Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Política i esport

(“La Publicitat”, 11-2-1935)

 

Les coses no deuen anar tan malament com sembla per a Catalunya. I el lector que es pregunti a què ve aquesta inoportuna declaració optimista li respondrem simplement, que el F. C. Barcelona segueix anant de mal borràs. Sí, el F. C. Barcelona, aquest equip de futbol que durant els anys de la Dictadura va simbolitzar, en certa manera, l'esperit públic de Catalunya. El va simbolitzar aquí, quan les seves victòries encenien l'entusiasme entre una massa que es veia privada, fora dels camps d'esport, de l'exteriorització de cap dels seus sentiments, i el va simbolitzar per terres d'Espanya, on el sol nom de la ciutat de Barcelona servia per formar el front únic de patriotes que responien amb una vehemència no inferior a les exaltacions super-esportives del camp de les Corts.

 

He estat crític esportiu, i, com a tal, no ignoro que la decadència del F. C. Barcelona es basa en circumstàncies d'un rigorós ordre tècnic. De totes maneres, estàvem tan avesats a veure que mentre la política de Catalunya vivia les seves èpoques més tristes i el seu futbol aconseguia els èxits més sentimentals, que ara no podem estar-nos de cercar altra vegada una relació, si voleu d'ordre purament literari, entre aquestes dues nobles activitats del país: la política i l'esport. Per tant, era d'esperar que després del 6 d'octubre, el F. C. Barcelona reprendria la tradició gloriosa dels anys de la Dictadura. Les circumstàncies eren que ni pintades perquè els nostres jugadors es decidissin d'una vegada a revelar-se com uns homes extraordinaris. Cal confessar que les coses no han anat per aquest camí. Aleshores, una de dues: o bé hem perdut tot sentit de la poesia o bé Catalunya té una bona carta política a jugar.

 

Apressem-nos a consagrar la segona de les hipòtesis. I la tasca resulta més fàcil perquè respon, ens sembla, a una realitat viva. Cada dia es veu més clar que el 6 d'octubre no és una data decisiva, terminant, sinó un accident, catastròfic, això sí, però sols un accident, que quan sigui contemplat amb la perspectiva necessària apareixerà més clar i més lligat en la dramàtica ruta que mena els destins de Catalunya. És curiós de constatar que quatre mesos després del cataclisme més sorollós que registra el catalanisme des de la Renaixença, quan era de preveure un desencís general i una època trista de decepcions rondinaries, l'empenta patriòtica del nostre poble agafa una vivacitat i una força que amaga i asfixia la grossa satisfacció dels enemics, lliurats a l'orgia miserable de la seva fàcil victòria.

 

Les coses no van, doncs, tan malament com sembla per Catalunya. El F. C. Barcelona perd... però diumenge ens costarà molt de no posar una mica d'orgull nacional en la sort del nostre atleta Gironès, que disputa un campionat del món. I estarà molt bé que així sigui. Vivim uns instants en els quals Catalunya no pot prescindir de cap motiu de glòria que li puguin oferir els seus fills.