Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Periodisme

“Si en el món hi ha alguna persona capaç de heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs: és un repòrter.

El reportatge és això: parlar de tot sense entendre de res. Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença la frontera del ridícul. Amb aquestes armes, o sigui amb una ignorància enciclopèdica ben administrada, el periodista pot anar per tot, encarar-se amb els homes i les coses i mirar de treure’n el suc necessari per tal de cuinar el menú que ha de servir als seus possibles lectors...”

“...El públic, en general, creu que les intervius són fetes perquè hom s'enteri del què pensa sobre tal cosa o tal altra, un cert personatge. El públic, no obstant, s'equivoca. És sorprenent, oi?, però és així. La interviu ha deixat d'ésser un element informatiu per a convertir-se en el forat per on s'escapa tota la inflació literaturesca continguda i torturada en les Redaccions. No cal estranyar-se, doncs, que el veritable protagonisme d'aquests reportatges sigui el periodista i no l'interviuat. Aquest no és res més que el pretext, l'ocasió perquè el cronista pugui desenrotllar les seves brillantíssimes qualitats. Sobre la historiada safata dels seus mèrits, el periodista hi ofereix quatre engrunes del que diu el personatge que ha anat a veure, el just perquè la gent s'adoni de la utilitat de la preciosa safata.”

(“Mirador”. “Confidències d’un repòrter”. 20-6-1929)

 

”No sóc policia ni la meva feina és empaitar criminals. Sóc un periodista que jutjo i comento els fets que l’actualitat m’ofereix. Sóc un periodista que, potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se m'acostaren ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits pels meus articles sabran si aquest advertiment és fonamentat. Per la meva banda, només he d'afegir que aquesta circumstància no m'ha de fer rectificar ni una ratlla dels meus comentaris d'ahir i d'abans d'ahir.”

(“La Publicitat”. “Resposta a la ‘Soli’”. 1-5-1936)

 

“Nosaltres, els periodistes, som una mena de gent que ens dediquem a l'observació del que passa en el món extern i després ho expliquem amb més o menys fidelitat. Intel·lectualment i econòmicament, som una gent que vivim al dia.

A vegades ens passa com aquell personatge d'Òscar Wilde al qual els arbres li tapaven el bosc. Manta vegada el detall ens trinxa la perspectiva; és per això, que en la classe dels periodistes, és difícil trobar-hi aquella qualitat superior, que hom troba entre filòsofs, historiadors, etc.”

(Conferència titulada “Confessions d’un periodista”, celebrada a Manresa, el 3-5-1936. Crònica del diari “El Dia” de l’endemà)