Memòria i Història de Manresa

Presentació del llibre Papers catalans espoliats

Presentació del llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central. 

 

 

(Museu d’Història de Catalunya, 13-6-2007)

Senyores i senyors, molt bona nit,

Parlo en nom propi i també dels altres dos autors del llibre, Jordi Basiana i Pere Gasol.

Abans que res, voldria fer públics uns agraïments:

  • Al Museu d’Història de Catalunya, per acollir la presentació del nostre llibre dins d’aquest marc tan adient
  • A les institucions que han ajudat a fer possible la recerca i l’edició: Ajuntament de Manresa, Consell Comarcal del Bages, Centre d’Història Contemporània de Catalunya i el Comissionat per a Universitats i Recerca
  • A Zenobita Edicions, que ha tingut la valentia d’editar el llibre
  • Al periòdic Regió7, pel col·leccionable que va publicar amb molts d’aquests documents
  • A les dues persones que ens han prologat el llibre, Josep Fontana i Toni Strubell i a les tres persones que avui ens el presenten: el mateix Josep Fontana, Josep Cruanyes i Jaume Sobrequés.
  • Moltes gràcies a tots ells i també a tots vostès per la seva assistència

El llibre que presentem, “Papers Catalans Espoliats”, aplega uns 200 documents. Una bona part es refereixen a la Catalunya Central. D’altres, a diferents indrets del país. La resta són papers generats pel mateix Arxiu de Salamanca o pels òrgans repressors del franquisme.

I és que els “papers” són els veritables protagonistes d’aquest llibre. Tot i que hem procurat que hi hagi una contextualització suficient de cadascun d’ells, el rol central és seu. I hem volgut que sigui així, que es poguessin llegir bé, perquè són documents que parlen per si sols i que ens expliquen moltes coses d’una època passada però present a la memòria i d’un país, el nostre.

Mostrem papers catalans espoliats i papers que donen compte de com es va fer aquest espoli. Papers d’institucions i col·lectius de Catalunya i papers dels organismes repressors. Aquests darrers ens permeten constatar per a què servia l’Arxiu de Salamanca i per copsar l’abast i la brutalitat de la repressió franquista.

Cal dir, d’entrada, que la recerca a l’Arxiu de Salamanca sempre és una tasca molt difícil –com saben els investigadors que hi han treballat- pel desordre existent en la classificació i catalogació, per la inexistència d’inventaris útils i fiables i pel fet que va ser pensat com a arxiu repressiu i està classificat per noms de persones.

D’altra banda, i malgrat el seu nom, una bona part de la documentació de l’Arxiu no té res a veure amb la guerra ni amb el període republicà. És un arxiu que es va anar fornint a còpia de desmantellar-ne d’altres. Al llibre “Papers Catalans Espoliats” podeu veure, per exemple, la correspondència entre Francesc Cambó i l’industrial manresà Joan Jorba Rius, escrita a primers dels anys 20, o un document de la compravenda del monestir de Sant Benet de Bages de l’any 1845. És que tenen alguna relació amb la Guerra Civil aquests documents?

Els papers que reproduïm del temps de la República i de la Guerra són d’ajuntaments, de partits polítics, de sindicats, d’entitats... Reflecteixen la situació política, social i cultural del moment: la vida quotidiana, les col·lectivitzacions, la repressió a la reraguarda, les indústries de guerra, les milícies i l’Exèrcit Popular, els refugiats, els bombardeigs franquistes...

També són destacables:

  • Cartes del President Macià, del President Companys, de Jaume Miravitlles,
  • de Luis Bello Trompeta – aquell gran aliat dels catalans en la defensa de l’Estatut de Catalunya, nascut a Alba de Tormes, precisament-,
  • de Wilebaldo Solano, on demana justícia per als militants del POUM empresonats-,
  • de Lluís Nicolau d’Olwer, on elogia la tasca feta pel sindicalista Angel Pestaña-
  • o d’Aurora Bertrana, on demana la col·laboració d’Antoni Xirau per a una revista cultural dedicada a la dona,
  • o papers sobre les gestions, lamentablement ja massa tardanes, que s’estaven fent per intentar salvar la vida de Manuel Carrasco i Formiguera,
  • També un document sobre el projecte d’organització a Madrid d’un Casal del Combatent Català o un altre sobre l’intent –finalment reeixit- de publicar “un diari català del vespre, nacionalista, absolutament independent”. El diari es titularia: “Avui. Diari de Catalunya”.
  • Documents del Futbol Club Barcelona, dels Minyons de Muntanya, de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, etc. etc.

Molts papers evidencien la gran vitalitat del teixit social i cultural de la Catalunya dels anys 30.

Els altres papers que mostrem tenen a veure amb la immensa maquinària de la repressió franquista. També parlen per si sols. Hi podem llegir, per exemple:

  • Les instruccions minucioses de com els equips espoliadors havien d’efectuar els saqueigs de les ciutats ocupades.
  • O les actes de registres de les dependències del Palau de la Generalitat; dels domicilis dels diputats al Parlament de Catalunya; dels saqueigs massius a institucions, entitats i particulars: per exemple, les 20 saques “de los abogados de izquierda” Marià Rubió i Tudurí i Puig de la Bellacasa; o les 180 saques de material confiscat a l’Associació de Dependents; o les 60 saques de documentació, 50 arxivadors i 150 calaixos plens de fitxes de refugiats de diferents indrets de l’Estat o les més de 3.000 fitxes dels socialistes asturians.
  • O les confiscacions fetes a Antoni Rovira i Virgili i a la família Pàmies.
  • O les cartes de Joaquim Maurín al seu germà Manuel, acompanyades d’un certificat d’enterrament d’aquest, que havia estat empresonat a la Model.

Al llibre s’hi pot constatar només una petita mostra d’aquest espoli planificat, massiu... d’allò que, en definitiva, va ser també un intent de genocidi cultural. L’Arxiu de Salamanca –tot i el volum ingent de feina repressora que va fer- era UNA de les eines d’aquesta opressió asfixiant i sistemàtica del règim.

També s’hi poden veure les respostes d’alguns ajuntaments al requeriment del govern que exigia als alcaldes franquistes que lliuressin tota la documentació que hagués produït el “enemigo”. Hi sobresurt un document que diu que l’alcalde de Rajadell va presentar personalment la documentació corresponent al seu municipi.

En el transcurs de la investigació ens va sorprendre enormement descobrir que una de les persones que treballava a l’organisme encarregat de l’espoliació i classificació dels documents (primer a Salamanca i després a Barcelona) era de la comarca del Bages: el Sr. Bonaventura Torrentó, que anys després esdevindria alcalde de Sallent. Doncs aquest veí del Bages, el 23 de maig de 1939, va enviar des de Manresa una “carpeta de documentación”. Dissortadament, no hem pogut esbrinar-ne el contingut, perquè no l’hem trobat.

Una prova d’aquesta incautació general es pot comprovar a la mateixa sala de consultes de l’Arxiu de Salamanca. Allà, a la vista de tothom, hi ha una Enciclopèdia Espasa. Doncs bé, si n’obrim alguns volums sabrem d’on ha sortit. Un segell estampat en delata la procedència: “Ateneu Polytechnicum. Biblioteca Campalans”. Efectivament, l’Enciclopèdia va ser requisada a l’Ateneu situat al carrer de Sant Pere Alt, de Barcelona, i que fou creat el 1924 per Rafael Campalans i altres professors de l’Escola del Treball. Una mostra fefaent –per a tothom que ho vulgui veure- de l’espoli de què va ser objecte Catalunya el 1939.

Una altra prova la podreu veure també en el mateix Arxiu si demaneu un opuscle del manresà Jaume Serra i Húnter titulat “L’Apologia de l’Ideal”. Veureu que té una dedicatòria. Serra i Húnter el va dedicar “al meu estimat amic i deixeble el Dr. Joaquim Xirau Palau”. Una obra, per tant, obtinguda de la requisa que van fer al domicili del Sr. Xirau.

L’Arxiu es va crear per a perseguir i reprimir aquells ciutadans que havien col·laborat o simpatitzat amb la República. Per això, un cop els papers espoliats arribaven a Salamanca, es triaven exclusivament els que podien ser útils a la causa de la repressió. La resta de la documentació era destruïda. Així, nombroses tones de documents de la història del nostre país –que Josep Cruanyes té comptabilitzades en el seu llibre, de consulta imprescindible-, documents que ara farien les delícies dels historiadors i que ens permetrien conèixer molt més la història del nostre país, van desaparèixer per sempre.

Els papers seleccionats eren analitzats amb lupa. Molts noms que hi apareixien eren subratllats amb el vermell o el blau d’aquell llapis de dos colors tan característic. Segons l’organisme repressor, les persones subratllades amb el color vermell eren “separatistes” o “comunistes”; les marcades amb el color blau eren “maçons”.

Veure tants documents amb tants noms subrallats és una de les coses que més ens ha impressionat en les nostres visites a l’Arxiu de Salamanca. Fa basarda pensar que aquelles ratlles, blaves o vermelles, podien haver comportat la persecució, la depuració, el pacte de la fam, la presó i potser, fins i tot, la mort d’aquella persona.

Els documents amb relacions de noms eren els més útils per fer la tasca de repressió i, per tant, els més cobejats. De fet, l’obsessió de l’Arxiu eren els noms dels possibles antifranquistes. L’Arxiu és ple de llistes de noms de polítics, intel·lectuals, mestres, combatents republicans, militants de partits, sindicats... La majoria, noms de persones anònimes, sense significació pública. Nosaltres en mostrem algunes. Per exemple:

  • la llista de les persones que formaven part de la redacció del diari “Treball”, òrgan del PSUC
  • una part de la llista dels funcionaris que pertanyien a la conselleria de Cultura de la Generalitat
  • la llista sencera de la Primera Centúria Roja de Manresa, formada per milicians i soldats que lluitaven al Front d’Aragó
  • una part de la llista dels 174 afiliats a la UGT del poble de Porrera

A Salamanca, per cada nom subratllat s’obria una fitxa d’aquella persona, on s’hi feia constar els càrrecs, la militància o qualsevol dada d’interès del document. Aquesta intensa activitat culminà amb l’elaboració de 3.000.000 de fitxes personals: un immens arxiu policial.

En el llibre mostrem, entre d’altres, fitxes de Pompeu Fabra, Pere Bosch Gimpera, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodorera, Joan Oliver, Aurora Bertrana, Avel·lí Artís Gener, Pau Romeva, Joaquim Amat-Piniella, Manuel Azaña, Pablo Picasso i Antonio Machado.

També veiem com d’un mateix document publicat a la premsa i signat per nombrosos intel·lectuals en sortien múltiples fitxes, una per a cadascun dels signants.

Altres documents relacionats amb la repressió que podem veure en el llibre són:

  • Expedients de depuració dels empleats del servei de Correus, on podem comprovar que alguns carters –a causa de la seva ideologia- foren acomiadats i d’altres condemnats a treballar lluny de Catalunya.
  • I també expedients de la maçoneria. Com el del mateix president Lluís Companys o els de Francesc Casas Sala, Joan Selves i Carner i Francesc Farreras i Duran. A Salamanca existeixen 150.000 expedients com aquests. La repressió contra els maçons va ser especialment ferotge, sense contemplacions.

També dediquem un apartat a parlar del secretari de l’Ajuntament de Manresa durant la República, l’advocat i escriptor manresà Lluís Mas Pons. I ho fem perquè el seu cas és un exemple de l’ús que es va fer de l’Arxiu de Salamanca, ja que ell va estar empresonat per culpa de la documentació confiscada que va arribar a aquest Arxiu.

La policia, un cop va tenir a les mans aquells papers -que deixaven clar que Mas Pons havia estat advocat de sindicalistes i persona “adicta al Régimen Republicano y antifascista”- va decidir ràpidament “la detención de dicho sujeto” . El motiu? “su desafección a España y al orden social que informan los principios del Movimiento Nacional”. No n’havien tingut prou de fer-lo fora de l’Ajuntament. Ara, el posaven a la presó.

L’Arxiu de Salamanca conté milers de documents requisats a institucions i col·lectius de tota mena, però també molts papers de particulars i, en alguns casos, històries íntimes.

En el llibre expliquem que a l’Arxiu hi ha una cartera d’un soldat del Pont de Vilomara, Jacint Soler Vives, que, a més de la seva documentació personal, conté 7 cartes d’amor que va rebre de la seva estimada durant la guerra civil. Ella no en sabia gaire de lletra, però era una artista en brodar. I totes les cartes tenen dibuixos de flors i de cors que, com a magnífica modista que era, ella li brodava sobre el paper amb fils de tots colors.

La referència d’aquesta cartera ens la va facilitar l’arxivera Mercè Iglésias i, en arribar a Manresa, de retorn de Salamanca, vam poder localitzar els fills d’aquesta parella, que ens van explicar que després de la guerra s’havien retrobat, s’havien casat, havien tingut dos fills, havien viscut 55 anys junts i havien mort amb una diferència de només 4 mesos.

Ells no van poder saber mai on havien anat a parar aquelles cartes d’amor. És més, si ho haguessin demanat a l’Arxiu de Salamanca, els hi haurien respost el que ens va escriure el director de l’Arxiu quan ja havíem vist la cartera i vam demanar què tenien d’aquest soldat: “Consultados nuestros instrumentos de descripción no hemos encontrado ninguna referencia fichada relativa a Jacinto Soler Vives”. Una resposta que reproduïm en el llibre i que ens va deixar perplexos. Una resposta que, alhora, comporta un seguit de preguntes: Com és que aquesta cartera no estigui inventariada després de tants anys? Què hi fan aquestes cartes allà si el seu contingut només interessa a la família? No és tenir segrestada una part de la memòria individual, d’unes persones i d’una família? La suma de memòries personals no contribueix a la reconstrucció de la memòria col·lectiva? Quantes altres històries i vivències personals es troben perdudes enmig de tants papers d’aquell immens Arxiu?

Esperem que ben aviat es faci públic un inventari exhaustiu de tots i cadascun dels papers catalans espoliats. Els de les institucions, els de les entitats i els dels particulars. Tots: del primer al darrer. Perquè si no se’n coneix l’existència no es podran reclamar. I si no es reclamen, no es podran tornar als seus legítims propietaris. Cal que s’inventariïn i cal que tornin.

Són uns documents nostres, que mai haurien d’haver sortit de Catalunya. Van ser robats per perseguir i empresonar en un capítol vergonyant del feixisme espanyol, de la imposició de la brutalitat sobre la raó. Cal felicitar a la Comissió de la Dignitat per la seva tasca tenaç i incansable, certament, admirable. Ara cal que els governs compleixin i facin complir la llei. La nostra dignitat nacional i de ciutadans d'un país democràtic no pot permetre més dilacions ni més excuses.

Moltes gràcies per la seva atenció

 

Joaquim Aloy

Ens cal el vostre suport econòmic