Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Intermezzo electoral

(“Mirador”, 9-4-1931)

Secció/Avanttítol: Vistes de Barcelona

Tipus: Article d'opinió

 

En tal dia com avui, els ciutadans de Barcelona estan dividits en dos grups copiosos i respectables. D'una banda, els que es presenten per regidors. De l'altra, els que no es presenten. Un cert sentit del pudor i de les conveniències democràtiques ha fet possible, després d'exemplars i nombrosos sacrificis, que el segon grup fos superior al primer. Sembla que els partits polítics s'han adonat que una massa de candidats superior a la de votants, podia provocar en el poble una legítima sorpresa i una possible desmoralització.

 

Gràcies a aquesta saludable iniciativa dels dirigents de la política local, s'ha aconseguit que, diumenge vinent, siguin 200.000 electors els que hagin d'escollir entre 234 candidats. Tal com anaven les coses, era perfectament lícit de preveure un reduït panorama de 234 votants elegint entre 200.000 candidats. Sortosament, les eleccions ja són a la vora i no és fàcil que un nou partit d'esqerres surti a la palestra animat dels millors propòsits i de tres dotzenes més de candidats nous de trinca. De manera que cal suposar que les xifres no variaran de tal com les presentem.

 

Cal celebrar-ho, per raons d'estadística i de comoditat.

 

***

 

Per un home que volti pels cafès, per les redaccions i per les penyes d'amics, com és el cas del que escriu aquestes ratlles, la febre electoral arriba a agafar-li unes proporcions d'obsessió. A l'hora de l'aperitiu, a la de sopar, a les dues de la matinada, hom fa un recompte entre els presents, i sempre resulta que els que van per regidor tenen majoria. Arriba un moment que resteu positivament avergonyit, perquè, una de dues: o sou home d'una relació social de primíssimo cartello o bé un pobre infeliç que ni sou bo per candidat...

 

El que diem no és pas literatura. El que escriu aquestes ratlles, cada dia, de mitja tarda a mitja nit, té ocasió d'alternar amb els candidats següents: Màrius Gifreda, Duran Reinals, López Llausàs, Camps Margarait, Barbey, Amadeu Vives, Sagnier, Ventalló, Casanoves, Pere Comes. Lluhí Vallescà, Joaquim Xirau, Casanelles, Claudi Ametlla, Vicens Bernades, etc., etc. Arriba un moment que el panorama de la vida se us presenta irremeiablement en la forma confusionària d'un photomontatge electoral. El paisatge urbà desapareix: els carres ja no són carrers, sinó partícules de districte; els vostres amics ja no viuen a tal o tal banda, sinó que voten en aquella o en aquella altra secció. Us diuen:

 

- Ha estat bonic el partit d'aquesta tarda, al camp del Barcelona- i en lloc de preguntar qui ha guanyat, mentalment situeu el camp de Les Corts al districte VII i penseu en les possibilitats electorals a base d'esport i ciutadania.

 

Un altre us explica:

- Quina corridassa ha fet En Bienvenida!

I la frase us suggereix que la Monumental es troba al districte IX i que el jove Bienvenida potser no faria un mal paper com a candidat de la "Derecha Liberal Republicana"...

 

***

 

I després venen els càlculs, els pronòstics i l'aritmètica posada al servei de la fantasia electoral. Els entesos en la matèria us passegen davant dels ulls la màgia de la lògica que fa saltar com uns gossets domesticats els fantasmes de les majories i les minoris. Que si la Lliga, que si l'Acció Catalana Republicana, que si les Esquerres, que si les quaranta menes de radicals...

 

Si no fos que la ciència dels entesos és una ciència autònoma i personal que no està mai d'acord amb la d'un altre entès, el joc de les eleccions perdria tota mena d'emoció. El meu amic Kirchner, per exemple, prestigiós electorer de la Lliga, té l'especialitat del pessimisme negre aplicat indistintament a totes les candidatures. Que al quart sembla que ho té segur la Lliga? Sí, sí... El senyor Kirchner treu del fons de la seva experiència una sèrie d'arguments que fan trontollar els optimismes més desenfrenats.

 

Que el sisè sembla més aviat favorable a l'Acció Catalana Republicana? No us hi engresqueu massa. Hi ha seixanta tres societats que vés a saber per quin cantó es decantaran, etc. etc.

Que potser no hi ha dubtes del republicanisme de la barriada de Gràcia? Poc és qüestió de fer-s'hi il·lusions. Hi ha el prestigi del senyor Nonell, etc. etc.

Després d'escoltar mitja hora el tècnic senyor Kirchner, teniu la sensació exacta que tots, absolutament tots els candidats, no tenen altra solució que anar a l'aigua.

 

***

 

En aquestes altures, el bon periodista té un bon tema  a explotar: és l'interviu amb el senyor que no es presenta per regidor. Aquest senyor fa de mal trobar, ho reconeixem, però un cop ben reconeguda aquella quarantena de pisos i aquella dotzena de tertúlies, el senyor que no es presenta per regidor us cau entre mans, alegre i confiat.

- Vostè -li diem- no té ganes d'anar a defensar els interessos de la ciutat?

- Ai, no me'n parli! Fa uns dies que no em deixen viure tranquil. Pel carrer, al despatx, a l'escala de casa meva, fins en l'interior de la família, em miren de cua d'ull, la gent m'assenyala, les senyores xiuxiuegen a la meva esquena:

"- Mira-te'l! No va per regidor!"

I, després, tot el rosari de lamentacions: Qui ens ho havia de dir! I semblava un home ben vist! Vés a saber si hi ha algun punt fosc en la seva vida... Però no; sempre tenia la solució de presentar-se pels radicals!

El senyor que no es presenta per regidor va pel carrer arrambat a les parets, com en els dies de pluja, mentre els seus conciutadans candidats fatxendegen pel mig de la vida, traient el pit, repartint somriures i barretades.

- Cregui'm -ens diu per terminar-. quan tingui l'edat, no es deixi seduir per la popularitat; no es vulgui distingir dels altres; no vulgui passar per un original: presenti's per regidor!

 

***

 

No tothom té la sort del comte de Güell, candidat important de la Lliga, el qual es pot permetre el luxe d'abandonar la ciutat en plena febre electoral i anar a a París a ensenyar postals de Barcelona als secretaris del senyor Briand.

El comte de Güell no fa mítings, no va per les cases, no visita els rectors de les parròquies del districte. Tan tranquil està pel resultat?

Un electorer de la Lliga ens en dóna la solució:

- És que hi ha dues menes de candidats: els que convé ensenyar i els que convé amagar.

 

***

 

Després hi ha els qui es dediquen a passar pel sedàs de la crítica corrosiva la vida pública i privada de cada un dels 234 aspirants a regidors. La collita és sempre considerable. Hom troba tots els elements necessaris per llençar, amb èxit complet, una fulla de chantage impressionant. Però la fulla no surt. És preferible fer una mica de xerrameca per les penyes de cafè:

- Que si aquest, allò; que si aquell, allò altre...

En mig de la llista de la bugada salta un nom particularment brillant:

- Caram! En Ribera Rovira era radical?

- Naturalment! Un home que ha estat monàrquic, republicà, espanyolista, catalanista, centralista, separatista i fins portuguesista, per què no pot ésser, també, radical?