Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Paraules (en l'aniversari de la mort de Guimerà)

(“El Pla de Bages”, 18-7-1925)

Tipus: Article d'opinió

 

Avui es compleix un any de la mort de Guimerà i el seu record i la seva obra rauen ben vius entre nosaltres. Passaran més anys i Guimerà serà una figura familiar entre els vivents. I quan ja, temps a venir, la seva figura venerable s'hagi esborrat de la ment de les gents, la seva obra formidable perdurarà encara, viva i latent. Guimerà va rebre en vida l'alenada fantàstica de la immortalitat.

 

Han passat pocs anys i quanta diferència no hi ha entre l'obra guimeriana i la forma en que ara es produeix al nostre món  literari. Guimerà era tot passió, tot cor; en els homes no hi veia, no hi buscava matisos o segones intencions; els seus herois són bons o dolents, amb tota la cruesa amb què aquests caràcters puguin ésser plasmats, però mai esdevenen complicats ni torturats. Les seves grans figures tenen totes elles un fons d'humanitat, diguem-ne primitiva -sense cap mena d'intenció de donar al mot un sentit pejoratiu-. Quan lluny no estan aquests personatges de Guimerà, tan vibrants, tan ingenus, d'aquestes creacions de laboratori que ara ens serveix el caríssim Pirandello! Guimerà era un infant, tenia una visió simplista de la vida. No comprenia ni la subtilitat, ni la ironia, ni tot aquest sens fi de matisos i de contradiccions que s'amaguen sota l'aparença fina de les coses. I per això els seus herois, com a fills del seu caràcter, tenen un fons d'ingenuïtat infantívola, que els fan tan comprensibles, tan estimats del poble que es veu talment retratat amb aquells personatges que diuen i pensen el que ell diu i pensa.

 

Guimerà no és mai alambicat ni obscur. En les seves concepcions pren a vegades una volada enorme, una majestàtica grandiositat. Té imatges d'un enlairament de visió insuperable. Però en tots aquests moments en que se'ns mostra amb tota la seva romàntica grandesa, no deixa mai el seu humanisme primitiu. Tots els seus personatges, què són més que un agabellament de sentiments i de passions? Però tot això és fet amb una traça tan formidable, amb una grandària de visió tan imposant, que col·loquen a Guimerà en un lloc d'honor al costat dels grans tràgics de totes les èpoques.

 

Guimerà, per dir-ho concretament, no havia estat malejat per la civilització. Per això no coneixia -com diem més amunt- la subtilitat, la ironia i totes aquestes coses artificioses que ens hem anat formant a còpia d'europeisme. En la seva obra veurem sempre que el cor domina el cervell, ben al revés d'ara en què el pensament està sempre per damunt del sentiment. Per això dèiem que el seu humanisme és primitiu. Ara, les preocupacions i el constant contacte amb la vida han fet de l'home una cosa més complicada, més contradictòria, de la que el veia Guimerà a través del seu simplicisme.

 

Al nostre entendre, tot el que resta dit no és un obstacle que ennuvoli gens ni mica la glòria d'aquest gran desaparegut. Ell, potser era un mal observador de la vida, però el seu geni artístic, poètic i dramàtic sabé plasmar amb un tan formidable encert la seva visió del món, que la seva obra ha assolit la posteritat.

 

I quan, any darrera any hagin transcorregut uns segles més, al parlar de Guimerà, els homes remembraran un artista tot cor i tot passió que va escampar arreu del món, unit al seu, el nom de Catalunya, la bella pàtria a la que va estimar més que la seva pròpia vida.