Personatge del mes: Justa Freire Méndez (1896-1965)
Justa Freire, mestra i pedagoga.
Va estar destinada a l’escola Pare Algué de Manresa el 1954.
Justa Freire va néixer a Moraleja del Vino (Zamora) l’any 1896. Va estudiar Magisteri a la Escuela Normal de Zamora i, el 1919, ja va exercir de mestra a l’escola de Casillas, un petit poble de la provincia d’Àvila.
L’any 1921 va començar a treballar al Grupo Escolar Cervantes de Madrid, centre que acollia els infants d’un barri obrer de la ciutat. Aquest centre estava vinculat a la Institución Libre de Enseñanza, impulsora de la renovació de l’educació a l’Estat espanyol. A l’Escola Cervantes, Justa Freire es va fer càrrec de diverses tasques de caràcter social i pedagògic: acollida dels nous alumnes, trobades amb les famílies, formació de mestres...
Alhora, va viatjar a diversos països europeus i va participar en congressos internacionals d’educació per conèixer directament les escoles vinculades al moviment de l’Escola Nova i les innovacions pedagògiques que s’hi estaven duent a terme.
Per a Justa Freire, aquella època i els primers temps de la República van ser uns anys de molta satisfacció com a mestra.
Els anys de la República i de la Guerra Civil
L’aposta de la República per fer arribar a tothom una escola renovada i moderna va permetre a Justa Freire participar en molts projectes pedagògics innovadors i viure la seva millor etapa a nivell professional.
El novembre del 1933 va ser nomenada directora del Grupo Escolar Alfredo Calderón de Madrid. Allà va poder aplicar les seves idees pedagògiques fruit dels anys de treball a l’Escola Cervantes i de les experiències que havia vist en els seus viatges a les escoles europees. Va ser una de les primeres dones espanyoles que va dirigir un equip de docents format bàsicament per homes acostumats a uns mètodes didàctics antiquats i autoritaris, oposats als seus mètodes innovadors. Tot i que no va ser fácil, va aconseguir implicar el professorat en les activitats de l’escola i crear un bon ambient de treball.
Tres anys després, el juliol del 1936, va esclatar la guerra i ho va capgirar tot. Com que l’escola estava prop del front, els alumnes van ser evacuats progressivament cap a València. Finalment, el noviembre, l’escola va ser requisada per l’exèrcit republicà.
El gener del 1937, a València, Justa Freire es va fer càrrec de les anomenades Comunitats Familiars de Educació, formades pels alumnes de l’Escola Cervantes que havien estat evacuats, i va ocupar diversos càrrecs com el d’inspectora de Colònies o el de delegada de la Infància Evacuada.
El setembre del 1937 va tornar a Madrid on va trobar l’escola saquejada. Malgrat tot, el mes d’octubre es va reobrir. Pocs dies després, es va haver d’incorporar de nou a les colònies escolars de València, on va fer una gran tasca. El febrer del 1939, quan la guerra ja estava a punt d’acabar, va tornar a Madrid.
Els anys del franquisme
Als inicis de la dictadura franquista, Justa Freire va ser suspesa de sou i de feina. El maig del 1939, a causa de les denúncies falses d’un mestre del Grupo Escolar Calderón, va ser detinguda i empresonada. Tot i que el jutge inicialment la va absoldre, gràcies al testimoni de moltes persones que la van defensar, el fiscal la va acusar d’un “delito de auxilio a la rebelión militar” i després de dos consells de guerra, el setembre de 1939, va ser condemnada a 6 anys i un dia de presó menor.
Durant la seva estada a la presó va realitzar tasques d’alfabetització entre les dones preses. El 31 de maig del 1941 va sortir en llibertat condicional. Però no es va poder reincorporar a cap escola pública ja que la Comisión Depuradora de Magisterio de Madrid va proposar la seva separació definitiva del Magisteri i la pèrdua de tots els seus drets.
Aleshores es va dedicar a fer classes a casa seva de manera clandestina. I el 1944 va començar a treballar com a secretària al Colegio Británico de Madrid, una escola privada on també va acabar impartint classes, i a la qual va estar sempre vinculada.
Malgrat tenir feina, el seu desig era tornar a l’escola pública, i el febrer del 1952, quan tenia 55 anys, va demanar el reingrés al cos de funcionaris de mestres. La seva petició va tenir el suport de moltes famílies i persones del món de l’educació. Justa Freire va ser readmesa com a mestra, però va ser castigada amb la pèrdua de tots els drets previs i els anys d’antiguitat, amb el trasllat fora de la província durant cinc anys, la inhabilitació per exercir càrrecs directius i la prohibició d’exercir de mestra a Madrid.
Tot i que va demanar la revisió del seu expedient, no va poder tornar a exercir a l’escola pública de Madrid.
L’estada a Manresa
En aquesta situació, encara que ella es volia quedar a Madrid, el juliol del 1954 va haver de concursar per obtenir una plaça de mestra. De les 67 escoles que va sol·licitar, se li va adjudicar la número 53 que corresponia al Grup escolar Pare Algué de Manresa.
Molt lluny de la seva ciutat, va prendre possessió de la plaça el 14 de setembre del 1954, sense tenir cap interés per aquest destí que no havia triat. La seva estada a Manresa no li va resultar gaire agradable. Aquí es va trobar una ciutat grisa i una escola franquista que no tenia res a veure amb el model d’escola que ella havia defensat i per la qual havia treballat abans de la guerra.
Per tot plegat, hi va estar molt poc temps. Va buscar una substituta i va sol·licitar l’excedència. El 14 de setembre, tres setmanes després, va tornar a Madrid. Durant els quatre anys següents va seguir destinada a l’escola Pare Algué i, de tant en tant, va venir de nou a Manresa de manera puntual. Tot i la seva curta estada, va tenir bona relació amb els mestres de l’escola i va fer amistats a la ciutat
Desenganyada de l’escola pública del franquisme, a Madrid, va tornar a fer classes al Colegio Britànico, on va treballar amb molta implicació fins a la seva mort el 15 de juliol del 1965.
Justa Freire va ser una mestra de gran prestigi. Fou una de les introductores dels mètodes d’ensenyament més innovadors del moment i va lluitar sempre per un ensenyament públic de qualitat. Malgrat que era el seu desig, a causa de les represàlies del franquisme, no va poder tornar mai a la seva escola ni a cap altra escola pública de Madrid.
Més informació:
Web L’estada de la mestra Justa Freire a Manresa.
A través de la mirada... Guernica
En plena Guerra Civil, el Govern de la República va decidir participar a l'Exposició Internacional que es celebrava a París l’estiu de l’any 1937.
Malgrat estar en una situació de guerra, es va creure convenient participar-hi com un acte de propaganda i per atreure l'atenció internacional. Es volia donar la imatge d’una República que havia modernitzat el país i posar de manifest que la seva tasca estava en perill.
A principis del mateix any, el Govern de la República va encarregar a Pablo Picasso la realització d’una pintura mural de grans dimensions per al pavelló que havia de representar l’Estat espanyol en aquesta exposició.
L’artista, que vivia una crisi personal i creativa, se sentia incapaç de començar l’obra que li havien encarregat. Però, les notícies que va conèixer per la premsa del bombardeig de la ciutat de Guernica del 26 d’abril, li van provocar un gran impacte i el van moure a començar a pintar.
El bombardeig, obra de l’aviació alemanya, va destruir completament la ciutat basca i va provocar la mort de moltíssims ciutadans. Era el primer atac massiu contra la població civil que es produïa en una guerra.
Picasso, que ja estava compromès en la defensa de la República, es va involucrar així en la guerra a través dels seus pinzells. En poc més d’un mes, va pintar el Guernica i el juliol ja es va exposar a París.
Encara que, en una primera mirada, pot semblar una obra caòtica, té una composició molt pensada i equilibrada. Picasso va fer molts croquis i esquemes previs.
Hi podem diferenciar tres parts. Al centre veiem un cavall ferit, un soldat a la base amb un punyal i una flor, una dona que entra per una finestra amb una làmpada a la mà, una altra dona arrossegant-se, i una mena de llum o ull. A la dreta, una dona que crida amb els braços alçats, i un edifici en flames. A l’esquerra, un brau, una dona amb un nen mort als braços, i un ocell damunt la taula. L’escena està tancada en un espai arquitectònic, veiem el sostre, les parets i el terra.
Totes les figures estan trossejades i es confonen entre elles. Determinades parts del cos estan deformades i exagerades: les mans, les boques, els ulls, les llengües... En una mateixa figura trobem, alhora, diferents perspectives impossibles en la realitat, com és propi del cubisme.
Observem, també, el moviment de les figures de dreta a esquerra i de baix a dalt i el contrast entre les línies corbes de les figures i les rectes del marc arquitectònic.
L’obra té una gran força i expressivitat, sobretot si imaginem les seves dimensions reals. La renúncia conscient al color contribueix a donar-li encara més dramatisme.
Quan es va acabar l’Exposició de París, el quadre es va exposar a diverses ciutats europees i va arribar a Nova York. El 1939, per desig del pintor, que no volia que es portés a Espanya mentre hi hagués una dictadura, va quedar en dipòsit al Museu d’Art Modern (MOMA) de Nova York.
Amb la democràcia restablerta es van iniciar les negociacions pel seu retorn. El quadre va arribar a Espanya per primera vegada l’any 1981 coincidint amb el centenari del naixement de Picasso i es va exposar de manera provisional al Casón del Buen Retiro de Madrid. El 10 de setembre de 1992 es va instal·lar de manera definitiva al Museu Reina Sofia de Madrid.
A través d’aquesta obra, Picasso va expressar els seus sentiments davant els fets que es van produir, però va anar molt més enllà. Va evitar pintar referències concretes de la tragèdia de Guernica per expressar l’horror i les conseqüències de qualsevol guerra i mostrar el sofriment de les víctimes innocents.
El significat d’algunes de les imatges és força clar per a tothom, altres són més obertes a la interpretació i, com deia el mateix Picasso, cadascú les pot interpretar com vulgui.
L’obra té una clara voluntat de denúncia i de posicionament polític. Molt ràpidament es va convertir en un símbol de defensa de la pau, la llibertat i la democràcia; i de rebuig de la guerra i del feixisme, que aleshores estava creixent a Europa.
Considerada una obra fonamental de l’art del segle XX per la seva capacitat d'impressionar i emocionar, el seu missatge és encara ben actual.
Fem memòria.... Els Fets d’octubre del 1934 a Manresa
El dia 6 d’octubre del 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Era una revolta del govern català contra el govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux.
A Manresa, l’alcalde Francesc Marcet i els regidors de la majoria republicana d’esquerres van donar suport al president de la Generalitat i van restar tancats a l’Ajuntament.
En quin context polític i social es situen aquests fets?
Durant la República, les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van donar la victòria a la dreta i es va iniciar el període conegut com a bienni negre o conservador, que va posar fi a les reformes socials i polítiques del bienni progressista (1931-33). Aquest fet va provocar l’augment de la conflictivitat social i política.
La situació es va radicalitzar quan, el 4 d’octubre de 1934, el president del govern, Alejandro Lerroux (Partit Republicà Radical), va formar un nou govern amb ministres de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), la qual cosa va ser interpretada per l’oposició com l’entrada del feixisme al govern.
L’Aliança Obrera, que agrupava bona part dels partits i sindicats obrers, va convocar una vaga general a tot l’Estat, que va acabar fracassant per la proclamació de l’estat de guerra que va fer el govern Lerroux. En canvi, a Astúries es va desencadenar una revolució que va durar 15 dies.
Què passava a Catalunya?
El dia 5 d’octubre de 1934, la vaga general va ser un èxit a Catalunya. En aquest context i confiant en l’èxit d’una revolta de les esquerres espanyoles, el 6 d’octubre, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.
Amb la proclamació, militants d’esquerra armats van ocupar els llocs estratègics de la capital. Rabassaires de tot Catalunya es van dirigir cap a Barcelona per donar suport al govern de la Generalitat. L’exèrcit va proclamar l’estat de guerra i es va dirigir a la plaça Sant Jaume. Es van aixecar barricades i es van produir enfrontaments durant tota la nit. Finalment, Companys es va rendir al general Batet, capità general de Catalunya i el president i el seu govern van ser detinguts i empresonats.
Què va passar a Manresa?
El dia 5 d’octubre, la vaga es va estendre per tota la ciutat. Membres d’Aliança Obrera, dels rabassaires i dels escamots de les Joventuts d’Estat Català, molts d’ells armats, es van fer amos dels carrers. Mentrestant, les tropes de la caserna del Carme restaven a l’espera de rebre ordres superiors.
La vaga va continuar el dia 6, es van celebrar, també, manifestacions i mítings. Quan es va conèixer la notícia de la proclamació de l’Estat Català per part del president Companys, van començar a arribar a Manresa rabassaires de tota la comarca per anar cap a Barcelona i donar suport al govern de la Generalitat.
A la nit, dins l’Ajuntament de Manresa s’hi van quedar l’alcalde Francesc Marcet i els regidors que formaven la majoria catalanista-republicana. Cap a les tres de la matinada, les tropes de la Caserna del Carme finalment van sortir al carrer i es van dirigir cap a l’Ajuntament. A les sis del matí, quan es va conèixer la rendició de Lluís Companys, els regidors manresans van posar els seus càrrecs a disposició del comandant militar. Aquests van ser detinguts i empresonats, primer a Manresa i després a la Model de Barcelona.
El dia 11 es va nomenar alcalde-gestor de la ciutat el comandant militar de Manresa, Luis Menéndez Maseras, càrrec que va exercir fins al 8 de maig de 1935, quan el va substituir un alcalde de dretes Josep Maria Servitje Dalmau, de la Lliga.
Quines conseqüències van tenir els Fets d’octubre a Catalunya i a Manresa?
Les conseqüències van ser molt greus: es va tancar el Parlament català, el govern central va suspendre l’Estatut indefinidament i el govern de la Generalitat va ser empresonat, jutjat i condemnat a trenta anys de presó. El Govern de la Generalitat va restar sota control primer, de les autoritats militars, després de Madrid i, per últim, es va formar un govern de la Lliga. A més, la major part dels ajuntaments catalans van ser destituïts. Es van produir moltes detencions i hi va haver uns 3000 empresonaments a Catalunya.
A Manresa les persones empresonades van ser unes 500 i, a més, 63 funcionaris municipals van ser acomiadats.
Finalment, amb la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, es va alliberar Companys i el seu govern, es va restablir l’Estatut d’Autonomia i es va restituir el govern legítim de la Generalitat i, també, els ajuntaments que havien estat democràticament elegits a les municipals de gener de 1934.
Més informació
Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).
Refugi antiaeri de la Renaixença de Manresa. Guia de treball per després de la visita
Cada curs, l'Ajuntament de Manresa, en col·laboració amb l'Associació de Memòria Històrica de Manresa, ofereix visites guiades a l'interior del refugi antiaeri de la Renaixença adreçades als estudiants de secundària. Proposem aquesta guia de treball per realitzar després de la visita.
Personatge del mes: Antoni Bertran Raurell (1897-1986)
Antoni Bertran, ferrer, polític republicà i regidor de l’Ajuntament de Manresa.
L’arribada a Manresa
Antoni Bertran va néixer a Vilafranca del Penedès el 1897. Va treballar en una fàbrica de Sant Sadurní d’Anoia, però el 1923, amb vint-i-sis anys, va decidir traslladar-se a Manresa amb la seva dona, Maria Gallart, i el seu primer fill, Manel, amb la intenció de progressar i treballar pel seu compte.
Ja a Manresa es van instal·lar en una casa de dos pisos del carrer del Dos de Maig on, a més de tenir-hi la vivenda, va obrir un taller de manyeria i de maquinària amb el nom de A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa. El 1925, va néixer el seu segon fill, Hipòlit.
El seu taller dedicat a la producció mecànica i a la forja artesana va prosperar ràpidament i va adquirir molt prestigi a la ciutat. Entre les moltes obres que va realitzar, cal destacar la triple portalada d’accés al pati del Teatre Kursaal de Manresa, obra del 1927, de la qual es va sentir molt orgullós. També van ser obres seves la portalada del Teatre Conservatori de la façana de davant del Passeig o les baranes de la casa Matamala, entre altres. El treball de la forja artesana va ser una activitat de la qual es va sentir molt satisfet.
Antoni Bertran era un jove amb inquietuds. A més de dedicar-se a la seva professió, també va ser un apassionat del billar. Durant aquests anys es va fer soci del Billar Club Manresa, que tenia la seu social a l’American Bar, situat al passeig de Pere III. Aviat va passar a formar part de la seva junta directiva. Antoni Bertran, que era un bon comunicador, es va guanyar el respecte de tothom com a persona honesta i raonable.
La dedicació a la política
A l’American Bar i a altres locals del passeig, va entrar en contacte amb joves catalanistes progressistes i republicans. Emmig d’aquest ambient, el desembre de 1929 va viure fets com la fundació del diari El Dia, mitjà vinculat als republicans catalanistes.
Amb l’arribada de la República, va participar de l’ambient efervescent que es vivia a la ciutat en aquells anys i aviat es va involucrar en la vida política local. Així, el 1932 va participar en la fundació de l’Ateneu Republicà Democràtic Federal de Manresa i Comarca que, l’any següent, va passar a anomenar-se Centre Republicà Federal Català (CPFC), del qual en va ser un militant destacat.
A les eleccions municipals del 14 de gener del 1934, va ser el número dos del CPFC a la llista de la plataforma Concentració Republicana d’Esquerres encapçalada per ERC amb Francesc Marcet al capdavant. Aquesta candidatura va guanyar les eleccions i Antoni Bertran va entrar de regidor a l’Ajuntament de Manresa amb una clara voluntat de servei a la ciutat.
Vuit mesos després, arran dels Fets del Sis d’Octubre del 1934, va ser empresonat a la presó de Manresa, i després a la presó Model de Barcelona i al vaixell Uruguai, habilitat com a presó al port. El 24 de desembre va ser traslladat al vaixell Argentina i, seguidament, va ser posat en llibertat. Arran de la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions generals del 1936, el van restituir en el seu càrrec de regidor de l’Ajuntament de Manresa.
Els anys de la guerra i la postguerra
Quan va esclatar la guerra, el 18 de juliol del 1936, es va constituir el Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa que va passar a exercir el poder a la ciutat. Antoni Bertran, però, es va mantenir en el seu càrrec de regidor, lleial a l’alcalde Marcet fins que van cessar plegats el 19 d’octubre del 1936.
En aquell context, Antoni Bertran va ser el president del CRFC de Manresa, i va mantenir els seus ideals i el seu compromís polític amb el republicanisme federal.
El seu negoci A. Bertran, Talleres y Maquinaria de Manresa va ser col·lectivitzat durant la guerra. Va deixar de ser l’amo del taller que havia creat tretze anys enrere i es va convertir en un treballador més. A partir del 1938, el taller va ser militaritzat i la seva producció va estar al servei de l’Exèrcit Popular de la República.
El 23 de gener del 1939, un dia abans que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, Antoni Bertran i la seva família van abandonar Manresa. En un camió de l’exèrcit popular es van dirigir a Balenyà (Osona) des d’on van arribar a Ripoll amb tren. En lloc de seguir el camí de l’exili, es van refugiar en unes cases emboscades de la zona on es van amagar fins que el 23 de febrer de 1939, un mes després, van decidir tornar i amagar-se a Sant Sadurní d’Anoia, al Penedés, on van poder comptar amb l’ajut de la família de la Maria Gallart.
El 1940, va intentar retornar a la ciutat i recuperar la seva casa i el taller. La seva esposa va viatjar d’incògnit a Manresa per temptejar si podia ser possible el retorn, però l’amic i advocat amb qui va contactar li va desanconsellar del tot en considerar que era massa perillós per a ell.
Antoni Bertran ja no va tornar mai més a Manresa. Es va establir amb la seva família a Sant Sadurní d’Anoia on van viure durant tres anys en una mena “d’exili interior” fins que el 1943 va refer la seva vida a Barcelona.
Al portal memoria.cat s’ha publicat el web El “federal” de Manresa. Antoni Bertran Raurell (1897-1986) que recull les memòries i el testimoni dels seus fills Manuel i Hipòlit. Així, s’ha pogut recuperar la figura d’aquest regidor manresà i explicar la seva trajectòria i la seva contribució a la ciutat.
Amb paraules del seu fill Hipòlit, la seva “és la història daurada d’una família manresana que fou trencada, com moltes altres, pels esdeveniments de la guerra Civil […]”.
Més informació:
Web El “federal” de Manresa. Antoni Bertran Raurell (1897-1986).
Web La República a Manresa en un clic (1931-1936).
Personatge del mes: Rosa Sensat i Vilà (1873-1961)
Rosa Sensat, mestra, pionera de la renovació pedagògica i promotora de la formació de les dones.
Rosa Sensat va néixer al Masnou (Maresme) el 17 de juny de 1873. Va estudiar Magisteri a Barcelona i, als setze anys, ja va començar a fer de mestra a l’escola municipal del seu poble. També va estudiar a l’Escuela Central de Magisterio, de Madrid, on va entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza, que li va deixar una forta empremta.
Molt aviat es va interessar pels nous corrents pedagògics que s’estaven desenvolupant a Europa. Aquesta inquietud la va portar a viatjar a països com Bèlgica, Suïssa i Alemanya on va visitar les escoles més innovadores d’aquell moment. El 1912 va fer una estada a l'Institut Rousseau de Ginebra i a l’Escola Ermitage de Brussel·les per ampliar els seus estudis i conèixer els nous mètodes educatius.
Va treballar en diversos centres, pràcticament sempre en escoles públiques. El 1914 va ser la directora de l’Escola de Bosc de Montjuïc, que s’acabava d’inaugurar, càrrec que va exercir fins al 1930.
Del 1930 fins a l’any 1938, va ser la directora del Grup Escolar Milà i Fontanals de Barcelona, situat a Ciutat Vella, un dels barris més humils de Barcelona on va introduir les seves idees de renovació pedagògica. El 1938, a causa de problemes familiars, entre altres, va demanar la jubilació voluntària.
Amb l’establiment de la dictadura franquista el 1939, va ser depurada per la seva ideologia progressista i pel seu catalanisme, i va ser sancionada amb la jubilació forçosa, fet que li va suposar una forta represàlia econòmica.
Va morir a Barcelona l’1 d’octubre de 1961.
La renovació pedagògica
En un context educatiu molt endarrerit a tot el país, Rosa Sensat va ser una de les pioneres de la renovació pedagògica que es va produir a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX, entorn de les idees del moviment de l’Escola Nova.
Rosa Sensat va defensar una escola basada en el respecte a la personalitat i la individualitat dels alumnes, fonamentada en l’aprenentage actiu a través del joc, l’activitat física i les activitats a la natura. Una escola activa que fes que l’alumne s’impliqués amb la realitat i on es treballés a partir dels centres d’interès de l’alumnat. Una escola on s’aprengués a viure i a gaudir de la vida.
Va defensar també el treball en equip del professorat i la participació dels alumnes en el funcionament de l'escola.
Considerava que, per renovar l’escola pública, era fonamental una bona formació dels mestres i que calia seguir-se formant durant tota la vida professional.
Creia que, per millorar l’educació, era molt important la reflexió critica sobre la pròpia feina. Els Diaris que va escriure en els seus viatges pedagògics i en el seu dia a dia a l’escola són un recull de les seves reflexions. Basant-se en aquests diaris va escriure el llibre Vers l’escola nova (1934).
L’Escola del Bosc de Montjuic
Del 1914 al 1930, Rosa Sensat va dirigir la secció de nenes de l’Escola de Bosc de Montjuïc, a Barcelona, que va ser la primera escola municipal de la ciutat. Va néixer amb la intenció d’oferir als infants amb problemes respiratoris, una escola on poguessin estar en un entorn més saludable. La majoria eren fills d’obrers que vivien en barris insalubres.
Allà va poder dur a terme els seus principis pedagògics. Les alumnes feien les classes a l’aire lliure i tenien contacte directe amb la natura i l'entorn. Amb unes metodologies impensables en aquell moment, feien classes de plàstica, de música, d’educació física...
Amb una pedagogia avantguardista, l'escola es va convertir en un model que es va estendre a altres escoles catalanes i va inspirar també l’ensenyament de la República.
La formació de les dones
Rosa Sensat va promoure l’educació de les dones treballadores, la majoria de les quals eren analfabetes, i vivien explotades i allunyades de la vida pública. Va saber veure les seves necessitats i va treballar per millorar la seva situació.
Així, va dissenyar un pla de formació per l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. Tenia l’objectiu de millorar la situació laboral de les dones i la seva autonomia personal. I facilitar que adquirissin els coneixements necessaris perquè fossin ciutadanes instruïdes i actives i, alhora, també bones mares de família.
Tenint en compte el context de l’època, va avançar cap a la igualtat entre homes i dones, sense renunciar a la concepció de família del moment, que atribuïa a les dones unes funcions concretes dins de la llar. Per això, va considerar que els calia una bona formació cultural però també una formació teòrica i pràctica per a les feines domèstiques.
El 1965, com a reconeixement a la seva tasca pedagògica, l’Associació de Mestres liderada per Marta Mata va passar a anomenar-se Escola de Mestres Rosa Sensat, i a partir de 1980, Associació de Mestres Rosa Sensat.
Amb motiu dels 150 anys del seu naixement i de la celebració de l’any Rosa Sensat, fem memòria de la seva tasca per introduir a Catalunya una escola nova, així com del seu compromís amb l’educació i la millora de l’escola pública del nostre país.
Retorn a la ciutat: acte del Projecte Manresa-Mauthausen: 20 de juny
Durant l'acte Retorn a la ciutat, l’alumnat dels instituts que han participat en el Projecte Manresa-Mauthausen d'aquest any compartiran textos sobre la seves vivències i les reflexions que han fet durant el viatge i oferiran l’espectacle de dansa “L’oblit és la pitjor de les condemnes”.
Tindrà lloc el proper dimarts 20 de juny, a les 18 h, a l'edifici de l'Anònima de Manresa.
Compta amb el suport de l'Ajuntament de Manresa, la Diputació de Barcelona i l'Amical de Mauthausen.
Històries al descobert: Sense protestar no ens apugen els salaris. Les protestes obreres contra la misèria de la postguerra
La història que llegireu a continuació i tots els personatges que hi apareixen són reals. L´únic nom fictici és el de la investigadora.
Ara bé, més enllà dels que apareixen en aquesta història, els veritables protagonistes són tots els homes i les dones que, de manera espontània, el març de 1951, van desafiar i plantar cara al règim franquista per millorar les seves condicions econòmiques i socials.
La seva lluita va significar un canvi decisiu en el plantejament del moviment obrer que va obligar al règim a fer canvis en la seva política econòmica.
1
El 14 de març de 1951, davant la Fàbrica Nova¹, un policia vestit de paisà de la Comisaria de Manresa, va detenir Maria Martínez Martínez per “ejercer coacción a las trabajadoras de la expresada fábrica para que no entraran al Trabajo”.
La policia va comunicar al governador civil la detenció i aquest va ordenar que fos traslladada, el mateix dia, a Barcelona “donde quedará detenida”. Per tant, seguint les indicacions del governador, Maria Martínez va ser conduïda a la Comissaria de Via Laietana on va ser interrogada pel comisario Pedro Polo Borreguero i pel funcionario Antonio Juan Creix².
Per què van detenir Maria Martínez Martínez?- es pregunta la Maria, una investigadora de l’Associació de Memòria i Història de Manresa. I sobretot, per què el governador civil va ordenar una mesura tan dura com la de traslladar-la a Barcelona? Quina situació es vivia a Barcelona?
2
El 12 de març de 1951 hi va haver una vaga general a Barcelona. A la vaga hi van participar uns 300.000 treballadors del tèxtil, el metall, la química i la construcció. La vaga va durar 24 hores i va finalitzar després de l’arribada de nombroses forces policials a la ciutat. Però, aquesta va continuar a altres ciutats com Terrassa, Badalona, Mataró i Manresa.
A Manresa, la vaga va començar el 13 de març a la Fàbrica Nova i va continuar els dies 14 i 15 de març. El Diario Manresa del 17 de març informava que “En el dia de ayer se reintegraron al trabajo los productores del ramo téxtil, que en número reducido habían mantenido su actitud hasta el jueves, cesando por completo la anormalidad registrada últimamente”.
Maria Martínez, que treballava a l’empresa Vives S.A., va ser detinguda el dia 14 quan intentava convèncer una treballadora de la Fàbrica Nova perquè no entrés a treballar.
En l’interrogatori policial, la Maria va dir que va participar en la protesta per solidaritat “hablándole a una trabajadora, conocida suya, para que no penetrara en la Fábrica y se abstuviera hasta que estuviera solucionada la huelga.”
Com és que, en aquells anys de tanta repressió, es va produir una vaga general? Com vivien les classes populars a l’any 1951?- es pregunta la investigadora.
3
A principis de març de 1951 havia tingut lloc, a Barcelona, el boicot als tramvies que va culminar en la vaga general, uns dies més tard.
Les causes del boicot cal situar-les en les dures condicions de vida de la postguerra: restriccions elèctriques, manca de proveïment d’aliments, racionament i estraperlo, encariment del cost de la vida i disminució del poder adquisitiu. També hi va jugar un paper important, les tensions existents entre el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegria³ i un important sector de la Falange⁴ barcelonina.
L’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser l’increment del preu del bitllet del tramvia, mitjà de transport més utilitzat per les classes populars en aquells anys. El Consell de Ministres havia aprovat un 40% d’augment de les tarifes dels tramvies de Barcelona, que passaven de 50 a 70 cèntims. Al mateix temps, però, a Madrid, el bitllet només s’apujava 10 cèntims, amb la qual cosa passava a costar 40 cèntims, és a dir, una mica més de la meitat de la tarifa que s’imposava a Barcelona.
Aquesta mesura discriminatòria va provocar la indignació popular i el 8 de febrer van començar a circular per la ciutat uns fulls de mà que cridaven al boicot per al dia 1 de març. A aquesta campanya s’hi van sumar sectors falangistes hostils al governador civil, Eduardo Baeza Alegria, amb la intenció d’afeblir-lo políticament.
Després de dies de propaganda, l’1 de març de 1951 es va iniciar el boicot als tramvies que va ser seguit pel 97% dels passatgers habituals. El boicot va durar sis dies, durant els quals el governador Baeza Alegria va quedar totalment desbordat pel caràcter popular i espontani del boicot i la seva figura política va quedar totalment desprestigiada i afeblida.
El dilluns, 5 de març, el Govern va ordenar el restabliment de les tarifes anteriors. El boicot als tramvies va ser un èxit popular encara que es va patir repressió en forma de detencions i empresonaments i es va produir un mort per les càrregues policials.
Per què l’èxit del boicot va culminar en una vaga general? Com es va produir la convocatòria d’aquesta vaga?- es pregunta la historiadora.
4
El dimarts, 6 de març, va tenir lloc una assemblea d’enllaços sindicals⁵, a la seu de la CNS (Centrales Nacionales Sindicalistas)⁶ convocada pel Delegado Provincial. Els falangistes volien capitalitzar l’èxit de la tornada a les anteriors tarifes, però van ser desautoritzats i expulsats de l’assemblea pels enllaços sindicals, que van decidir convocar una vaga general per al dia 12 de març en protesta per l’encariment de la vida i en favor de la llibertat dels detinguts durant el boicot als tramvies.
El motiu que explica l’expulsió dels falangistes de la reunió era que dins dels enllaços sindicals que assistien a la reunió del 6 de març hi havia gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)⁷ que havia aconseguit infiltrar-se al sindicat oficial, d’acord amb el canvi tàctic que havia iniciat el PSUC l’any 1948, pel qual es posaven d’acord en votar enllaços sindicals que defensessin els interessos dels treballadors i no de l’empresa. L’entusiasme ciutadà per l’èxit del boicot als tramvies va possibilitar la vaga general del dia 12 de març.
La consigna de vaga, que semblava legal, perquè havia estat aprovada en una assemblea al Sindicat Vertical va tenir un èxit considerable i va durar 24 hores. La vaga va afectar, principalment, la indústria; però els serveis de gas, aigua, electricitat, correus i telèfons van quedar, també, greument alterats. A més, grups de treballadors, en els quals destacaven les dones segons els informes policials, van formar piquets i van aconseguir el tancament de bona part del comerç, mercats, cinemes, restaurants i cafès. Es van produir, també, manifestacions i una concentració a la plaça de Sant Jaume.
Aquests fets van provocar violents enfrontaments, al centre de Barcelona, entre la Policia Armada, la Guardia Civil i manifestants i van provocar diversos morts, desenes de ferits i centenars de detinguts. Hi va haver una dura repressió contra els vaguistes. L’arribada a Barcelona de nombrosos efectius policials va forçar la reobertura de les fàbriques el dia 13.
Però, com s’ha dit abans, la vaga va continuar a d’altres poblacions com Manresa i és en aquest moment quan la policia va detenir Maria Martínez Martínez.
Què li va passar a la Maria Martínez? Quants dies va estar detinguda?- es preguntava la investigadora.
5
Maria Martínez va romandre detinguda a la Comissaria de Via Laietana fins al dia 20 de març que va ser conduïda als calabossos del Palau de Justícia de Barcelona. El 21 de març el jutge va traslladar les diligències al Jutjat d’Instrucció de Manresa i la detinguda va ser portada a la presó de Manresa.
El jutge instructor de Manresa va considerar que Maria Martínez havia comès un delicte, però alhora “teniendo en cuenta la naturaleza de los hechos póngase inmediatamente en libertad a la detenida”. Aquesta va quedar en llibertat provisional el 25 de març de 1951. Havia estat 11 dies empresonada.
Finalment, el jutge instructor, el 3 de juliol de 1951, va resoldre que el cas “se sobresee⁸ provisionalment”.
Què van significar les protestes del març de 1951? Quines conseqüències van tenir?
El governador civil va ordenar el trasllat de la detinguda a Barcelona per endurir la repressió atesa la seva feblesa política?
6
Els fets ocorreguts a principis de març de 1951 van provocar la destitució del governador civil, Eduardo Baeza Alegria, que fou substituït, el 18 de març de 1951, per Felipe Acedo⁹. També van comportar la destitució de l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, que va ser substituït per Antoni Maria Simarro i Puig, i es va cessar el Delegado Provincial del Sindicato Vertical.
El boicot i la vaga general van comportar sancions, acomiadaments, detencions i empresonament de gent de la CNT¹⁰ i el PSUC, entre ells Gregorio López Raimundo¹¹.
La vaga general de març de 1951 es considera el començament d’una nova etapa en l’oposició obrera al règim franquista, caracteritzada per la reivindicació i la lluita per aconseguir millorar les seves condicions laborals. El nou eslògan del moviment obrer serà “sense protestar no ens apugen els salaris”.
La convocatòria de la vaga general va representar una novetat perquè va sorgir d’un grup d’enllaços sindicals no afins al règim, fruit de la infiltració d’aquests al Sindicat Vertical.
La crisi del 1951 va suposar la fi de les restriccions elèctriques i la supressió, dos mesos després, de les cartilles de racionament. Va contribuir, junt amb altres factors, a un canvi de govern, el juliol de 1951, el qual iniciarà les mesures per canviar la política econòmica autàrquica per l’economia del lliure mercat.
Notes:
¹ Fàbrica tèxtil Bertrand i Serra de Manresa.
² Pedro Polo Borreguero era el Cap de la Brigada Político-Social. L’any 1955 Antonio Juan Creix el va substituir com a cap de la Brigada. Creix va exercir a Barcelona fins al 1968 que fou traslladat al País Basc. Va ser conegut per les tortures que va infringir als detinguts.
³ Eduardo Baeza Alegria (1901-1981). Va ser governador civil de Barcelona del 1947 fins al 1951.
⁴ Falange Espanyola: partit únic durant el franquisme.
⁵ Representants de patrons i obrers elegits en eleccions sindicals controlades pel règim.
⁶ Sindicat únic durant el franquisme, controlat pel règim. Conegut com el Sindicat Vertical. La resta de sindicats estaven prohibits.
⁷ PSUC: partit d’ideologia comunista fundat el 1936. Va ser prohibit durant el franquisme.
⁸ Resolució judicial que dicta un jutge donant per acabat un procés judicial abans del judici oral.
⁹ Felipe Acedo Colunga (1896-1965). Governador civil de Barcelona de 1951 a 1960.
¹⁰ Confederació Nacional del Treball. Sindicat anarcosindicalista. Prohibit durant el franquisme.
¹¹ Gregorio López Raimundo (1914-2007). Polític. Es va afiliar al PSUC durant la guerra civil. El 1956 va ser designat màxim responsable del partit en la clandestinitat i del 1965 fins al 1981 va ser secretari general del PSUC.
Reflexioneu:
- Reflexioneu sobre quin és el significat i el que representa l’eslògan “sense protestar no ens apugen els salaris” en el context dels anys 50.
- Durant tot el franquisme el dret de vaga va ser prohibit i també els sindicats obrers. Valoreu la importància de la lluita obrera per aconseguir canvis econòmics, socials i polítics en aquest context de manca de drets.
Material de suport:
Autora: Carme Botifoll Benasat
Juny 2023
Projecte Manresa-Mauthausen: viatge a Mauthausen 2023
L’any 2013, per primera vegada, un grup d’alumnes i professors de centres de Manresa viatjava cap a Mauthausen, es commemorava el centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella, intel.lectual manresà deportat als camps nazis. L’objectiu del viatge era retre homenatge als deportats manresans que van haver de viure les vicissituds de l’exili i la deportació, s’iniciava el projecte Manresa-Mauthausen.
Aquest projecte, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa, la Diputació de Barcelona i l’acompanyament de l’Amical de Mauthausen i altres camps, cerca apropar el jovent a una realitat històrica esfereïdora i, alhora, prendre consciència de la importància de defensar els valors democràtics tot fent justícia i reconeixent el coratge dels deportats i les seves famílies, ja que l’únic delicte que havien comès era defensar la llibertat i la democràcia d’un govern legítim.
És per això, que els actes d’homenatge a totes les víctimes del feixisme es converteix en un eix principal de la visita als memorials, però també, el fet de compartir l’experiència amb els familiars dels deportats fa visible que les generacions més joves puguin mantenir i reforcin el missatge dels deportats de fer una societat més justa, igualitària i, sobretot, lliure de feixisme.
De les visites als camps de concentració de Mauthausen, Ebensee i Gusen els alumnes en tornen corpresos; la barreja d’aquests paratges bucòlics amb la barbàrie que s’hi va produir sorprèn l’alumnat, que no es pot imaginar com la humanitat va permetre això.
Així ho expliquen diversos alumnes que afirmen que en visitar els camps se’ls van posar els pèls de punta només imaginar que no fa tant temps allò estava ple de presoners que podrien ser qualsevol de nosaltres.
També destaquen la fredor amb què el govern austríac i la població ha tractat la memòria històrica. Expliquen que «sobre les despulles dels camps s'alcen pobles paradisíacs que mai haguessis dit que havien estat un infern.»
Diversos alumnes ressalten la importància de la internacionalització de la commemoració tot emfatitzant la diferència en la forma de retre l’homenatge dels diferents països, en el sentit que la presència militar és un eix central de la cerimònia, contrastant, sobretot, amb el model català i espanyol, on els homenatges són protagonitzats per la societat civil.
Una alumna ha definit el viatge com «una vivència trencadora, trista, però al mateix temps esperançadora. El camp se’ns presenta com un reflex d’un temps que no queda tan lluny, una petita mostra del que fou l’holocaust. És un exemple per advertir-nos del poder i del mal de les ideologies totalitàries.»
La visita al castell de Hartheim completa l'experiència viscuda pels alumnes. La visita al castell on es duia a terme l'eutanàsia assistida indiscriminadament és, també, una vivència colpidora, que fa reflexionar, i evidencia la falta d'escrúpols del règim de Hitler i els seus col·laboradors, amb el seu programa «Aktion T4» que pretenia acabar amb tota aquella població que ells consideraven «no dignes» de viure.
Així, doncs, el projecte Manresa-Mauthausen ha donat l'oportunitat a aquest grup de joves de prendre consciència d'una història que sembla molt llunyana, però que és més propera del que pensem i dels perills que es puguin tornar a repetir fets com aquells, ja que estem assistint a uns moments claus a Europa, amb una manca de suport a les democràcies occidentals, que s’han vist desprestigiades, en part, per la inacció de polítiques valentes per fer front al feixisme.
Ells s'enduen el record que arreu encara s'arrosseguen les conseqüències d'aquella tragèdia, de la importància de combatre el feixisme i de no oblidar mai aquells que van lluitar i van morir en defensa de la llibertat.
En el viatge d’aquest any hi han participat l’INS Gerbert d’Aurillac, l’INS Lacetània, l’INS Lluís de Peguera, l’INS Manresa Sis i l’INS Pius Font i Quer. Podeu veure un reportatge gràfic en aquest enllaç.
Personatge del mes: Josep Maria Álvarez Miguel (1905-1986)
Josep Maria Álvarez,
polític i regidor republicà de Manresa.
La vida a Manresa
Josep Maria Álvarez va néixer a Manresa el 5 de gener de 1905. El seu pare era ferroviari i treballava a l’Estació del Nord de Manresa. Als catorze anys, ell també hi va començar a treballar, primer a paqueteria i després com a comptable. Més endavant, va obrir una petita acadèmia on a les tardes feia classes de francès, català i economia.
Durant la República es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va sindicar a la CNT.
El 1934 es va casar amb Maria Baltiérrez Clotet i van tenir quatre fills. Va ser el cunyat de Joan Selves i Carner, primer alcalde republicà de Manresa i posteriorment conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya.
Quan va esclatar la guerra, es va presentar voluntari, però no va haver d’anar al front. Amb Josep Corbella d’alcalde, el 26 d’octubre de 1937 va ser elegit conseller-delegat d’Hisenda i Economia del Consell Municipal de la ciutat, càrrec que va ocupar fins al 31 de maig de 1938.
L’exili
El 22 de gener de 1939, dos dies abans de l’arribada de les tropes franquistes a Manresa, Josep Maria Álvarez va marxar cap a l’exili. La seva família, però, es va quedar a la ciutat. A principis de febrer va travessar la frontera i va anar a parar al camp de concentració de Saint-Cyprien. Allà va estar en un barracó amb altres manresans, entre els quals hi havia també Joaquim Amat-Piniella.
Al cap d’un temps el van traslladar al camp de Sètfonts i després al de Vernet d’Arieja, tots a França. Tot i patir les dures condicions dels camps de concentració, va tenir sort perquè a causa del seu domini del francès, els gendarmes el van agafar com a intèrpret.
Finalment, va aconseguir sortir del camp per treballar en una empresa metal·lúrgica al municipi de Romorantin, situat a la meitat nord de França.
Aleshores es va plantejar tornar a Manresa per poder-se reunir de nou amb la familia, però la seva esposa va tenir dificultats per trobar els avals que es necessitaven per poder evitar la presó o l’afusellament. Tot i els bons informes sobre la seva persona, el fet d’haver tingut un càrrec polític com a regidor va desaconsellar la seva tornada.
Davant d’aquesta situació, la seva esposa va iniciar els tràmits per marxar a França amb els seus fills i reunir-se allà amb ell. Però, els problemes per obtenir un passaport francès van anar endarrerint aquesta decisió.
Mentrestant, durant els mesos de maig i juny de 1940, la situació va canviar a causa de l’ocupació alemanya de França. Com van fer altres refugiats, Josep Maria Álvarez va marxar cap al sud del país i, finalment, va decidir arriscar-se a travessar la frontera espanyola, tot i ser conscient dels problemes que li podia comportar.
El retorn a Catalunya
L’agost de 1940, va travessar els Pirineus clandestinament amb l’ajut d’un passador. Va poder arribar a Ripoll, des d’on va anar a Ribes de Freser, on va passar uns mesos a casa d’una família que el va acollir.
Més endavant, es va establir a la casa que la família Selves tenia a Castelltallat (Bages). Des d’allà, va decidir anar a peu a Manresa i presentar-se a les autoritats franquistes. Pel camí es va trobar un seu amic taxista que li va oferir de baixar amb ell. Però en arribar a Manresa, aquest el va trair. Es va avançar i el va delatar a la policia.
Josep Maria Álvarez va ser empresonat, jutjat i condemnat a 12 anys de presó “por Auxilio a la Rebelión Militar”, que li van ser commutats per una pena de 6 anys i un dia, i dels quals va acabar complint prop de 2 anys a la presó de Manresa.
Finalment, va sortir de la presó el juny de 1942 en règim de llibertat vigilada fins al 1949. No va poder recuperar mai el seu lloc de treball a l’Estació del Nord i es va guanyar la vida com a viatjant de productes diversos.
Sempre més va estar vigilat pel règim franquista. Així, per exemple, la policia li ordenava confinament domiciliari cada vegada que Franco visitava Catalunya, situació que es va produir encara fins al 1970.
Va morir a Manresa el 1986 als 81 anys d’edat.
La guerra civil va esvair les il·lusions de Josep Maria Álvarez i va capgirar la seva vida i la de la seva família. L’angoixa que els va suposar l’exili es veu molt ben reflectida en la correspondència que va mantenir amb la seva esposa entre el febrer de 1939 i el maig de 1940 i que memoria.cat ha publicat en un web per tal de recuperar la memòria d’aquest regidor manresà.
Més informació: