Intervenció d’Àngels Fusté i Gamisans, curadora de l’edició de les memòries de Jacint Carrió

Avui és un dia especial. Ho és per a tots aquells que vam tenir ocasió de conèixer i estimar en Jacint Carrió i també per a Manresa que ha decidit homenatjar-lo de forma pública. A més, aquest acte de lliurament de la medalla de la ciutat coincideix amb la presentació de les seves memòries. És una ocasió singular que el seu protagonista hauria volgut amarar d’una emoció autèntica. Intentaré, amb les meves paraules, trobar el to alhora solemne i emotiu que a ell li hauria agradat, no pas sense la recança de no poder comptar amb la seva presència, de no poder compartir amb ell aquest moment.

Jacint Carrió i Vilaseca va ser, sobretot, un home senzill que va viure amb intensitat el seu compromís cap al país; una persona entusiasta que no va defugir la responsabilitat que tenim tots en la construcció d’una societat millor. La seva trajectòria vital és especialment rellevant per a nosaltres, els manresans, perquè vincula la història de la nostra ciutat amb la dels moviments que, a primers del segle XX, van lluitar per conquerir espais de llibertat, justícia i progrés a Catalunya.

Nascut a les Escodines, Jacint Carrió va començar a treballar, com tants d’altres de la seva edat, quan era amb prou feines un adolescent. Als onze anys, va entrar a fer de dependent a la ferreteria Sol Raurich. Eren moments d’efervescència política i social que fàcilment es traslladaven a les discussions amb els companys de feina, amb els amics. Voltat de gent catalanista i d’esquerra, va madurar el seu pensament.

Unes eleccions municipals van capgirar el sistema establert i van oferir un nou horitzó al futur del país. La República va néixer de la voluntat de tot un poble, ara farà 70 anys. Paral·lelament, l’Associació de Dependents de Manresa i Comarca donava un gir sindicalista a les seves activitats, gir en el qual Carrió va participar des de la primera línia. El seu treball com a vocal de la junta va convertir-lo en una peça més del motor que, durant aquells anys, va fer avançar de forma notable la nostra ciutat i el conjunt de Catalunya. Cada èxit, cada fita aconseguida, era un nou motiu per continuar treballant. Calia recuperar el temps perdut: modernitzar les institucions, conquerir millores en el terreny social, educatiu o laboral; fer realitat tot allò que, fins aleshores, només havien estat ideals.

La revolta de bona part de l’exèrcit espanyol va estroncar els esforços i les il·lusions de tota aquesta generació. Carrió va lluitar a la Guerra Civil amb la 14ena brigada internacional als fronts de Casp, de l’Ebre i de Catalunya. Tanmateix, l’hivern del 1939, va haver de fugir, vençut, cap a l’exili. Al camp de refugiats de Sant Cebrià es retrobaria amb alguns dels seus companys de l’Associació de Dependents. La seva militància sindical, política i cívica no els permetia retornar a Catalunya. Sense cap altra alternativa, van trobar-se altre cop enmig d’una guerra, enrolats a les companyies de treball franceses que construïen la línia defensiva Maginot.

L’exèrcit alemany no va tardar a capturar-los. Per la seva banda, el règim de Franco se’n va desentendre. Els va negar la nacionalitat i van quedar a mans dels nazis, sense pàtria on tornar, sense drets per reclamar. Jacint Carrió ingressava a Mauthausen el 13 de desembre del 1940 com a ciutadà d’enlloc. Era el pres número 4.676, un triangle blau, el dels apàtrides.

Va passar pels camps de Mauthausen i Gusen. Els presos hi entraven per treballar fins a la mort. Els SS no s’estaven de recordar-los que només en podrien sortir per la xemeneia del crematori. Expremien al màxim la seva capacitat productiva: a les pedreres, a les fàbriques d’armament, a la indústria civil, en la construcció de carreteres... Degradaven la seva condició humana condemnant-los a viure sota l’amenaça constant del càstig i la tortura. La gana, el cansament i la por formaven part de la rutina diària. Morir, sovint, era trobar el repòs. De fet, sobreviure era l’únic acte de rebel·lia possible en un entorn expressament pensat per a l’extermini, un extermini massiu i indiscriminat.

Resistir requeria no solament fortalesa física, sinó també, i sobretot, una força moral que no sempre era a l’abast de tothom. La crueltat del sistema es rabejava amb la feblesa d’uns presos mal alimentats, malalts i aïllats del món. Al llarg dels cinc anys, Jacint Carrió va rebre una sola carta de la seva família. El comandament del camp va decidir passar per alt la seva situació d’incomunicació i donar-li una lletra en què el seu germà li feia saber la mort de la seva mare. La resta del text va ser censurat. De fet, el lliurament de la carta no tenia cap altre objectiu que minar el seu coratge, desmuntar qualsevol resistència interior. Poc temps després, va haver de fer front a la pèrdua del seu millor amic, Bernat Toran, amb qui havia compartit, fins aleshores, misèria i sofriments. El buit que va deixar el seu company, lluny d’enfonsar-lo, el va esperonar a continuar lluitant.

Va superar aquestes experiències empassant-se el dolor i la frustració, sobreposant-se a aquest entorn hostil i indiferent al seu patiment. En trobar-se al límit de les seves forces, va rebre el suport de la resistència organitzada dels republicans. Els companys instal·lats a les oficines, la cuina o els magatzems s’ocupaven de requisar les racions de menjar dels presoners morts durant el dia i les repartien entre aquells que estaven més febles o que realitzaven les feines més dures. També ell, un cop refet, va col·laborar amb aquesta xarxa de solidaritat fent d’enllaç i distribuint menjar.

Jacint Carrió va viure durant gairebé cinc anys els horrors del nazisme. Al llarg d’aquest temps, va treballar fins a l’extenuació, va patir gana i tortures, va conviure amb la mort i va aprendre a defugir-la, va entendre el sentit profund de la solidaritat. Va ser alliberat per l’exèrcit aliat el 5 de maig del 1945. En sortir de Gusen, va prometre que explicaria arreu i a tothom la realitat dels camps d’extermini. Va ser una promesa solemne feta juntament amb els seus companys de captiveri. Calia evitar, com fos, que aquella barbàrie es tornés a repetir.

El retorn, però, no va ser fàcil. Mentre els companys d’altres nacionalitats eren rebuts als seus països com a herois, Jacint Carrió va haver de refer la seva vida a recer de la família, enmig d’una societat que es girava d’esquena al seu passat recent. El franquisme volia ignorar la seva col·laboració amb Hitler i silenciava o fins negava l’existència dels camps nazis. Carrió va haver d’ajornar la promesa feta en sortir de Gusen. L’ambient de la postguerra no oferia garanties per fer-la realitat.

No va ser fins a les darreries del franquisme que va poder començar a parlar, ni que fos en la clandestinitat, de la seva deportació. Va fer la primera xerrada el 1963 davant d’un grup de metges i advocats reunits en una sala de l’Ateneu. En aquella època, també va participar en l’organització de l’Amical de Mauthausen a Barcelona. Més endavant, a partir del 1975, va col·laborar activament com a testimoni en el llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps nazis. Va ser una ocasió per sortir de l’anonimat, per donar a la seva experiència una difusió molt més àmplia.

Tot i les limitacions que el franquisme imposava a les llibertats personals i col·lectives, Jacint Carrió va mantenir la seva activitat pública, de servei cap a la seva ciutat. Va deixar de banda la militància política però va donar suport decidit a iniciatives diverses en el camp cívic i cultural. Si abans de la Guerra Civil havia format part del Foment de la Sardana i la Societat Coral La Unió Manresana, en tornar de l’exili va ser membre actiu de la Coral de les Escodines, de Lingua Club i el Casal Cultural dels Dansaires Manresans. Més tard, també participaria en altres entitats com les associacions de veïns de les Escodines i del Vic-Remei, el grup sardanista Nova Crida o l’associació de boletaires El Rovelló.

Amb l’arribada de la democràcia, va ajudar a reorganitzar l’Esquerra Republicana de Catalunya a Manresa. Va abandonar el partit el 1989 i, després d’un breu pas per Esquerra Catalana, va integrar-se al Partit Socialista de Catalunya. Va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa a l’oposició durant la legislatura del 1991 al 1995 i va assumir responsabilitats al govern municipal com a regidor de la Gent Gran, del 1995 al 1999.

Jacint Carrió va ser un home compromès amb les seves idees. Va defensar-les sempre amb fermesa, però no pas des d’actituds ni gestos heroics sinó des del dia a dia. Vivia intensament les seves conviccions sense necessitat de fer discursos abrandats; va deixar testimoni de la crueltat inhumana dels camps d’extermini aprofitant qualsevol espai obert al debat. Li agradava especialment conversar amb els nois i noies dels instituts. Li dolia el desconeixement que molts joves, però també adults, tenen sobre el nazisme i la seva activitat durant la II Guerra Mundial. No s’estava d’advertir del perill que suposava el ressorgiment de nous moviments feixistes arreu d’Europa. El preocupava la ignorància i la indiferència de moltes persones perquè sabia que són terra adobada per al naixement d’actituds totalitàries.

Jacint Carrió era una persona entusiasta, cordial, senzilla. Es mereix aquest homenatge no pas per la singularitat d’aquestes qualitats sinó perquè va posar-les al servei d’uns ideals que el feixisme va voler escarnir, derrotar i eliminar. Va ser una víctima resistent, un idealista que, lluny de sentir-se vençut, va dedicar la vida a denunciar la injustícia, a defensar la llibertat.

Homenatgem una persona que ha esdevingut especial precisament perquè era un home corrent, que va fer història no pas amb paraules brillants ni amb grans obres de govern, sinó per mantenir-se fidel a les pròpies conviccions. Les seves plataformes no van ser ni l’alta política ni els grans mitjans de comunicació sinó la seva feina, la seva ciutat, el seu entorn immediat. La lleialtat i l’honestedat als propis principis no és privilegi d’uns pocs escollits. Jacint Carrió va demostrar que és a l’abast de tots i totes.

No voldria acabar sense deixar sentir algunes de les paraules de Jacint Carrió recollides a les seves memòries. Penso que expressen bona part del seu pensament i de la seva actitud davant de la vida:

He cregut sempre que la política és l’únic instrument que ens pot permetre conquerir espais de llibertat i benestar per a tothom. He procurat sempre mantenir-me fidel al compromís que vaig prendre de ben jove, tant en el camp sindical com polític. Tanmateix, no sempre ha estat fàcil. (...) Els meus anhels de llibertat i justícia social han hagut de superar moments difícils i condicions adverses. Algú pot pensar que valia més deixar-se estar de política i quedar-se a casa. Tanmateix, l’experiència m’ha ensenyat que només es té allò que es guanya. Bona part de les conquestes socials d’avui es deuen a l’esforç personal i col·lectiu d’aquells que, defensant els seus drets, defensaven també els de tots els seus companys. La vida és, ha de ser, una lluita, des del principi fins al final.

M’indigna l’apatia dels que creuen que la política no és cosa seva; em revolta l’exercici del poder que, lluny de la voluntat de servei, només s’utilitza per al lluïment personal; i em dol profundament l’oblit en què resten tantes i tantes persones anònimes que, abans i ara, van maldar i malden per fer realitat els seus ideals de justícia, llibertat i progrés. 

Jacint Carrió va parlar sempre clar a tots aquells que van voler escoltar-lo. Va morir de forma sobtada el 31 d’octubre de l’any passat. Ens va deixar, però, un llibre que és alhora record, Història, reflexió i testimoni. Un document que pretén fer transcendir més enllà de la pròpia vida la promesa feta als companys de Mauthausen i Gusen: recordar els crims del nazisme perquè mai més no es repeteixin.