Intervenció del Molt Honorable Sr. Joan Rigol, President del Parlament de Catalunya

Il·lustríssim senyor alcalde, senyors membres del Consistori, il·lustres senyors diputats del Parlament de Catalunya, autoritats, senyora Maria Grau, vídua Carrió, senyores i senyors:

Aquest final de setmana jo he llegit el llibre de les memòries d’en Jacint Carrió. I els he de dir que, després d’haver-lo llegit, vaig tenir com la necessitat de fer-li un petit, molt senzill però molt personal homenatge, que era donar-li el llibre a la meva filla, de 27 anys, i que se’l llegís. Perquè sé que la vida del Jacint Carrió és la força de la memòria, d’una història personal que és un monument a l’humanisme. Ell forma part d’una generació que, d’adolescents, intueixen una Catalunya brillant. Comença les seves memòries recordant la vinguda d’en Macià i d’en Carrasco i Formiguera aquí a Manresa. Això el fa bullir de ganes de veure aquella Catalunya que en aquests moments es somiava amb plenitud. D’aquella esperança adolescent i brillant vas veient que després ve la guerra. I que després de la guerra ve l’exili. I que després de l’exili els ve aquest camp d’extermini de Mautausen, el temps de Hitler, el temps de Franco en què es matava gent al Camp de la Bota (es matava institucionalment). Més tard vindrà el Gulag de Stalin... I tota aquella il·lusió d’aquella Catalunya que esclatava esdevé la interiorització d’unes actituds molt i molt profundes. Per tant, apropar-te a aquesta gent, apropar-te a aquesta generació, apropar-te a la vida d’en Jacint Carrió vol dir intentar entrar a dins per veure-hi aquest esclat de valors íntims i personals que la gent porta a dintre seu i que ell, al llarg de tota la seva vida, n’ha fet un exemple.

Ells lluiten per Catalunya. I lluiten per una democràcia. Quan nosaltres pensem en la nostra democràcia, ja sabem que no hi ha, avui per avui, el perill d’un Hitler, d’un Franco, d’un Stalin... Això no existeix. Ens podríem pensar que la seva experiència és molt llunyana. Com si la democràcia ja la tinguéssim. Alguns, els més joves, ja hi han nascut, en la democràcia. Quin valor se li pot donar quan ja és una cosa natural? Avui els enemics no són segurament aquests personatges sinistres de la història. L’enemic de la democràcia és, molt probablement, aquest immediatisme humà en el qual no hi ha lloc per als ideals d’un país, d’una societat... És la banalitat en perdre el temps, aquesta manca d’il·lusió col·lectiva que fa que tothom quedi absolutament encerclat en una vida dominada pel consumisme. I aleshores agafem la democràcia i la convertim en un sistema mecànic de decisions sobre coses públiques. Anem un dia a votar, elegim una gent, aquella gent més o menys es barallarà o no es barallarà i decidiran les coses públiques d’una manera aritmètica. Aquest no és l’ideal de democràcia d’en Jacint Carrió, ni és el nostre ideal de democràcia. La democràcia porta a unes actituds cíviques profundes que, siguis allà on siguis –siguis adolescent a Manresa, estiguis a la Guerra Civil, estiguis en un camp de concentració, estiguis en un camp d’extermini-, allà hi ets tu, amb tots els teus valors, amb totes les teves conviccions. Per tant, no estem llegint només una epopeia d’una generació determinada: estem rebent una lliçó amb tota la força del món, davant una societat que encercla les persones en aquest pur àmbit de produir i de consumir i de res més, que ens encercla passatgerament a anar perdent el temps gaudint-ne tant com podem, sense tenir aquesta gran experiència, aquesta gran il·lusió d’una Catalunya [entesa] com un gran projecte de convivència cívica de tots nosaltres.

Jo crec que en Jacint Carrió va treballar per donar dignitat al treball. Per això va lluitar per un partit d’esquerres, fonamentalment. Perquè sabia que el treball no és només una remuneració com a contraprestació d’un simple esforç, sinó que porta dins seu uns valors que donen dignitat al mateix treballador. Ell va treballar per una Catalunya plena de sentit cultural. Fins i tot quan torna aquí a Manresa el primer que fa és integrar-se a través d’una institució tan digna com són les sardanes per fer-les presents. Tot això ens dóna aquella idea de Catalunya profunda que hi havia en aquella generació, feta en la dignitat del treball i feta en l’alt nivell i l’alta responsabilitat de la cultura. I ens hem de preguntar si volem tenir la lliçó que ell ens vol donar, si muntem la nostra societat sobre aquests grans valors: donar dignitat al treball i donar a la cultura la funció fonamental d’agermanar-nos a tots plegats per aquests valors tan bàsics del sentit creatiu, del sentit contemplatiu, del sentit crític. És aquest el perfil de la Catalunya que nosaltres tenim en aquests moments? Segurament ens ho preguntaria ell. I immediatament hauríem de dir: ens hi hem de posar. Perquè la nostra societat necessita l’exemple de gent que va quedar amb la pell i l’os, com a Mautausen, perquè ens facin trontollar les nostres consciències benestants. I necessitem que els nostres joves sàpiguen que la nostra vida col·lectiva exigeix un esforç. I que a la política hi hem d’anar no a veure què se’n pot treure. Que als polítics no els hem d’anar a demanar allò que se’n pot treure. Crec que aquest és un missatge que necessitem com el pa que ens mengem.

És per això que li vaig donar [el llibre] a la meva filla i és per això que crec que aquest homenatge que li fem és un homenatge tan necessari. Molts de nosaltres, alguns, vam veure encara la postguerra però d’infants, [mentre que] altres la vau viure de ple. Però molts dels joves que en aquests moments es van introduint en la nostra societat no van viure aquella experiència. La democràcia es guanya a pols. La democràcia es guanya amb actituds de civisme. Es guanya amb actituds de solidaritat amb la persona que tens al costat. No és només allò que en podríem dir o que se’n diu la democràcia formal, sinó que, des de Catalunya d’una manera especial, és aquest intent de crear una societat feta de valors cívics. Si no entenem això, avui, aquí, en aquest indret que és un dels llocs fundacionals d’aquest catalanisme contemporani i modern... Em sembla que recordar la memòria d’en Jacint Carrió no és només un exercici de memòria, sinó que és un revulsiu de les nostres consciències cíviques, perquè sapiguem que darrere d’ell, darrere de la gran aventura que va seguir, hi ha una ànima humana que estimava Catalunya, que estimava Manresa, que estimava la feina i que estimava, per sobre de tot, la llibertat i la dignitat humana. Moltes gràcies.