Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Josep Carner

(“El Pla de Bages”, 29-1-1927)

Secció/Avanttítol: Crònica de Barcelona

Tipus: Article d'opinió

 

Amb pocs dies de diferència, he tingut dues llargues entrevistes amb en Josep Carner. M'havien parlat molt de les seves altes dots de conversador, de la finor del seu esperit crític, però m'és precís de reconèixer que totes aquestes excel·lències que d'ell coneixia "a priori", han estat superades en una proporció inesperada en tenir l'alta satisfacció de conèixe'l personalment. En Carner és un dels homes que m'han fet més impressió de tots els que he tractat. La seva conversa -regal de l'esperit, com diríem en termes floralescs-, les seves idees, la manera de dir-les, tot plegat us dóna la sensació que us trobeu davant un home molt important. No és d'estranyar la gran influència que el seu tracte pugui haver produït en homes que hagin tingut la sort de conviure amb ell. Josep Pla, per exemple, ha tret un partit molt considerable d'aquesta amistat, en l'ordre de les idees, naturalment.

 

En Carner viu el moment social amb una intensitat rarament coneguda entre nosaltres. És un magnífic ciutadà del món, que tot li interessa; posseeix la qualitat de percepció afinada fins a un grau impressionant. De tots els fets, de totes les idees, sap copsar-ne els matisos més recòndits, amb una gran claredat de visió i amb un "nas" d'observador atentíssim. Gairebé estaria a punt de dir que el Carner home m'interessa tant o més que el Carner escriptor.

 

Davant el fet de la literatura catalana, Josep Carner no té gaires admiracions. Josep Pla, en la prosa, i Bofill i Mates, en la poesia, són els seus dos escriptors predilectes. De totes maneres, és molt arriscat de voler treure conclusions concretes del que ell us pugui dir, tant aviat com la conversa entra de ple en termes literaris. Si he citat els noms d'En Pla i d'En Bofill, és perquè ell me'n va parlar amb un entusiasme sincer, sense vaguetats ni eufemismes.

 

És una veritable llàstima que En Carner no es decideixi a escriure tota aquesta mena de filosofia crítica que tan magistralment exposa en les converses particulars. Seria una ensenyança inapreciable per a tothom; tots tindríem molt a aprendre-hi. Està clar que la seva posició personal el col·loca en una situació que no és precisament la més adequada per a poder parlar amb franquesa, però no per això hem de deixar de lamentar que tots aquests fruits d'observació restin inèdits.

 

I En Josep Carner és un poeta! En aquest país, on el poeta és una mena de cosa que s'interessa per la poesia i per res més, el seu cas assenyala un contrast admirable. El poeta català, en general, no té la sensació de viure al món; és un producte merament intuïtiu, no treballat encara per la civilització. En dir això, volem deixar assentat que a un home, per poeta que sigui, han d'exigir-se-li totes les preocupacions, totes les inquietuds del moment. Un poeta que des de dalt del seu nuvolet s'arronsi d'espatlles davant el fet social podrà ésser, si voleu, un gran líric, però no deixa d'ésser tampoc un mal ciutadà. I sobretot en un poble com el nostre, acarat com està a una de les més cruentes realitats, aquesta auto-eliminació arrabassa els límits de l'imperdonable.