Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Els drames de l’amor

(“La Publicitat”, 14-5-1935)

 

Els que som solters de mena ens costa de copsar el sentit profund d'aquesta extraordinària aventura courtelinesca que ahir al matí va desenrotllar-se al jutjat municipal número set. Hom anava a celebrar la boda del senyor Manuel Castro Botella i de la senyoreta Maria Oltra. El nuvi i tota la seva comitiva havien acudit puntualment a la cita. La núvia i els seus trigaven, trigaven. Aparentment, les fórmules del protocol matrimonial es complien al peu de la lletra. Ja se sap que des del primer dia la dona té un cert punt a demostrar al marit que els rellotges s'han inventat, sobretot per valoritzar l'absència femenina. Per tant, la cosa no començà a esdevenir anormal fins que en lloc de la núvia arribà el seu pare, austerament desproveït de comitiva.

 

- Què passa? -preguntà el senyor  Castro.

- Passa -respongué l'autor dels dies de la senyoreta Oltra-, passa que no hi ha casament. La meva filla no és per tu. Ja es pot treure la flor del trau.

 

Fins aquí l'escena encara augmenta una certa dignitat tragicòmica. Però les coses es comencen a espatllar quan el nuvi abandonat exterioritza la seva primera reacció.

- No hi ha casament? Bé. Doncs no seré pas jo el que pagui les despeses de mobiliari, de les robes, dels cotxes...

 

En altres èpoques, un nuvi al qual li haguessin comunicat que quedava franc de servei a l'acte mateix de la cerimònia hauria pogut triar entre desesperar-se, vociferar, suïcidar-se, plorar, o bé fer-ho tot a l'hora, o bé, encara, córrer, sense res al cap, a la recerca de l'aimia que ja li era infidel abans del matrimoni... Res d'això no se li acudí al nostre nuvi d'ahir. Primer que tot, volgué marcar el seu punt de vista davant del problema econòmic que el cas plantejava.

 

Si el senyor Castro es dediqués a la política hom el classificaria entre la respectada categoria dels tècnics. En tant que marit improbable, no tenim més remei que qualificar-ho d'antiromàntic. Els moralistes escèptics diran que el senyor Castro és el nuvi-tipus que dóna l'època. Però de la núvia, què en direm?

 

La núvia, absent, ara per ara, de les ressenyes de premsa s'apunta a favor seu el prestigi del misteri. No sabem ni si es vella, ni si és jove. No sabem si és una víctima o una heroïna triomfant. D'ella ho ignorem tot. Només ens consta que té un pare molt decidit. I els pares, dit sigui sense ganes d'ofendre ningú, no donen pas sempre una idea exacta del que poden ésser els fills.

 

De moment, la història d'ahir, que començà al jutjat municipal, acabà al jutjat de guàrdia, sense passar, entremig, per l'església, tal com el protocol preveia. Però no voldríem pas acabar aquest comentari sense adreçar als seus protagonistes l'única solució que, malgrat les circumstàncies, és la que sembla que s'adiu més amb l'atmosfera de l'acte:  que Déu els faci ben feliços!