Intervenció de l’il·lm. Sr. Jordi Valls i Riera, alcalde de Manresa

Tenia avui la voluntat –però no ha pogut ser possible, probablement al final de l’acte podrà ser possible- de sentir la veu del Jacint Carrió avui, també. La veu del Jacint Carrió de l’any 1991, en què va entrar a l’Ajuntament d’una manera en què podríem dir que la ciutat demanava perdó i es recuperava la veu d’una persona que tenia ganes d’explicar-nos d’una forma clara què era el que havia pensat, de quina manera havia patit i de quina forma havia estat lluitant durant molts anys.

Com a alcalde, jo sempre em sentiré orgullós –i, probablement, més que orgullós, afortunat-, d’haver tingut al costat una persona com en Jacint Carrió. S’ha fet referència que en una societat que massa sovint es deixa ofegar pel soroll, que es deixa ofegar per la tecnologia, per la velocitat, condemna probablement a l’oblit tot allò  que no considera rendible o que no és actual. En Jacint Carrió ens va demostrar, dia rere dia, el valor de l’experiència, el valor de la memòria, el valor, en definitiva, del que és pròpiament la vida humana, que és la senzillesa i el compromís. En Jacint tenia grans qualitats. I les va posar al servei d’uns ideals clars i ferms, que sempre va mantenir. Jo sempre pensaré –i crec que tots ho pensarem- que va ser un gran conseller i que, a més, va ser, i és, un exemple per a tots nosaltres. Un gran conseller en el sentit més literal del terme. Perquè sabia captar i transmetre molt bé el que respirava la ciutat. I perquè amb la seva bonhomia, el seu entusiasme, el seu optimisme i la seva manera de fer, prudent però alhora decidida, donava constantment exemples de com s’havien de fer les coses.

Diu un filòsof català, en Rubert de Ventós, que a les afortunades societats on s’ha aconseguit consolidar les llibertats, s’ha aconseguit consolidar la democràcia i el benestar en un nivell molt alt, els ciutadans han de demanar als seus governants que passin de la gesta a la gestió. És a dir, que es deixin estar d’heroismes i que es concentrin en els seus esforços a administrar bé els recursos públics, perquè això és el que garanteix que la societat pugui continuar progressant. Crec que això és cert, però no del tot. Periòdicament també cal recordar d’on ens han vingut totes aquestes coses: els drets, les llibertats, el sistema democràtic, uns serveis públics universals... el que és la societat del benestar. I cal recordar també com s’han aconseguit i gràcies a qui s’han aconseguit. Perquè les persones poden arribar a ser molt febles d’esperit i –també s’ha dit- de memòria. Podem fins i tot caure en la temptació de llençar els ideals per la borda davant la primera dificultat gran que ens puguem arribar a trobar. Dic això en uns moments en què sembla que estem disposats a negar –i probablement d’una forma molt alegre- a certes persones, per raó del seu origen, la dignitat i el dret a buscar la seva pròpia felicitat. La història, potser d’altres formes, es torna a repetir. Ara i aquí els drets fonamentals de les persones es tornen a posar en dubte, per egoisme, per por, pel que sigui. L’egoisme i la por ho poden justificar tot. Fins i tot alguns els van utilitzar per justificar el feixisme. Per això governar no vol dir, ni voldrà mai dir, tan sols gestionar, sinó crear unes idees sobre el que està bé o no està bé i assumir uns valors compartits que ens indiquin la direcció a seguir. Recordant i reforçant aquests fonaments de la nostra democràcia, vetllant també perquè es complissin en la pràctica quotidiana, en Jacint Carrió va fer des d’aquest punt de vista una feina impagable. Era la seva aportació, que feia quan estava dins l’associació de veïns i també quan a nosaltres, regidors de l’Ajuntament de Manresa tant al govern com a l’oposició, ens ho recordava tradicionalment, i d’una forma repetitiva. “Jacint, com ho veus?” I el Jacint, d’una forma senzilla, et posava els valors i, en tot cas, “tu, Jordi, gestiona-ho”. I tots els regidors gestionàvem. Però ens ho deia bastant clar, per on havíem d’anar. Jo crec que en Jacint va aplicar aquests conceptes com a regidor i com a ciutadà implicat en moltes entitats.

Un dels fets que considero més meritoris de la seva trajectòria vital és que, per molt adverses que fossin les circumstàncies –i les seves van ser molt adverses: em refereixo no tan sols als camps de concentració, sinó també al silenci, al rebuig, al no mirar als ulls, al mirar a terra... Jo crec avui aquesta ciutat demana perdó. Li demana perdó al Jacint i a molta gent com el Jacint. Una altra cosa que considero excepcional és el compromís, un compromís constant, que reiterava sempre, amb la memòria històrica dels camps d’extermini i amb els seus companys caiguts. I també un compromís amb la gent, que avui ens acompanya, de l’Amical Mauthausen. Sempre volia recordar què era el que havia passat i, sobretot, ho volia explicar. I també el que li agradava més era explicar-ho a les escoles, als instituts. I explicar-ho amb el seu tarannà. Perquè pel seu tarannà, per la seva lleialtat a Manresa, a Catalunya i a la humanitat, els membres d’aquest Ajuntament ens hem sentit orgullosos de concedir-li la Medalla de la Ciutat. Aquesta és una medalla que, tal com ell hauria volgut, és també per a tota la generació d’homes i dones que han lluitat per la llibertat i la democràcia durant els difícils anys de la Segona República i de la Guerra Civil. I sobretot –si se’m permet, si m’ho permeten els que avui ens acompanyen de l’Amical Mauthausen- és també per a aquells vint companys manresans que van compartir amb ell l’horror dels camps de Mauthausen i Gusen. Durant la seva vida ell va parlar per tots els companys. Ara, en el record, serà el seu estendard. Avui estem dient en veu alta que el seu sacrifici no va ser pas en va.

És una llàstima que no hagi pogut ser avui aquí per compartir aquest moment amb tots nosaltres i presentar el llibre de les seves memòries perfectament acabat. Coneixent-lo com tots el coneixíem, crec que veure el llibre li hauria fet més il·lusió que la medalla. Realment, resulta una evocació gairebé perfecta de la vida del Jacint. Ha quedat perfecte. Perfecte en tots els sentits. I crec que és de justícia felicitar tots aquells que l’han fet possible: el Centre d’Estudis del Bages, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i especialment l’Àngels Fusté i el Joaquim Aloy, que han aconseguit un redactat i una edició que, d’alguna forma, aplega les qualitats del Jacint Carrió: senzillesa, claredat i qualitat. I vull acabar expressant el desig i l’esperança que la memòria de l’amic Carrió no es perdi i que el seu exemple romangui sempre viu amb nosaltres. I que romangui com era ell. Que el recordem com era ell: alegre, entusiasta i, també, lluitador. Moltes gràcies a tots.