Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Josep Samitier

(“Mirador”, 19-1-1933)

 

Fa uns quants dies que, a l'hora de sopar, vàrem trobar Josep Samitier al restaurant Euzkadi. Estava amb Ricard Zamora, altres asos esportius d'una categoria més modesta i uns quants amics. Feia pocs dies que els directius del F. C. Barcelona havien decretat el famós acomiadament dels deu jugadors.

 

- Ja ho veus, quina sortida m'han fet -ens digué Samitier-. Això ha estat el premi a tota la meva vida de futbolista catalanista.

 

Ho deia sense ironia. Samitier, mig per convicció i mig per la força de les circumstàncies, ha estat alguna cosa més que un jugador excepcional. Durant els anys de la dictadura, quan fèiem política amb les sardanes, amb les traduccions de la Fundació Bernat Metge, amb el teatre, amb la pintura i amb el futbol, Samitier va ésser l'home que des d'un punt de vista popular va resumir als ulls d'Espanya tota una inquietud patriòtica que s'agitava i densificava sota la bota del general Barrera. Els que, de sempre o temporalment, heu estat aficionats al futbol, recordareu sens dubte aquelles heroiques sortides del F. C. Barcelona per terres del Nord, de Castella o d'Andalusia. Els jugadors blau-grana eren aleshores els destinats a recollir d'una manera directa tot l'odi i l'antipatia a Catalunya. Samitier, en la seva qualitat d'atleta genial, concentrava sobre la seva persona les ires i les patacades dels germans d'Ibèria. Venien, després, aquelles arribades apoteòsiques que ara ha ressuscitat la política republicana; els esportius, com ara els parlamentaris, també s'adreçaven a la multitud des dels balcons oficials de la Plaça de Sant Jaume i no parlaven pas gaire pitjor que els oradors actuals.

 

S'ha dit i s'ha repetit tant que el futbol fou durant aquells anys la vàlvula per on s'escapava, potser inconscientment, l'excitació patriòtica del país, que potser no val la pena d'insistir-hi. De totes maneres, seria injust no recordar-ho ara, precisament, quan els directius del F. C. Barcelona han decidit, per motius que no discutirem, prescindir dels serveis d'aquest home positivament il·lustre que és Josep Samitier.

 

***

 

La nostra condició de repòrters esportius -fou en aquest ram que començàrem a fer periodisme- ens donaria un cert dret a comentar amb un to d'especialista el cas Samitier. Avui, però, ens tempten altres aspectes més literaris i potser, també, més humans. Per damunt de la qüestió merament professional, el fet de l'acomiadament de Samitier i el seu trasllat a Madrid ofereix un interès social, ciutadà, que ja no té res a veure amb el futbol en particular ni l'esport en general. El fet és que la ciutat de Barcelona acaba de liquidar, per pròpia voluntat, una de  les seves figures més típiques, més característiques. Jo no sé si Samitier donava al camp de joc tot el rendiment que podia exigir-se-li; el que jo puc assegurar és que aquest xicot era una mena de monument vivent de la glòria del F. C. Barcelona. Era un artista, en l'accepció més pura de la paraula i tenia tota la gràcia i tots els defectes que cria el sol benèvol del nostre país.

 

Samitier, per una banda, i Zamora, per l'altra, van crear un estil, una escola personalíssima de bon futbol, una escola on de vegades es sacrificava a l'art i a la fantasia la sòlida i gris eficàcia. No hi ha cap necessitat de posar-se líric per dir que aquests dos jugadors inventaren de cap a peus una manera mediterrània de jugar al futbol.

 

Jo no sé si gaires persones han tingut a Catalunya una popularitat més gran que la que ha gaudit Josep Samitier. Si volguéssim entrar en el terreny relliscós de les comparances, hauríem de fer sortir uns noms tan il·lustres que als ulls d'algú potser grataríem la irreverència. És igual. Es pot escriure, però, sense por al ridícul, que amb Samitier és un tros viu de la Barcelona actual que desapareix. Potser d'aquí uns quants anys el nom d'aquest xicot s'haurà esborrat de la memòria de tothom; però, ara com ara, Samitier, ficat dintre el colorit canviant de la ciutat, representava alguna cosa.

 

Samitier, a més a més, era un home de carrer. I qui diu un home de carrer diu un home de local tancat. El vèieu les nits d'estrena, a les exposicions, en els llocs on els periodistes solen dir que s'hi ha reunit el tot Barcelona. Es relacionava amb literats, artistes, senyors de l'aristocràcia i tenia un cert punt a fer una vida social brillant. El seu nom era citat en els cuplets de les revistes, se li feien al·lusions en les comèdies d'actualitat. Es temia que d'un moment a l'altre faria cinema o posaria un bar. Un dia, un autor va inspirar-se en la seva figura d'ídol popular per escriure una obra en tres actes...

 

Era, en fi, una vedette barcelonina. Potser la més gran vedette que hem tingut aquests darrers anys. I ara, quan la seva glòria havia arribat a aquell punt dolç de faisandée que la feia més saborosa, se'ns en va -més ben dit: l'han fet marxar- a Madrid, a liquidar a sota preu la seva fama.

 

Tant serà, però, que es posi una samarreta blanca, groga o blava. Ens fa l'efecte que els colors blau-grana els porta pintats damunt la pell.