Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Del barcelonisme

(“La Publicitat”, 12-4-1935)

 

He rebut una extensa i interessant lletra que m'ha adreçat un lector de LA PUBLICITAT. És un viatjant de comerç que, de pas per Girona, em proposa un tema per als meus articles. Barceloní i enamorat de la seva ciutat, ha vist amb tristesa -diu- com per les comarques catalanes existeix  una sorda i, sembla, justificada hostilitat contra certs aspectes del  barcelonisme amb els quals estan més en contacte. Es refereix, naturalment, a la tradicional impertinència, barrejada d'aires de superioritat, que alguns barcelonins es creuen amb el dret i gairebé amb l'obligació d'exhibir tan bon punt han sortit de Barcelona, de Montcada o d'Esplugues. La qüestió es complica perquè, per l'altra banda, existeix una susceptibilitat avivada per una mena de malfiança instintiva contra tot el que ve de la ciutat.

 

No cal pas, és clar, exagerar la importància d'aquest plet, que és tan vell com el món i que el veiem reproduir-se en tots els temps i en totes les latituds. Concretant-nos a Catalunya, l'existència d'una capital tan desproporcionada, per la seva grandesa moral i material, amb l'extensió del territori, dóna al problema unes característiques especials. El que escriu aquestes ratlles és un manresà que fa deu anys que viu a Barcelona, i amb un xic de bona voluntat es pot admetre que aquesta és una situació privilegiada per a poder tractar el tema que ens proposa el nostre corresponal.

 

Quan jo vivia a Manresa havia vist, amb una punta d'escàndol, com els barcelonins que pujaven de la capital es donaven importància. Però nosaltres, els manresans, quan anàvem a Súria, també ens donàvem importància, i els de Súria es donaven importància quan pujaven a festa major a Sant Mateu de Bages. No sé si aquesta fira de vanitats s'acabava aquí, però no m'estranyaria que els santmateuencs haguessin trobat manera de donar-se importància en alguna sala de ball per les serres de Castelltallat.

 

En tant que barceloní d'adopció, he pogut remarcar que la gent que ha produït més estralls, amb la suficiència i poca-solta típiques del senyor de ciutat que va a pagès, no són pas, en la immensa majoria dels casos, barcelonins de naixença. La importància de Barcelona potser la veiem més clara els que hem vingut de les comarques que no pas els mateixos indígenes. Per al barceloní, haver nascut a Barcelona és una cosa que la troba tan natural que difícilment se li acut treure'n un orgull o una vanitat desplaçada. En canvi, per al forà, la diferència enorme entre la modèstia del seu poble a la seva ciutat i la brillantor de la gran capital se li presenta d'una manera directa i constant. Per això, quan el forà es converteix en barceloní sent la importància que aquesta carta de ciutadania li confereix, i si és un home instintivament mal educat, quan surti de Barcelona farà veritablement estralls. És l'eterna història del pervingut.

 

Si algun dels meus lectors pot sentir-se al·ludit en aquest article, jo li agrairia molt que, d'ara endavant, quan vagi a fora, si considera imprescindible fer constar la seva condició de barceloní per sotmetre-la a l'admiració general, no oblidi que les essències del barcelonisme són l'elegància, l'amabilitat i la finor d'esperit.