Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Els estudiants de Barcelona

(“La Rambla”, 17-2-1930)

Secció/Avanttítol: Del moment

Tipus: Article d'opinió

 

Tothom ho sap: els estudiants han estat la gent del dia a Barcelona, des de fa dues setmanes. Reprenent llur noble tradició d'independència, els nostres estudiants han estat els que aquests dies han arborat d'una manera més franca, més decidida, la bandera de la ciutadania. A ells devem la liquidació rapidíssima d'algun afer important, i a més a més, l'espectacle encoratjador d'una joventut sensible i idealista, que ha vingut a posar un exemple de dignitat ciutadana entre l'àrid panorama de la indiferència general. Tots aquells que amb una sèrie de pomposos arguments havien tractat de demostrar que l'afició a l'esport havia eixerreït completament el tresor espiritual de la jove generació, s'hauran pogut convèncer ara que les seves amargues prediccions eren particularment equivocades. Jo crec que per llur actuació ciutadana d'aquests dies els estudiants no han deixat d'ésser menys esportius. La defensa de les idees més altes i més nobles tindrà sempre un caire engrescador d'aventura esportiva.

En fi: no s'ha perdut res. Ara igual que abans, en sonar una hora de compromís, els estudiants han ocupat dignament el seu lloc.

 

***

 

Hem anat un matí a la Universitat. Ens interessava de veure de prop com es produïen, com parlaven aquesta colla de joves que per uns dies han donat una nota de color i de vida als nostres carrers.

La gran vorera de davant la Universitat està banyada per una amable capa de sol. Fa bo de seure, de passejar-se, de discutir sota d'aquesta confortable temperatura. Per ci per lla, nombrosos grups d'estudiants. Les converses es porten a un tren animat sota el signe de la febre d'aquests darrers dies. Entre els grups, de tant en tant, la figura romàntica d'algun minyó de la Tuna compostelana.

Hem parlat amb uns quants estudiants. A continuació, mirarem de donar un resum de la nostra enquesta

 

***

 

El primer que hem observat és una admiració general i sense reserves per la persona i les idees d'Antoni Maria Sbert.

- Se'ns ha convertit en un gran personatge- diu l'un.

- A aquest xicot el faran diputat- afegeix un altre

I després, un tercer, deixa anar, amb un aire confidencial:

- En Cambó el va cridar l'altre dia a casa seva...

Ara parlem amb un estudiant de Medicina, una de les figures principals entre l'organització estudiantina barcelonina.

- La figura d'Sbert -ens diu- ha tingut la virtud de fer fondre, no sé si momentàniament o definitivament, les diferències existents entre uns quants grups d'estudiants, i, per tant, aquests dies hem pogut donar l'agradable sensació d'un front únic, compacte i disciplinat. Demés, les idees d'Sbert han fet molt forat entre nosaltres... qui més qui menys, avui tots ens sentim federalistes.

- De totes maneres -objectem- Sbert i la seva obra de la Federació ja feia temps que existien...

- Sí però a Barcelona la immensa majoria dels estudiants gairebé no en tenien notícia. Sbert se'ls ha revelat ara, i com que el moment ha estat favorable, és per això que el seu pas ha deixat una impressió tan fonda.

- Políticament, ¿quina creieu que és la posició general dels estudiants barcelonins?

- D'esquerra, francament d'esquerra. Ara, que encara que sembli mentida, aquest sentiment varia segons les Facultats.

- Què voleu dir?

Per exemple: a Medicina, es pot assegurar que el setanta per cent som gent d'esquerra. En canvi, els de Dret...

- Què passa amb els de Dret?

- Són gent d'idees més reposades i no es distingeixen pas per lluir afició als extremismes.

- I els estudiants catòlics, ¿quin paper hi fan amb tot això?

- Els estudiants catòlics tenen l'avantatge que són els únics que fins ara han comptat amb una organització sòlida, una organització que, a més a més, té la vida llargament assegurada per l'ajut d'una sèrie d'elements extra-universitaris. Aquesta mena de confort econòmic els dóna, naturalment, una mena de superioritat sobre nosaltres, que per a les nostres organitzacions hem de comptar amb l'esforç propi i prou. Políticament, els estudiants catòlics es decanten més aviat per les tendències conservadores. Això no vol dir que entre ells hi hagi xicots de sentiments esquerrans. Sense anar més lluny, aquests dies els de la F. C. d'E. C. s'han portat molt bé i han format com tothom.

 

***

 

Ara parlem amb un estudiant de la Facultat de Dret. És un jove moderat, d'idees discretes, és a dir, un temperament inapreciable de pare de família.

- La taca negra de les Universitats -ens diu- són aquests estudiants indiferents, estomacals, que no volen soroll ni compromisos, que tenen cura d'estudiar amb més o menys intensitat, i prou. L'única preocupació d'aquests minyons és de tenir contents els professors i per aconseguir això són ben capaços de cometre més d'una baixesa. El que indigna, sobretot, és que aquesta mena d'estudiant insípid, gris i impersonal, és presentat en el si de les famílies i en les divagacions d'alguns professors com el tipus de l'estudiant model. Quin model! Jo no crec pas que per ésser un home de profit per a la societat s'hagi de tenir forçosament males notes, com sembla que succeeix amb tots els personatges cèlebres. Ni una cosa ni l'altra. Però l'estudiant que es preocupa únicament i exclusivament de la caça de les matrícules d'honor, em fa l'efecte d'una mena de producte monstruós, d'una mena d'aspirant a màquina calculadora. ¿No l'imagineu un país habitat per un esplèndid lot de màquina de calcular?

El nostre home cultiva una tendra aversió a l'estudiant despreocupat i indiferent.

- N'hi ha, però -afegeix- una altra mena, encara. És l'estudiant panxacontent que tira al dret, que fa el maco, que explota la joventut en el sentit purament material de la paraula. A aquest no li parleu de política, de cap qüestió vagament espiritual... ni d'estudiar. És allò que en diem un cap de trons. En el fons, la seva posició és encara més negativa que la de l'exemplar que hem examinat abans. I és curiós de poder fer una comparació de sentit paral·lel entre dos tipus psicològicament tan allunyats, no trobeu?

- Però, ¿aquest tipus d'estudiant és molt escampat a Barcelona?

- Molt més del que caldria. Jo no us diré que és el tipus que domina, perquè una posició negativa no pot dominar mai, però sí que constitueix un llast que no sé pas com ens el traurem del damunt. Aquests xicots podríem dir que són els exemplars típics de la generació que ha entrat en la vida sota el signe de la dictadura.

Aquest és un estudiant d'enginyer, un xicot finament observador i que es preocupa molt de l'alta missió social que està designada a la gent que passa per les Universitats.

A una pregunta nostra, respon:

- Jo crec que la posició dels estudiants de 1930 davant del problema diguem-ne pairal és molt diferent de la que sostenien, per exemple, els estudiants de 1923. Jo crec que hi hem sortit guanyant. Cada dia són menys els partidaris de les solucions extremistes, però, en canvi, aquesta manca de romanticisme queda compensada per un reconeixement absolut de la nostra personalitat. És a dir: allò que abans consideraven com problemes a resoldre, avui ja els donem per definitivament resolts. Per exemple: fer-se les targetes en català ja no constitueix una afirmació de patriotisme, perquè ha entrat entre els accidents de la vida normal. Hem millorat enormement per tot el que fa referència a la nostra llengua. En tots els contactes que hem tingut amb els estudiants de Madrid, ells mateixos han començat sempre per reconèixer-nos tots els drets, i en el cas de la llengua, com en els altres, es col·loquen en un terreny de franca igualtat. Vós recordareu perfectament que les coses no anaven pas així, abans. Tot això serveix molt per a llimar diferències i crea automàticament una mena de confort espiritual que ha de fer més còmode d'establir contactes i col·laboracions per tal d'aconseguir la solució de problemes de democràcia i llibertat que, al cap i a la fi, són els que ens convenen a tots.

 

***

 

Finalment hem aconseguit parlar amb un element significat de l'Associació Catalana d'Estudiants Catòlics.

- Si més no, a nosaltres ens correspon el mèrit d'haver aguantat tots els anys -ens diu- la bandera del sentiment pairal dintre la Universitat. Quant a catòlics nosaltres no hem de sentir preferències per una determinada idea política. Entre nosaltres hi ha gent de tots els matisos: des de l'extrema esquerra a l'extrema dreta. És per això que és lamentable que se'ns consideri un bloc com un grup reaccionari. L'únic sentiment que ens uneix a tots plegats és d'ordre religiós i això no ha estat, ara ni mai, una bandera política.

 

***

 

Un resum de tot plegat? És difícil. La impressió dominant és que els estudiants estan vivint aquests dies un moment d'inquietud espiritual com feia anys que no s'havia donat. Diríeu que per damunt la Universitat ha passat una ventada de romanticisme. L'espectacle, encara que una mica incert, informe, és satisfactori.

No sabem què pot sortir-ne d'aquesta bullida. De moment, però, ja ha demostrat una cosa: que la nostra joventut no està absolutament adormida. Confiem, doncs. Confiem en què el demà ens portarà una generació de veritables ciutadans que sabran fer respectar els seus drets.

Per la Universitat ha passat una onada d'esquerrisme i de llibertat. ¿Qui sabrà encarrilar, estructurar, aquest sentiment? Existeix una força jove, decidida, per ésser posada a les mans d'un home emprenedor. Qui serà aquest home?

L'interrogant, angoixós, ha de desaparèixer. Si no, correm el perill que aquest magnífic moviment, ple de possibilitats, es desviï en una politiqueta de xiuxiueig i de particularismes, absolutament negativa i ineficaç.