Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

A dotze metres del Führer

(“La Publicitat”, 25-1-1936)

 

L'altra nit vàrem anar a l'Ufa-Palast per a assistir a l'estrena d'un gran film o -per ésser més justos- a la gran estrena d'un film o, més ben dit encara, a l'estrena mundial d'un film, que és com ho anunciaven els diaris.

 

Molt abans d'entrar ens adonàrem que la nit seria sonada. El carrer de Handerberg, que és on hi ha instal·lat l'Ufa-Palast, presentava allò que els meus companys de la premsa barcelonina  en solen dir l'aspecte de les grans solemnitats. Una, dues, tres, quatre, fins a dotze camionetes de les destinades al transport de la policia, estacionades al mig de l'avinguda, encomanaven a l'escena l'aire de festa que és de suposar.

 

- ¿Es tem alguna manifestació comunista? -vàrem preguntar, per dir alguna cosa.

- Ca, home! És que algun peix gros de la situació deu anar al cinema.

 

Aviat haguérem sortit de dubtes. Era el Führer en persona el que honorava amb la seva presència l'estrena mundial del film de la Ufa. Com a peix gros, no podríem demanar millor.

 

La presència del Führer la podeu notar, a Berlín, a una distància remarcable. Quan us topeu amb un cordó d'homes llargs com un Sant Pau, uniformats de negre, coberts amb un casc de cer, també negre, que els tapa mitja cara, podeu estar segur que Adolf Hitler ronda per allà la vora, mitja hora lluny com a màxim. Són els S.S. més cepats del país, guàrdia personal del dictador. Altíssims, espessos, quan es posen en rengle us tallen en sec la perspectiva. Com a tot espectacle us queda davant dels ulls un fris negre i opac, com una pissarra acabada d'esborrar. Pressentia que a l'altra banda d'aquella foscor passa alguna cosa, i és ben bé així: passa l'amo d'Alemanya. Ara bé; se'ns acut un dubte: ¿hi ha algú que l'hagi pogut veure mai a peu pla, aquest gran home?

 

L'Ufa-Palast estava ocupat militarment pels guàrdies de corps del Führer. Us els trobàveu al carrer, a l'entrada, al vestíbul, a l'escala, als passadissos. El doble cordó negre s'animava de tant en tant per les taques de gris, de groc, de blau dels uniformes de la Reichswer, dels S.A., dels S.S., dels aviadors o dels marins. Els espectadors en civil desfilàvem entremig d'aquesta parada amb l'aire estoic dels processats d'un consell de guerra. Vaig considerar una veritable ganga arribar a la meva butaca sense que abans m'haguessin condemnat a trenta anys de presidi.

 

Quan em vaig asseure, tancaven els llums. La funció va començar per un documental sobre el Congrés del Partit Nacional Socialista a Núremberg, més ben dit, sobre la participació de l'exèrcit en aquest Congrés. El film, magnífic de fotografia i de muntatge, no ens va perdonar cap detall de les maniobres militars de gran espectacle amb què la Reichswer i el Führer es varen obsequiar mútuament. Però més que la pel·lícula en sí m'interessaven les reaccions del públic. ¡Quina manera d'aplaudir! La vista dels tancs, dels canons, les metralladores, els carros d'assalt, material que en totes les parts del món és observat amb una barreja de feresa i d'esgarrifança, desfermava l'entusiasme dels espectadors de l'Ufa-Palast. M'ha calgut anar a Berlín per a veure com la gent aplaudia l'activitat eixordadora d'un canó antiaeri, per a veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el llenç i semblava que anava a esclafar el públic, per a veure com els picaments de mans ofegaven el petar de les metralladores. Com a nota dolça, enmig de tot aquest xivarri, apareixia de tant en tant, en gros primer pla, la cara somrient del Führer.

 

Tot plegat tenia l'aire d'una broma sinistra.

 

S'encengueren els llums i els meus veïns de butaca, disparats com un ressort, s'aixecaren drets i estengueren el braç endavant. Com que no era de la parròquia, em vaig limitar a veure què passava. Hitler, en la seva llotja -a uns deu o dotze metres de distància del nostre seient- estava dedicat a la cerimònia de lliurar un ram de flors a una senyora fina i espigada. Era Leni Riefenstahl, directora del film que acabàvem de veure i a la qual la fantasia periodística de més enllà del Rin ha batejat amb el títol potser immerescut de "la Pompadour del Tercer Reich".

 

Al costat meu, un senyor i una senyora, drets i amb el braç estès, xiuxiuejaven:

- És veritat que és la seva amiga?

- I cà! Ell no està per aquestes coses. Només pensa en Alemanya...

 

Tornàrem a quedar a les fosques i començà l'estrena mundial de la pel·lícula "Ordre superior". L'acció es desenrotlla en un poblet de Prússia, durant l'ocupació napoleònica. Allí veiem la població civil, astorada i conformista, acceptant filosòficament el nou estat de coses, mentre els militars de la guarnició prussiana, patriòticament abrandats, renillen d'impaciència. La història té per objecte demostrar que la gent sense uniforme no va ni amb rodes. En canvi, els altres! Surt una espia francesa, una "vamp" napoleònica, que pretén inútilment fer perdre el món de vista a un oficial alemany. Quan perd el món de vista, aquest oficial, és quan es troba davant de l'Ajuntament en pes de la població, simples autoritats civils que presenten en el físic els estigmes naturals de la degeneració democràtica. Els clava un escàndol i els diu el nom del porc, enmig de les ovacions del públic de l'Ufa-Palast. I, si se'ns permet l'estil dels crítics taurins, direm que també va ésser aplaudit un vigorós sergent que clavà una magnífica plantofada a un innoble ciutadà que s'havia permès fer una remarca sobre la castedat castrense.

 

Fou, en definitiva, allò que se'n diu una agradable vetllada. Del Führer no n'arribàrem a veure més que les esquenes del tercer rengle dels guàrdies que se l'emportaven. Quan els últims S.S. hagueren desaparegut, un personatge que marxava a la nostra vora digué:

 

- Sabeu per què porta bigoti?

- No...

- Perquè té el llavi perjudicat