El salvament de la Seu
de Manresa, l'any 1936

El salvament de la Seu de Manresa

Joaquim Aloy i Bosch

 

[Vegeu imatges]
 

A l'apartat anterior ("L'enderrocament de les esglésies. Les obres públiques") s'ha explicat com el Comitè Antifeixista, forçat per les organitzacions sindicals i, aquestes, per les seves bases més intransigents, havien decidit enderrocar totes les esglésies de Manresa. També hem avançat que, malgrat tot, la Seu se'n va poder deslliurar. En aquest capítol tractarem les circumstàncies i els detalls més importants i coneguts que va viure la basílica durant el 1936, sens dubte, un dels anys més dramàtics de la seva història.
 

D'entrada, cal aclarir que la Seu no només va haver de patir l'amenaça de l'enderroc, sinó també, i com la majoria d'esglésies de la ciutat, les conseqüències dels assalts, que hi van causar autèntics estralls. Se sap que després del 19 de juliol encara se celebrà a la Seu la missa conventual durant dos o tres dies, fins que s'avisà els canonges del risc que corrien si continuaven celebrant els actes religiosos, ja que en algunes contrades del país havia començat l'incendi d'esglésies i la persecució religiosa. El 22 ó 23 de juliol es reunien Lluís Rubiralta, Joan Simon, mossèn Valentí Santamaria i el doctor Joaquim Cornet per planificar les mesures que calia prendre per protegir, entre altres monuments, la Seu, en previsió que les masses l'assaltessin. Posteriorment, enviaren una carta al conseller de Cultura de l'Ajuntament amb aquesta finalitat.
 

La Seu no només va haver de patir l'amenaça de l'enderroc, sinó també, i com la majoria d'esglésies de la ciutat, les conseqüències dels assalts, que hi van causar autèntics estralls
 

Poc després tingué lloc l'assalt que més destrosses causà a la Seu. Tanmateix, aquest és un capítol que presenta moltes incògnites a causa de la diversificació i contradicció de les versions existents. D’entrada, el dubte es planteja en relació amb la data exacta, però també a l'entorn de les circumstàncies en què es produí l'assalt més important. Dues persones han escrit àmpliament sobre aquest tema: Lluís Rubiralta i Garriga i Rafael Corvinos i Barraca -ambdós en sengles memòries només parcialment publicades a la premsa actual. Les seves versions són, però, molt diferents. Aquí només en farem una breu referència.
 

Així, Lluís Rubiralta afirma que el 25 de juliol de 1936 s'assabentà que la Seu cremava i tot seguit se n'anà al Comitè Antifeixista i a l'Ajuntament a comunicar-los aquest fet, però, segons ell, les gestions resultaren infructuoses i decidí anar-hi tot sol. En arribar a la baixada de la Seu, va veure davant del portal nord com els incendiaris atiaven una immensa foguera amb tota classe d'objectes que anaven sostraient del temple (retaules, confessionaris, roba litúrgica, etc.). Rubiralta afirma que es féu passar per delegat de la Generalitat i que els convencé per tal que respectessin algunes de les obres artístiques de més valor de la basílica i que ell assenyalaria amb un guix blanc. D'aquesta manera pogué marcar -i, consegüentment, salvar- l'Arxiu, el retaule del Sant Esperit, la cripta dels Cossos Sants -on ja s'havien causat algunes destrosses-, la verge de l'Alba, el retaule del Sant Sopar, el Museu, etc.
 

Continuant amb la mateixa versió, cap a les 8 del vespre arribaren a la Seu uns cinc homes del Comitè Antifeixista entre els quals hi havia Rafael Corvinos. Rubiralta diu que Corvinos l'acompanyà al seu domicili, però no explica que ni ell ni el Comitè fessin res per evitar que continués la devastació del temple.
 

D'altra banda, la versió de Rafael Corvinos i Barraca -que a partir del 10 d'agost seria president del Comitè Antifeixista- és ben diferent. Corvinos assegura que l'assalt fou el dia 24 i no el 25 i que, un cop a la baixada de la Seu, veié també la foguera i observà fora del portal de la Seu Lluís Rubiralta. Aquest, en veure Corvinos, li demanà ajuda per intentar salvar els objectes de més valor de la basílica. Llavors, tots dos van entrar dins, on -segons afirma Corvinos- es podia presenciar un espectacle dantesc, ja que la nau era plena de gent que destrossava tot el que trobava. Corvinos explica que per aturar aquella destrucció, s'adreçà a tots els incendiaris com a membre que era del Comitè Antifeixista i els pregà que no continuessin. Els incendiaris no tan sols no li feren cas, sinó que l'insultaren i l'amenaçaren de treure'l de la Seu. Hagué d'insistir davant d'aquella gentada incontrolada, a fi de convèncer-los que la Seu contenia tresors que, si es salvaven, es podrien vendre i així aconseguir armes i diners per a la guerra. La intervenció fou llarga i agitada. Corvinos afirma que Rubiralta l'acompanyà al llarg de tot el recorregut, però que no digué res, ja que per ser una persona d'ideologia més aviat conservadora, no es podia arriscar a actuar davant d'aquells incendiaris sense escrúpols. Després d'interminables discussions amb els assaltants, continua dient Corvinos, els convencé que traguessin a l'exterior tot el que ja havien destrossat i ho cremessin, talment com una mena d'incendi simbòlic de la Seu. Quan per fi hagueren sortit tots de dins la nau, Corvinos afirma que tancà la Seu amb la clau que hi havia al pany, i així impedí que s'hi pogués tornar a entrar i, per tant, la salvà de possibles assalts posteriors.
 

No és la intenció d’aquest treball investigar a fons aquesta qüestió concreta, però sí que calia fer-hi una referència, entre d’altres motius, perquè l'assalt causà danys quantiosos i irreparables com la destrucció d’altars, retaules, imatges, mobiliari, etc.
 

Tanmateix, sí que cal destacar forçosament el treball meritori que Lluís Rubiralta i el seu equip portaren a terme en traslladar, durant les setmanes posteriors a l'assalt, les peces més valuoses de la Seu a la Cova, l’espai que anteriorment havia estat designat per l'Ajuntament per acollir-hi les obres artístiques recuperades de les esglésies assaltades. El treball de Rubiralta fou possible perquè s'havia constituït a Manresa, com arreu de Catalunya i d'acord amb uns decrets de la Generalitat, un comitè de salvament del patrimoni, anomenat Comitè de Conservació d'Edificis Públics i del Patrimoni Artístic i Cultural. Aquest organisme, a la pràctica, no funcionà i es reuní molt poques vegades, però la seva constitució permeté Rubiralta d'actuar a partir d'aleshores amb el suport o la tolerància del Comitè Antifeixista i de l'Ajuntament.
 

Aquests objectes de més valor que no es perderen en l'assalt ja eren, doncs, salvats. Tanmateix, el que no estava salvat era el mateix edifici de la Seu. Malgrat tot, si bé el 7 de setembre havia començat l'enderroc de set esglésies manresanes, en canvi, el de la Seu momentàniament s'havia ajornat. El motiu d'aquesta moratòria és que ja havien començat les gestions encaminades a convèncer el Comitè Antifeixista de la importància artística de la Seu i de la necessitat de no enderrocar-la. És evident que tots els esforços de conservació del patrimoni es van concentrar únicament en la Seu, ja que es veia impossible intentar conservar cap altra església.
 

Les gestions foren diverses i de diferent naturalesa. Una primera intervenció, segons Rafael Corvinos, es dugué a terme precisament arran d'una petició que la comissió de salvament del patrimoni artístic local efectuà al conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, per tal que enviés uns tècnics perquè valoressin les obres i joies d'art que encara hi havia a la Seu, per al seu possible trasllat. Ventura Gassol respongué que veia amb bons ulls la proposta, però que abans desitjava mantenir una entrevista amb membres del Comitè Antifeixista i de l'Ajuntament sobre aquest afer. Acceptada la proposta, partiren cap a Barcelona el regidor de Cultura, Josep Torra; el tinent d'alcalde de Finances, Josep Flor de Lis, i el tinent d'alcalde d'Assistència Social, Ramon Sanz, per part de l'Ajuntament, i Rafael Corvinos i Joan Espinalt per part del Comitè.
 

"L'interès de Ventura Gassol pel patrimoni artístic de Manresa, que el féu arribar fins i tot a l'insult, ens va infondre admiració i respecte"
 

La reunió fou tempestuosa. Corvinos explica que Ventura Gassol es mostrà molt dur i els recriminà furiosament els acords que havien pres d'ensorrar les esglésies. Els retragué que Manresa era l'única ciutat gran de Catalunya i d'Espanya que no volia deixar cap església dempeus, i que això era intolerable. L'escena no deixava de ser dramàtica si tenim en compte que els membres de l'Ajuntament presents en aquesta entrevista eren del tot contraris a l'enderroc (una altra cosa és el que decidissin els seus partits forçats pel moment revolucionari) i feren els possibles per a salvar l'edifici. En aquella mateixa reunió, Gassol els féu assegurar que no enderrocarien la basílica, fet al qual els manresans assentiren, tot i que la decisió no depenia pas d'ells solament.
 

Malgrat la severitat emprada pel conseller de Cultura, la impressió que d'aquella entrevista s'endugueren els manresans fou positiva, ja que tal com afirmava Corvinos: "L'interès de Ventura Gassol pel patrimoni artístic de Manresa que el féu arribar fins i tot a l'insult, ens va infondre, això no obstant, admiració i respecte".
 

La resposta a la petició concreta per la qual s'havia realitzat la reunió -la tramesa de tècnics- fou que hi anirien tan aviat com poguessin però que calia tenir paciència perquè disposaven de poc personal expert. La Generalitat, com és lògic, es trobava desbordada per la nova situació i no donava l'abast a atendre totes les peticions d'ajuda que rebia de tot Catalunya. Però cal tenir en compte que en aquells moments la Seu estava protegida i, per tant, no corria perill de ser assaltada.
 

Alguns manresans acudiren a la seu del Comitè Antifeixista per pressionar a favor del salvament de la Seu
 

Prosseguint amb les pressions al Comitè, el 5 de setembre, el Comitè de Conservació d'Edificis Públics i del Patrimoni Artístic i Cultural adreçava un escrit al Comitè Antifeixista en pro de la conservació de la Seu. Paral·lelament, alguns manresans acudiren a la seu del Comitè Antifeixista, emplaçat al Casino, per pressionar també a favor del salvament. Tenim coneixement, per exemple, d'una visita de Joaquim Amat i Piniella, el doctor Lluís Puig, Anselm Corrons i David Torrents Caus (destacat militant del POUM), al Comitè després d'haver fracassat en l'intent de recollir signatures de presidents d'entitats a favor de la conservació de la Seu. Lluís Puig se'n lamentava: "És molt vergonyós haver-ho de dir, però no vam trobar signatures en uns moments en què la Seu estava realment en perill". Era una mostra de la por a la repressió que es vivia en aquells moments.
 

En aquesta visita, en la qual es presentà un escrit "on es demanava amb clemència que tinguessin el seny de no enderrocar la Seu", Lluís Puig comentava que es va endur una gran sorpresa quan representants del Comitè que ell creia que sortirien a defensar-los no van dir res i, en canvi, els va donar la raó Enric Grau, membre de la FAI. Aquest fet pot explicar-se perquè, com s'ha dit en l'apartat dels enderrocaments, hi havia representants de partits i sindicats que individualment és probable que estiguessin a favor de salvar la Seu, però estaven constrets a complir les consignes de les seves respectives organitzacions i no gosaven oposar-s'hi.
 

En aquesta trobada, Anselm Corrons els féu veure que l'edifici de la Seu era un lloc ben adient per a instal·lar-hi "la seu central dels sindicats de Manresa". Així, l'altar major podria servir de "presídium" i a cada altar s'hi podria instal·lar un sindicat de cada ram. Corrons els féu un dibuix, amb una imponent falç i martell a l'altar major, que recordava les multitudinàries reunions dels sòviets.
 

Una altra visita al Comitè Antifeixista l'efectuaren l'arquitecte municipal Pere Armengou, Lluís Rubiralta, el doctor Francàs i dues persones més, els quals els exposaren la barbaritat que representaria l'enderroc de la Seu i el ridícul que farien davant del món si finalment es portava a terme. Els membres del Comitè van respondre que, si bé ja s'havia acordat ensorrar totes les esglésies sense excepció, com a deferència a ells, demanarien als sindicats que reconsideressin aquest acord en relació a la Seu. Pere Armengou recordava bé les dues assemblees multitudinàries (la de la CNT i la de la UGT en els seus estatges respectius), celebrades com a conseqüència d'aquesta visita, on es va debatre de nou la qüestió i on les centrals sindicals de nou es refermaren en la decisió de derruir la basílica.
 

L'argument que més utilitzaven els partidaris d'ensorrar la Seu era la ira que la seva silueta despertava en els milicians que passaven per l'estació del Nord de pas cap el front de guerra
 

Totes aquestes gestions, i d'altres que diversos manresans (regidors, intel·lectuals, artistes, treballadors...) dugueren a cap individualment, expliquen l'ajornament que abans hem comentat. Però la pressió dels sectors més intransigents i aquesta reafirmació de les dues centrals sindicals a demolir la Seu, comportaren que ben aviat se'n comencessin a fer els preparatius. De fet, al Comitè Antifeixista, el tema de la Seu era objecte de discussió contínua. L'argument que més utilitzaven els partidaris d'ensorrar-la era la ira que, segons ells, la majestuosa silueta de la basílica despertava en els milicians que passaven per l'estació del Nord en direcció al front i que semblava donar entenent que a Manresa no s'havia realitzat cap mena de repressió religiosa. Opinaven que constituïa un insult per als milers de milicians que anaven a donar la vida al front. Alguns posicionaments eren força radicals i amenaçaven, fins i tot, de fer volar la Seu amb dinamita.
 

A partir de les fitxes dels jornals dels obrers que treballaven en els enderrocs i que es conserven a l'Arxiu Històric Comarcal de Manresa, es pot deduir que el 22 de setembre fou el primer dia en què alguns obrers -concretament 8- ja treballaren en els preparatius de l'enderroc de la Seu. A la setmana següent (la que anava del 28 de setembre al 4 d'octubre) ja hi treballaren 27 obrers, xifra que aproximadament s'aniria mantenint durant les primeres setmanes.
 

S'arribava, així, al moment més crític, ja que l'enderroc era a punt de començar. Aquest fet produí intervencions urgents. Pere Armengou, davant la irreversibilitat de la decisió, suggerí que s'iniciés la demolició per l'agulla piramidal del campanar (obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March, construïda el 1918) i que, per realitzar-ho, construïssin una bastida per tal de davallar les roques amb un muntacàrregues. Així s'alentia considerablement el ritme de la demolició, tal com es pretenia.
 

La tàctica dels dos arquitectes era començar l'enderroc per les parts modernes o secundàries de l'edifici
 

Immediatament, la nova de la destrucció arribà a la Generalitat. Ventura Gassol, tot seguit, envià a Manresa l'arquitecte Josep Gudiol, de la Secció de Monuments. Gudiol havia parlat amb el líder cenetista Garcia Oliver i havia aconseguit que pogués informar al Comitè Antifeixista de Manresa que havia estat designat pel mateix Garcia Oliver arquitecte encarregat de la direcció de les obres d'enderroc. També coincidí, amb Armengou, a fer dreçar la bastida i començar l'enrunament per la torre del campanar. La tàctica dels dos arquitectes era la que la Generalitat seguia arreu: començar l'enderroc per les parts modernes o secundàries de l'edifici i, així, anar alentint al màxim les obres, tot esperant que canviessin les circumstàncies o s'acabessin els diners.
 

 

 

 

Reproducció de la carta de l'alcalde Francesc Marcet

 

 

 

 

En aquesta difícil conjuntura, mentre s'iniciaven els preparatius per enderrocar la torre com a primer pas per ensorrar tot l'edifici, el dia 1 d'octubre apareixia a la premsa local una carta oberta de l'alcalde Francesc Marcet, en què després de mostrar-se "ferit en els meus sentiments de manresà" en confirmar-se que la Seu seria enderrocada, demanava al Comitè Antifeixista i a totes les organitzacions artístiques, obreres i polítiques de la ciutat que posessin el seu esforç per a salvar l'edifici de la Seu. Per donar més força i credibilitat a la seva petició, l'alcalde es refermava en el seu anticlericalisme i afirmava que l'Ajuntament no s'havia oposat a l'enderrocament de les esglésies que no posseïssin un valor artístic destacat. Era una prova més que les altres esglésies ja es donaven per perdudes -de fet aleshores ja estaven mig enrunades- i que era inútil fer cap pas ni expressar cap lamentació que hauria desvirtuat l'autèntica i única finalitat de la carta: el salvament de la Seu.
 

L'alcalde Marcet ja havia pressionat moltes vegades al Comitè perquè es conservés la Seu. Ara ho feia, però, públicament. Això volia dir que considerava que la situació era desesperada, que en veia inevitable la pèrdua i, que, com a últim recurs, escrivia aquella carta oberta perquè la ciutat perdés la por i es manifestés en contra d'aquella aberració escandalosa. La veritat és que la carta, probablement escrita o si més no molt influenciada per Joaquim Amat-Piniella, que era el secretari particular de l'alcalde, féu efecte. Permeté que l’afer de la Seu sortís per primera vegada a la llum pública, que deixés de constituir un tema proscrit i que la gent que fins aleshores no havia pogut manifestar-se ho fes immediatament.
 

La carta de l'alcalde Francesc Marcet fou la porta d'entrada d'un allau de peticions i pressions per evitar l'enderroc de la Seu
 

La carta, doncs, fou la porta d'entrada, el trampolí d'un allau de peticions i pressions per evitar l'enderroc de la Seu. Entitats culturals, polítiques i esportives que fins aleshores s'havien mantingut en silenci feren arribar a la premsa les seves peticions per a la conservació de la Seu. Una premsa que fins al dia de l'aparició de la carta de l'alcalde no s'havia manifestat sobre el tema, i que a partir d'aleshores recollí puntualment tots els comunicats de les entitats i a més publicà alguns articles de suport a la campanya de salvament de la Seu.
 

Des d'aquell moment, el tema de la Seu ja fou de domini públic i les pressions per evitar l'enderroc s'intensificaren. L'endemà mateix de la carta de Marcet va aparèixer a la premsa l'adhesió d'Acció Catalana; el dia 3, la de la secció de Manresa de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya de la UGT; el dia 5, la de la comissió de Cultura d'Esquerra Republicana de Catalunya, la presidenta de la qual era Antonieta Feliu.
 

El dia 7 es publicava a la premsa una lletra de les entitats esportives en la qual, després d'adherir-se a la carta de l'alcalde, demanaven "que si no hi hagués projecte per a la utilització de l'esmentat edifici, que es destini a pista coberta, realitzant així el tan necessari Casal dels Esports (...). No creiem necessari detallar les moltes possibilitats d'instal·lació que de si té el projecte que en el seu dia i de forma extensa podrà presentar-se, però sí que creiem obligat a remarcar que l'esmentat edifici s'adapta per convertir-se en el futur gimnàs de tots els escolars manresans, planter d'homes perfectes, tant corporal com intel·lectual, d'un no llunyà demà". Firmaven la carta: Penya Ciclista Bonavista, Gimnàstic Boxing Club, Unió Manresana de Basquetbol, Club Natació Manresa, Sport Ciclista Manresà, Centre d'Esports Manresa Secció Atlètica, Societat Naturista, Centre d'Esports Manresa, Club Alpí Manresa Secció d'Esports de Muntanya, Billar Club Manresa, Esquí Club Manresa Secció d'Esquí de Muntanya, Esquerra Republicana Secció d'Esports, Penya Ciclista Manresana, Centre Excursionista Montserrat, Club Muntanyenc Manresà i Club d'Escacs Manresà.
 

El mateix dia 7 d'octubre, el Cercle Artístic de Manresa feia pública també la seva adhesió a la carta de l'alcalde Marcet, dient: "Defensem la conservació de la Seu, prescindint de la seva significació religiosa, per la seva valor arquitectònica, com protestaríem, posem per cas, contra la destrucció d'altres construccions remarcables com són el Jutjat amb la seva façana neoclàssica, el Pont vell, etc.". El dia 8 s'hi adheria Estat Català, assenyalant que: "És necessari fer desaparèixer tot quant d'inútil resti de l'etapa anterior, amb llurs ídols i fanatismes, però hem d'anar molt en compte a confondre-ho amb el que sigui art veritable".
 

El dia 10, el Comitè de Conservació d'Edificis Públics i del Patrimoni Artístic i Cultural tornava a fer sentir la seva veu, dient: "...és amb veritable plaer que aquest Comitè constata que, malgrat la diversitat de llurs ideologies i doctrines, totes les entitats coincideixen en demanar la conservació de la Seu per motius purament artístics. Confia el Comitè que aquestes opinions, inspirades exclusivament en un sentiment d'amor a les belleses de la ciutat, seran escoltades, amb la qual cosa es prestarà un gran servei al patrimoni artístic de Manresa i de Catalunya".
 

El dia 14 s'adheria a la carta de l'alcalde el Grup Excursionista de la Cooperativa Obrera Manresana. El dia 15, ho feia el "Foment de la Sardana" tot dient: "Seria de doldre que degut a l'ofuscació del temps revolucionari que estem vivint, es portés a terme una de les més fortes, per la nostra ciutat, vexacions del Patrimoni artístic".
 

Per si calien noves idees per a la utilització de l'edifici de la Seu, el 18 d'octubre, l'Assemblea de Treballadors de la Terra del Bages, sol·licitava al Consell Municipal, entre altres coses, "que els fos concedit el local de l'ex-església de la Seu, per a instal·lar-hi el mercat central major i magatzem de la Federació".
 

Fou el mateix mes d'octubre que es va prendre finalment la decisió de limitar l'enderroc de la Seu només a la part moderna i conservar la resta de l'edifici
 

Fou, justament, enmig d'aquesta campanya i durant el mateix mes d'octubre que es va prendre finalment la decisió de limitar l'enderroc de la Seu només a la part moderna i conservar la resta de l'edifici. Això és el que es pot deduir de la següent nota de la redacció del diari "El Pla de Bages" publicada el 31 d'octubre: "Fem avinent als nostres col·laboradors que no es publicarà cap més article que faci referència a l'ensorrament de la Seu, doncs, el consell Municipal ha pres en ferm -creiem- unes determinacions en aquest sentit, i no ens sembla ja adequat mantenir cap més polèmica sobre aquesta qüestió".
 

Aquesta nota no explica encara quina és la determinació que s'ha pres envers la Seu. Però en un informe del Departament de Foment i Treball realitzat també el 31 d'octubre sobre l'estat de cadascuna de les obres d'enderrocament i de les diverses obres públiques que s'estaven fent aleshores, es pot llegir: "En l'actualitat està totalment enllestit l'enderrocament de la de Sant Bartomeu, gairebé llest el de Sant Miquel i molt avançats els restants, excepte el de la Seu que, per acord posterior, s'ordenà que fos limitat a la part moderna de l'edifici".
 

És a dir, que si bé inicialment l'enderroc de l'agulla neogòtica del campanar es considerava el primer pas per demolir la Seu sencera, ara es canviava d'opinió i es decidia enrunar només alguna part afegida i, en definitiva, salvar la Seu.
 

L'acord es va prendre en reunions dels comitès executius de les centrals sindicals
 

Existeixen diversos dubtes sobre les circumstàncies en què es va arribar a aquest acord, però és evident que en aquells moments una resolució d'aquest tipus només la podien adoptar els sindicats. En aquest sentit, és segur que l'acord es va prendre en reunions dels comitès executius de les organitzacions sindicals, no pas en cap assemblea massiva. Rafael Corvinos, president del Comitè Antifeixista, assegura que la raó definitiva per a salvar la Seu, a més del pes que representaren les nombroses pressions en defensa de la seva conservació, fou l'acceptació per part de la CNT i de la FAI d'enderrocar únicament l'agulla piramidal i altres parts secundàries, ja que venia a reduir l'ostentosa imatge de la basílica i, consegüentment, a minvar en part el descontent dels milicians que passaven per l'estació en direcció al front.
 

En canvi, Emilià Martínez, de la CNT, deia: "Recordo que, entre d'altres coses, en un ple de la local, es plantejà la qüestió de la Seu. Algú digué de seguida que el millor que es podia fer era ensorrar "aquell munt de pedres velles", i en el seu lloc aixecar un grup escolar quan fos possible. D'altres s'hi oposaren dient que de llocs per a fer escoles, n'hi havia molts i que d'edificis històrics en teníem molt pocs. Les discussions s'allargaren, es féu tard i es deixà la qüestió per resoldre un parell de dies després. Mentrestant arribà un comunicat de Barcelona -crec que era una comissió de salvament del patrimoni- i sobretot un prec escrit de l'arquitecte municipal de Manresa, que deia que es faria una barbaritat, una mena de crim arqueològic si s'ensorrava la Seu. Llegit això, ja no hi va haver més discussions, vam estar tots d'acord en què no s'ensorrés. I així es salvà la Seu".
 

Hi havia sectors que, descontents amb la decisió de salvar la Seu, continuaven pressionant i considerant-ne desafiant l'existència
 

De tota manera, malgrat aquest acord, la incertesa sobre el destí de la Seu durà força temps, ja que hi havia sectors que, descontents amb la decisió de salvar-la, continuaven pressionant i considerant-ne desafiant l'existència. El mateix enderrocament de la torre piramidal a vegades no semblava pas tan controlat. Així, algunes pedres havien estat llançades damunt les voltes de la basílica, i hi havien causat grans esvorancs. Rubiralta afirma que aquest fet obligà Jeroni Martorell, arquitecte de la Generalitat que seguí molt de prop la sort que corria la Seu, a venir unes tres vegades a Manresa per a impedir-ho. El mateix Jeroni Martorell, l'1 de desembre escrivia a l'arquitecte Armengou: "Confio que els treballs iniciats de destrucció de la Seu segueixen venturosament aturats, atenent el respecte de què és mereixedor tan insigne monument. Per assegurar aquesta situació entenc de tota conveniència, siguin tapiades totes les portes i esvorancs existents (si tal cosa no ha estat ja feta), deixant alguna portella per l'accés. Aquesta precaució, presa amb els edificis malmesos de Barcelona, ajuda en gran manera al respecte i salvaguarda dels monuments". Martorell en aquesta carta expressa la seva confiança que es complissin els acords de reduir l'enderroc al campanar. La inquietud de la Generalitat era evident.
 

Lamote de Grignon implorà que no es permetés la destrucció d'aquella "joia arquitectònica única"
 

Una altra circumstància que fa creure que pel mes de desembre la situació de la Seu encara era incerta és la visita que efectuà a Manresa l'il·lustre músic Lamote de Grignon, amb la seva Banda Municipal de Barcelona, l'objectiu de la qual era pressionar perquè se salvés la Seu. Corvinos afirma que aquesta visita va pesar molt en la decisió final. Recorda que després del concert se celebrà a l'Hotel Mundial un banquet en honor als components de la Banda. Allí, Lamote de Grignon s'adreçà a Rafael Corvinos i, després de manifestar l'entranyable amor que ell sentia per la Seu, li féu saber el dolor i l'angoixa que li produïa la possible pèrdua de l'edifici. Li confessà que havia vingut a Manresa expressament per a implorar a les autoritats que no permetessin la destrucció d'aquella "joia arquitectònica única". Li comunicà que els centres musicals i els orfeons de Barcelona seguien amb gran interès aquest tema i estaven molt preocupats per la possibilitat de l'enderroc. La conversa acabà amb la promesa formal de Corvinos que la Seu no s'ensorraria: "Quan vaig veure la preocupació d'aquell home, el seu extraordinari amor i estima per la Seu i en saber que havia vingut expressament per aquest assumpte, li vaig dir, tot i que jo no ho sabia: "Pot estar ben tranquil que la Seu no s'ensorrarà"". Per la premsa sabem que aquesta visita tingué lloc el 4 de desembre de 1936.
 

La incertesa, doncs, continuava, però, d'altra banda, també cal dir que es produïren diverses circumstàncies que afavoriren que aquesta problemàtica anés perdent protagonisme i que progressivament anés disminuint el perill. Una, esdevinguda ja el 19 d'octubre, era la desaparició del Comitè Antifeixista com a tal i la constitució del nou Ajuntament. El canvi de casa -ja no es governava la ciutat des del Casino sinó des de la casa gran- havia d'influir forçosament, i més tenint en compte que al Consell Municipal figuraven persones com Carles Costa, Josep Flor de Lis, Ramon Sanz, etc., que eren acèrrims defensors del salvament de la Seu. El procés de recuperació del poder municipal era paral·lel al de la Generalitat. La situació, doncs, havia variat ostensiblement en relació amb els primers mesos de la revolució. Un altre aspecte que també pesava era que la majoria dels integrants dels sectors sindicals més intransigents havien anat al front i, per tant, havia disminuït notablement la pressió sindical d’exigència de l’enderroc. D'altra banda, a partir del desembre de 1936, començà la construcció de refugis per protegir la població civil dels bombardeigs aeris, amb la qual cosa es feia palpable la inutilitat d'esmerçar diners en feines inútils quan, dins també del camp de la construcció, hi havia unes necessitats peremptòries.
 

L'arribada imprevista de centenars de refugiats de guerra -que s'hagueren d'allotjar a la Seu- comportà una paralització momentània de l'enderroc
 

Un altre fet inesperat ajudava a l'acompliment de l'objectiu: segons Pere Armengou, l'arribada imprevista d'uns quants centenars de refugiats de guerra que s'hagueren d'allotjar provisionament a la Seu, precisament quan havien començat a enrunar el campanar, representà un respir en aquells moments de tensió. L'arribada d'aquells refugiats -que podrien ser els que, segons la premsa, fan cap a Manresa el 13 de novembre procedents de Còrdova- comportà, segons l'arquitecte, una paralització momentània de l'enderroc (si bé aquest fet no es reflecteix a les fitxes de les "brigades" d'obrers que hi treballaven). És evident que els partidaris de la conservació de la Seu amb capacitat d'intervenció recorrien a totes les mesures dilatòries que venien a tret.
 

Que l'enderroc es retardà molt és del tot segur, ja que un informe realitzat el 12 de desembre de 1936 ens diu que en aquesta data només s'havia derruït "la part corresponent als dos terços superiors del "ramat"" i, també pel fet que, segons el fitxer de les "brigades", els obrers no acabarien els seus treballs d'enderroc fins al mes de gener de 1937. Concretament, i segons aquest fitxer, a la primera setmana de gener hi havia 16 obrers treballant-hi, 15 a la segona, 6 la tercera i 4 a la quarta (la que anava del dia 18 al 24). A l'última setmana ja no n'hi havia cap.
 

Des del 22 de setembre que s'havien iniciat els preparatius de l'enderroc fins aleshores havien estat, doncs, 4 mesos de treballs d'enderrocs, el resultat definitiu dels quals fou la demolició de l'agulla piramidal del campanar i la de les sagristies del Remei i de Sant Pere.
 

Entre les causes determinants i últimes del salvament de la Seu, cal tenir en compte el factor econòmic
 

De fet, entre les causes determinants i últimes del salvament de la Seu, cal tenir molt en compte un factor: l'econòmic. Abans ja s'ha dit que la situació econòmica de l'Ajuntament era crítica i en bona part com a conseqüència del cost dilapidador dels jornals de les "brigades d'atur forçós", encarregades de l'enderroc d'esglésies i de les noves obres públiques, i que, oer aquest motiu, el març de 1937, les "brigades" havien hagut de ser dissoltes i les obres públiques s'havien paralitzat (vegeu l'apartat "L'enderrocament de les esglésies. Les obres públiques"). Era, doncs, absolutament impensable aleshores iniciar cap altre enderrocament de cap altra església.
 

D'aquí, la importància que adquirí el fet que es pogués aconseguir l'ajornament de l'enderroc de la Seu -ajornament causat per les diverses gestions comentades-, car es guanyà un temps que resultà decisiu. Probablement aleshores, com ja s’ha escrit més amunt, si no haguessin estat ja mig enrunades s'haurien suspès tots els enderrocs de les esglésies; en canvi, la Seu, quan arribà aquest moment, continuava mantenint la seva estructura principal intacta.
 

Un grup de minaires de Sallent amb residència a Manresa s'havien ofert dos o tres vegades per dinamitar la Seu
 

Tot i així, el pes del factor econòmic no ens ha de fer oblidar que hi havia una altra possibilitat -aquesta absolutament econòmica i ràpida- d'aterrar la Seu i que consistia en dinamitar-la. Aquest fou un perill que planà durant algun temps sobre la basílica. Respecte a aquest tema, i pel que fa al protagonisme últim en el salvament de la Seu, és convenient de tenir en compte l'opinió de Emilià Martínez: "Així i allí se salvà la Seu, per la decisió d'uns quants militants cenetistes, més que no pas per la influència d'aquests "herois" salvadors sortits últimament, ni per la manca de cèntims com han cregut alguns altres, ja que s'hauria pogut fer gratis i ràpid. Un grup de minaires de Sallent amb residència a Manresa s'havien ofert dos o tres vegades per volar-la: uns quants forats en llocs estratègics, al peu dels murs, unes quantes "butifarres" de dinamita i en pocs minuts tot convertit en un munt de runes...". (En aquest sentit, no fóra gens estrany que alguns membres d'aquests sectors més radicals causessin l'incendi que, la tarda del 29 d'abril del 1937, va destruir l'orgue barroc de la Seu. L'orgue, d'unes dimensions considerables, tenia un gran valor i datava del segle XVII).
 

En relació al tema econòmic, també cal assenyalar que en destinació a la Seu encara hi havia pendent el llegat econòmic que Prudenci Comellas havia donat per a la conservació i finalització de la basílica. És probable que aquests diners s'utilitzessin per a fins totalment contraris als que estaven destinats. Així, el 22 d'octubre, el Consell Municipal havia acordat declarar confiscat "el Patronat de l'Obra de la Seu i tots els béns, drets i accions del mateix i com a conseqüència sol·licitar de l'organisme o Departament competent la corresponent autorització per a disposar l'Ajuntament de la quantitat de 200.000 pessetes, procedents del llegat de Prudenci Comellas per a obres de reforma de la Seu de Manresa, dipositades a la Caixa d'Estalvis d'aquesta ciutat, amb el fi de destinar-les al pagament de les despeses de reforma del mateix edifici i altres obres d'interès municipal". Tenint en compte que aquells dies ja s'estava enderrocant la torre del campanar, no és descartable de pensar que aquells diners contribuïssin a sufragar-ne les despeses o es destinessin a la partida de despeses generals de les "brigades d'atur forçós".
 

La seguretat que la Seu quedava definitivament salvada només es tingué quan la basílica fou utilitzada per a finalitats relacionades amb la guerra
 

La seguretat que la Seu quedava definitivament salvada només es tingué quan el recinte fou utilitzat per a finalitats relacionades amb la guerra. Així, si bé a principi d'agost de 1937, el Consell Municipal acordava "habilitar l'edifici de l'ex-església de la Seu d'aquesta ciutat com a lloc d'allotjament de les tropes que puguin venir a aquesta ciutat, confeccionant-se ja en l'actualitat mil llits amb tots els atuells corresponents, i a més s'instal·laran dutxes, rentadors, i totes les millores de caràcter higiènic que calguin", en realitat, a partir de l'octubre de 1937 serví per estatjar-hi nombrosos refugiats de guerra que anaven arribant a Manresa. L'habilitació del temple per a viure-hi centenars de persones comportà un munt d'obres i un enrenou fàcilment imaginable. Més endavant, el 1938, la Seu també fou emprada com a garatge d'ambulàncies. L'última destrossa que patí fou la dels vitralls quan, durant la retirada dels republicans, el 24 de gener de 1939, van caure a bocins com a conseqüència de les explosions causades sobre els ponts.
 

 

El balanç final de tot aquest llarg i intens procés fou, doncs, un salvament parcial de l'església gòtica. Perquè si bé és clar que la Seu se salvà de la demolició, també ho és que quedà força malmesa i que perdé bon nombre de peces de valor artístic. Això no treu la importància decisiva que tingueren les múltiples gestions realitzades envers el seu salvament i els mèrits extraordinaris de les persones i els col·lectius que aconseguiren evitar-ne la seva desaparició.
 

 

Jo crec que la Seu, en lloc d'ésser una gran joia d'art, és un casal hon hi fan niu les òlives, una casa en la qual no hi pot viure ningú de tant fosca com és, i que representa l'acumulament d'un fanatisme de generacions i generacions. Ara és hora d'acabar amb tot el que ens pugui recordar els anys d'esclavitud en els quals s'obligava a la gent a construir aquests grans edificis, que algú ha dit que són d'un valor històric incalculable.
"Ara que el poble ha trencat les cadenes que l'oprimien i va en camí de la seva llibertat, és molt millor construir edificis moderns, plens de sol, llum i alegria.
"El passat és la mort, el pervindre és la vida; instaurem, doncs, un règim de llibertat i d'igualtat.
"El meu vot és en pro de l'enderrocament de la Seu.
 

Pere Fitó, "Mariné"
("El Pla de Bages", 3-10-36) (*)


 

 

 

"Veig que la Seu està en perill. Quatre analfabets anticlericals, però casats per l'església i amb els fills batejats i sustentant per vergonya el nom d'un sant del santoral religiós, se les donen per fer el "furibundo" a deshora, enderrocant tot el que els sembla sense mirar prim. Feu-los anar una temporada a voltar món o a Barcelona a veure si enderroquen la Sagrada Família i la Seu d'allà o aparten de la vida artística i arquitectònica els valors que fins a la U.R.S.S. han respectat deixant-ho per museu del poble".
 

Zurita Cervelló
("El Pla de Bages", 28-10-36) (*)


 

 

 

"...segueixo opinant que la Seu s'ha de enderrocar, i un cop fora, al seu lloc hi hauria una bona miranda i regular Parc, que ara Manresa no té, i que a algun veïnat que ara no hi toca el sol hi tocaria"
 

Pere Fitó ("Mariné")
"El Pla de Bages", 31-10-36) (*)


 

 

 

"L'edifici de la nostra Seu, amb la Cova per pedestal, és la millor vista artística del país. La Seu pot ésser un museu, una biblioteca -àdhuc si voleu un magatzem de serradures- però seguint l'exemple de Barcelona, mai es pot enderrocar, com tampoc enderrocaran allí les muralles romanes, ni la plaça del rei.
  "Lamentem que no tinguem idealistes capaços de saber el que és l'art, perquè si un poble no sap apreciar això, tampoc no sabrà comprendre que és el valor poètic, musical o literari.
 "Jo, Zurita Cervelló, naturista, bohemi, poeta, pintor i anarquista des de l'any 1909, desitjo i aspiro que encara que els meus óssos es quedin al camp de batalla, els pobles com Manresa, en la qual he passat els millors anys de la meva vida i on vàreig venir a buscar terra per plantar el meu fill, sigui un poble sempre progressiu i espiritual, on hi hagi anarquistes, de cultura sòlida i cor lleial.
  "Per Manresa i per l'ideal, no enderroqueu la Seu.
Zurita Cervelló
("El Pla de Bages", 5-10-36) (*)


 

 

 

"...¿qué razón asiste a los que han ordenado demoler la catedral de Manresa, por ejemplo, una de las principales obras arquitectónicas de Cataluña?... nadie tiene derecho a destruir lo que otros hombres, en otras épocas, construyeron, máxime cuando son obras que fueron regadas con el sudor de esclavos hermanos nuestros, que vive en ellas aún el espíritu de los artistas que la crearon y le debemos nuestro respeto. ¿Qué importa si fueron dedicadas a la religión? Las fábricas se hicieron para el capitalismo; la máquina se perfeccionó para anular al hombre, ¿es que lo destruiremos por eso?
  "Solidaridad Obrera" (**)
(Octubre del 1936)


 

 

(*) "El Pla de Bages" era l'antic periòdic de la Lliga, que va ser incautat pel POUM a partir dels fets del 19 de juliol del 1936

(**) "Solidaridad Obrera" era l'òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT)