Memòria i Història de Manresa
Qui som

Les manresanes van fer d'infermeres en substitució de les monges

Comença la guerra civil i l’Hospital de Sant Andreu, el més important de la ciutat, estava en mans de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. El personal religiós fou perseguit i les monges es van amagar o van marxar de Manresa. L’Ajuntament  comissà l’Hospital de Sant Andreu  i l’Hospital de Sant Joan de Deu  i els hi van canviar el nom per Hospital de Manresa i Sanatori de La Culla, respectivament. 

L’alcalde Francesc Marcet el dia 6 d’agost de 1936 va fer una crida a través dels diaris de la ciutat per substituir les monges que havien marxat. Demanava dones de 18 a 35 anys, que sabessin llegir i escriure correctament el català i castellà i que poguessin justificar bona conducta.  Avisava que no tindrien dret a indemnització quan no calguessin els seus serveis i que tindria preferència la que tingués títol d’infermera. Tenien tres dies per presentar-se. 

En el dietari que feien les bibliotecàries de la Biblioteca Popular de  Manresa, en aquelles dates trobem anotacions sobre la gran demanda de llibres de medecina, primeres cures, etc... per part de noies.

La majoria de dones que es van presentar per cobrir aquestes places treballaven a la fàbrica. Per a elles va suposar una gran oportunitat, algunes van acabar tenint el títol d’infermera. A nivell de tot Catalunya es van organitzar cursos per formar tot aquest personal amb diferents modalitats: infermeres de guerra, ajudants d’infermeres, etc. 

Van començar a treballar el 17 d’agost del 1936. Primer van treballar a l’hospital civil i l’any 1938 part d’elles van passar als hospitals militars.

Cal dir que no totes les monges van marxar o es van amagar. A la farmàcia de l’Hospital de Sant Andreu durant tota la guerra hi van treballar Maria Carbonell  i Isabel Martínez vestides de seglars. També van seguir treballant les de la Clínica de Sant Josep i 8 monges a Casa Caritat.

L’abril de 1938 l’exèrcit franquista arribava a les terres de Lleida i el Departament de Sanitat va decidir que Manresa tingués els hospitals d’evacuació de ferits de l’Exèrcit de l’Est. Per això una part del personal va ser militaritzat. L’Hospital de Manresa va ser l’Hospital Base, però també es van habilitar com a hospitals militars: l’Institut, les Saleses i el Grup Natura. 


Nòmina del personal de l’Hospital l’any 1938.



Com a mínim 3 d’aquestes  22 infermeres van estar sotmeses pels franquistes a un Consell de guerra, cosa que ens permet conèixer qui eren i alguns dels fets.

Paquita Vendrell . Tenia 18 anys quan va començar la guerra i treballava a la fàbrica tèxtil de Cal Cuitó. Va obtenir el títol d’infermera en plena guerra examinant-se a la Facultat de Medecina i va arribar a ser caporal d’infermeres quan l’Hospital de Sant Andreu va ser militaritzat. El 18 de gener de 1939 van rebre ordres d’evacuar els malalts i ferits cap a França. Passà la frontera amb ells i tornà a Manresa al cap de 5 setmanes. Fou detinguda i acusada de ser infermera dels rojos, d’espionatge, d’haver marxat a França, amb l’agreujant de ser filla d’un escorta que havia tingut l’alcalde republicà Joan Selves i Carné als inicis dels anys 30. Va passar quasi mig any empresonada a Manresa i a la presó de Les Corts de Barcelona.

Josepa Serra . Tenia 28 anys i havia estat treballadora de la fàbrica del Salt. També va estar en plantilla dels hospitals de sang i va marxar cap a França amb els ferits. Va tornar tot seguit a Manresa, però també va ser detinguda. Va argumentar en el judici que li havien matat un germà a començaments de guerra per ser militant de la CEDA, però va passar mig any  empresonada a Manresa i a la presó de Les Corts de Barcelona.

Soletat Roy. Tenia 27 anys i sempre va ser infermera de l’Hospital Civil, però en acabar la guerra va ser denunciada sense proves pel gerent de la fàbrica Pirelli d’haver informat al Comitè de Pirelli del seu pas a la zona ocupada per l’exèrcit franquista. Va passar per les presons de Manresa i de Les Corts de Barcelona.

La majoria d’aquestes dones que havien obtingut el títol els anys de la guerra civil no van poder tornar a treballar d’infermeres. Els títols obtinguts en aquest període van quedar anul•lats i pel nou règim sempre van ser les “infermeres dels rojos”. Una manera encoberta de depurar-les va ser no deixar-les superar mai les proves de convalidació del títol que van instaurar l’any 1940. Es presentaven una i altra vegada fins que se’n cansaven i tornaven a treballar a les fàbriques o tallers.

Una de les poques que va poder seguir fent d’infermera i en va fer tota la vida va ser Esperança Serra. També procedia de la fàbrica i va acabar la guerra sense cap formació, però el Dr. Dalmau de l’Hospital li va proposar de treballar a l’Asepeyo. Havia de fer batxillerat i treure’s el títol d’infermera i de practicant. Segons el seu testimoni, fou la primera manresana que obtingué el títol d’infermera  en el franquisme.

Aquestes dones, amb molta o poca formació, van assistir en la convalescència i mort de centenars de soldats joves d’arreu de l’Estat. En pocs mesos, als més de 400 que foren enterrats al cementiri de Manresa, a banda d’accidents, bombardeigs i assassinats a causa de la guerra.

Altra vegada  la plantilla de l’Hospital de Sant Andreu estigué formada majoritàriament per les monges paüles a partir de finals de gener de 1939.