Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Francesc Pujols

(“La Publicitat”, 31-3-1935)

 

Potser quan tingui més anys i més experiència em podré permetre el gran luxe d'opinar sobre aquest home extraordinari que es diu Francesc Pujols. Ara com ara, no m'atreveixo més que a admirar-lo. Jo entenc ben poca cosa, per no dir que no hi entenc res, en la majoria de matèries que manipula el filòsof de Martorell en els seus llibres, articles i conferències. El que em meravella d'aquest personatge és l'home, l'home de carn i ossos que parla, saluda i es pentina amb una originalitat que té alguna cosa d'al·lucinant. Pujols deia a Joaquim Mir: "No cal pas que pinteu, vós. Encara que no haguéssiu agafat mai cap pinzell, només cal mirar-vos a la cara per veure que sou un gran pintor".

 

Una cosa semblant es podria dir a Francesc Pujols. No cal pas que escrigui. Solament veient-lo i, sobretot, escoltant-lo, es veu que esteu davant d'un home d'excepció.

 

Aquestes reflexions me les feia ahir una vegada més, sentint la conferència que va donar a les Galeries Syra. Pujols parlava de Vilafranca; més ben dit: de la influència, que ell considera decisiva, de la capital del Penedès en la moderna cultura catalana. Llorenç i Barba, Milà i Fontanals, el bisbe Morgades i el bisbe Torres i Bages són els quatre fills il·lustres de la ciutat de Vilafranca que confirmen la teoria d'en Pujols. Llorenç i Barba va definir l'ànima: "és el punt de contacte entre l'Esperit i la Matèria". Milà i Fontanals va definir la Bellesa: "és l'Harmonia vivent". El bisbe Morgades fou el creador del concepte hegemònic de la política de Catalunya damunt d'Espanya i el bisbe Torres sentà la teoria de la tradició catalana.

 

Aquestes grans idees, Pujols les presentà, com sempre, a la manera d'un "jongleur". A estones, amanides d'un humor exquisit, d'una saba catalana inconfusible, i d'altres, arribant gairebé a l'estirabot. A mi em fa l'efecte que Pujols se serveix de tot aquest joc de paradoxes brillantíssimes i desconcertants per fer-se perdonar la importància i l'ambició dels temes que tracta. És un joc perillós: a estones arribeu a no saber si Pujols se serveix de la filosofia per poder fer humor o bé de l'humor per poder fer filosofia. Ell ha dit moltes vegades que és un apòstol. Encara ahir ens confessava que, a la seva edat, ja li agraden més els capellans que les senyores. No ignoro que aquesta facècia és més aviat poc apostòlica; però si he esmentat la paraula és per dir que en la seva especial croada, Pujols deu considerar, com els jesuïtes, que tots els mitjans són bons per a aconseguir els seus propòsits.

 

Quan temps a venir, els homes s'encarin amb l'obra neta i pelada de Francesc Pujols i hagi arribat l'hora de jutjat el valor i la potència intel·lectual d'aquest gran home, no sé pas quin serà el  fall de la posteritat. Per a mi, i suposo que per a molta gent, Pujols és un enigma. L'únic que veig clar és el seu temperament de poeta. Però, tant li fa: ambiciós, desconcertant, estrafolari, Francesc Pujols és una glòria de Catalunya. Com a català, em sento orgullós que aquest home hagi nascut al meu país.