Memòria i Història de Manresa
Qui som

“Gràcies, Manolo”

Article publicat a Regió7 amb motiu de la mort del fotògraf Manolo Sánchez Manjón (31-3-2009).

 

Em vaig assabentar de la mort de Manolo Sánchez el mateix dia de l’enterrament, en veure l’esquela a Regió7. Afortunadament, encara vaig ser a temps –si bé per molt poc- d’assistir al funeral, on hi havia –a més de la família- molts amics seus.

El Manolo n’havia de tenir molts, d’amics, perquè era una persona propera i afable, un conversador cordial amb el qual et senties còmode i la seva activitat a la ciutat l’havia portat a conèixer i a ser conegut en molts àmbits diferents. 

El Manolo feia temps que estava delicat de salut, però jo no pensava que ens deixés tan aviat. Lamento molt la seva pèrdua.

Manolo Sánchez Manjón ha estat una de les persones que més ha fotografiat la ciutat de Manresa. Va ser durant molt de temps (especialment, entre els anys 60 i 80) un cronista gràfic de la vida política, cultural, social i, en general, de la vida quotidiana de la nostra ciutat. Els seus múltiples treballs es poden veure resseguint el periòdic “Manresa” i, posteriorment, a la “Gazeta de Manresa” d’aquella època i els dos volums de la col·lecció “Història Gràfica de Manresa” dedicats a la transició política.

També la majoria de les fotografies de l’anuari “Manresa 1981” són seves. En la realització d’aquesta obra, vaig tenir la sort de poder treballar amb ell d’una manera continuada la qual cosa em va permetre constatar la seva enorme capacitat de treball i la seva extraordinària disponibilitat i generositat. Perquè el Manolo era un home complidor, generós i un treballador infatigable.

Ell no era manresà de naixement. Era originari de Benalúa de Guadix (Granada) i havia vingut a Manresa als 18 anys (l’any 1952), però s’hi va integrar perfectament. De fet, i gràcies al seu ofici, coneixia com poca gent els seus racons i raconets.

No tot ho va tenir fàcil, ans al contrari. Va haver de superar moltes dificultats. D’entrada, les pròpies dels immigrants que arribaven a Catalunya a la recerca de feina i d’unes condicions de vida dignes. Després, quan ja tenia el seu negoci, les derivades de certes pràctiques de monopoli fotogràfic. Ell hi va plantar cara amb una fermesa i tossuderia admirables.

Hem perdut el Manolo però ens resta la seva obra, una obra que retrata una part de la història de Manresa i que ha esdevingut un patrimoni de la ciutat. Per això cal donar-li el tractament que es mereix per a que estigui per sempre a disposició d’aquesta mateixa ciutat que ell es va fer seva, per a ser consultada i estudiada i per a donar-la a conèixer als manresans d’avui i als de les generacions futures.

Gràcies Manolo per tot el que vas fer per Manresa.

Joaquim Aloy