Web de

Josep Maria Planes i Martí

Escriptor manresà (1907-1936).

Pioner i víctima del periodisme d'investigació

116 cinemes

(“La Publicitat”, 28-3-1935)

 

Un funcionari de l'Associació d'empresaris d'espectacles públics, aficionat a l'estadística, ha calculat, pam ençà, pam enllà, que des dels Reis fins a la data, les empreses d'espectacles de Barcelona porten perduts uns tres milions de pessetes. En aquesta xifra van compreses, ben entès, cinemes, teatres, cabarets, music-halls, dancings i espectacles de caire esportiu-comercial.

 

Els entesos diuen que no recorden una època de crisi semblant, en el ram dels espectacles. Val a dir que des que tenim coneixences en aquesta honorable corporació no hem sentit mai que ningú s'expressés en termes optimistes, però també cal reconèixer que mai com ara els pessimistes estaven tan carregats de raó. Cal només donar un tomb pels teatres, cinemes i cabarets per convèncer-se les cases van de mal en pitjor. La gent ha desaparegut. Per quins motius? Ah! La crisi...

 

Hi ha la crisi, és clar. Però també hi ha altres coses. A Barcelona, per exemple, funcionen 116 sales de cinema. Proporcionalment amb la densitat de població deu ésser una de les tres primeres ciutats d'Europa que compten en major nombre de cinemes. Madrid, que té una xifra d'habitants no gaire inferior a la de Barcelona, compta solament amb 46 cinemes, o sigui menys de la meitat. En canvi, a la nostra ciutat solament hi ha catorze teatres, dels quals en funcionen normalment onze o dotze.

 

Els empresaris de teatre sostenen que el gran enemic, el culpable de tot, és el cinema. Amb les seves 116 sales, els ciutadans de tots els barris s'han trobat que els duien l'espectacle a casa. Per un preu irrisori, es donen tres i fins quatre grans films, sense necessitat de moure's del barri. Si volen, fins i tot poden baixar amb sabatilles. No els cal mudar-se, ni llançar el cigar que havien encès tot prenent cafè...

 

Aquests arguments dels empresaris teatrals són molt convincents. És evident que el cinema de barriada ha revolucionat tota l'economia de l'espectacle. En canvi, els cinemes d'estrena, més cars i situats al centre de la ciutat, pateixen, si fa no fa, de les mateixes calamitats, que els teatres. De totes maneres, és lícit de preguntar-se: ¿què han fet els homes de negocis teatrals per plantar cara a la terrible competència? Ja ho podem dir; no han fet res. Mentre el cinema no ha parat un sol instant de renovar-se i de progressar amb una empenta vertiginosa, el teatre s'ha quedat estancat amb els mateixos prestigis que el feien brillar cinquanta anys enrere, en aquells temps dolços en els quals no tenia rival de cap mena. L'única novetat visible ha estat substituir els llums de gas per l'electricitat. En els altres aspectes, tot està igual, quan no pitjor. Si ressuscités el senyor Rius i Taulet, podria anar al teatre i no trobaria res que li xoqués. Les mateixes butaques, els mateixos decorats i, en alguns casos, els mateixos artistes.

 

Planyem la gent de teatre, que passen una tongada tan difícil, però al mateix temps recordem-los també que ens trobem a l'any 1935.