Memòria i Història de Manresa
Qui som

Homenatge a l’il·lustre manresà Jaume Serra i Húnter

 

 

(Saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, 8-9-1989)

 

Sr. Alcalde de Manresa, senyores i senyors regidors, senyores i senyors:

 

Som aquí per homenatjar un home savi, un filòsof distingit, un intel·lectual de primera fila, un catalanista íntegre i un mestre modèlic. Així és com han definit unànimement Jaume Serra i Húnter diverses personalitats polítiques i culturals de la seva època. Consegüentment, tots aquests qualificatius no són típics, ni responen a cap afany de magnificar res ni de mitificar ningú, sinó només de fer justícia a una personalitat que dissortadament és poc coneguda avui dia.
 

Per tant, cal agrair a l’Ajuntament de Manresa la decisió de retre aquest homenatge. El mateix president Tarradellas, en una entrevista concedida a Jordi Sardans fa uns set anys i publicada a Regió-7, deia: “(A Serra i Húnter) no se li ha fet justícia… Es un cas d’una gran injustícia; es va portar amb una gran dignitat després dels fets dels 6 d’octubre, ell sempre va estar en el seu lloc. És tanta la meva admiració que molt sovint en aquests moments sento ganes d’exaltar la figura d’en Serra, perquè era un gran filòsof, un gran català i un home realment molt útil i disciplinat en les coses”.
 

Felicitem-nos, doncs, que amb aquest acte comencem a corregir aquesta injustícia. I perquè l’homenatge no quedi reduït a uns discursos ni a la dedicació d’un carrer caldria que es divulgués –sobretot a les escoles- la tasca exemplar d’aquest ciutadà il·lustre. La d’ell i també la d’altres manresans preeminents que en un moment clau de la nostra història van saber estar, tan eficaçment, al servei del país. Perquè convé recordar que Manresa és possiblement la ciutat que, proporcionalment al seu nombre d’habitants, més capital humà va aportar al govern de la Generalitat republicana. Vegem-ne els noms més representatius:
 

  • Joan Selves i Carner, primer alcalde de Manresa durant la República, però també conseller de Governació de la Generalitat i governador general de Catalunya.
  • Francesc Farreras i Durant, regidor de l’Ajuntament de Manresa, però també secretari de la conselleria d’Agricultura de la Generalitat i, més tard, president del Parlament de Catalunya a l’exili.
  • Lluís Prunés i Sató, segon alcalde de la Manresa republicana, però també governador civil de Girona, comissari de la Generalitat a Tarragona i conseller d’Economia i Agricultura i de Treball de la Generalitat.

I, finalment, l’homenatjat d’avui, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona i president del Consell de Cultura de la Generalitat.
 

És un deure ineludible mostrar el reconeixement públic envers aquestes personalitats pel seu gran servei a la ciutat i al país. Un servei que va ser bruscament interromput quan el franquisme va segar tantes esperances i va esfondrar en gran part la seva tasca i, sobretot, les seves il·lusions de poder viure en un país lliure pel qual tant havien lluitat.
 

D’aquests quatre manresans, Serra i Húnter és el de més edat i menys vinculat a Manresa. La veritat és que aviat es traslladà a viure a Barcelona. Tot i així, no deixà mai de mantenir una relació estreta amb la ciutat, amb contactes freqüents amb molts dels seus amics manresans.
 

 

LA TASCA UNIVERSITÀRIA

Va néixer a Manresa el 1878. El seu pare era fill de Manlleu i la seva mare irlandesa. Vivien al carrer d’Urgell. En els seus estudis universitaris, cursats a Barcelona, obtingué el premi extraordinari de Filosofia i Lletres. En poc temps, guanyà per oposició la càtedra de Filosofia a l’Institut d’Almeria, la càtedra de Lògica de la Universitat de Santiago i la càtedra d’Història de la filosofia de la Universitat de Barcelona. Aquesta última l’exercí des del 1913. Més tard, també obtingué la càtedra de Metafísica.
 

Aleshores, la Universitat de Barcelona era un centre oficialista, decadent i absolutament desconnectat de la realitat catalana. La majoria dels professors eren immobilistes i els mètodes d’ensenyament arcaics. Sortosament, gràcies a Prat de la Riba s’havia creat l’Institut d’Estudis Catalans, que impregnat dels ideals de catalanitat i rigor científic, treballava al marge de l’oficialitat acadèmica. L’Institut havia de forjar una gernació de distingits intel·lectuals catalans. Serra i Húnter en va ser membre numerari i també ho fou de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
 

Però a la Universitat tot estava per fer. El Dr. Serra i Húnter, des del primer moments i junt amb altres eminents professors universitaris, es lliurà de ple a la tasca de transformar aquell centre tan desfasat en una universitat catalana, moderna i progressista, oberta als corrents culturals internacionals.
 

Ja en el seu primer any d’estada a la Universitat, creà mig clandestinament un Seminari de Filosofia, en el qual dirigí nombrosos cursets d’especialització, fora dels plans d’estudi habituals. Aquest seminari –que constituí una gran novetat- fou molt ben acceptat pels alumnes. D’allà sorgiren un grapat de filòsofs rellevants de la vida cultural catalana.
 

Aquesta inquietud renovadora del Dr. Serra i Húnter el convertí en un dels impulsors del II Congrés Universitari Català (1918), que, presidit pel professor August Pi i Sunyer, reivindicava l’autonomia, la catalanització i la renovació universitàries. Del Congrés en sorgí una Junta permanent –de la qual el filòsof manresà era membre- que redactà un projecte d’Estatut de la Universitat i un altre de reforma de la Facultat de Filosofia i Lletres. El 1919, el ministre d’Instrucció pública, Silió, es feu ressò d’alguns d’aquests anhels reformadors i impulsà un decret d’autonomia universitària, però molt aviat un nou ministre derogà el decret i tot quedà igual.
 

El gener de 1923, Jaume Serra i Húnter, Ramon Turró i Alexandre Galí fundaren la Societat Catalana de Filosofia, que tenia com a finalitat estudiar les ciències filosòfiques en tots els seus aspectes i contribuir a la investigació històrica del pensament nacional.
 

Dins del camp de la filosofia, el Dr. Serra i Húnter pertanyia a l’Escola de Barcelona. Considerat deixeble i continuador del gran filòsof Francesc Xavier Llorenç i Barba, constitueix un enllaç entre dues generacions filosòfiques barcelonines. A partir  de 1928, sota el mestratge de Serra i Húnter i Joaquim Xirau, l’Escola de Barcelona es consolidà i adquirí un notable nivell científic.
 

Un cop proclamada la República, l’abril de 1931, la Generalitat de Catalunya, d’acord amb el govern de Madrid, nomenà un comissariat –en el  qual hi havia el Dr. Serra i Húnter- amb la missió de regir provisionalment la Universitat i redactar un projecte d’Estatut d’autonomia universitària. El comissariat va conservar els trets fonamentals de les conclusions del Congrés del 1918, bo i afegint-n’hi d’altres de ben remarcables:
 

  • l’eliminació del classicisme a la Universitat (per tal que la condició social no n’impedís l’accés).
  • la creació del Consell de la Universitat, representatiu de la societat civil catalana, per tal de vincular la Universitat al país.
  • I la creació d’una Associació General d’Estudiants, que tindria representació en els òrgans rectors de cada Facultat.
     

El text d’aquest projecte encarregat per la Generalitat quedava enllestit el 26 de maig de 1931. Tanmateix, l’autonomia universitària no arribaria fins al cap de dos anys.
 

Amb tot, el mateix 1931 van produir-se dos fets de gran transcendència en la vida universitària: el 9 de juliol, Jaume Serra i Húnter era elegit rector de la Universitat de Barcelona per 72 vots dels 78 emesos. L’elecció de Serra i Húnter fou acollida amb entusiasme en els ambients universitaris i, en general, la premsa catalana elogià la personalitat del nou rector i la seva trajectòria acadèmica, cultural i cívica.
 

El segon fet remarcable tingué lloc el 15 de setembre del mateix any, quan es concedia l’autonomia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Era un assaig previ de l’autonomia que més endavant abastaria tota la Universitat. Aleshores ja era degà de la Facultat Bosch i Gimpera, que havia substituït Serra i Húnter en ser aquest últim nomenat rector.
 

Aquestes dues circumstàncies originaren una reforma profunda de la Facultat, que ja de sempre havia estat pionera en la lluita per la catalanització i el rigor científic. Així, a partir d’aleshores:
 

  • el català fou adoptat com a llengua d’ensenyament.
  • Pompeu Fabra fou nomenat professor de la Facultat.
  • S’incorporaren professors estrangers.
  • Se suprimiren els exàmens per matèries i es flexibilitzaren els plans d’estudi.
  • Es crearen els Estudis Universitaris  per a obrers, en un intent de fer accessible la cultura als treballadors.
     

I s’organitzaren múltiples activitats culturals, que convertiren la Facultat en un veritable fogar de cultura. No endebades hi coincidien alguns dels capdavanters de la intel·lectualitat catalana.
 

Quan, finalment, el juny de 1933, si bé amb una resistència duríssima  dels parlamentaris espanyols més anticatalanistes, s’aprovà l’autonomia universitària, l’experiència de la Facultat de Lletres s’estengué a tota la Universitat.
 

Aviat, Jaume Serra i Húnter dimitia com a rector per haver estat elegit vice-president del Parlament de Catalunya, com després veurem. Aleshores, la torxa de la plena renovació dels fonaments de la Universitat, la prengué el nou rector Pere Bosch i Gimpera, un altre català il·lustre, que completà amb la intel·ligència, lucidesa i dedicació prou conegudes per tothom l’obra encetada per Serra i Húnter.
 

Malgrat una vida tan breu –i el retrocés sofert amb motiu dels fets del 6 d’octubre-, la Unviersitat Autònoma de Barcelona es convertí en un centre cultural d’enorme influència, arrelat a la societat i dirigit per un professorat selecte, que situà molt alt el llistó de la qualitat de l’ensenyament i de l’activitat investigadora. Com ha escrit Albert Manent. “la Universitat Autònoma esdevingué un mite cultural, una mena de segle d’or de l’esperit català”.
 

 

LA TASCA DEL CONSELL DE CULTURA

Però l’activitat de Serra i Húnter no se circumscrivia només al món acadèmic. La seva condició d’intel·lectual eminent i de catalanista amb profunda preocupació social no passà en absolut desapercebuda al conseller Ventura Gassol, que el cridà per formar part del Consell de Cultura de la Generalitat. Aquest organisme, creat el 9 de juny de 1931, esdevindria, de fet, l’instrument bàsic de la política cultural de la Generalitat. Era un Consell eclèctic, representatiu de la diversitat del pensament de Catalunya, i amb funcions tècniques i d’assessorament. El president fou Jaume Serra i Húnter, el vice-president Pompeu Fabra i el secretari Alexandre Galí.
 

La política cultural duta a terme per la Generalitat republicana, promoguda i impulsada en bona part pel Consell de Cultura, ha estat considerada pels estudiosos com una de les més fecundes, profitoses i renovadores de la història d’aquest país.
 

La reorganització cultural, l’impuls a la catalanització, la política d’arxius, de museus, de biblioteques i la protecció del patrimoni artístic menaren cap a un època de gran esplendor cultural. En el camp de l’ensenyament, es crearen institucions modèliques, basades en l’escola activa i en les teories pedagògiques més avançades. Mentre, la societat civil bullia d’iniciatives culturals i l’Institut d’Estudis Catalans creava diverses filials amb l’objectiu de construir una ciència catalana.
 

S’havia encetat el camí cap a la plenitud cultural. La cultura era emprada com una arma poderosa que conferia a Catalunya una consciència de reconstrucció nacional. Es tractava, però, d’assolir la identificació de Catalunya, assumint com una condició sine qua non els valors permanent de la cultura universal i obrint-se, per tant, a tots els corrents culturals, així com a qualsevol innovació avantguardista.
 

Jaume Serra i Húnter contribuí al disseny d’aquesta política cultural i, fins i tot, mantingué un contacte directe amb algunes de les institucions que hem esmentat, ja fos per la seva activitat acadèmica o política.
 

 

LA TASCA POLÍTICA

L’il·lustre manresà fou un dels elements destacats d’Acció Catalana que el 22 d’octubre de 1931 adreçaren una carta al president de la Generalitat, Francesc Macià, d’adhesió  a l’Esquerra Republicana de Catalunya, perquè com deien: “ …voldríem que es trobessin fórmules prou amples i generoses perquè tots els catalanistes republicans d’esquerra poguessin col·laborar a la construcció de la pàtria nova”. Era la resposta a la famosa “Crida de Lleida”, feta per Macià a tots els catalanistes republicans. D’aquesta manera, personalitats com Antoni Rovira i Virgili, Pere Coromines, Carles Pi i Sunyer i Jaume Serra i Húnter ingressaren a l’Esquerra Republicana de Catalunya.
 

En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 1932, Serra i Húnter fou elegit diputat per la circumscripció de Barcelona-ciutat. Fou el diputat més votat després del president Macià. Com és sabut, les llistes electorals d’aleshores no eren tancades com ho són ara i permetien al votant d’elecció per noms. És, doncs, realment significatiu que Serra i Húnter fos el parlamentari més votat després del president de la Generalitat.
 

En el Parlament, Serra i Húnter presentà i defensà diversos projectes de llei de temàtica cultural i universitària, amb una erudició extraordinària. A mitjan 1933 ocupà la vice-presidència del Parlament català. A les eleccions municipals del gener de 1934 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Immediatament li va ser encomanada la regidoria de Cultura, on desenvolupà una tasca rellevant. Cal recordar que durant la  República, l’Ajuntament de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat, impulsà també la creació d’escoles modèliques com les de l’Escola del Mar i l’escola del Bosc, el mètode pedagògic de les quals lligava l’ensenyament amb la natura.
 

Poc després d’iniciada la guerra, es constituí el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), inspirat en “els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana” pel qual s’assegurava l’accés del poble a tots els graus d’ensenyament. Una de les ponències del Consell, la d’ensenyament superior, era presidida per Serra i Húnter.
 

Com es pot veure, doncs, a partir dels anys 30, Serra i Húnter desenvolupa una activitat política i cultural intensíssima. D’aquí que tant el podem trobar donant la benvinguda als intel·lectuals castellans en la reunió celebrada a Barcelona, el març de 1930, com presidint la Junta del cens durant l’escrutini del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’agost de 1931, i fins presidint el II Congrés Internacional d’escriptors antifeixistes, celebrat al Palau de la Música Catalana, el juliol de 1937. I tot això, compaginat amb les seves classes de filosofia, les seves conferències arreu del país i la seva tasca investigadora.
 

 

L’EXILI

L’ocupació franquista representà la desfeta de Catalunya i la diàspora de centenars de milers d’exiliats. Serra i Húnter  hagué de passar un temps al camp d’internament de Recebedou, fins que fou acollit a la residència de Tolosa de Llenguadoc, junt amb Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i Alexandre Galí. Allà s’integrà a la vida universitària i prengué part en les sessions de la Societé de Philosophie. Al mateix temps, es responsabilitzava de la continuïtat de la “Revista de Catalunya”.
 

En el pla polític, Serra i Húnter mantingué diverses trobades amb el president Lluís Companys, el qual, l’abril de 1940, instituïa amb el primer òrgan de la Generalitat a l’exili: el Consell Nacional de Catalunya, de caràcter assessor. Per a formar-lo, el president designà personalitats destacades pel seu caràcter no partidista: Pompeu Fabra, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virigili, Santiago Pi i Sunyer i Jaume Serra i Húnter. L’ocupació de França per les tropes alemanyes impedí la seva actuació i dispersà els consellers.
 

Serra i Húnter es traslladà a l’Argentina i després a Mèxic, la qual cosa li comportà un allunyament de l’acció política més directa. Segons Josep M. Poblet, Serra i Húnter “portava l’exili amb dignitat, no es queixava de la seva dissort personal, sinó de la de Catalunya”.
 

Mantenir la unitat del país en aquella situació tan difícil va ser la seva obsessió. Poques setmanes abans de la seva mort encara escrivia: “Sovint s’escau que la política d’un poble exigeix la unió sagrada de tots els ciutadans, l’oblit de greuges passats, la condemnació de la parcialitat i de  la discòrdia. Cal, aleshores, subordinar les polítiques a la política, és a dir, les modalitats divergents d’orientació a la finalitat suprema del benestar nacional. La defensa dels interessos de la comunitat obliga a renúncies i sacrificis; deure per excel·lència del ciutadà conscient i patriota, quan el seu país es troba en la cruïlla històrica en què es decideix la seva sort futura del poble lliure. Aquest és el cas de Catalunya”.

 

“EL MÉS HUMIL DELS NOSTRES SAVIS”

Jaume Serra i Húnter moria a Mèxic el 1943. Ens deixava la seva obra científica, i, d’altra banda, l’exemple d’un gran mestratge, d’una reconeguda humilitat i d’una fidelitat absoluta a Catalunya i a les classes populars. Analitzarem breument aquests aspectes.
 

La seva obra escrita la trobem en els seus llibres de filosofia, en les seves múltiples col·laboracions a diferents revistes i en els milers d’articles d’autors i temes filosòfics que conté l’Enciclopèdia Espasa, tasca a la qual esmerçà quinze anys i que constitueix un fons de gran interès per als estudiosos.
 

Fa uns anys, Jordi Maragall i Lluís M de Puig, a través del diari Avui, feien una crida perquè s’estudiés el contingut d’una maleta de Serra i Húnter, possiblement repleta de notes i d’articles filosòfics. Tant de bo que algun dels nostres estudiosos s’interessés pel contingut d’aquest petit tresor filosòfic i n’elaborés un estudi exhaustiu. Probablement, representaria una gran aportació a la filosofia catalana.
 

La seva categoria de mestre va tenir com a fruit l’aparició, d’entre els seus deixebles, d’un estol de grans filòsofs: Joan Creixells, Joaquim Xirau, Francesc Mirabent, Joaquim Carreras i Artau, Ramon Roquer, Emili Planelles, entre altres, els quals sempre van tenir paraules d’elogi envers Serra i Húnter. Jordi Maragall, també deixeble seu, ha escrit: “Recordo molt bé la densitat i la profunditat de les seves lliçons. Assistir-hi era un veritable plaer per la vastísima informació que posseïa i l’extraordinària capacitat d’establir connexions entre els corrents clàssics del pensament occidental”. I Pere Coromines parla de la “ fermentació espiritual” de la càtedra de Serra i Húnter i “del seu gust per la investigació històrica”.
 

Però al costat de Serra i Húnter savi, trobem, indivisiblement, el Serra i Húnter íntegre, humil i ple de qualitats humanes. Un editorial de “La Veu de Catalunya” del 1929 ja ens en diu, d’ell: “És un exemple de la seva modèstia i de la seva coratjosa independència, que fan el prestigi i la dignitat de la seva vida”. I Poblet afirmava: “(Era) un filòsof que bé podríem considerar el més humil dels nostres savis. Ho era tant, d’humil, que fins el nom no figura en algunes enciclopèdies importants”. “(Era) un català il·lustre… exempt de tota posa, mancat de presumpció”.
 

Potser sigui per aquesta raó que el doctor Serra i Húnter demostrà sempre un gran interès per acostar la cultura a les classes més desfavorides de la societat i en diverses ocasions endegà campanyes de difusió cultural en medis obrers. El mateix Ventura Gassol deia d’ell: “… l’il·lustre universitari Doctor Serra i Húnter ha donat a totes les seves propagandes aquest sentit popular. Mai no l’he sentit parlar de la cultura sense (afirmar) que aquesta cultura no pot deixar de tenir aquest caràcter social que ell ha donat a tota la seva obra”. Fins i tot, adversaris polítics com el diputat socialista Joan Fronjosà no es podia estar de dir públicament al Parlament: “…sento una profunda admiració pel Doctor Serra i Húnter… És d’aquells savis que van a cercar el poble…”. “… és dels homes que gaudeixen d’una profunda estimació entre la classe treballadora”.
 

D’aquesta manera, Serra i Húnter coincidia amb el pensament del president Francesc Macià, qui sovint repetia: “A Catalunya els problemes socials i el problema nacional estan units i ,per això, no es pot resoldre l’un sense l’altre”.

 

REFLEXIÓ FINAL

I acabem. I ho fem amb una reflexió final. No és per nostàlgia que ens agradi de recordar i d’enaltir la figura i l’època d’un avantpassat nostre. No és per nostàlgia. És per recuperar i fer justícia a uns homes i a unes institucions que en un moment decisiu de la nostra història i, malgrat totes les adversitats, volgueren treballar conjuntament per al redreçament polític i cultural de Catalunya.
 

No és per nostàlgia que parlem d’ells. És una obligació nostra la de divulgar una història que se’ns va amagar durant 40 anys. No és per nostàlgia, doncs. És perquè el coneixement de la seva obra ens ha de servir d’estímul i de reflexió en la nostra actuació col·lectiva d’avui dia. Perquè, després d’haver fet aquest recorregut per una època recent de la història del nostre país i veure’n alguns dels seus fruits, hom no pot estar de demanar-se, per exemple, bo i salvant totes les distàncies:

  • Si en els àmbits nacional i cultural, les mancances infrastructurals tan grans existents i la necessitat imperiosa de fer una política amb cara i ulls no hauria d’obligar-nos a la conjuminació d’esforços i a l’entesa de totes les administracions.
  • Si en els àmbits nacional i escolar, no s’hauria de tenir més present l’exemple de tantes iniciatives modèliques i absolutament innovadores com en tan poc temps es van desenvolupar durant els anys 30.
  • I si la societat civil no hauria d’aprofundir molt més en el diàleg, la sociabilitat i la cultura, i foragitar l’individualisme i la displicència tan corrents avui dia.
  • I, en el context ciutadà, també podem reflexionar i plantejar-nos si no caldria intensificar una estratègia de dinamització cultural (dotant-la amb recursos i mitjans), que aconseguís fer de la cultura una acció viva i molt més participativa.

I, finalment, també podríem demanar-nos si en el marc estrictament universitari, davant la pèrdua en els darrers anys d’alguns centres a la nostra ciutat, davant la inestabilitat o incertesa d’algun altre, davant del progressiu èxode de professionals cap a Barcelona, davant de tants dèficits com existeixen en aquest camp, no caldria fer un examen de consciència col·lectiu i reflexionar tots plegats (classes dirigents, empresaris, societat civil…) sobre si hem fet tot el que calia per evitar aquesta descapitalització de tècnics i professionals. Podríem demanar-nos si no ens quedarem massa enrera i si tot plegat no tindrà un cost massa alt per a la ciutat.
 

L’exemple d’aquells eminents manresans dels anys 30 ens hauria d’estimular a no estalviar esforços per donar a la ciutat un gran impuls en tots els aspectes. Probablement seria el millor homenatge que podríem fer a Jaume Serra i Húnter, “el més humil dels nostres savis”.

 

Joaquim Aloy