Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

El fals reverend

(“La Rambla”, 24-2-1930)

Tipus: Article d'opinió

 

La Carmeta va perdre la innocència als disset anys. Les coses varen anar així: un bon dia va entrar en un estanc del carrer de Borrell i, mentre comprava dues capses de llumins, es va enamorar d'un jove ros que, un pam més enllà del taulell, escollí amb molt de compte un parell fàries. L'endemà passat varen passar la tarda junts al cinema Royal i, tres setmanes més tard, la Carmeta va tenir ocasió de plorar amargament en una habitació mal il·luminada d'una fonda de la Ronda de Sant Antoni, mentre el jove ros es feia el nus de la corbata, davant d'un mirall que penjava de gairell.

 

En perdre la virtut, la Carmeta va tenir la compensació de sentir-se cridada pels camins de l'art i de la glòria i, poc temps després, debutava com a noia del conjunt en una revista del teatre còmic. De bones a primeres, el jove ros va experimentar una íntima satisfacció en veure la Carmeta dintre el marc prestigiós d'un escenari. De totes maneres, cap allà a la divuitena representació va començar a cansar-se de l'aventura i va considerar que, fet i fet, la noia ja anava per bon camí i que, per tant, la presència d'ell ja no era del tot necessària. La Carmeta va rebre la carta de comiat en plena funció i la va llegir cuita corrents, mentre pujava les escales per anar a la seva cambra a canviar-se de vestit. Com que de seguida havia d'estar llesta per al quadro de gran espectacle Les charmes de l'amour, no va tenir temps de plorar gaire.

 

Al cap d'un any, la Carmeta es deia Estrellita i feia de tanguista al "Gran Café Catalán". Els seus pares i els seus vuit germans s'havien consolat de la pena de no poder tenir entrades de franc per al teatre Còmic, davant de la remarcable època de prosperitat que havia marcat l'ingrés de l'Estrellita en la vida agitada del cabaret. Segons l'opinió del germà gran, la noia es relacionava actualment amb el bo i millor de Barcelona. El pare, que era un andalús escèptic dintre el pessimisme, no s'ho va començar a creure fins que, per Nadal, la xicota va comparèixer a casa amb un gall dindi i tres ampolles de xampany Freixenet.

 

De joveneta, l'Estrellita havia llegit moltes novel·les de trenta cèntims, amb cobertes de colors, en les quals el tema del cabaret era tractat amb una evident predilecció. La noia, per tant, havia cultivat una idea literària i suggestiva d'aquests llocs de perdició. Un any seguit de contacte directe amb l'atmosfera del "Gran Café Catalán", li va donar ocasió de comprovar que anava considerablement lluny d'osques. Va trobar que el personal no prenia tanta cocaïna com marcava el protocol i que la broma que es feia en aquella casa tenia més aviat un aire simple i familiar.

 

La Socorro, una tanguista de certa edat especialitzada en la conquista de pagesos tímids, es va prendre l'Estrellita pel seu compte i li va dedicar una protecció cordial i desinteressada. Aquesta protecció es limitava, ben entès, a unes llargues tirallongues de consells i d'amonestacions, que la legítima experiència de la Socorro feien sucosos i reconfortants.

 

- Noia -li havia dit-, sobretot, no t'enamoris. L'amor és una cosa feta per als que viuen de la plaça de Catalunya  per amunt. A les que estem entre el Liceu i el monument a Colom, no ens prova. S'hi perden diners. Perquè dona la casualitat que sempre ens enamorem precisament d'algú que no té ni un clau. Bona cara a tothom, però que sàpigues fer-te respectar. Amb això del respectar vull dir que no donis mai de franc allò que puguis donar pagant. Ja m'entens. Trobaràs gent que et diran que els diners no fan la felicitat. ¡No te'ls creguis pas! Està clar que la felicitat no es compra amb diners, però, en canvi, pots comprar moltes altres coses que ajuden a ésser feliç.

 

L'ànima de canti de l'Estrellita s'anava formant a l'ombra d'aquestes saludables reflexions. Havia agafat una gran amistat i un gran respecte per la Socorro i trobava que aquesta dona estava carregada de raó. La va convertir en la seva consellera permanent. Tota la vida de l'Estrellita passava, abans o després dels esdeveniments, pel control rigorós de la vella tanguista.

 

Un dia, l'Estrellita va comparèixer al "Catalán" particularment excitada. La Socorro li ho va reconèixer de seguida i la va cridar a comptes en un racó confortable de l'establiment.

- Filla meva -li va dir- a tu te'n passa alguna. No em diguis que no. He vist que només havies tret una ampolla de xampany del recaptador de les contribucions de Granollers, i això és mal senyal. A veure: ¿què hi ha de nou?

Davant l'evidència dels fets, l'Estrellita no va poder dissimular. I va contar la seva estranya aventura:

- Aquest vespre, quan me n'anava a sopar, he notat que em seguia un home

- Jove o vell? - va preguntar la Socorro?

- De mitja edat. Aquest home venia materialment enganxat als meus talons. Cada cinc passes em deia: "Senyoreta, li haig de parlar". Ja saps que quan vaig pel carrer no estic per gresca, de manera que no m'he volgut girar ni contestar-li res. Però, tant i tant ha insistit que, a l'últim, em paro en sec, dono mitja volta i... mai diries qui era?

- Un capellà?

- Justos! Un capellà com una casa. He quedat tan parada que no he sabut dir ni una paraula. Ell, en canvi, ha parlat de seguida. "Senyoreta" -m'ha dit-, ja em faig càrrec de la seva sorpresa. Però ara no es pensi que aquests hàbits tan respectables oculten un personatge de mals sentiments. Res d'això. Haig de fer-li unes proposicions molt interessants, de les quals depèn, potser, el seu benestar. De totes maneres, per avui, ja n'hi ha prou. Vostè està massa nerviosa per a poder tractar afers d'importància. Demà, en aquesta hora, l'espero en aquest mateix lloc". Després d'això m'ha donat una estampeta que s'ha tret de dintre el barret, i ha fugit en el primer taxi que li ha vingut a mà.

La Socorro, que havia escoltat la història amb molta atenció, va quedar uns moments abstreta en profundes reflexions. Després va fer:

- El cas no em ve de nou. Conec molts romanços per l'estil i, pel que he pogut comprovar, tots acaben bé. Totes les meves amigues que han estat protegides per la clerecia han fet allò que se'n diu una sort. El capellà, per un regular, és un home reposat, el seu mal no vol soroll. Jo no sé aquest teu reverend de quin peu es dol, però estic més que segura que t'encarrilarà bé i que podràs acabar la teva vida com a mestressa d'un estanc, o en una situació per l'estil, agradable i lucrativa.

En dir aquestes paraules, la Socorro no va poder reprimir dues llàgrimes que se li van escapar furtivament.

- En fi -va concloure- em sembla que la felicitat ha trucat a la teva porta i series ben ximple si la deixessis escapar. De manera que et recomano l'aventura.

 

***

 

Quinze dies després, l'Estrellita estava molt ben instal·lada en un piset de la part alta del carrer de Muntaner. Els seus pares i els vuit germans havien assistit amb una punta d'emoció a l'extraordinària metamorfosi de la noia. Aquesta, per la seva banda, es feia creus de la seva sort. El reverend tenia la santa virtut de no fer-se pesat ni gens empipador. La venia  veure cada tarda, de quatre a cinc. Aquestes entrevistes eren d'una honestedat exemplar. S'asseien tots dosets a la galeria i el reverend es lliurava a unes amables disquisicions sobre temes morals i filosòfics.

- Com pots veure -li deia- no tot el món està pervertit. Encara queden ànimes sensibles que practiquen el bé perquè sí, que és la millor manera de practicar-lo. Tu no ho deus entendre tot així, però tant li fa. La ignorància és el primer pas per arribar a la perfecta salut de l'esperit. I ara que parlem de la salut bo serà que et cuidis, que mengis força, sobretot carn. Perquè, i no t'ofenguis, quan et vaig conèixer, estaves molt magreta. No tinguis por d'engreixar-te. El greix no fa tornar més bones les persones, però tampoc les fa tornar més dolentes.

El reverend tenia la mà trencada en servir aquests cok-tails, a base de realisme i d'espiritualisme, que l'Estrellita s'empassava amb un posat dòcil i absent.

Les coses van anar seguint aquest camí, fins que un dia es va presentar la Socorro. Venia amb la cara dilatada pel somriures de les grans ocasions.

- A veure, noia, fes-me'n cinc cèntims de tot això- va dir amb un to de veu mig tendre, mig autoritari.

L'Estrellita es va explicar i la seva amiga va arrufar el nas amb un gest de malfiança.

- Hum!, aquestes disbauxes de castedat em fan mala espina -va declarar-. Em sembla que aquest mestre en porta alguna de cap. Si em vols creure, no te'n fiïs gaire. Això fa una olor estranya. Demés, els meus ressenyaments generals i l'experiència particular, m'autoritzen a afirmar que no és pas aquesta la manera com acostuma a comportar-se la clerecia quan fa la seva mica de pràctiques llicencioses.

L'Estrellita no ho va acabar d'entendre, i com que la Socorro no va poder precisar les seves sospites, l'entrevista es va acabar enmig d'una atmosfera de misteri.

Les coses van continuar igual una pila de dies. El reverend feia la seva diària aparició de quatre a cinc, col·locava el seu sermonet, i se'n tornava ple d'humilitat i de santes intencions. El bon home es limitava a expressar la seva satisfacció pels rapidíssims progressos que feia l'Estrellita en el ram de la sobrealimentació

- El dia que pesis setanta quilos -li va dir- et donaré una sorpresa.

La sorpresa va arribar abans que la noia arribés al pes assenyalat. Aquella tarda el reverend presentava una cara molt alegre. Els ulls li brillaven estranyament. Es va treure el manteu i la teula i els va col·locar sobre una cadira. Va contemplar llargament l'Estrellita i després, com donant-se una ordre a si mateix, va dir:

- Som-hi!

I aleshores va passar la cosa més extraordinària que us pugueu imaginar. De bones a primeres, el reverend es va treure una corda de dintre la sotana i va lligar els peus i les mans de l'Estrellita. Aquesta estava tan sorpresa que no va tenir esma de dir ni un mot. El reverend la va seure sobre un divan i, després de recomanar-li silenci, es va arremangar la sotana i va treure una navalla d'afaitar que duia dintre el mitjó. La va obrir, es va tallar un cabell, a mida d'assaig i, satisfet del resultat, va acostar-se a la noia amb un gest molt poc tranquil·litzador. L'Estrellita va fer un crit esgarrifós i va quedar desmaiada.

El crit va ésser tan esgarrifós, que els veïns van pujar, acompanyats d'un policia. Van rebentar la porta del pis a cops de destral i es van trobar davant del següent espectacle: l'Estrellita estesa sense sentits i amb una gran ferida al coll. El reverend, amb els llavis bruts de sang, l'estava contemplant amb un posat beatífic.

El policia va dir amb una veu de tro:

- Al fin eres mío, Fonollosa!

 

***

 

Perquè resulta que el reverend no era res més que el famós vampir Fonollosa (45 víctimes en dos anys). Disfressat de capellà, el gran criminal trobava moltes més facilitats per poder xuclar la sang de les seves feligreses. Això li havia ocasionat, és clar, més d'un compromís. Una vegada, per exemple, fugia de la policia i es va ficar en una església. Per acabar de despistar els seus perseguidors, es va amagar dintre d'un confessionari i no va tenir més remei que confessar dues velles i un senyor.

La història que acabem d'explicar va ésser, però, la seva darrera aventura. El tribunal el va condemnar a mort i un matí de novembre li van donar garrot al pati de la presó Model.

L'Estrellita se'n va escapar amb dos mesos de llit. Dintre de la dissort, no obstant, li va cabre la satisfacció de veure publicada la seva fotografia, la dels pares i la dels vuit germans, a tota la premsa gràfica de Madrid.