Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Comentari final

(crònica de la darrera etapa de la “Volta” de l’any 1935)

(“La Publicitat”, 11-6-1935)

 

Quan ahir al migdia, des del micròfon instal·lat a Montjuïc, vaig acomiadar-me dels lectors i radiooients amb els quals hem estat en comunicació aquests dies que hem seguit la Volta Ciclista a Catalunya, no comptava que hauria de reprendre avui aquest tema, sobre el qual hem parlat i escrit durant una setmana llarga. Dono aquesta exposició prèvia perquè tanta insistència per part meva té el risc de fer-me passar a la posteritat amb el títol singular de l'home-que-va-seguir-la-Volta-a-Catalunya.

 

Això no vol pas dir, ben entès, que aquesta gran prova esportiva no sigui mereixedora de tot l'interès i de totes les atencions. Pel que personalment m'afecta, bastarà una confessió: el dia primer de juny, quan vaig sortir de la plaça d'Espanya el meu ànim, periodísticament parlant, s'acostava més a l'escepticisme que a l'entusiasme previ; la Volta Ciclista se m'oferia com un tema apte per a exercitar un humor fàcil i per a caçar el pintoresc armat d'una ironia sense mala intenció. Però no vaig trigar gaire a veure que m'havia equivocat de mig a mig. La Volta, amb el seu color, el seu estrèpit i, sobretot, amb una mena d'autèntica grandesa, se m'imposava vulgues que no. El que havia d'ésser un viatge somrient, agafava a estones l'obscur color del drama. Recordo, per exemple, que en l'etapa de dijous vaig arribar a Girona amb els nervis a tres quarts de quinze. No és pas que sigui donat a les fàcils emocions, però aquesta lluita aspra, barreja de sang i de glòria, que uns homes endurits per l'esforç i aguantats per una voluntat de ferro, mantenen a ple sol, sobre el meravellós escenari del paisatge del nostre país, constitueix un espectacle d'una força i d'una originalitat tan rares que no toleren la indiferència.

 

Això pel que fa referència al que en diríem la part interna de la Volta. Perquè després hi ha una cosa potser més impressionant encara, i és aquest joiós alçament popular que el pas de la virolada caravana provoca a tot Catalunya. Ja ho he dit altres vegades, però no hi ha altra forma d'expressar-ho: imagineu-vos una festa major ambulant, amb tota la gràcia i l'alegria del nostre poble, que us espera a cada cantonada. La lluita purament esportiva, no direm que quedi ofegada, però sí ennoblida per aquest marc de joia popular. Cal ben poca imaginació per preveure l'enorme partit que es podria treure d'aquesta Volta si l'organització pogués lliurar-se de la modèstia a què es veu obligada l'heroica Unió Esportiva de Sants. Els diaris, la ràdio, les agències de turisme, totes les entitats que, de prop o de lluny, puguin interessar-se en aquest brillantíssim viatge per totes les terres de Catalunya, i sobretot les corporacions públiques, haurien de fer-se càrrec de les extraordinàries possibilitats de propaganda del país que representaria una Volta organitzada folgadament, sense limitacions d'ordre econòmic. La base principal, que és l'escalf popular, està assegurada llargament. Damunt d'això cal només bastir-hi una organització que pugui ésser digna de l'entusiasme que desvetlla la Volta Ciclista a Catalunya.

 

Per no acabar aquestes cròniques amb un to massa greu, us contaré una anècdota de la Volta Ciclista, però no la d'enguany, sinó de la de tres o quatre anys enrera. Es refereix a un d'aquests herois ignorats, els que van a la cua de la classificació, els que passen pels pobles i arriben a la meta quan ja no queda ningú per acollir-los. Aquests xicots canvien de nom i de cara, però en el fons, cada any són els mateixos. Per això n'hem agafat, indistintament, un d'una Volta passada.

 

Es deia Figueres, era d'ofici pagès i vivia al poble de Vallmoll, per terres de Tarragona. Naturalment, era aficionat al ciclisme, i diem naturalment, perquè si no ja no ens n'ocuparíem des d'aquest lloc. Figueres, pagès de Vallmoll, tenia els cabells llarguíssims i esborrifats, i deu ésser per això que li deien L'Home de les Cavernes. La seva gran il·lusió era poder participar a la Volta a Catalunya, però com que no tenia diners, el somni resultava irrealitzable.

 

De totes maneres, el va realitzar. Es va vendre, d'amagatotis, una vaca del seu pare i amb els diners que en va treure es presentà a Barcelona i es va inscriure com a corredor. Però L'Home de les Cavernes no comptava amb què la Volta Ciclista passava pel seu poble, on el seu pare l'esperava, tràgicament impassible, amb una tranca a les mans. Prevista aquesta manca d'entusiasme paternal, L'Home de les Cavernes decidí no passar per Valmoll i es desvià per la ruta de La Secuita i Morella. Trenta quilòmetres més enllà, s'afegia, de lluny, com sempre, a la caravana dels ciclistes.

 

Jo no vull pas dir que tots els herois ignorats de la Volta s'hagin venut una vaca del seu pare. Només vull fer constar que gairebé tots són capaços de vendre-se-la. I consti que dic això, rendit d'admiració