parlar de l'experiència del viatge que van realitzar al camp de concentració de Mauthausen.

 

https://vimeo.com/724255857


 

 


La premsa manresana. Dona i política durant la II República: treball de recerca

Títol del treball: La premsa manresana. Dona i política durant la II República.

Autores: Mariona Moix Verdú i Gemma Yu Saumoy Matas.

Tutora: Cristina Grasset Navarro.

Institut: Institut Pius Font i Quer de Manresa.

Any: 2021-2022.

La poca informació que hi ha sobre les dones en la història ha despertat l’interès de les autores per descobrir-les. En aquest treball de recerca hi trobareu com era la dona manresana durant la II República (1931-1939) en els àmbits: familiar, laboral, polític, formatiu, lúdic i en els costums d’enterrament. La recerca s'ha fet a partir dels articles i els anuncis de tres diaris locals: El Dia, El Pla de Bages i el diari UGT.

La premsa manresana. Dona i política durant la II República (pdf)


 


Ruta de cançons a l’entorn d’una guerra

El dissabte 11 de juny, i sota el títol Ruta de cançons a l’entorn d’una guerra, la coral inCORdis va oferir un recorregut de cançons que va transcórrer per diferents llocs de Manresa que havien tingut un paper destacat en l’esdevenir col·lectiu durant la República i la Guerra Civil. Als punts escollits per fer la parada, un membre del cor explicava la importància i la significació del lloc i es cantava una cançó.

Més d’un centenar de persones van acompanyar el concert itinerant que va començar a les 11 del matí a la Sala Gòtica  de l’Hospital de Sant Andreu, on es va cantar Cançó de fer camí i va finalitzar cap a la 1 del migdia davant del monument a Joaquim Amat i Piniella, al Casino, on es va cantar Gallo Rojo, Gallo Negro. Al llarg del recorregut el públic va poder gaudir de cançons com Què volen aquesta gent, A les barricades o una emocionant Palabras para Julia cantada a l’interior del refugi antiaeri de la Renaixença. En total 10 parades i 12 cançons en 10 espais de memòria històrica.

A l'Hospital de Sant Andreu de Manresa, lloc d'inici del concert. (Fotografia: Rosa Lóbez).
Al carrer de Sobrerroca de Manresa. (Fotografia: Jaume Esquius).

InCORdis és un col·lectiu que, des del 2013, canta cançons que han estat significatives en llocs i moments diversos per expressar anhels d’una major justícia i lluites per la millora de la societat. Així, ha cantat les lluites per la propietat de la terra o contra l’esclavatge i la discriminació racial; l’exili i les migracions; la consciència de gènere; o la manca d’habitatges dignes. I ho ha fet tant amb himnes ben populars com amb cançons menys conegudes, però sempre plenes de consciència, compromís i lluita.

 

L’Associació Memòria i Història de Manresa va assessorar-ne la proposta i la selecció dels llocs per on va passar la ruta de cançons.

Davant el monument a Joaquim Amat i Piniella, punt final del recorregut. (Fotografia: Rosa Lóbez).

 


Josep: treball sobre el film

La pel·lícula Josep està basada en la història real del dibuixant Josep Bartolí  (Barcelona, 1910 - Nova York, 1995).

Es centra en la relació entre Josep Bartolí i el personatge fictici d’en Serge, un gendarme que simbolitza el conjunt de persones que el van ajudar a sobreviure durant el seu pas per diferents camps de concentració a França fins al seu exili a Mèxic.

En els darrers dies de la seva vida, Serge explica al seu net els records del seu passat.

La pel·lícula té dues parts ben diferenciades. La primera ens mostra Josep a França abans de la II Guerra Mundial i la segona part  la vida de Josep a Mèxic.

El film va participar en molts festivals de cinema i va tenir un gran reconeixement internacional.

Adjuntem una proposta per treballar el film amb l'alumnat.


Personatge del mes: Montserrat Planas Carbí (1907-1987)

Montserrat Planas el 1981. (Fotografia: Josep M. Aloy Bosch. Font: web memòria.cat/manresanes).

 

Montserrat Planas, primera regidora de l’Ajuntament de Manresa.

 

 

 

 


La militància sindical i política

Montserrat Planas va néixer a Sant Martí de Maldà, a la comarca de l’Urgell, el 1907.

Ja a Manresa, va treballar a la fàbrica Bertrand i Serra com a teixidora. El 1937, quan la fàbrica va ser col·lectivitzada i va passar a ser gestionada pels treballadors, va formar part del Consell d’Empresa.

Es va implicar en l’activitat sindical i va ser membre del sindicat UGT (Unió General de Treballadors).

Des de la seva fundació, el juliol de 1936, va ser militant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Va exercicir diversos càrrecs com el de secretària femenina del PSUC de Manresa o el de secretària sindical del Comitè Comarcal del PSUC. En aquell moment no hi havia gaires dones que es dediquessin activament a la política.

Logotip del PSUC, partit del qual Montserrat Planas va ser militant.

L’activitat política

Durant la República, Montserrat Planas va formar part del Consell Municipal constituït el 3 de maig de 1938, que va ser el darrer ajuntament republicà de la ciutat.

En el ple del 30 d’abril del mateix any, sis dels regidors del PSUC van presentar la seva dimissió perquè marxaven al front i ella va ser una de les persones que els va substituir.

Montserrat Planas es va convertir així en la primera dona regidora de l’Ajuntament de Manresa. Va treballar a la regidoria de la Propietat Urbana i es va haver d’ocupar, entre altres, de buscar allotjament pels refugiats del nord d’Espanya que arribaven a la ciutat durant aquells mesos.

Durant la guerra, va col·laborar intensament amb el Socors Roig Internacional (SRI), una organització vinculada als partits comunistes creada per ajudar els soldats republicans que lluitaven al front.

També va treballar en l’organització de la Unió de Dones de Catalunya (UDC) a Manresa. La UDC era una associació creada el novembre de 1937 amb la finalitat d’agrupar totes les dones antifeixistes de Catalunya per treballar conjuntament a la rereguarda. A Manresa es va constituir l’abril de 1938 i va agrupar unes 500 dones.

Encara el 6 de gener de 1939, ja al final de la guerra, va participar en un míting del PSUC al Teatre Conservatori de la ciutat, fent una crida a la població a resistir davant l’avanç de l’exèrcit franquista.  Va ser el darrer míting comunista que es va celebrar a Manresa.

Anunci del míting en el qual va participar Montserrat Planas, 6 de gener de 1939. ¹

L’exili

El 23 de gener de 1936, Montserrat Planas va marxar a l’exili juntament amb el seu marit Enric Castellà, i van deixar el seu fill aquí a càrrec d’uns familiars.

Va viure a França durant uns quants mesos, però, va ser reclamada des de Rússia pel seu partit i no va dubtar a marxar. Va fer el viatge en vaixell amb unes 300 persones més, pràcticament totes del mateix partit. Enric Castellà hi havia d’anar més endavant, però va esclatar la Segona Guerra Mundial i, amb les fronteres tancades, no va poder sortir de França. Va morir en un camp de concentració.

A Rússia va viure en diferents ciutats i va treballar al sector industrial durant gairebé vint anys.

El gener de 1957, va retornar a Manresa, amb una filla del seu segon matrimoni. De nou aquí va tornar a treballar a la Fàbrica Bertrand i Serra. Va morir a Manresa el 1987.

Montserrat Planas va ser una dona decidida, activa i combativa tant a nivell sindical com polític i social. El 1938, ella va ser la primera i única dona del consistori manresà. Avui, el 2022, està constituït per 13 homes i 11 dones.

Resum de l’ntrevista que va concedir a l’historiador Joaquim Aloy el 1981. (Font: web Dones manresanes. Guerra civil i repressió).

Més informació:

Web Dones manresanes. Guerra civil i repressió.


Notes:

¹ Font: ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa). Pàgina 79.

 


Viatge Manresa-Mauthausen 2022

Camp de concentració de Mauthausen.

En el marc del projecte Manresa-Mauthausen iniciat el 2013, que compta amb el suport de l’Ajuntament de Manresa i de l’Associació Memòria i Història de Manresa, i després de dos anys de no haver-se realitzat a causa de la pandèmia de la Covid-19, els alumnes dels centres que participen en aquest projecte han pogut dur a terme el viatge als camps de concentració de Mauthausen, Gusen i Ebensee.

Aquest viatge té la finalitat de recordar i retre homenatge a totes les persones deportades que van patir l’horror dels camps nazis. Entre elles, una trentena de manresans van patir la deportació i les dures condicions de treball a les quals estaven sotmesos, 19 d’aquests manresans no van tornar mai més.

Així doncs, del 13 al 16 de maig, alumnes dels instituts Lacetània, Pius Font i Quer i Lluís de Peguera de Manresa van poder realitzar el viatge a Mauthausen conjuntament amb els membres de l’associació Amical de Mauthausen i altres camps, organització de familiars dels deportats creada el 1962. D’aquesta manera, l'alumnat va poder compartir les experiències d’alguns d’aquests familiars, com va ser el cas de la Pepita, filla d’un deportat català.

Alumnat i professorat que van participar en el viatge.
Acte a l’estació de trens de Mauthausen.

El primer dia, divendres 13, es va fer una visita al camp de Mauthausen. A la tarda, es va anar a l’estació de trens de Mauthausen, on arribaven els presoners deportats i des d’on havien d’anar a peu al camp. Allà,  l’alcalde de la ciutat va fer una petita recepció a la delegació de l’Amical i als alumnes. Després, es va anar a la casa d’Anna Pointner, on es van amagar les còpies de les fotografies fetes pel presoner Francesc Boix i pels alemanys, les quals van permetre demostrar els excessos i els crims comesos al camp.

Dissabte 14, es va viatjar al camp d’Ebensee, on la construcció de túnels sota les muntanyes va propiciar també la deportació de molts presoners. Allà es va retre un homenatge als deportats. A la tarda, es va visitar el memorial del camp de Gusen, anomenat “l’infern dins de l’infern” pels mateixos presoners.

Acte d’homenatge a les víctimes, al camp d’Ebensee.
Memorial de Catalunya als deportats de Mauthausen.

Diumenge 15 es van fer els actes de commemoració internacionals en els diferents memorials de les delegacions governamentals. En el memorial català, hi van participar diferents autoritats, com la consellera de Justícia Lourdes Ciuró (en representació del govern català) i el secretari d’estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez (en representació del govern espanyol). També, hi va haver la presència de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau i d’altres polítics a títol personal, com els exdiputats del Parlament de Catalunya Anna Gabriel i David Fernández. A la tarda, es va visitar la ciutat de Linz, en un ambient ja més relaxat.

Davant el memorial espanyol a les víctimes del camp.
Visita al castell de Hartheim

Dilluns 16, al matí es va visitar el castell renaixentista de Hartheim, un dels sis centres d’eugenèsia activa que els nazis havien establert dins del seu Reich. Finalment, a la tarda es va visitar la ciutat de Munic.

 

 

 

La valoració, tant de l’alumnat com del professorat, és que ha estat un viatge i una experiència molt emotiva.

Per poder fer un seguiment de les diferents activitats, els estudiants han creat el compte d’Instagram manresa_mauthausen, en el qual es pot conèixer l’opinió i la valoració de l’alumnat, així com també s’hi pot veure nombroses fotografies.

Al camp de Mauthausen.

Fem memòria... La Cova de Sant Ignasi i la guerra civil

Sabies que la Cova de Manresa es va convertir en museu durant la guerra civil?

Conjunt arquitèctonic de la Cova de Sant Ignasi de Manresa. (Fotografia: Mireia Arso. Font: Diari Regió 7, 25/09/2019).

El conjunt de la Cova de Sant Ignasi

Un dels edificis que destaca quan arribem a Manresa, a més de la basílica gòtica de la Seu i del Pont Vell, és el conjunt monumental de la Cova de Sant Ignasi.

Es tracta d’un conjunt d’edificis (cova, església, casa d’exercicis, residència…) que es va anar construint en diverses etapes, des del segle XVII fins al segle XX, a l’indret que Ignasi de Loiola va freqüentar per pregar i meditar durant la seva estada a Manresa. És propietat de l’orde religiosa de la Companyia de Jesús i l’indret ignasià més important de la ciutat.

La seva història reflecteix els conflictes i esdeveniments que va viure la ciutat i el país durant tots aquest segles.

Així, el 1767, a causa de l’ordre del rei Carles III que suprimia la Companyia de Jesús, la residència de la Cova  es va convertir en un asil i l’església es va tancar al públic.

Més endavant, el 1811, amb l’ocupació de les tropes franceses, la residència es va convertir en caserna i l’església es va fer servir com a estable.

Durant el procés de desamortització (1836), l’església va ser un magatzem de fusta i després un estable, i la residència es va convertir en vivendes per a famílies pobres.

El gener de 1932, el govern de la República va decretar la disolució i la confiscació de les propietats de la Companyia de Jesús. El conjunt de la Cova va ser precintat el  febrer del mateix any.


②  La Cova es converteix en museu

Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, la Cova, que estava custodiada per la Guàrdia Civil, no va patir cap tipus de destrucció, com va passar en altres edificis religiosos de la ciutat.

Amb el suport del Comitè de Conservació d’Edificis Públics i Patrimoni Artístic i Cultural que s’havia creat per intentar frenar les destrosses del patrimoni que s’estaven produint, el manresà Lluís Rubiralta i un equip de voluntaris es van mobilitzar per protegir les obres d’art que estaven en perill.

El 6 d’agost de 1936, l’Ajuntament va cedir l’edifici de la Cova per acollir les peces i obres d’art que s’havien pogut salvar de les esglésies que havien estat assaltades o enderrocades, tant de Manresa com d’altres poblacions de l’entorn.

Lluís Rubiralta explicava així aquell moment:

“El President efectiu [del Comitè de Salvament] Josep Torra ens donà la grata notícia que ens havia estat concedit l’espaiós i magnífic edifici de la Cova de Sant Ignasi, antiga residència de la Companyia de Jesús. De forma, que en endavant ja podríem transportar-hi tot allò que creguéssim convenient, i que, demés, una camioneta a les ordres del Municipi, ens ho traslladaria.

Allò, semblava que començava a rutllar sobre rodes, i l’alegria que ens causà, almenys a mi, fou enorme.”  ¹

Persones de l’equip de salvament del patrimoni descarreguen peces artístiques a les dependències de la Cova.²

Malgrat altres aspiracions de convertir l’edifici en una escola militar o en una caserna, entre altres, la Cova es va acabar convertint en museu municipal. Les dependències de la casa d’execicis es van habilitar per acollir tota mena de peces artístiques.

Instal·lació de la sala de sepulcres. (Font: web memoria.cat/laseu).

Capitells, escultures, retaules, finestrals, peces de ceràmica, sepulcres  i altres objectes d’èpoques i procedències diverses van ser catalogats i col·locats amb cura per tal de ser preservats.

Sala amb escultures i retaules gòtics. (Font: web memoria.cat/laseu).

Obres tan destacades com el retaule gòtic del Sant Esperit o el de Sant Marc procedents de la basílica de la Seu, o la portalada romànica de l’església de Talamanca, entre moltes altres, es van instal·lar a les diverses sales i corredors de l’edifici com es pot observar en aquestes fotografies.

Galeria dels retaules gòtics. A la dreta, la taula central del retaule del Sant Esperit. (Font: web memoria.cat/laseu).

La creació del museu municipal a la Cova va ser fonamental per salvar una part del nostre patrimoni artístic que probablement s’hauria malmès o perdut.

Com escrivia Lluís Rubiralta el 5 de maig de 1937:

Aquell muntatge precipitat i sense mitjans adequats, és un exponent d’allò que es pot fer amb una gran dosi d’entusiasme.”³

Alguns membres de l’equip que va treballar en el salvament del patrimoni dirigits per Lluís Rubiralta.²
L’Arxiu Municipal de Manresa, instal·lat a la Cova.²

Més endavant, el 6 de març de 1937, el Consell Municipal també va acordar el trasllat de l’Arxiu Municipal, que estava a l’edifici de l’Ajuntament, a les dependències de la Cova per garantir la seva seguretat.

 

 

 

Durant la guerra, les plantes superiors de l’edifici van allotjar persones refugiades procedents d’Astúries i el País Basc, així com una residència d’estudiants que depenia de l’Ajut Infantil de rereguarda. I l’espai pròpiament de la cova o coveta es va habilitar com a refugi antiaeri.

Els darrers mesos de 1938 i el gener de 1939, l’edifici també  va acollir el professorat i l’alumnat de l’institut Lluís de Peguera de Manresa, ja que l’edifici de l’institut s’havia reconvertit en hospital militar.

En acabar la guerra, la Companyia de Jesús va recuperar la propietat de l’edifici i s’hi va instal·lar de nou una comunitat de jesuïtes. Progressivament, les obres d’art dipositades van anar tornant al seu lloc d’origen o van passar a formar part del Museu de Manresa que es va inaugurar l’any 1941.


Logotip de la commemoració de l’arribada d’Ignasi de Loiola a Manresa.

Ignasi de Loiola va arribar a Manresa, procedent de Montserrat, el març de 1522 i s’hi va estar durant onze mesos. La seva estada a la ciutat va suposar un canvi radical a la seva vida.

500 anys després la ciutat de Manresa commemora aquest fet amb nombrosos actes i esdeveniments.

 


Més informació:

- Web El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.

-Web Memòries de Lluís Rubiralta. El salvament del patrimoni durant la guerra.

- ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).


Notes:
¹ Font: Web Memòries de Lluís Rubiralta.
² Font: ALOY,Joaquim ; GASOL, Pere ; SARDANS, Jordi. La Guerra Civil. Volum 1. Manresa: Parcir, 1992. (Col·lecció Història Gràfica de Manresa).
³ Font: Web Memòries de Lluís Rubiralta.