Memòria i Història de Manresa
Qui som

“Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)”

Presentació del monogràfic de la revista "Dovella" dedicat a l'exosició

 

(Saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, 10-1-2002)

 

Il·lum. Sr. Alcalde de Manresa, regidores i regidors, senyores i senyors:
 

Parlo en nom d’en Pere Gasol i meu i, abans que res, he de donar les gràcies a en Josep M. Ainaud de Lasarte, per la seva assistència en aquest acte i per haver-nos vingut a parlar d’”Els ideals de la Generalitat Republicana”. De veritat, estem molt agraïts i contents. Moltes gràcies.
 

També hem d’agrair a l’Ajuntament de Manresa i al Centre d’Història Contemporània l’haver confiat amb nosaltres l’organització d’una exposició de les característiques de “Joves i Republicans” i especialment a la regidoria de Cultura, que és qui va assumir el projecte i el va seguir dia a dia amb molt d’interès.
 

També a totes les famílies de les personalitats que van tenir un relleu significat en l’exposició i que van col·laborar-hi aportant tota aquella documentació i informació que disposaven.
 

També a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa per la seva col·laboració. I naturalment, hem d’agrair al Centre d’Estudis del Bages el seu suport a l’exposició i l’oportunitat que ara ens ha ofert de confeccionar aquest monogràfic de Dovella. A tots ells moltes gràcies.
 

La revista “Dovella” ja té més de 20 anys d’existència i amb aquest monogràfic ja ha arribat al número 74. És una prova del seu encert i de la seva utilitat com a revista d’història i de les arts en general. Cal felicitar els qui la van iniciar i els qui l’han sabut actualitzar i mantenir fins avui dia.
 

A partir d’ara, doncs, l’exposició “Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)”, a més a més del llibre corresponent, comptarà amb aquesta revista, que recull tots els textos i una mostra d’alguns documents, imatges i escrits inèdits que l’exposició va permetre mostrar al gran públic.
 

“Joves i Republicans” va intentar donar a conèixer l’obra de govern de l’Ajuntament republicà dels anys 30 i l’efervescència cultural del moment. Volíem donar un relleu important a la gent, a la col·lectivitat, l’autèntica protagonista d’aquell moment històric que va fer possible el canvi de règim. Tanmateix, com a exemple de les inquietuds col·lectives, l’exposició remarcava la trajectòria d’unes persones que van destacar en el camp polític, intel·lectual i sindical. A partir d’unes persones concretes –amb noms i cognoms- l’exposició cercava un to més didàctic i més proper al visitant. D’altra banda, eren unes persones, una generació, tota una època que calia recuperar de l’oblit generalitzat en què dissortadament havien caigut.
 

L’entranyable Jacint Carrió, en l’homenatge a Joaquim Amat i Piniella celebrat l’any 1985 en aquest mateix saló de plens, referint-se a aquells republicans ens deia: “Qui eren aquells homes? La majoria, joves que creien fermament en uns ideals per a una vida millor”
 

De fet, l’exposició es titulava “Joves i Republicans” i posava l’accent en els ideals d’aquells joves. Uns ideals de justícia social, de llibertats individuals, de llibertats nacionals, de regeneració de la vida política, de reconeixement del paper polític i social de la dona, etc. que van mobilitzar una gran part de la població.
 

La majoria d’aquests republicans més coneguts havien nascut a finals del segle XIX o a primers del XX. En aquest sentit, les fornades del tombant de segle van ser molt fecundes i profitoses per a la ciutat i el país. Entre els anys 1897 i 1905 van néixer Francesc Senyal, Joan Selves, Farreras i Duran, Tomàs Ramon i Amat; Emilià Martínez, Marià Homs, Vicenç Prat, Antoni Esteve, Joan B. Claret i Antoni Invers. Els més joves eren Josep M. Planes (nascut el 1908) i Joaquim Amat i Piniella (nascut el 1913).
 

Poques vegades s’ha produït al llarg de la història de Manresa una coincidència de persones tan capaces políticament i intel·lectualment. Uns autèntics caps de brot de la seva generació, uns líders polítics i socials que jugarien un paper determinant en aquella situació històrica.
 

Tots ells van combatre la monarquia d'Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera i van treballar a fons per aconseguir la República, que consideraven el sistema més just i més adient per a donar resposta als problemes del país.
 

La República va arribar pacíficament. De la nit al dia. L’entusiasme de la població va ser extraordinari. El líder sindical Emilià Martínez i Espinosa ho definia en una frase molt expressiva  a la qual nosaltres, a l’exposició, vam donar un relleu especial i que després també vam veure reproduïda en un gran mural a la Pujada Roja:
 

“Qui no ho ha vist no es pot imaginar l’espectacle meravellós d’un poble passant, de sobte, de l’esclavitud a la llibertat”. 
 

Eren moments d’eufòria. Potser se n’esperava massa de tot plegat. Després de tants anys de manca de democràcia i llibertat i de tanta ineptitud i corrupció política, els problemes s’havien anat acumulant i s’esperava que la República ho resolgués tot. Recordeu que Vicenç Prat, amb la seva habitual subtilesa escrivia: “Hom creu que la República abolirà fins i tot el mal de queixal...”
 

La nova classe política republicana i catalanista governà molts pocs anys. Malgrat això, a Manresa van tenir temps de demostrar el seu entusiasme per la cultura, l’ensenyament i la modernització de la ciutat. Van deixar constància de la seva capacitat de gestió i de la seva ambició per a la ciutat. L’anhel per a posar al dia Manresa es constata tant en l’obra realitzada com en els projectes que només van tenir temps d’esbossar o iniciar. Aquells 45 mesos en què van estar al poder van ser realment fructífers.
 

D’altra banda, alguns d’aquests polítics van ser cridats a exercir càrrecs de molta responsabilitat al govern de la Generalitat. Manresa i el Bages, en proporció al seu nombre d’habitants, va ser una de les ciutats i comarques que més polítics va aportar a les institucions republicanes.

 

Catalunya anava consolidant la seva autonomia i progressant culturalment i socialment. Era l’època també del debat de les idees, de les avantguardes artístiques, del racionalisme arquitectònic, d’un temps en què, segons el manresà Àngel Servet i Martí, “anàvem de cara a la plenitud”.
 

Si amb tan poc temps es va poder fer una tasca tan remarcable –a Manresa i al conjunt del país-, és lícit de preguntar-se què hauria passat amb una etapa perllongada de normalitat democràtica. Joan Selves afirmava aleshores que amb uns 10 ó 12 anys de funcionament de l’Estatut de Catalunya “no serà res d’estrany que Catalunya sigui un dels països més avançats, tant culturalment com materialment, un país que no tindrà res a envejar als nòrdics”.
 

Però la República també va ser una etapa convulsa, com l’exposició prou s’encarregava de ressenyar. La República tenia enemics poderosos. La crisi econòmica mundial –derivada del crack del 29- va causar estralls. La conflictivitat social anava creixent. Alguns polítics de l’època republicana també cometeren errors. No hi va faltar tampoc el sectarisme polític de determinats governants.
 

Paral·lelament, el feixisme s’anava imposant a Europa. Josep M. Planes, un dels periodistes més brillants de l’època, va demostrar tenir una clarividència extraordinària. En una conferència celebrada a Manresa el 3 de maig del 1936, davant d’un públic que l’escoltava atònit, va afirmar: “Anem de cara a una guerra, és inevitable, això pot ésser dintre un temps més o menys llarg... A dues nacions pertoca defensar la civilització: Anglaterra i França”. Tres anys i quatre mesos després d’haver-se fet aquesta afirmació, Alemanya envaïa Polònia i, efectivament, Anglaterra i França havien d’entrar en guerra contra els alemanys i s’iniciava la Segona Guerra Mundial.
 

Josep M. Planes poques setmanes després d’aquella conferència a Manresa, pressentint la possibilitat d’un cop d’Estat contra la República feia aquest crit d’alerta al diari “La Publicitat”: "Caldria que aquestes famoses classes conservadores que somnien amb la implantació violenta d'una dictadura de dretes, reflexionessin sobre les conseqüències que reportaria en aquests moments el fracàs d’un cop d'estat feixista... Així com un cop d'estat marxista ens portaria fatalment a una situació de força de tipus reaccionari, un cop d'estat feixista ens portaria a una situació de força de tipus exactament contrari. La gent de seny -si és que encara en queda a una i altra banda- sabran què els convé".
 

Josep M. Planes, que precisament seria una de les primeres víctimes de la guerra, l’encertava una vegada més. El fracàs del cop d’Estat militar va significar l’esclat de la Guerra Civil i l’adveniment d’una revolució obrera a Catalunya. Tot plegat va ser desastrós per al país. Més de 700 manresans moriren com a conseqüència del conflicte bèl·lic.
 

La Guerra Civil i la victòria franquista posterior han marcat d’una manera absolutament negativa la història recent del nostre país. Amb la liquidació de la República, tota aquella gent preparada políticament i intel·lectualment que tenien un projecte de ciutat i un projecte de país van ser apartats, perseguits, empresonats o morts. La repressió franquista va ser duríssima i sistemàtica. I s’acarnissà especialment contra el moviment obrer. Una trentena de manresans van ser afusellats, una tercera part dels quals eren de la CNT. També un regidor, elegit democràticament a les eleccions municipals del 1931 i del 1934 per Esquerra Republicana de Catalunya, Agustí Espinalt i Sanllehí, va ser afusellat al camp de la Bota l’abril del 1939.
 

Molts manresans es van haver d’exiliar. Entre ells, Lluís Prunés, Francesc Senyal,  Farreras i Duran i Jaume Serra i Húnter. Molts més van restar a la presó durant anys, entre els quals, Emilià Martínez, Víctor Serra i tants i tants altres sindicalistes, nacionalistes i homes d’esquerra.
 

Una vintena de manresans van anar a parar als camps d’extermini nazis. Joaquim Amat i Piniella i Jacint Carrió en van poder sortir vius i n’han deixat testimonis escrit.
 

Amat-Piniella, va escriure una primera introducció a la novel·la K.L. Reich, que no s’ha publicat mai fins ara i que apareix a les últimes pàgines de la revista Dovella que es presenta avui. En aquesta introducció, Amat parla així d’aquells republicans que havien combatut per la llibertat i que foren conduïts a aquests camps: “Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...”
 

És un text colpidor, d’un interès extraordinari, que s’hauria de llegir a les escoles. Un text on Amat expressa clarament les seves conviccions republicanes i antifeixistes i denuncia la brutalitat del feixisme. Entre d’altres coses, diu: “Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich, constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat”
 

Pedro Flores, el dirigent arnarquista que ens ha deixat fa molts pocs dies, afirmava: “el franquisme va matar el pensament”.
 

Vicenç Prat, Joan B. Claret, Ferran Planes, Josep Martí Farreras, Josep Niubò i el mateix Amat quan retorna a Catalunya, tots ells intel·lectuals amb una sòlida formació cultural, van haver de viure en l’ostracisme, molts d’ells amb la convicció que Catalunya ja no tornaria a ser mai més Catalunya.
 

L’exposició “Joves i Republicans” també posava èmfasi en aquest final tràgic de les trajectòries vital d’aquestes persones, perquè, no només va segar de soca-rel els seus projectes i les seves il·lusions, sinó perquè va estroncar els projectes i les il·lusions col·lectives d’una ciutat i d’un país que haurien pogut arribar lluny.
 

Molts familiars d’aquells nacionalistes i republicans van ser represaliats i la majoria van ser mal vistos per una part de la societat, perquè el franquisme s’encarregà de demonitzar tot allò que fes referència a la República. Tanmateix, tots sabem que els fills, els néts i els renéts d’aquells joves i republicans poden estar realment orgullosos d’haver tingut com a pare, com a avi, com a besavi, com a parent aquelles persones que van defensar les llibertats i que van treballar fermament en la reconstrucció nacional de Catalunya. Unes persones que honoren una ciutat, una comarca i un país.
 

Seria injust que la Manresa d’avui es mostrés gasiva i no els oferís el reconeixement que es mereixen. Seria injust que tots plegats oblidéssim o donéssim poca rellevància a una generació que va lluitar per uns ideals tan nobles.
 

Tot i així, el millor homenatge que segurament els podríem fer seria que els manresans ens contagiéssim de l’entusiasme, de l’ambició positiva, de l’actitud de servei i de l’estima a Manresa i Catalunya que va caracteritzar aquells joves i republicans dels anys 30.
 

Cal recuperar la memòria històrica, cal lluitar contra l’oblit. En aquesta línia, és bàsic potenciar els projectes i activitats de l’Arxiu, del Museu, del Centre d’Estudis del Bages... No és una tasca que correspongui únicament a un sol departament de l’Ajuntament. Cal afavorir la recerca, la investigació i la divulgació de la història, mitjançant ajuts, publicacions, exposicions, activitats a les escoles o, per exemple, fornint la web de l’Ajuntament de Manresa de continguts d’història que permetin donar a conèixer aspectes bàsics del nostre passat.
 

Aquesta tasca adquireix encara més urgència i actualitat quan constatem dia a dia com s’intenta tergiversar la història i tornar-la a escriure des de l’òptica del discurs nacionalista espanyol. Es tracta d’un revisionisme històric sense complexos, que arriba a l’extrem de substituir el concepte “dictadura franquista” pel de “règim franquista” i que minimitza els estralls que el franquisme produí.
 

En segons quins temes sembla que no hàgim avançat gens dels anys 30 ençà, ja  que moltes de les qüestions plantejades aleshores tornen a aparèixer de nou. La història, també en aquest sentit, ens ofereix moltes lliçons que hem d’aprofitar. Convé reflexionar-hi i mantenir-se vigilants. No fos cas que perdéssim els orígens i, per tant, la identitat.
 

 

Res més i moltes gràcies.

 

Joaquim Aloy