Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

A l’entorn d’un reportatge

(“Mirador”, 19-7-1934)

 

Potser alguns lectors de MIRADOR varen llegir una sèrie d'informacions sobre Els gàngsters de Barcelona que vaig publicar a La Publicitat des del 4 al 12 d'abril. Aquests articles, que coincidiren amb una forta acció de la policia catalana contra les bandes d'atracadors, desvetllaren, potser per aquest motiu, una certa curiositat entre el públic.

 

Avui, a tres mesos de distància, podem revelar algunes particularitats que segurament interessaran els que varen seguir amb atenció aquell reportatge.

 

***

 

El dia 5 d'abril, escrivíem a La Publicitat:

 

"Hem anomenat els homes més importants del gangsterisme barceloní. El més perillós de tots, l'anomenat "Cèntim", s'amaga al Poble Nou de les recerques de la policia. Ha declarat, fa pocs dies, que a ell no l'agafaran viu."

 

En el mateix article, dèiem que, feia pocs dies, en una reunió celebrada pels gàngsters més notoris que aleshores actuaven a Barcelona, s'havia acordat matar el senyor Miquel Badia.

 

Pocs dies després, un dissabte a la nit, al Paral·lel, hi havia un tiroteig entre policies i un grup de pistolers que anaven a cometre un atemptat contra En Badia. Resultaren morts un policia i un pistoler. Aquest, que havia caigut a terra, ferit, es va engegar un tret al cap, en veure que tenia davant una parella de la guàrdia civil i, per tant, qualsevol intent de fugir resultava impossible.

 

Era el "Cèntim", l'home que havia assegurat que a ell no l'agafaven viu.

 

***

 

- No, no m'agafaran viu!

Era el "Cèntim" en persona que ens ho havia dit a la tarda del dia 3 d'abril, en un bar del Poble Nou.

 

Mentre la policia el cercava desesperadament, un repòrter havia trobat la manera de tenir una entrevista amb el famós atracador. Una discreció elemental ens veda de contar els detalls que feren possible la nostra coneixença amb el "Cèntim". Direm, només que ens resultà molt més fàcil del que hom es pugui creure.

 

La matèria del reportatge que portàvem entre mans ens obligà aquells dies a entrar en relació directa amb alguns personatges del medi criminal de Barcelona. El que en podríem dir la presentació al milieu, ens fou facilitada per gent que es trobava -i creiem que es segueix trobant- en aquella situació intermèdia entre la delinqüència i l'honestedat, que fa possibles les relacions més impensades.

 

Ha estat tractant assassins i atracadors professionals que ens hem adonat de l'enorme força i el màgic prestigi que conserva encara en certs medis la paraula d'honor. Mai de la vida, ni quan un incident periodístic ens posà a les ordres del Codi del marquès de Cabriñana, no hem tingut ocasió d'invocar amb més èxit ni més insistència la nobilíssima fórmula.

 

- Me'n doneu paraula?

- Paraula d'honor!

I començaven les confidències que ells, bonament, ens volien fer

 

***

 

Jo donava paraula d'honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d'escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d'honor que només publicaria les informacions per a les quals l'informador m'autoritzés. Paraula d'honor que no citaria, de prop ni de lluny, llur procedència. Paraula d'honor que tal i tal cosa que m'havia estat contada en un moment d'expansió, no l'escriuria. Paraula d'honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava de fer un reportatge sobre els atracaments preferia conèixer el criteri dels atracadors que no pas al de la policia, que segurament seria parcial.

 

- Paraula d'honor!

 

Vaig complir tots els meus compromisos al peu de la lletra. Deu ésser degut a això, segurament, que, davant la sorpresa general de parents, amics i coneguts, encara no m'han fet un cap nou.

 

***

 

- De seguida ho comprendreu -em va dir el "Cèntim"-. Entre nosaltres no podem concedir valor a altra cosa que a la paraula donada. Al que falla, se l'envia al cementiri, si es pot. Entre nosaltres, no ens podem pas portar als tribunals, quan algú fa una bretolada...; ni podem avisar la policia... Ens hem de fer la justícia nosaltres mateixos.

 

***

 

- És desesperant! L'únic ressort que mai no falla per a moure els homes, és la vanitat. Sempre la vanitat!

La frase és de Prat de la Riba. Però poc devia sospitar fins a quin punt la seva idea responia a la veritat... sobretot en el món del crim i la delinqüència.

Considerats com a corporació, puc assegurar que sols entre els artistes de teatre he trobat gent tant o més vanitosa que els pistolers. En vaig conèixer algun que semblava talment un tenor.

Hi havia un truc que no fallava mai.

- Jo, naturalment -els deia-, no estic pas d'acord amb les vostres idees ni els vostres procediments de guanyar-vos la vida. Però hi ha una cosa que admiro sincerament i no m'amago de dir-ho: el vostre valor personal. Es necessita molta valentia per fer el que féu!

El compliment els anava de dret al cor. Rarament podien contenir-se, aleshores, de contar algunes coses d'aquelles que més hauria valgut que no expliquessin. Estic segur que entre els nombrosos fets d'armes que vaig tenir el gust d'escoltar n'hi havia força que no havien passat mai.

Vaig notar, també, que els feia certa impressió que un periodista prengués tantes molèsties per anar a trobar-los. Tots ells donen molta importància a la premsa. Sé d'alguns que tenen curosament guardats tots els diaris que esmenten llurs noms o, simplement (quan la cosa ha anat bé), llurs gestes.

Si caigués a mans de la policia alguna col·lecció de periòdics en tots els quals hi ha fragments enquadrats amb llapis vermell, segurament coneixeria la llista completa de fets en els quals ha pres part cert atracador que avui dia es troba a la presó acusat només de dos atracaments.

Ves per on la vanitat podria acabar de perdre un home!

L'al·ludit (si per casualitat ens llegeix ja ens entendrà) pot estar, però, tranquil. Paraula d'honor!

 

***

 

Después de lo dicho y expuesta mi necesidad sinceramente, sinceramente espero de usted hará "todo" lo posible para hallarme una colocación que me permita ganarme la vida honradamente. No me importa que deba llevar durezas (callos) en las manos.

Divisa: Trabajar para vivir.

De V. atto. S.S. -

 

Així acabava la llarga carta que va adreçar-me un atracador del qual jo havia dit, a La Publicitat, que, fugint de la policia, es trobava amagat en certa banda. En la seva carta (per cert: va enviar-me-la certificada) no sols confirmava el que jo havia escrit, sinó que em donava l'adreça exacta del lloc on es trobava.

Per què tanta confiança?

La casualidad hija de la casualidad -deia- ha puesto en mis manos un pedazo del periódico La Publicidad... etc.

I més avall:

 

El objeto de estas breves líneas es el siguiente: Según la justicia convencional o constitucional de un pueblo fui castigado o punido a pagar una deuda (falta) cometida en prejuicio de la dicha colectividad. ¿Estuvo en relación equivalente el castigo a la falta? Esto no es ahora incumbencia nuestra ya que para bien enjuiciar precisaríase saber exactamente si la responsabilidad atribuida fue o no excesiva.- Luego, la referida entidad estimándome con méritos de redento me concede vivir libre, mientras me sujete a la ética convencional establecida: ¿Amarás a tu prójimo como a ti mismo? No. (Ya que el humanísimo aforismo cristiano, fue "cerrificado" por las santas y purificadoras hogueras de quienes como humildísimos siervos del Señor pretendieron reinar en la Tierra). No faltes el respeto a tu prójimo, que él no tiene derecho a faltarte.

 

El personatge que així escrivia, té algunes morts a la consciència.

 

***

 

Vaig rebre, també, molts anònims. Tots escrits a màquina i en castellà i farcits dels insults i amenaces del cas.

Però pel que fa referència a aquesta qüestió, faig meves les lluminoses paraules que pronuncià el senyor Salazar Alonso pocs dies després d'haver-se possessionat del ministeri de la Governació:

- He rebut molts anònims, però des d'ara vull fer constar que no faré cas de cap anònim que no em vingui... degudament firmat!