Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

La qüestió del teatre

(“La Publicitat”, 12-3-1936)

 

El teatre català està morint de consumpció. I el pitjor del cas és que la trista fi es produeix enmig de la indiferència general. Llevat dels còmics, de tres o quatre autors i de mitja dotzena de periodistes especialitzats en la petita crònica dels escenaris, ningú no es preocupa d'aquest deplorable estat de coses.

 

Mentrestant, els directors de les companyies pugen les escales de la Generalitat i esperen pacientment a les antesales de les Conselleries amb l'esperança d'arreplegar algun dels rosegons, d'aquesta mena de "viàtics" que el senyor Duran i Ventosa va tenir la pensada d'instituir com a mitjà més segur i raonable de protegir l'escena nacional.

 

No vull pas saber, ni m'interessen, les quantitats que la Generalitat ha repartit, a claps a claps, entre les companyies en ple naufragi. El que vull dir és que aquest sistema absurd de protecció oficial, irremeiablement abocat al fracàs, no sols no resol res, sinó que contribueix a acabar de desmoralitzar el petit món, ja prou confusionari, del teatre català. L'únic resultat visible del sistema del senyor Duran i Ventosa ha estat el de convertir la Generalitat en un modest "cavall blanc".

 

No n'hi ha prou amb què el teatre català no mori. Cal, sobretot, que visqui amb dignitat. La Conselleria de Cultura no és un centre de beneficència.

 

Per això, cal substituir ràpidament els procediments de migradesa i de misèria mal administrada que, a imatge i semblança seva, instituí el gestor de la Lliga, per una organització d'una certa volada, que sigui un honor i no una vergonya per a Catalunya. La Generalitat pot triar entre dos camins: o bé s'interessa pel teatre català o bé no s'hi interessa. Si creu, com nosaltres, que té l'obligació moral de recolzar-lo i de procurar la seva esplendor, cal fer les coses ben fetes. No es tracta que els empresaris amb aigua fins al coll puguin abonar mitja nòmina i liquidar els comptes de l'electricitat. No és aquesta la feina de la Generalitat.

 

Si el teatre català ha de tenir la protecció oficial cal pensar a assentar aquesta obra sobre bases sòlides i, sobretot, cal pensar que es treballa a llarg termini. Malfiem-nos de les improvisacions i de les coses fetes a mitges.

 

Per realitzar amb eficàcia aquesta feina, no crec gaire en Comitès nombrosos i en organitzacions complicades. Si fos possible deixar a mans d'una sola persona (tot seria qüestió de trobar-la) la direcció general d'aquests afers, no la posaria pas a mans de tres.