Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

Chesterton, transeünt anònim de Barcelona

(“El Pla de Bages”, 4-5-1926)

Secció/Avanttítol:  Crònica de Barcelona

Tipus: Article d'opinió

 

Des del divendres de la setmana passada, que Mr. C. K. Chesterton, el gran escriptor anglès, una de les primeres figures de l'actual moment literari mundial, ha estat passejant la seva còrpora imponent pels carres de la nostra ciutat. Ni a l'Ateneu, ni a la Universitat, ni en les redaccions dels diaris, ningú no sabia res de la presència del formidable escriptor britànic a Barcelona. Mr. Chesterton ha pogut passar quatre dies a la capital de Catalunya, completament desapercebut. No obstant, la seva tranquil·litat no podia durar gaire, i el dimarts, l'autor de la "Petita Història d'Anglaterra" tingué la mala pensada d'aturar-se davant l'aparador d'una llibreria, a la Virreina. Anava acompanyat de la seva esposa i d'una senyoreta anglesa resident a Barcelona. El llibreter va creure reconèixer a Mr. Chesterton en el senyor que estava actuant enfront del seu establiment, i com sigui que la senyoreta que hem citat parlés l'espanyol, el nostre home va dirigir-s'hi i amb tota mena de reserves va aventurar una possibilitat:

 

- Aquest senyor que vostè acompanya, té una gran semblança amb Chesterton...

- I està clar que s'hi assemblea, com que és ell mateix, en carn i ossos!

 

L'incògnit restà, doncs, esvaït. El llibreter féu entrar el gran britànic al seu establiment. Va mostrar-li una pila de llibres i revistes, que ell va fullejar amb gran curiositat. En ensenyar-li un volum de Blasco Ibáñez, Chesterton féu amb la mà un gest de repulsió. La senyoreta acompanyant ho va aclarir:

 

- Ni Blasco Ibáñez ni El Caballero Audaz, no li agraden gens, sap?, els troba molt dolents...

 

L'endemà, dimecres, vaig anar al Magèstic Hotel d'Anglaterra a fer-li un interviu per a "La Noche". Chesterton semblà restar molt sorprès  de que l'haguéssim "descobert", però fent-se càrrec de que ja no hi havia res a fer, va presentar-se dòcilment a contestar les meves preguntes.

 

Chesterton parla molt malament el francès, gairebé tan malament com jo; així és que vàrem entendre'ns perfectament. Va dir-me coses molt interessants, les quals, com que ja han estat publicades, potser no valdrà la pena de repetir. De totes maneres, em plau de remarcar el seu entusiasme per les nostres Rambles. -Són una cosa única en el món- va dir-me.

 

Chesterton, físicament, és un home formidable. Us apareix una muntanya humana. Al seu costat, hom se sent empetitit fins a la darrera proporció. Té una por tremenda als seus Intervius. -Com que jo he estat periodista -va dir-me- sé com les gastem, els de l'ofici. A la millor, dieu una cosa i després llegiu astorat al periòdic, tot el revés d'allò que volíeu. I és que els periodistes som uns mestres de l'art de l'ensarronada. Fem veure que entenem de tot i no entenem de res. De totes les coses, en parlem amb un aplom que dóna la impressió de que sabem de què va.

 

El dijous, tots els diaris de Barcelona ja parlaven de Chesterton. La tranquil·litat se li havia anat en orris. Sopar al P.E.N. Club, conferència a la Universitat, conferència al British Club, és a dir, tota la reguitzella d'actes que hom es plau d'organitzar per fer la guitza als homes cèlebres. Tinc una mica de remordiment d'haver estat jo qui hagi privat a Chesterton de passar per Barcelona amb la placidesa del burgés turista enrolat a l'organització tenebrosa de l'Agència Coock. De totes maneres em consola pensar que el llibreter va tenir la bona idea de venir-me a confiar la gran notícia de la descoberta; de no topar-se amb mi, l'hauria dita igualment a algun altre company, el qual tampoc hauria tingut gaires escrúpols d'anar a treure a Chesterton del seu dolç incògnit.

 

Fet i fet, però, en aquesta feina del periodisme, que s'ha de pujar a batzegades i cops de colze, qui primer hi és, primer mol.