Records de Lluís
Soldevila i Mominó(Manresa, 1931)

Les “Vivències” : la guerra i la postguerra, vistes per un infant

La infantesa de Lluís Soldevila està condicionada per un dels episodis més tràgics de la nostra història recent: la Guerra Civil Espanyola, que proporciona l’escenari de fons d’un seguit de records que l’autor desgrana al text de les seves Vivències, a partir dels cinc anys.

Un cop finalitzat el conflicte –quan Soldevila ha arribat a l’edat de vuit anys- la guerra continua sent un dels eixos dels seus records, tant a través de les conseqüències que tingué sobre una ciutat com Manresa, com també a través de la visió esbiaixada que des del règim franquista s’intentà promoure de la contesa.

Escrit amb un estil col·loquial i en primera persona -atent sobretot a la narració de fets i situacions concretes, més que no pas a la reflexió ideològica-, el relat de Soldevila ofereix diferents flaixos d’una realitat que ell mateix tracta de reflectir des de la mirada ingènua d’un infant de condició humil que observa un seguit d’episodis i circumstàncies que li van subministrant un sediment per a la comprensió del moment que li ha tocat de viure.

L’incendi del convent dels Caputxins i les delacions i assassinats de religiosos il·lustren l’onada anticlerical dels primers mesos de la guerra, que Soldevila descriu amb especial inquietud, tant per la religiositat que es respirava en el seu entorn familiar, com pel context d’un barri de marcat signe conservador i tradicionalista, com eren llavors les Escodines.

Paral·lelament, la dimensió social de la guerra queda reflectida a través de fenòmens com la constant afluència de refugiats –“homes i dones de cara molt arrugada i envellida”- que fugen del front i troben aixopluc a la capital del Bages.

La narració dels dos bombardeigs que patí la ciutat (casa seva es va balancejar “com un ascensor” durant el segon bombardeig) evoca la vessant més dramàtica del conflicte, juntament amb records més íntims, com la marxa del pare al front, un cop feta la instrucció a Sant Joan de Vilatorrada.

Després de l’entrada dels nacionals, la fi de la guerra marca una etapa caracteritzada per privacions de tot signe, que l’autor il·lustra a través de la fam i el fred, que de manera metafòrica li serveixen per retratar l’atmosfera del moment: “Aquells anys el fred se sentia més, sigui perquè en feia més que no en fa ara, sigui perquè els estómacs anaven més buits que ara”.

Al costat de les mancances materials –que fan que alguns busquin carbó a la via del tren i arrepleguin raïms i ametlles pels camps del voltant de Manresa-, Soldevila reflecteix les mancances humanes irreparables, a través del retrat de famílies esquinçades i el record de “els que no van tornar”.

És també en aquest context de privacions en què es produeix el retorn del pare, procedent del camp de concentració (“La mare el netejava de la brutícia i porqueria que portava”), després d’haver estat impossible aconseguir avals per fer-lo tornar abans. Un context en què, a remolc de l’estraperlo i la corrupció, emergeixen “els nous rics” que “a l’empara que tot el que restava per fer, s’aprofitaven de les circumstàncies”. Era el cas, explica, de l’amo de la fàbrica del pare, que “el cotó que rebia per cupo, preferia vendre-se’l d’estraperlo. Li donava més i als treballadors pagar-los amb quatre xavos”.

La mirada d’infant de Lluís Soldevila no passa per alt l’hegemonia dels vencedors, reflectida a través d’organitzacions com “l’omnipresent Falange”, figures simbòliques com el capellà panxut o el funcionari mal educat -que també tenen el seu lloc al text- i litúrgies que van passar a formar part d’una nova quotidianitat, com la commemoració de la Liberación i el Día de los Caídos, que donen peu a l’autor per relatar alguna facècia com la del regidor papissot, que durant un discurs tingué seriosos problemes fonètics per articular la frase “Por Dios y su futura España”.

En contrast amb l’hegemonia dels vencedors, el relat no obvia l’altra cara de la moneda: la humiliació dels vençuts, reflectida en els presoners de guerra que feien treballs forçats al Pont de l’Estació, els quals, sarcàsticament, alguns van anomenar “la generació pont”.

Al costat de tots aquests aspectes, les Vivències de Lluís Soldevila aborden també altres qüestions de caire més anecdòtic les quals, malgrat la seva aparent trivialitat, ofereixen un fresc de la vida manresana de postguerra, ple de costumisme i tipisme.

És el cas de personatges populars com Josep Bruguera, el pregoner o cridador -tota una institució a l’època-, o col·lectius marginals com els temuts “parrots de Sant Ignasi”, una colla de joves procedents de la immigració. La narració de Soldevila ofereix també retalls de la vida quotidiana, com l’aprenentatge a l’escola anomenada L’Esbarjo –regentada pels jesuïtes, situada al carrer Vell de Santa Clara-, o les hores de lleure a les runes del desaparegut Convent dels Caputxins, on la canalla passava el temps lliure jugant a cops de roc, “malgrat les recomanacions de casa que un roc fora de la mà no sé sap on va”.

D’entre aquestes pinzellades costumistes, l’autor dedica un lloc especial a la nit de Reis de l’any 1940, que retrata des de la psicologia d’un nen de família humil, que viu amb frustració com en lloc de joguines, els regals de Ses Majestats consisteixen en “una senzilla llibreta, un llapis i una petita goma d’esborrar d’aquelles que en dèiem de pa”.

 

Memòria.cat us ofereix un recull de fragments de les Vivències , com també el text sencer de Lluís Soldevila.