Memòria i Història de Manresa
Qui som

Acte de reconeixement històric als soldats que foren inhumats a la fossa militar del Cementiri de Manresa

(Cementiri de Manresa, 3-4-2005)

 

 

 

Molt Honorable Sr. President del Parlament de Catalunya,

Honorable Sr. Conseller de Relacions Institucionals i de Participació de la Generalitat de Catalunya,

Honorable Sr. Conseller de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya,

Il·lm. Sr. Alcalde de Manresa,

Ilmo. Sr. Alcalde de Villanueva de la Fuente.

Familiars i coneguts dels soldats morts a Manresa,

Familiares y conocidos de los soldados muertos en Manresa,

Totes les persones que ens acompanyeu en aquest acte

 

En mi intervención también utilizaré los dos idiomas.
 

Abans que res, un agraïment a les institucions aquí representades. També i de forma molt especial a dues persones que han treballat des del primer moment en la preparació d’aquest acte i en la recerca i el contacte amb els familiars dels soldats: Dolors Cabot i Conxita Parcerisas, i a dues més que ens han ajudat en tasques diferents: Àngels Fusté i Pere Gasol.
 

I encara, un record per a tots els familiars que no han pogut ser avui aquí per raons d’edat o de malaltia, tot i desitjar-ho fermament. Podeu estar segurs que en aquest moment ens acompanyen en el seu pensament.
 

El filòsof Walter Benjamin va escriure: “És una tasca més difícil honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres”. I el manresà Jacint Carrió i Vilaseca, supervivent dels camps d’extermini nazis de Mauthausen i Gusen, escrivia en les seves memòries: “em dol profundament l’oblit en què resten tantes i tantes persones anònimes que, abans i ara, van maldar i malden per fer realitat els seus ideals de justícia, llibertat i progrés”.
 

Aquest acte d’avui, precisament, pretén honorar la memòria d’unes persones anònimes, ciutadans normals i corrents, víctimes innocents de la Guerra Civil. Recordar-los és una obligació moral que tenim com a societat democràtica. És un acte de justícia històrica. És un homenatge a la dignitat.
 

No es tracta pas de reobrir velles ferides, ni fer cap acte de revenja. Res més lluny de la nostra intenció.
 

En aquesta fossa no només hi ha soldats morts durant la guerra del 1936-1939. N’hi ha d’abans i de després perquè aquest era el lloc on enterraven els soldats de la caserna del Carme de Manresa des de l’inici del segle XX i fins que la caserna va desaparèixer. Per tant, hi ha militars d’èpoques diferents i, lògicament, d’idees diferents. A tots ells el nostre més gran respecte i consideració.
 

Però avui el nostre record és per a tots aquells soldats que van morir als hospitals de sang de Manresa que es van habilitar des de l’abril del 1938 fins que les tropes franquistes van entrar a la ciutat, el gener del 1939. Eren soldats que havien estat ferits al front de guerra i traslladats a Manresa per ser atesos. Segons la documentació coneguda, van ser 405 soldats. D’aquests, 296 es troben enterrats en aquesta fossa. Els altres van ser enterrats en nínxols d’aquest cementiri o als cementiris de les seves poblacions d’origen.
 

Aquí hi ha soterrats els cossos de nois de 17, 18, 20 anys… Gairebé la meitat no tenien més de 25 anys. Eren d’orígens, professions i condicions ben diferents. N’hi ha de Catalunya, el País Valencià, Aragó, Castella-La Manxa, Madrid, Andalusia... Molts d’altres no sabem d’on eren. Tots ells van haver d’abandonar casa seva per anar al front de guerra, deixant els pares, els germans, els amics, alguns, fins i tot, les esposes i els fills, i no van tornar-hi mai més. El seu itinerari vital va cloure’s aquí, a Manresa.
 

Quantes històries, quantes vivències, quantes emocions reposen sota aquesta terra. Tantes com soldats hi ha enterrats. Tots ells tenen noms i cognoms. Tenien amics. Tenien família. Eren joves que estudiaven, que treballaven, que estimaven… Joves amb inquietuds i il·lusions, farcits de projectes, de sentiments … Construïen el seu futur. Molts van donar la seva vida defensant les llibertats i la democràcia que el feixisme volia arrabassar-nos i va acabar arrabassant-nos. Els seus somnis foren enterrats en aquesta i en moltes altres fosses i camps de batalla de tot l’Estat.

 

También queremos hacer llegar nuestro recuerdo emocionado hacia sus familias, especialmente las que han estado tantos años buscando a sus parientes sin saber que estaban enterrados en esta fosa; a los que estuvieron el resto de su vida (¡40,50, 60 años!) esperando un regreso que no llegó jamás. Muchos familiares han muerto sin saberlo. Otros lo supieron hace muy poco, al cabo de 65 años de finalizada la guerra. Como es el caso de Agustín Ruiz, que hace un año supo que su padre había muerto en Manresa dos meses antes de que él naciera. A pesar de ello, su padre, antes de morir, había tenido tiempo de enviar a su esposa una capa para el bautismo del niño que nunca pudo llegar a conocer.
 

¡65 años! Por mucho que lo intentásemos no podríamos saber nunca qué significa vivir tanto tiempo sin saber nada de la persona querida, si está viva o muerta, siempre pendientes de un timbre, de una puerta, de una carta, de una noticia... Y a medida que pasan los años, ir constatando como se van desvaneciendo las esperanzas, pero sin poder cerrar nunca este capítulo personal tan vital. Ese sufrimiento sólo pueden comprenderlo aquellos que han vivido ese calvario, esa angustia indescriptible.
 

Y sin embargo, en muchos casos el régimen del general Franco les hubiera podido evitar esta tortura. Porqué esta documentación con los nombres y los apellidos de los soldados muertos en Manresa ya existía en el año 1939. Por tanto, sólo hacía falta ordenar a todos los juzgados del Estado que notificasen estos datos a los ayuntamientos y éstos a las familias. Les hubieran ahorrado años de un inmenso dolor.
 

Pero estos soldados pertenecían al Ejército republicano. Eran los vencidos. Y por eso a sus familias les robaron, incluso, un derecho tan elemental como es el de conocer el lugar donde estaban enterrados sus muertos. El dolor era un arma más de la guerra y de la represión. Para los muertos del ejército vencedor, la recuperación urgente de los cuerpos, su dignificación, los homenajes y los monumentos en todos los pueblos y ciudades. Para los vencidos, el silencio y el olvido.
 

Porqué, finalizada la guerra, no vino la paz sino la victoria de un bando sobre el otro.Victoria entendida como la eliminación física y psicológica del adversario. El franquismo, lejos de buscar la reconciliación, puso en marcha una maquinaria de represión implacable y sistemática. Los primeros años de la dictadura son tiempos de fosas comunes, asesinatos diarios, desaparecidos, de cárceles y campos de concentración llenos, de trabajos forzados... Es una época de terror y de pánico inmenso entre los vencidos, que ni tan sólo podían hablar de sus familiares desaparecidos. Una época de silencio y miedo que fue calando hondo en la sociedad hasta el punto que todavía hoy hay personas mayores que no quieren recordarla ni hablar de ella.
 

Muchas familias también tuvieron que soportar los comentarios maliciosos, la difamación y la marginación social. Como la familia de Ramon Giné a quien algunos vecinos acusaban de tener escondido a su padre en casa porque era “rojo” y por este motivo –decían- no se atrevía a salir de casa. Incluso algunos decían que lo habían visto detrás de los cristales. Y esto tuvieron que oírlo el año 39, el 40, el 41, el 42..., mientras los familiares lo buscaban desesperadamente por todas partes. Hace un año se supo que estaba aquí enterrado des de 1938.
 

Hay que hacer un reconocimiento especial a tantas y tantas mujeres que perdieron el padre, el marido o el hijo en la guerra o en la posguerra y que en una época de hambre, de miseria, de represión llevaron a término una lucha heroica para sacar adelante a sus familias contra tantas adversidades. También ellas, las mujeres, nos han ofrecido una extraordinaria lección de dignidad y de entereza moral.
 

Divulgar todos estos hechos, luchar contra el olvido, aprender las lecciones de la historia y hacer pedagogía activa (en los centros docentes, en las entidades, en los medios de comunicación...) es una obligación moral que tenemos con la sociedad y con las generaciones más jóvenes. Quizá así sea más difícil ver a grupos de adolescentes con el brazo levantado, protestando por la retirada de la estatua de un dictador.
 

Manresa també va patir molt durament les conseqüències de la guerra. Almenys un total de 520 manresans van perdre la vida al front de guerra, 35 van morir en els bombardeigs franquistes a la ciutat, 30 van ser executats al Camp de la Bota i un mínim de 5 els primers dies de l’entrada de l’Exèrcit franquista. També 13 manresans van morir als camp d’extermini de Mauthausen i Gusen.
 

L’esclat del conflicte bèl·lic també va fer aparèixer les misèries de la condició humana. Durant els primers mesos, les patrulles de control a la reraguarda republicana de Manresa van assassinar més de 150 persones. Durant la guerra es van cometre moltes atrocitats a un i a l’altre bàndol. Tot això s’ha de saber. La història cal afrontar-la cara a cara i treballar-la amb el màxim rigor, objectivitat i honestedat. Si no, l’estem falsejant. I això és imperdonable.
 

La guerra és el fracàs de la humanitat. I una guerra civil el pitjor desastre que pot patir una societat. Cap idea la pot justificar. Té unes conseqüències tràgiques de mort, destrucció, odis i misèria moral per a diverses generacions. Mai més no ha de poder-se repetir una barbàrie semblant al nostre país. Per això és fonamental treballar dia a dia per al diàleg, la convivència, la pau, la reconciliació i educar les noves generacions en els valors democràtics. Per això és tan important estar a l’aguait, prevenir i barrar el pas de soca-rel a qualsevol manifestació de racisme, xenofòbia o intolerància. Perquè la llibertat i la democràcia l’hem de guanyar i defensar dia a dia i costi el que costi.
 

Avui dia resten encara moltes famílies a tot l’Estat que no saben on són els seus morts. Probablement moltes no saben que la persona que busquen està enterrada aquí, en aquesta fossa. Davant d’aquest fet, cal que l’Estat i la Generalitat assumeixin el tema del cost humà de la guerra com una qüestió prioritària i que, entre d’altres iniciatives, creïn el banc de dades únic del cost humà de la guerra. Els ho devem a tots els desapareguts i a les seves famílies. Però també ho devem a la nostra pròpia història. D’aquesta manera segur que moltes més persones sabran finalment on són els seus éssers estimats i podran recobrar la pau perduda. Digníssimes autoritats: aquesta és una tasca urgent, urgentíssima, perquè el temps ens va en contra i cal destinar-hi tots els mitjans i els recursos necessaris.
 

Familiares de los soldados muertos en Manresa: podéis estar orgullosos de vuestros hermanos, padres, abuelos, bisabuelos o tíos que están enterrados aquí. El régimen franquista les quiso robar la dignidad, los quiso demonizar y a vosotros os quiso hacer sentir culpables. No contaban que la historia es tozuda y con el tiempo sitúa a cada cual en el sitio que le corresponde. Podéis afirmar con la cabeza bien alta y con un orgullo justificadísimo que tenéis en vuestra familia una persona que murió cumpliendo su deber de defender unos ideales muy nobles.
 

Nuestra sociedad democrática tiene una deuda con todas estas personas. Les hemos de estar muy agradecidos por su lucha, por su coraje y por su aportación a la causa de la libertad. Nuestro mejor homenaje a los soldados muertos en Manresa durante la guerra será mantener bien viva su memoria y su dignidad.
 

Vuestros familiares descansan en Manresa. Manresa es el “cor de Catalunya”, el corazón de Cataluña. Una ciudad milenaria, cargada de historia. Uno de sus hijos ilustres, un manresano excepcional, una de esas personas que honran una ciudad y un país se llamaba Joaquim Amat-Piniella. Fue un superviviente de Mauthausen y escribió “K.L.Reich”, una obra extraordinaria sobre el exterminio nazi. Amat-Piniella, refiriéndose a las muertes causadas por el fascismo, escribió: “millones de hombres murieron en Europa porqué amaban la libertad; murieron todos para que la humanidad pudiera vivir”.
 

 

Muchas gracias por vuestra atención. Moltes gràcies.

 

Joaquim Aloy