Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

La situació actual

(“La Publicitat”, 27-5-1934)

 

Actualment la CNT travessa a Catalunya una de les crisis més profundes que ha sofert durant tota la seva història. Hi ha l'escissió dels trentistes per una banda i, sobretot, la desafecció de la gran massa treballadora, cansada dels procediments anarquistes purs o més ben dit, primitius, a conseqüència dels quals han hagut de passar per uns anys d'agitació pel sol gust de l'agitació, sense que l'obrer n'hagi tret cap millora positiva.

 

Dos dels sindicats més potents dintre l'organització anarcosindicalista, el de Transports i el del Ram de l'Aigua, han perdut darrerament dues vagues plantejades pel clàssic sistema de l'acció directa, en les quals el Sindicat Únic presentava una batalla de gran envergadura. Els treballadors han vist com a conseqüència d'aquestes vagues il·legals han estat acomiadats 300 obrers dels transports urbans i 180 del ram de l'aigua, al mateix temps que el Front Únic de Llum i Força, plantejant una vaga legal, exempta de violències, obtenia unes millores notables, i el que és, potser, més important, el respecte de l'autoritat i de l'opinió pública.

 

Una demostració claríssima que la CNT a mans dels faistes ha perdut, almenys ara per ara, el control de la massa, la tenim en el fracàs de la darrera vaga general. Poques vegades els anarcosindicalistes han esgrimit un tema sentimental més propici a guanyar el cor de la gent; un home mort per la força pública mentre esperava l'arribada dels fills dels vaguistes a Saragossa. En les èpoques d'eufòria anarquista aquest fet hauria provocat automàticament una agitació formidable entre el proletariat de Catalunya. Ara, no obstant, la gent està tan desenganyada que ni aquest motiu, d'una força dramàtica de primer ordre, no ha pogut remoure les fibres de l'entusiasme adormit.

 

Per altra banda, hi ha la desfeta del famós Comitè pro-Presos, que ha estat sempre una de les rodes essencials de l'engranatge anarcosindicalista. A partir de la mort de Josep Palacios, l'important cap de banda que dirigí l'atracament de la Cinaes, el Comitè pro-Presos, del qual era tresorer i el puntal més ferm, se n'ha anat pràcticament a rodar. L'assistència als presos dits socials i llurs famílies ja no es porta, ni de bon tros, amb la regularitat dels temps brillants. Coneixem el cas, per exemple, dels atracadors de l'Or del Rin, els quals un cop a la presó foren reclamats com a companys pels presos de la galeria de socials, i com a tals rebien l'ajut del Comitè pro-Presos; darrerament han vist súbitament trencats tots els lligams de protecció que els venia de l'organització confederal.

 

Per altra banda, els mitjans normals d'ingressos a les caixes de la CNT s'han vist extraordinàriament minvats: la majoria d'obrers han deixat de cotitzar.

 

Cal no oblidar tampoc la clausura dels sindicats, que és un cop fortíssim per a l'organització.

 

Clandestinitat o actuació pública?

 

Si la CNT es decidís a reconèixer la Llei d'associacions del 8 d'abril, automàticament tots els sindicats serien reoberts. Aquest problema ha estat llargament debatut dintre l'organització anarcosindicalista. No manquen dintre ella els que recomanen sotmetre's a la llei i decidir-se per fi a dur a terme una actuació a la llum del dia. No manquen tampoc alguns maliciosos que proposen acceptar aparentment la llei d'associacions i burla-la per sota mà. Uns i altres topen amb la negativa rotunda de la majoria partidària de mantenir fins a la mort els principis anarquistes, que els veden tot reconeixement de l'autoritat.

 

- Preferim mil vegades viure en la clandestinitat que abjurar dels nostres procediments.

La CNT es trobà, per tant, en un carreró sense sortida. Sense sortida, sempre que l'autoritat no cedeixi ni un pas en la posició fortíssima en què es troba ara.

 

Pel que fa a Catalunya, la CNT topa encara amb un altre obstacle. Ens referim a la política d'ordre públic que es porta a cap des del traspàs dels serveis a la Generalitat. Podem dir ben alt que mai Barcelona no havia estat tan ben defensada contra l'acció de l'anarquisme.

 

És per totes aquestes raons que els representants de la CNT visitaren darrerament el president de la Generalitat. Molts s'han demanat quin era l'objecte de la famosa entrevista. És ben senzill: es tractà de veure si amb amenaces, de totes menes, s'aconseguia acovardir el govern de la Catalunya autònoma. Aquest propòsit, que en altres circumstàncies no hauria estat tan insensat, no és altra cosa que una nova demostració de l'estat de desmoralització en què es troba l'anarcosindicalisme a Catalunya.

 

Actualment s'aguanta encara el que podríem dir-ne l'esquelet d'organització, però ha desaparegut l'adhesió formal o la simpatia de la massa, que era el que li donava la força veritable. Queden en peu els quadres directius i, el que és més important, uns nuclis d'anarquisme abrandat entre la joventut de certes barriades. En aquest sentit, l'obra dels ateneus llibertaris i de les escoles racionalistes ha estat d'una enorme eficàcia. Una tèrbola atmosfera difusa de comunisme llibertari, barrejada estranyament amb el fet sexual, que ha florit en les famoses giras libertarias, crea una mentalitat especial entre una joventut exaltada per motius diversos. Aquests medis són un planter fertilíssim d'homes d'acció.

 

Hi ha també el problema de la infància. Són a milers les criatures que pugen avui dia educades pels seus pares en la confusa doctrina llibertària. Els fills dels vaguistes de Saragossa que recollí la Generalitat en un grup benèfic es passaren les hores cridant visques a la FAI i al comunismo libertario; organitzaren una vaga de la fam, i iniciaren la destrossa dels objectes i mobiliari que tenien a mà.

 

Els més grans d'aquestes criatures tenien tretze anys.

 

Amb l'article d'avui donem per acabat aquest reportatge. Coneixem millor que ningú tots els seus defectes, les falles i les llacunes d'informació. No és el treball d'un erudit; és, ni més ni menys, la modesta aportació d'un periodista a aquesta gran obra, encara per fer a Catalunya, d'historiar el moviment anarquista d'aquest país.

 

I per acabar una confessió: començàrem aquest reportatge amb l'intent de fer una exposició de fets purament objectiva. Reconeixem que a mesura que hem avançat en la nostra feina ens hem desviat del propòsit inicial. El temperament ens ha traït: no hem pogut mantenir una posició gebrada, impermeable, davant d'aquesta sèrie de fets tan vius, l'eco dels quals ressona encara cada dia pels carrers. En aquestes circumstàncies, potser la nostra intenció primera era irrealitzable.

 

Ens interessa, però, fer constar una cosa: tenim tranquil·la la consciència de no haver faltat deliberadament a la veritat en cap cas. Si algun error d'informació hi ha en el que hem escrit, ha estat involuntari.