Memòria i Història de Manresa
Qui som

Ricard Lladó, lluita per la llibertat

(Article publicat a Regió7, el 17-11-2004)

 

 

 

 

El manresà Ricard Lladó ens ha deixat als 89 anys. Ha estat el darrer supervivent rellevant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, dues organitzacions polítiques històriques del període de la República i la Guerra Civil a Catalunya.
 

La trajectòria de Ricard Lladó és la d’una persona que de jove volia transformar la societat i fer-la més lliure i més solidària i que va actuar sempre d’acord amb aquests principis i a favor de les classes socials més necessitades. Uns principis, una lluita, una militància que va dur fins a les últimes conseqüències i que el van portar a ser empresonat primer pels estalinistes i més tard (i en dues ocasions) pels franquistes. A més a més, quan Franco visitava Manresa, la policia s’emportava Ricard Lladó a comissaria.
 

La seva vida va ser intensa, però d’una gran coherència. Les va passar magres en molts moments, però no li destaquéssiu mai els mèrits de la seva lluita política i social, perquè per a ell eren una insignificança total i absoluta i “no valia la pena perdre el temps” a parlar-ne quan hi havia tants altres temes d’interès. Per a ell el que realment tenia mèrit –i el que calia estudiar, divulgar i reconèixer- era, per exemple, el patiment duríssim de tantes i tantes dones del nostre país que van haver de suportar una guerra i una postguerra en unes condicions terribles, sobretot les que havien perdut algun fill o el marit a la guerra o els tenien engarjolats.
 

I ho afirmava emocionat, amb els ulls humitejats, perquè era ben bé conscient dels estralls d’aquell drama huma. I també perquè en Ricard Lladó era un gran sentimental. Per això, quan un dia, de jove, va veure un rètol que deia “Bloc Obrer i Camperol” al local que aquesta organització política tenia a Manresa, es va emocionar amb les paraules “obrer” i “camperol” i va entrar-hi tot seguit i es va fer militant d’aquesta formació. A partir d’aleshores i durant molt temps la seva vida estigué plenament associada al Bloc i després al POUM. Eren les formacions que més responien al seu anhel de combatre les injustícies i les desigualtats i de millorar les condicions de vida dels treballadors.
 

Però, a més, a Manresa, l’organització comptava amb militants d’una qualitat intel·lectual envejable. Eren una colla d’amics molt ben avinguts, que tenien la dèria de la lectura i la formació permanent i que estaven realment interessats a fer arribar la cultura arreu. Esetem parlant, a part de Ricard Lladó, de David Torrents Caus, Carles Costa, Josep M. Tresserres, Lluís Vilarasau, Francesc Perramon ...
 

La guerra ho va trinxar tot. Perseguits durant el conflicte bèl·lic per uns (com tan bé denuncia l’obra “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell) i durant la postguerra pels altres, per sobreviure psíquicament a aquella atmosfera política tant asfixiant, calia tenir una gran enteresa moral. I ell va demostrar tenir-la. També va tenir la sort de poder comptar amb una persona que li va oferir sempre un suport incondicional, la seva esposa, Filomena Esclusa.
 

Idealista, romàntic, gran conversador, lector empedreït, dotat d’una memòria extraordinària, Lladó era una persona sàvia, lúcida, amb una gran capacitat d’anàlisi crítica, de reflexió i de lectura de la història del país, tant dels seus encerts com, sobretot dels seus errors.
 

Ricard Lladó i Font era una persona entranyable, que es feia estimar i que reunia unes excel·lents qualitats humanes. Quina llàstima que ja no hi sigui

 

Joaquim Aloy