Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Com es fa una “Miss Espanya” El que diu la de 1929 i el que pensa la de 1928

(“Mirador”, 9-5-1929)

Tipus: Crònica de societat

 

L'altre dia, a la redacció de El Dia Gráfico hi havia un gran moviment. Un "groom" pujava volant les escales i treia el nas al despatx del director:

- Miri, senyor Màrius, que a baix s'esperen els del jurat.

- El jurat de què? - vaig preguntar.

- Sí, home -va aclarir En Màrius Aguilar-, hem d'anar a escollir la "Miss Espanya..."

Va deixar la feina i xano-xano se'n va anar a triar una noia per a enviar-la a Gàlveston. Mentrestant, el telefonista de la casa treia el cap per la cabina i llençava un gran crit d'alarma:

- Sembla que les noies s'han equivocat i han anat al carrer de Muntaner!

Al carrer de Muntaner hi ha la impremta de El Dia Gráfico; és allà on tot el bo i millor de Barcelona s'ha fet retratar davant de la rotativa.

- Mare de Déu, aquestes noies, i que ens en donaran de mals de cap! -vaig pensar.

Tot havia estat, però, una falsa alarma. Les aspirants no havien anat al carrer de Muntaner, sinó que s'esperaven al lloc de la cita, molt ben disposades a que el jurat se las mirés. Els del jurat eren sis: En Dunvac, l'escultor; En Cardunets, president del Círcol Artístic, l'escenògraf Morales, En Màrius Aguilar, En Ribera Rovira i En Joaquim Freixas, de Arte y Cinematografía. Varen entrar al despatx del senyor Pich i es varen asseure en uns sillonassos que feien feredat.

Les noies, mentrestant, s'esperaven al despatx de l'administrador de la casa. Eren tres: la que va guanyar, una seva amiga i una altra xicota que, segons va confessar, feia de caixera en una casa comercial.

- Ai, que m'agradaria guanyar! -em va dir-. Tinc ganes d'anar a Paríssss...

- No s'amoïni, dona; ja hi anirà. Tot és qüestió de bona voluntat...

Se'n varen presentar tres, hem dit, i n'havien de comparèixer quatre. La que falta era una noia de Terrassa. Es veu que a darrera hora no es va decidir a agafar l'elèctric que, potser, l'hauria portada a Gàlveston. Mentrestant, els del jurat seguien asseguts fent xerrameca i dedicant-se ullets amistosos.

- I si comencéssim? -va fer un

- Som-hi!

Dos truquets a la porta del despatx de l'administrador, i :

- Senyoretes, si són servides...

Les tres senyoretes es passegen pel davant del jurat. Se'n donen una mica de vergonya. Els del jurat també. En Dunyac se'n mira una i li diu, amb un toc de gran connaisseur:

- No rigui, senyoreta. La rialla, de vegades, desfà l'harmonia del rostre...

Evidentment, En Dunyac en sap un niu. Acabada la gran evolució, les tres senyoretes se'n tornen al seu despatx. Els del jurat es queden sols. Escriuen una mica en uns paperets i els tiren dintre del barret del senyor Cardunets. Escrutini: empat a tres vots. És qüestió de tornar-hi

- Mirin -diu el senyor Freixes-, n'hem de triar una que tingui mundologia...

Segona passejada de les aspirants. Encara se'n donen més vergonya que la primera vegada. Els del jurat, ara, no. Sembla que en tota la vida no hagin fet res més. S'estan amb una cama damunt de l'altra, fumant cigarrets, com si això de nomenar miss Espanyes fos tirar pa a les oques. Les noies desapareixen altra vegada cap al despatx de l'administrador. Els del jurat tornen a votar, i, com si es tractés d'un gran truc d'il·lusionisme, del barret del senyor Cardunets en surt la "Miss Espanya 1929". És la senyoreta Rosario Velázquez. Es veu que allò de la mundologia ha fet el seu efecte.

 

***

 

Mentrestant, les tres aspirants s'esperaven al seu despatx, tot rosegant-se les ungles. Tot un bé de Déu de manicura a can Pistraus. De sobte -ai!- la porta s'obre i apareixen els sis somriures de les sis cares dels sis elements del jurat. En Màrius Aguilar s'avença, agafa la mà de la senyoreta Velázquez, i li diu:

- La felicitem: acaba d'ésser nomenada "Miss Espanya" de 1929...

Déu nos en guard d'un ja està fet! Rosario Velázquez fa un esgarip, es torna blanca, es torna roja i no sap què dir. Les seves dues companyes, tampoc. Els del jurat encara menys. Silenci emocionant, que, com tots els silencis d'aquest ordre, dura poca estona.

- No em sap pas greu de no haver guanyat -diu una de les noies-. Poc que hauria estat capaç d'anar a Gàlveston...

- Oh, i amb aquesta mala mar...

La Rosario ja ha tornat en si i es lliura a tota mena de manifestacions d'entusiasme. Mentrestant, les altres dues s'han posat el barret, agafen el moneder i se'n van cap a la porta.

- Passin-ho bé, senyoretes...

- Bona nit tinguin.

 

***

 

Rosario Velázquez és andalusa, gairebé de Sevilla. Diu que té 23 anys i nosaltres ens ho creiem. Després diu que és veïna de Madrid, i també ens ho creiem. Diu que ha vingut tota sola amb el seu auto a Barcelona, expressament per a prendre part en el concurs, i continuem creient-la.

Per la nostra banda, la coneixíem de vista, fa molt temps. Cada vespre la vèiem al Colon, a l'hora de l'aperitiu. Allà les amistats li deien la Mari-Pepa, aneu a saber per què. Anava sempre amb un gran abric de petit gris, i si no fos perquè l'havia vist saludar a alguns amics des de certa distància, m'hauria ben pensat que era francesa.

De l'interviu de circumstàncies que li hem fet, n'hem tret en clar que:

Li agraden: el futbol, En Zamora, els toros, les pel·lícules, els autos, Juli Verne, els gats, els senyors bruns i de cabell ondulant, les novel·les, sobretot quan està trista; els clavells, les nits estrellades i el llom amb rovellons.

No li agraden: els toreros, els articles de cinema, els pantalons acampanats de baix, els senyors rossos, el Caballero Audaz, fer el ridícul, els capellans, les òperes de Wagner i les vigílies de dues festes.

Particularitats a remarcar: Li plau molt de portar el volant, però això no vol dir que no se senti castissament espanyola. Que a Hollywood farà pel·lícules, se li paguen bé. Que està molt enamorada del seu promès i que, fins i tot, és capaç de casar-se.

 

***

 

Em va semblar que per aquesta informació seria d'un gran interès anar a veure la senyoreta Agueda Adorna, o sigui la "Miss Espanya 1928", la que va anar a Gàlveston l'any passat.

- Què li  sembla la nova "Miss Espanya"?

- No la conec. De totes maneres, fa dos anys que ella vivia en aquesta mateixa casa. Només l'he vista en fotografia, i la trobo molt bonica. I que li desitjo molta sort, vaja.

Començament diplomàtic, com es pot veure. Anem parlant, però, i la senyoreta Adorna ens fa noves confidències, que ja ens agraden més.

- A mi -em diu- els diaris em van criticar molt. Que si anava a l'Excelsior, que si això i allò altre... Em sabria greu que a aquesta també li retraguessin...

- Per què?

- Perquè en vistes al concurs de Gàlveston, això  li farà molt de mal. Els americans són una gent carregada de romanços...

- Perfectament. Vostè va fer el viatge l'any passat i ja coneix les tresqueres. Què li aconsellaria, doncs, a la senyoreta Velázquez?

- Que enraoni poc, que estigui molt seriosa... De totes maneres, dubto molt que cap espanyola pugui tenir èxit en aquest concurs.

- Vol dir?

- I tant! Les americanes són unes noies molt boniques i es cuiden molt; hi ha molta higiene per allà baix, vaja.

- Sí; ja en teníem alguna notícia...

 

***

 

És evident que el que escriu aquestes ratlles no posseeix allò que en diem un estil brillant. Solament així es pot comprendre que en tota aquesta informació no hi hagi ni un intent de descripció de la bellesa de la senyoreta Rosario. Ja em perdonaran els lectors, però la ploma no em dóna per més. I com que, de passada, dóna la casualitat que en un diari de Madrid ha aparegut una d'aquestes filigranes literàries, amb la qual estic absolutament d'acord, és molt natural que la reprodueixi i la subscrigui. Diu així:

"Por las vidrieras del balcón penetran furtivamente los tibios rayos de un sol que rasga las nubes, aureolando la cara de esta nueva reina, de facciones perfectas, en las que armonizan a maravilla el negro subido de sus ojos gitanos y el carmín con que enciende sus labios sensuales".