Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

El “Jongleur” de la Lliga

(“La Rambla”, 7-7-1930)

Secció/Avanttítol: Set dies - Set nits

Tipus: Article d'opinió

 

Fa un quant temps que torno a llegir els articles del meu amic Josep Pla. Jo havia estat un fidel seguidor de les seves brillants campanyes a "La Publicitat", però d'ençà que es va extraviar per aquelles columnes de prosa grisa i solemne de la pàgina central de "La Veu", l'havia perdut una mica de vista. Ara, però, l'he retrobat amb molt de gust, i considero, malgrat el que diu molta gent, que els seus articles són més divertits que mai.

 

És curiosa, sobretot, la seva actitud adoptada darrerament. Ara En Pla s'ha convertit en un terrible campió del sentit comú. Les seves arborades defenses de la Lliga i els seus homes em fan pensar en aquell saltimbanqui que per demostrar la seva adoració a la Verge feia tombarelles davant de l'altar. Diuen que la Verge s'ho va prendre molt bé. Seria interessant de saber si, per la seva banda, el senyor Duran i Ventosa fa igual.

 

A mi em sembla que no. La Lliga està basada sobre una visió molt seriosa del realisme, i no està gaire acostumada a les fantasies que els serveix En Pla. La Lliga diu, per exemple: dos i dos fan quatre. És perfecte. Però aleshores ve en Pla i per demostrar el mateix fa: dos, més un, més tres, més un, menys tres, són quatre. També és perfecte, però resulta una mica embolicat.

 

Però el punt dolç de la posició d'En Pla és, com dèiem, el seu entusiasme pel sentit comú. Això li ha fet escriure coses tan delicioses com la següent: El xicot tractava de negar que la Lliga hagués tingut cap mena de relació amb el cop d'Estat d'En Primo de Rivera. I aleshores deia: "Per saber la veritat vaig anar a preguntar-ho als senyors Duran i Ventosa i Raimon d'Abadal, que són els que millor ho podien saber. Ja veieu si és fàcil! No obstant, això encara no s'havia acudit a ningú. I no és pas que els senyors Abadal i Duran estiguessin fora de Barcelona. ¿Per què no els anàveu a veure, si volíeu saber la veritat dels fets?”

 

Evidentment, en aquest cas, l'arma del sentit comú arriba a uns resultats senzillament meravellosos. D'aquí endavant, no poden haver-hi més dubtes sobre cap problema. En diuen que la senyora Tal enganya el seu marit? Això rai, és ben fàcil de saber-ho exactament: anem-ho a preguntar a ella mateixa, que bé en deu estar assabentada... ¿Fan córrer que tal regidor s'ha ficat tantes mils pessetes a la butxaca? ¿Qui, millor que ell, ens ho podrà dir?... etc., etc.

 

Ai, Pla, Pla! ¿Quan tornarem a escriure cartes de lluny?