Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

L’últim liberal

(“La Publicitat”, 3-8-1935)

 

En un hotel, no pas gaire lluny de Barcelona, tenen un piano. És un moble honest, correcte, que encomana a l'habitació que l'allotja aquell punt de desolació funerària propi d'aquests considerables instruments de música. Val a dir que, des de fa uns quants anys, el piano de l'hotel mena una vida tranquil·la, reposada. S'han acabat aquelles noies esprimatxades, amb els cabells tirats esquena avall, que arrancaven tendres melodies dels teclats, durant la sorollosa admiració dels familiars i la muda resignació dels futurs marits. El gramòfon, primer, i la ràdio, després, han deixat sense públic i sense executants aquestes antigues vetllades estivals en les quals floria l'esperit romàntic de Chopin i els darrers cuplets de la Pilar Alonso. Abans, a moltes cases i en certs hotels, el piano era, en certa manera, el centre de la vida social. Avui dia, els pianos supervivents tenen el posat trist d'un gos apallissat; si dominen, encara, algun salonet, és amb un aire perfectament transitori; hom els veu, encara que no vulgui, a mig camí de les golfes.

 

Aquestes negres reflexions em van permetre de comprendre el sentit profund de la singular aventura que l'altre dia va tenir per protagonistes el piano de l'hotel del qual he parlat, i un senyor correctíssim que se li va asseure al davant. El bon home aixecà la tapa, elevà la mirada al nivell destinat al bust de Beethoven, i els seus dits recorregueren, el teclat amb l'agilitat dels millors temps. A poc a poc, s'anà formant al seu entorn un grup compacte i encuriosit. Els joves i les noies, principalment, contemplaven l'espectacle amb una enriolada estranyesa.

 

- ¿De manera que vós toqueu el piano? -preguntà algú-. I com sigui que l'al·ludit respongués:

- Naturalment. Que no ho veieu? -tota la reunió esclatà amb una sincera rialla. Inútil afegir que el concert s'acabà aquí.

 

D'aquesta manera vaig tenir la revelació d'un nou element còmic de l'esperit modern: el senyor que toca el piano. Als ulls de la joventut del dia, aquest personatge estrafolari té assegurat un èxit de ridícul sols comparable al del distingit cavaller que fes esport amb elàstics, bigotis i coll emmidonat. I és que la nostra època, que ha realitzat la internacional de la música -les mateixes cançons que es canten a Florida es canten a Ostende, al Lido, a Sitges i a Sant Tropés- considera el pianista solitari com una mena d'anarquista, com un adversari de l'ordre musical establert. El piano fou substituït per la gramola, però com sigui que aquesta concedia encara un cert marge a la iniciativa privada (en rigor, hom podia triar els discos que més li plaguessin), per això ha vingut la ràdio a imposar, sense discussió possible, uns programes únics: és la dictadura dels fox, dels blues, dels valsos unificats.

 

No és estrany, doncs, que el senyor de mitja edat que volia tocar el piano fos considerat com un personatge de l'altre món. En aquell hotel de la vora de Barcelona, el nostre home agafava als meus ulls, un valor simbòlic; era, simplement, el darrer representant d'una generació de liberals.