Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

El pintoresc de la volta

(Crònica de l’etapa de la “Volta” corresponent al dia 7-6-1935)

(“La Publicitat”, 8-6-1935)

 

En lloc de les nou del matí, hem sortit de Girona a les deu, i avui sortirem de la Bisbal a dos quarts d'onze. Com es pot veure això ja va millorant. Perquè un dels turments de la Volta a Catalunya és el de la son. Sobretot els seguidors fem unes aparicions matutines pels vestíbuls dels hotels que fan materialment plorar. Els corredors, en canvi, es desvetllen frescos com una rosa; per a aquesta gent que es menja els quilòmetres i la pols com si fossin bresques es veu que el problema de dormir no compta.

 

Avui han sortit de Girona amb uns números nous de trinca. La reforma era necessària, perquè després de les sis etapes que porten fetes ja no hi havia manera de desxifrar el jeroglífic de la inscripció. Val a dir, però, que la millora no ha pogut ésser gaire apreciada, perquè, llevat d'escassos instants, la caravana ha recorregut els 170 quilòmetres curosament embolcallada en un núvol de pols. Les gràcies de l'Empordà se'ns han aparegut a través d'un tèrbol esfumat que recordava la fotografia de les primeres bones pel·lícules de la UFA.

 

El senyor Masdeu, que va guanyar la primera Volta a Catalunya, celebrada l'any 1911 i que ara segueix la del 1933, en qualitat de turista, ens declarava a propòsit de la pols, que l'etapa d'avui li recordava aquells seus bons temps en els quals els ciclistes portaven bigoti i barba i tenien un no sé què de postal pornogràfica.

 

***

 

A Castelló d'Empúries esperava el pas dels corredors una caravana de turistes francesos. Les senyores anaven amb short i els senyors duien aquests vestits esport de confecció característica de l'elegància masculina dels nostres germans llatins. Un cavaller respectable que tenia tot l'aire d'un marit de vodevil s'ha informat de quins eren els corredors francesos que participaven en la cursa. Hom li ha parlat d'un tal Ciprien Elys, de Carcassona. Immediatament el mot d'ordre ha estat passat a tota la banda, i ja tenim les senyores i els senyors francesos, sota l'alta direcció del respectable cavaller, preparats a tributar una ovació a llur compatriota. Tan bon punt ha aparegut el núvol de pols corresponent indicador que passaven uns ciclistes, els turistes francesos s'han lliurat a les explosions d'entusiasme més copiós que hem presenciat des que sortírem de Barcelona. No sabem si Elys els ha sentit ni si tan sols formava part de l'escamot que ha estat objecte d'aquest fervorós homenatge. L'únic que podem afirmar és que el marit de vodevil i el seu seguici han sortit de l'aventura blancs com estàtues de guix. I malgrat tot, somrients.

 

Cal no oblidar que el poble francès ha fet la gran guerra. I per si no ens en recordàvem el director de la banda ha llançat un estentori "Viva la France".

 

Visca, visca la França.

 

***

 

Del nostre gust l'arribada a la Bisbal ha estat la més graciosa de totes les arribades que portem fetes. El magnífic carrer de les Voltes -avinguda de la República, com li diuen- era tot ell un ram humit. A cada balcó el ram de flors de les belles empordaneses. Els vestits clars de les noies, el joiós brogit de la multitud, un sol que enamorava i una orquestra tenaç que reeixia a fer sortir un pas doble d'uns instruments que navegaven a la deriva confosos entremig d'un públic agitat. La pols havia consentit a retirar-se, i finalment l'Empordà ens oferia el millor dels seus somriures.

 

Instal·lats en aquest cafè de la Bisbal es fa molt difícil parlar de la cursa i dels ciclistes. La tarda és tan bonica i les bisbalenques són tan gentils que cal tenir un esperit terriblement esportiu per a preocupar-se encara de Cañardo, de Cardona, d'Hutz i dels seus trenta-cinc companys. És amb aquest sentit lleuger que aquesta tarda hem anat a visitar els monuments de la població. Hem vist el castell restaurat i hem estat invitats a contemplar-lo amb simpatia, cosa que no ens ha costat el menor esforç. Hi ha dies bons per a l'arqueologia, i el d'avui era un d'aquests. Hem pujat després fins al convent dels frares, i a l'hora dolça de l'aperitiu ens hem deixat caure novament sota les Voltes. Són ben escassos els companys de viatge que no es passegen amb una noia al costat. Fins els periodistes, els pobres periodistes que avui han estat les veritables víctimes de la jornada. De la Bisbal en surt una sola línia de telèfon, i és aquesta la que ha hagut d'engolir tota la informació de l'etapa d'avui.

 

Els repòrters han hagut de fer cua davant la cabina com en les èpoques més tristes de l'escassetat del tabac. Val la pena de sofrir tots aquests tràngols? Sí, val la pena: la Volta té mil gràcies ignorades. La llàstima és que ens en comencem a adonar quan ja s'acaba.

 

Si mirem les fotografies que publiquen els periòdics, veureu que al costat del vencedor de cada etapa hi ha un senyor prim amb vestit civil. El vencedor canvia, però el senyor prim és sempre el mateix. Es tracta d'En Peret, del senyor Pere del Círcol de Sants. El senyor Peret és un seguidor de la Volta. Sembla que la seva màxima aspiració consisteix a fer-se retratar a final de cada etapa al costat del vencedor. Avui ha volgut complir el seu paper d'una manera tan obstinada que un dels organitzadors ha hagut d'apartar-lo amb un gest no massa amable dient-li: "Peret, Peret, t'has de fer càrrec que el que guanya les etapes no ets tu".