Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

La nit frenètica

(“La Publicitat”, 8-1-1935)

 

La placidesa de la nit dels Reis, amb aquella joia pura i assossegada, feta dels millors instints i de les més nobles intencions, ens oferia dissabte un espectacle sedant, més remarcable, sobretot, després de les nits tumultuoses de fi d'any. I ens duia, sobretot, a la memòria, el record viu encara de l'empenta singular amb què Barcelona va acomiadar l'any 1934.

 

He llegit en els diaris ben informats que la nit de Cap d'Any va desenrotllar-se amb pau i tranquil·litat i amb l'alegria tradicional. Els diaris ben informats, però, solen tenir unes idees molt clares sobre el que passa al Sarre, a la Xina o a l'Aràbia, i una ofuscació particular per a jutjar o tan sols per a explicar el que passa a Barcelona.

 

Aquesta nit de Cap d'Any fou una cosa estranya. Hi hagué molt poca pau, escassa tranquil·litat i una alegria rara, que ho seria tot menys tradicional. Diríeu que una mena de vent de follia empenyia la multitud que s'havia llançat al carrer a celebrar l'any nou. No recordo cap nit de Barcelona -parlo de les nits no polítiques- amb tanta electricitat a l'atmosfera, amb un ambient tan carregat de nervis i de violència. La gent es divertia, o cercava divertir-se am una fúria i un estrèpit que no tenen res a veure amb l'amable somriure de la Barcelona que coneixem. En una sala de ball, immensa, que s'inaugurava, foren trets més de seixanta embriacs en disposició d'anar al dispensari; una noia fou deixada nua, al mig del saló; quantitat de vidres foren trencats. En un cabaret del centre, la direcció es veié obligada a donar ordre de no despatxar més beguda, fet nou en la història de l'establiment. Rambla avall, i pels bars i restaurants del barri, les sèries de bufetades se succeïren, sense motiu aparent, fins que el sol sigué ben alt. Tots els locals més o menys susceptibles d'oferir una mena o altra de distracció es veieren abarrotats de públic, i hom va batre tots els "rècords" de recaptació.

 

Per dir-ho d'una manera més clara, posarem que la nit de Cap d'any fou celebrada a Barcelona a l'estil nord-americà. I aquest estil, fet de violència i de brutalitat, no és el nostre.

 

A què ho atribuirem? Solament els homes superiors, avesats a flairar el misteri de la psicologia de les multituds, podrien respondre. Nosaltres hem de limitar-nos a constatar el fet: Barcelona, en una nit assenyalada, va perdre un xic el cap, contra el seu costum. Es van despendre molts diners, i hom tenia no sé per què, la sensació exacta que darrera aquella pluja d'abundor s'amagaven moltes preocupacions i molt poca alegria autèntica. Tot plegat oferia aquell aire estrany, fet d'angúnia i de tristesa, de l'home que es lliura a una gran disbauxa per oblidar penes fondes. Barcelona, amb el seu estrèpit, volgué eixordar-se, per una nit, ella mateixa.

 

M'adono que aquest comentari intranscendent se m'està convertint en un tango. I seria una llàstima que aquesta relliscada, deguda únicament a la meva pobra literatura, pogués espatllar o desfocar el tema de l'article, perquè el tema és bo i digne d'anar a parar a unes millors mans.

 

Aquí el deixo, doncs, per si algun amic el vol recollir i convertir-lo en un article gairebé tan notable com aquells que fa el senyor Gaziel.