Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Estampes de Carnaval

(“Mirador”, 19-2-1931)

Tipus: Article d'opinió

 

Cada any, en parlar de la Rua, els entesos us diuen, indefectiblement:

- Ui! Quina diferència amb la de l'any passat!...

 

Per on hem arribat a la conclusió que les rues  no comencen a ésser realment bones fins que ha passat un any. Com el vi dintre les bótes, l'esperit de les rues agafa sabor i prestigi a mesura que va reculant l'objectiu que les enfoca. Per això, la rua d'ara fa dos anys era molt millor que la de l'any passat, i la d'aquest any superarà amb tots els ets i uts la de l'any que ve. I ja em permetreu que no parli de la rua d'ara fa deu anys, o vint, o trenta, perquè si volgués posar aquest tema sobre la taula no tindria pas altre remei que llençar uns autèntics esgarips d'entusiasme.

 

Aquestes remarques ens podrien portar a la següent conclusió: que les rues, en si, són sempre ensopides i que no ens decidim a apreciar-les fins que ja han passat. No per enyorament o per un sentit de justa reparació, sinó, precisament, perquè ja han passat.

 

***

 

Cal convenir que la Rua, si es celebra a l'Exposició, tal com s'ha fet enguany, té un cent per cent de guanyat. Primer, perquè la monumentalitat perspectivesca i arquitectònica lliga amb tot i, principalment, amb aquesta misèria encartonada i interina de la faramalla del Carnaval. Segon, perquè els barcelonins tenen, així, la sensació que l'Exposició no és una cosa absolutament inútil. I en aquests moments d'arbitris arbitraris, aquesta mena de conviccions són molt saludables pels ciutadans. Almenys, des d'un punt de vista municipal.

 

Hi ha una cosa que em molesta de la Rua. És aquesta afició desmesurada a convertir les carrosses en material de propaganda comercial. No pot haver-hi alegria en aquests conglomerats de jovent que, enfilats dalt d'un camió artísticament -aquesta és la paraula- guarnit, llencen reclams d'específics, d'espardenyes o d'aparells de ràdio. De tant en tant, tiren una serpentina escadussera i tres boles de neu de segona mà. Aquestes noies i aquests joves no us els sabeu imaginar d'altra manera que esclavitzats per l'ull de l'amo. Sota de la seva disfressa, hi descobriu la tètrica realitat del guardapolvo, catalanista i mercantil.

 

Aquest any hi ha hagut un veritable excés de carrosses comercials. De tal manera, que quan vèieu una carrossa sense senyals aparents de referir-se a una indústria determinada, era ben lícit el dubte de si no es tractaria, a la millor, del reclam secret i recòndit d'un negociàs en el qual tinguessin part els Jesuïtes.

 

***

 

Si tots no estiguéssim cansats de dir que Barcelona és la ciutat més demòcrata del món, bastaria només donar un cop d'ull al Ball de l'Artístic perquè aquesta veritat ens aparegués amb una claredat meridiana, que sembla que és la millor mena de claredat que hi ha. Al Ball de l'Artístic no hi va pas allò que, amb un sospir elegant, en diem el tot Barcelona, sinó que hi va, senzillament, tot Barcelona. Del marquès d'Alella a la dependència de Can Vehils, de la gent de l'Eqüestre a la de l'Esquerra de l'Eixample, de les flors més delicades de Can Llibre a la modesta ex-virtut més recent, dels polítics de la Lliga als Rabassaires, passant per Acció Catalana, pels comunistes i pels frares de Pompeia. Les senyores riques i les senyores pobres, les grans cocottes i les petites, l'honestedat en l'opulència i l'honradesa en la misèria.

 

Més que la gardènia de la distinció, el Ball de l'Artístic és el clavell de la democràcia. Això pot ésser degut a què les capacitats selectes de la ciutat no siguin suficients per omplir el marc esplendorós del Liceu, i pot ésser degut també a què la decoració de l'Alarma, opulent, democràtica i cridanera, tingui la força suficient per xuclar, en pes, el riu humà de la Rambla i atraure'l, en una meravella de confusió, dintre del Liceu. Potser és per això que l'escenògraf Alarma, l'heroi de mil balls, fou aixecat en triomf, dilluns passat, en mig del xivarri de la festa.

 

***

 

Màscares...

 

Ha passat l'època en què les senyores i els senyors tiraven materialment la casa per la finestra per poder sortir per Carnaval amb una disfressa sensacional. Mirem el Ball de l'Artístic, i trobarem molta més fantasia que riquesa. No obstant, veiem una senyora imponent vestida de l'època romàntica, que atreu les mirades de tothom. La llegenda vol que el vestit d'aquesta dama fos calcat del que duia Greta Garbo en Romance. Això sembla que va motivar trenta visites al Fémina i una sessió especial dedicada a la modista de la senyora perquè pogués copsar tots els matisos de l'elegància de l'estrella nòrdica. El resultat ha esta excel·lent i aquesta dama rossa ha salvat una mica les essències de la gran tradició.

 

***

 

El Carnaval té una tragèdia. És la del marit que es veu obligat a fer la bombe amb la família i acaba propassant-se amb l'esposa pròpia.

Quan això passa, algunes llotges del Liceu es tornen un xic més vermelles.

 

***

 

Mentre al Ball de l'Artístic els admiradors d'En Samitier el passejaven a coll-i-be i el bar americà s'ofegava en mig de la bromera del xampany, quatre passos més enllà, al Teatre Romea, tenia lloc un drama femení i actual. Era el ball de les dependentes. El jurat havia elegit la reina del ram, en mig del general entusiasme. Però heus ací que al tercer ball després de la proclamació, una certa nerviositat comença a ensenyorir-se de la sala. Sembla que hom ha descobert que la reina no és dependenta. La notícia s'escampa com una serpentina i deu minuts després a cada racó del teatre hi ha una mica de míting.

 

Bell exemple de ferocitat femenina, la tendra reina és objecte d'aquells tres mil dos-cents quaranta improperis. Una dona grossa, amb una veu greu i potent, de la millor tradició de la Revolució Francesa, fa un crit impressionant:

- Usurpadora!

La reina, però, iniciada ja en els sans costums de les millors tradicions monàrquiques, no vol abandonar el tron de cap de les maneres. En la seva cara hi ha un intent de ganyota de menyspreu per la multitud, signe de les més excel·lents disposicions dinàstiques.

Finalment, la reina no té més remei que abandonar el ball. I no ho fa, precisament, sota d'un arc de triomf. Sortosament, un grup de joves li fa una ovació.

No s'ha perdut tot...

 

***

 

El Carnaval que fa La Criolla ha tingut, també, el seu ball d'apatxes. Sembla que van anar-hi tots els lladres del districte.

- I què?

I res. Al final de la festa mancaven, només, vint-i-cinc culleretes de cafè. O sigui una mitjana veritablement ridícula. En la majoria d'establiments on anem la gent honrada el capítol de desaparicions és molt més crescut.