Fragments de les memòries

 

 

Fragments de les memòries de Jacint Carrió i Vilaseca, extrets del seu llibre Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat

Centre d’Estudis del Bages
 

 

 

Nota introductòria
Paraules introductòries de Jacint Carrió
La proclamació de la República a Manresa
L’arribada a Mauthausen
Un llarg any a Mauthausen
L’única rebel·lió possible era sobreviure
Visita d’una Comissió Internacional
L’única carta que vaig rebre
Els jueus
L’arbitrarietat de la mort
La mort de Bernat Toran
Els darrers temps al camp
L’alliberament
Els joves desconeixen la barbàrie
Reflexions finals
 

Nota introductòria

Aquestes memòries són fruit del compromís vital que va prendre Jacint Carrió en ser alliberat del camp d’extermini de Gusen. Juntament amb els seus companys de deportació, aquell maig del 1945, va prometre que explicaria a tothom els horrors del nazisme per evitar, així, que les generacions futures repetissin la Història. Aquesta promesa es va traduir en una activitat incansable al llarg de tota la vida: xerrades, entrevistes, articles a la premsa i, en els darrers anys, la preparació d’aquestes memòries. Dissortadament, Jacint Carrió no les veurà publicades. Va morir de forma sobtada el passat 31 d’octubre d’una malaltia coronària. Per sort, va ser a temps de llegir, revisar i corregir el text definitiu. Aquest fet ens ha permès respectar al llarg de tot el llibre no solament l’esperit sinó també els continguts de les vivències, opinions i reflexions que va confiar-nos. Ens va deixar satisfet d’haver complert la seva promesa fins al final i tranquil de saber que l’obra quedava a punt per a l’edició.

Joaquim Aloy i Àngels Fusté
Manresa, desembre del 2000
 

***
 

Paraules introductòries de Jacint Carrió

Deixar per escrit aquestes memòries personals suposa fer realitat una il·lusió de molts anys i alhora un deure d’homenatge a la memòria de familiars i conciutadans morts a la Guerra Civil del 1936-39, a l’exili o a la deportació als camps d’extermini nazis: persones que van lluitar contra tota mena de feixisme, sense importar-los fronteres; que van pagar amb tortures i fins i tot amb la pròpia vida la seva fidelitat als ideals de llibertat i democràcia.

I passat el sofriment, la història ens ha donat la raó. Els esforços per amagar o silenciar el crim que vam patir, van fracassar en el seu dia. La meva preocupació, ara, és que la nostra experiència caigui en l’oblit i se’n perdi el record i, amb ell, la seva lliçó. Massa sovint, he pogut comprovar que hi ha molta gent, adulta i jove, que desconeix la realitat dels camps d’extermini nazis. Afortunadament, alguns vam poder sobreviure per explicar-ho; i encara ara, alguns tenim forces per deixar el nostre testimoni per escrit. Tant de bo aquest esforç, junt amb el d’altres, serveixi per combatre la ignorància i estendre actituds crítiques cap a tota mena de violació dels drets humans.

Jacint Carrió i Vilaseca
Manresa, setembre del 2000
 

***
 

La proclamació de la República a Manresa

Va arribar el 12 d’abril del 1931. Mai no havia vist tanta gent a peu i amb cotxe anant amunt i avall amb banderes republicanes i catalanes. Hi havia convocades eleccions municipals. El meu pare, que coneixia bé les Escodines, hi feia d’interventor, a la secció primera del districte cinquè. Deien que al forn de cal Jordi, gent de la Lliga, donaven pans a canvi de vots. Altres discutien acaloradament al mig del carrer. A les vuit del vespre van tancar els col·legis electorals. Cap al tard, es varen començar a saber els primers resultats.

Havien guanyat els republicans, deien; a tots els districtes menys a les Escodines, on la majoria havia estat per als carlins. Prou que m’ho van retreure a la ferreteria.

- Vés, no havies de ser de les Escodines, tu!

Passaven les hores i la tensió anava en augment. Era el dimarts, 14 d’abril. Dinava tot escoltant Ràdio Barcelona. Vaig sentir com Lluís Companys proclamava la República. També Francesc Macià va anunciar la República catalana, primer des del consistori barceloní i després des del balcó de la Diputació. Eren dos quarts de tres. No vaig voler esperar més per anar a donar la nova als companys. En arribar, tothom ja ho sabia. A la ferreteria despatxàvem amb presses. Tothom estava exaltat. En Calafell i en Serramalera van enviar-me cap al Passeig.

- Vés al local de l’Esquerra, a veure què diuen.

Hi vaig córrer. El cafè era ple de gom a gom. En Selves, l’Homs, en Marcet, l’Amat i Piniella, en Farreras i Duran, en Martí Farreras, en Puig i Ball, en Vila, hi eren tots. Potser més d’un centenar. Preparaven dues banderes d’uns quatre per tres metres: l’una catalana, l’altra republicana. Les entomaren en dos grups de dotze homes i, acompanyats d’una altra bandera republicana de dimensions normals, varen sortir del Passeig cap a la plaça Major. Caminaven en silenci, mentre grups de persones que trobaven pel camí cridaven.

- Visca Catalunya!
- Visca la República!

Vaig tornar a la ferreteria. Els havia de posar al dia. Vam sortir en Catllà, en Maurici, en Sala, en Calafell i jo amb les bates de treball cap al carrer del Cap del Rec. La manifestació pujava per Sant Miquel. Ens vam separar. Alguns entraren a l’Ajuntament. Jo em vaig quedar a fora. Anaven arribant més i més persones. Ja érem uns dos-cents. Passades les cinc de la tarda, en Joan Selves va sortir al balcó principal i anuncià que en Macià i en Companys havien proclamat la República; que també Manresa la proclamava des d’aquell moment i que els republicans es farien càrrec de l’Ajuntament. Ens va demanar calma i serenitat mentre ens convidava a tornar als nostres llocs de treball i a estar atents a les notícies que anirien arribant. Van aparèixer tres músics que entonaren “La Marsellesa” i “Els Segadors”. L’acte va ser breu però emocionant com mai.

En arribar el vespre, els carrers es van omplir de gent. A les deu, anàrem amb els de casa a la plaça Major. Un grup havia tirat pel balcó de l’Ajuntament un retrat del rei Alfons XIII. Quan vam arribar, l’estampa ja no hi era; només en quedaven els vidres i un marc trinxat. La gent sortia pertot. Els cors cantaven; tothom s’hi afegia. Arreu onejaven senyeres. Les botigues havien esgotat la cinta catalana.

El dimecres, 15 d’abril, els regidors elegits a les eleccions del diumenge es van fer càrrec de l’Ajuntament. Els monàrquics havien marxat. Joan Selves i Carner presidia el comitè revolucionari. Francesc Farreras i Duran n’era el secretari. Els rumors d’una vaga general van començar a estendre’s i els nous dirigents van decidir declarar aquell dia festiu. Els que ja s’havien posat a la feina, tornaren a casa. Tothom va sortir per omplir els carrers i viure l’eufòria de ben a prop.

A les deu del matí, en Farreras i Duran va sortir amb un funcionari municipal a pregonar pels carrers un ban del comitè revolucionari en què es proclamava la República a la ciutat de Manresa. Arreu es rebia la nova amb aplaudiments i visques. A migdia, van deixar-se veure una part del comitè al balcó principal de l’Ajuntament. Entre ells, hi havia alguns sindicalistes, com en Josep Corbella de la CNT. Informà que havien decidit alliberar tots els presos que estaven a la presó de Manresa. La majoria eren delinqüents comuns. Tres d’ells van sortir a saludar i van ser aclamats per la multitud concentrada a la plaça.
 

***
 

L’arribada a Mauthausen

... Pels volts de les sis, el tren es va aturar: final de trajecte. Fosquejava. Van aparèixer tot d’SS, que ens van envoltar, mentre ens apuntaven amb el fusell a punt de disparar. Ens van fer fora a crits i a cops de culata. També hi havia gossos llop que treien els que es quedaven enrere. Alguns sortien per la finestra. Vam llençar la manta, el sac, la cantimplora, tot el nostre equipatge. No hi havia intèrpret i amb prou feines enteníem què ens volien dir amb tota aquella cridòria. Sortírem de l’estació. Vam formar i, en columnes de cinc, vam emprendre la marxa per una carretera estreta. Ens feien avançar ràpidament. Els SS duien un llum al pit. Ens menaven perquè ens afanyéssim, però nosaltres, a les fosques i sense cap llanterna, ben just si ens hi vèiem. A més, n’hi havia que anaven descalços; d’altres portaven molt pes però continuaven arrossegant l’equipatge per por de perdre el poc que els quedava; tots estàvem cansats.

Vam veure al fons una fortalesa amb llums. Un camp de presoners més, vaig pensar. Una nova parada d’aquesta llarga peregrinació que durava des que vam travessar la frontera de França, vençuts per l’exèrcit franquista. En Pere Parés, però, ens va fer adonar aviat d’on ens ficàvem.

- Això no té res a veure amb el que hem passat fins ara. D’aquí no en sortirem vius.

El Francesc Playà, el Josep Pons, el Bernat Toran i jo no vam poder evitar pensar ens els mítings antifeixistes que, abans de la guerra i durant aquesta, advertien de la crueltat amb què els nazis tractaven els seus presoners. Davant nostre s’alçava un d’aquells contenidors de monstruositats. Tanmateix, per més que imaginéssim, la nostra ment no era capaç, aleshores, d’entendre tot el patiment i la desesperació que es coïa i encara s’havia de coure allà dins.

Vam enfilar-nos al cim d’una muntanya. Travessàrem el mur de pedra per una portalada gran. Érem al camp de Mauthausen. A banda i banda, torres de sentinelles; al mig, una gran plaça empedrada. Dins, presoners amb vestits de ratlles anaven amunt i avall. Preparaven la nostra arribada. Va sortir un pres d’una de les torres de control. Parlava espanyol.

- Això no és un camp de presoners de guerra. Això és Mauthausen. Si intenteu escapar-vos, us dispararan quatre trets i llestos.

Un grup de presos i d’SS van acompanyar-nos a les barraques. Jo vaig anar a parar a la número 12. Hi havia un home que parlava francès. Feia dos anys que era a Mauthausen i set que voltava per diversos camps.

- Menja tant com puguis i treballa el mínim. Aquí una persona normal no aguanta més de 18 mesos.
- Però, vostè...?
- Jo sóc alemany i tu, espanyol. Els espanyols anireu tots al crematori.
- El crematori?
- Un forn per cremar homes.
 

***
 

Un llarg any a Mauthausen

Ens llevàvem amb el so de la campana. Corríem cap a les aixetes que hi havia concentrades en un cercle de no més d’un metre i mig de diàmetre. Els dos-cents homes del nostre bloc ens hi remullàvem cada dia a correcuita. Era un simulacre esperpèntic de la higiene. Tornàvem a la barraca a vestir-nos, sempre amb pressa. Al camp, no hi havia res que no es fes sense córrer. Esmorzàvem. Ens preníem l’aigua negra que ens donaven per cafè: un quart de litre per cap i, corrent, altre cop a formar.

A les vuit, després del recompte de personal, sortíem a treballar. Anàvem de cinc en cinc, en filera. Tot passant per la porta, els SS ens tornaven a comptar. Baixàvem per les escales cap a la pedrera; 168 esglaons. Eren habituals les travetes dels guardes per fer-nos caure. Els que s’entrebancaven i queien, arribaven gairebé morts al peu de l’escala. Els SS els acabaven de matar i els deixaven en una pila des d’on després un camió se’ls enduria cap al crematori.

Començava la jornada: uns a treure pedra, altres a empènyer vagonetes, i encara uns quants a elaborar els blocs amb punxó i maça. Aquells primers dies, en Bernat Toran i jo, novells i desconeixedors dels secrets del camp, vam anar a parar al grup del kapo Peter, un dels més durs de la pedrera. Passàvem el matí tot destriant pedres i carregant vagonetes. El carregament anava a parar al molí, on en feien sorra i grava per a les carreteres i ponts que es construïen fora del camp, a Àustria i Alemanya. Tanmateix, no tota la feina que fèiem era productiva. Cada dia baixàvem a la pedrera més de mil presoners. A voltes només hi havia feina per a uns cinc-cents. La resta podíem passar tot el matí carretejant pedra i terra d’un cantó a l’altre sense cap objectiu que no fos l’esgotament i la tortura. En aquestes condicions, les hores es feien llargues, llarguíssimes. Sempre igual, estiu i hivern; amb pluja o neu. Treballàvem tot esperant l’hora de dinar, a les dotze del migdia. El kapo Peter va agafar simpatia a en Bernat i, sovint, el deixava repetir als àpats. Quan aconseguia un segon plat, en Bernat me’n donava també a mi. Sempre vam compartir-ho tot.

El plat calent de suc de naps amb margarina i alguna bola de carn escadussera i petita ens feia revenir una mica, però després d’una hora de treball, d’aquell àpat ja no en quedava res. L’esgotament físic i l’alimentació escassa feia estralls entre nosaltres. Començava per la inflor de les cames i dels ulls. Eren els símptomes d’una mort propera. Quan apareixien, ja no es podia baixar a treballar a la pedrera. Aleshores només et quedava restar al camp per fer altres feines, sempre de pressa i a cops de garrot. Acabaves per terra, sense esma, o bé et liquidaven. Tenien mil i una maneres de fer-ho: a poc a poc o de pressa. Fos com fos, la fi era sempre al crematori. L’única forma de sobreviure era passar desapercebut i limitar els esforços. Treballar més no t’estalviava el càstig i feia minvar les pròpies forces.

A les sis de la tarda acabaven els treballs. Formàvem ràpidament. Era l’hora de tornar al camp, carregats amb pedres que servien per engrandir la fortalesa de Mauthausen. Miràvem de prendre el roc més lleuger que trobàvem per refer, de pujada, els maleïts 168 esglaons. Els vuit o deu quilos es feien feixucs. Amb l’estómac buit, el cansament i la feblesa podien més que nosaltres. Mes rere mes, la supervivència en aquelles condicions extremes no feia sinó agreujar la nostra situació. Els més forts ajudaven els més dèbils i aconseguíem, un dia i un altre, arribar fins al capdamunt de l’escala. Entràvem de cinc en cinc mentre ens comptaven. Tot seguit, formàvem a la plaça del camp perquè ens tornessin a comptar, ara per barraques. El recompte durava ben bé mitja hora, si no faltava ningú. Ara bé, si s’havia escapat algun presoner i no quadraven les xifres, la formació podia allargar-se sense fi. En alguna ocasió, ens hi havíem estat fins al migdia de l’endemà, en ple hivern i sense menjar res. La disciplina del camp marcava que, si no hi era tothom, la formació no es desfeia.

Finalment, un cop a la barraca arribava el sopar: dos-cents grams de pa negre i un tall de botifarra bullida per a cada un, i un centímetre de margarina per a cada tres presoners. En acabat, com al matí, aigua negra per cafè. Després, calia anar al lavabo o bé dutxar-se. En algunes barraques només et feien netejar els peus, però en altres era obligada una dutxa sencera. Encara ens quedava una estona per fer un cigarret, xerrar amb algun company o seure fora al costat dels morts. Era en aquells moments de repòs quan es feia més evident i pesada la sentor de cuir cremat que el fum de la xemeneia del crematori escampava per tots els racons del camp.

La campana del silenci sonava a les nou. Era el moment per estirar els ossos, per reposar. Tanmateix, eren freqüents els controls. Els SS es divertien fent-nos llevar, bo i despullats, per fer una revisió de polls. Podien ser les deu o les onze de la nit, fins i tot de matinada. El càstig per tenir polls eren cinc garrotades al cul: la pena mínima. En altres ocasions, els oficials del camp, després d’un vespre de gresca, entraven per les finestres i obrien els llums per comprovar que tot anava bé. Era un pretext per desvetllar-nos i estomacar el que s’endarreria, tot fent-lo saltar del llit a cops. Després de fer-nos formar, se n’anaven.
 

***
 

L’única rebel·lió possible era sobreviure

La duresa de la vida al camp i la crueltat amb què se’ns tractava ens feia acumular odi i ressentiment. No obstant això, revoltar-se era impensable. Els sentiments de venjança eren aplacats sistemàticament a través dels càstigs exemplars que rebien els que infringien les normes. No feia gaire que havíem arribat però la gana ja començava a rosegar-nos per dins. En una barraca reservada per a privilegiats, un grup de presos especialistes i kapos sopava. Deixaven de banda bona part del ranxo comú perquè tenien accés a altres viandes més consistents, mentre les sobres anaven a parar a mans d’altres presos amb menys sort. De fet, els seus privilegis no s’acabaven en una dieta més completa. També eren ells qui decidien qui era l’afortunat que s’enduia les seves restes: sovint algun pres a qui devien un favor, un compatriota, tal vegada un amic.

Tot i no conèixer cap d’aquells presos, la gana va impulsar un jove català a acostar-s’hi. Era alt i fort; quan vivia a Barcelona havia estat boxador. Va demanar-los un plat. Però ells el van fer fora. Un dels kapos s’hi va encarar, tot rient-se’n i el jove s’hi va tornar. Afamat però encara fort, va tombar-lo d’un cop de puny. Des de terra estant, l’altre va començar a cridar per alarmar la resta de companys.

- Aquest espanyol em vol matar!

El jove va córrer a refugiar-se a la nostra barraca. Darrere seu van arribar el grup de cinc o sis presoners que havien estat testimonis del fet amb un SS.

- Qui de vosaltres ha colpejat el kapo?

A la barraca érem més de dos-cents homes. Ens van fer sortir a tots.

- Qui ha estat? Tota la barraca serà castigada si no surt el culpable de l’agressió.

No va caler que ningú el delatés. Aviat van reconèixer-lo. No obstant això, tots vam pagar un càstig pel nostre silenci. Ens van fer córrer durant més de mitja hora pels carrers del camp. L’endemà, el jove va ser traslladat al kommando de la pedrera. Van fer-lo treballar fins a l’extenuació. Li reservaven els rocs més grossos i pesants; el colpejaven. Aquell vespre ja no va tornar amb els vius cap a la barraca. La resta vam començar a entendre que cap revolta no podia triomfar en aquella realitat; de fet, l’única rebel·lió possible era sobreviure en un lloc expressament pensat per matar-nos.
 

***
 

Visita d’una Comissió Internacional

El camp de Mauthausen, en conjunt, estava ben organitzat i endreçat, sempre a punt de revista. Només el nostre aspecte es degradava dia rere dia: sempre més magres, més bruts, més nafrats. Fèiem servir la gorra tant per cobrir-nos el cap com per recollir el menjar o netejar les sabates abans d’entrar a la barraca. Amb draps i papers, improvisàvem els mitjons i algun mocador. Trobar un cordill era un cop de sort que et permetia dur el calçat subjecte.

La barraca havia d’estar impecable. Era part de la disciplina del camp. A cada una, hi havia dos presoners encarregats de la neteja. El terra es fregava diàriament. A voltes, servien ben poc d’aixopluc per por de no embrutar-les. Com els llits: n’hi havia molts, però la majoria dormíem a terra. A Mauthausen, els llits estaven reservats per als presoners especialistes que treballaven als serveis del camp. L’estufa només servia per al cap de la barraca i el barber.

En una ocasió, va visitar-nos una comissió internacional per fer un control de l’estat d’aquests camps. Aquell dia van preparar doble ració de menjar. Els de la comissió van restar-ne admirats.

- Quines calderes! Aquí hi ha dos o tres litres de menjar per pres!

Van fer posar lliteres a les barraques, totes amb matalàs i llençols. Estaven netes com una patena, més que mai. Tanmateix, els observadors internacionals van considerar que els presos semblàvem mal alimentats, que ens calia menjar ceba.

Un cop va ser fora la comissió, van retirar la meitat de les calderes, van plegar els llits i, aquella nit, tornàrem a dormir a terra, com sempre. No obstant això, qui sap si com a revenja, escarni o simplement com a divertiment cruel, la direcció del camp va decidir seguir el consell dietètic. Ens van reunir a la plaça i ens van fer formar. Els kapos començaren a repartir una ceba per cap. Ens l’havíem de menjar allà mateix si no volíem rebre un cop als morros. Alguns vam aconseguir empassar-nos-la; altres l’escopiren; també n’hi va haver que s’abraonaren damunt els sacs de cebes, obsessionats per matar la gana que arrossegaven amb el que fos. Molts dels estómacs afeblits per la dieta excessivament magra i líquida no van poder resistir aquesta agressió i, l’endemà, el nombre de víctimes va créixer de forma desmesurada.
 

***
 

L’única carta que vaig rebre

Va passar mig any. Dúiem encara el mateix vestit de ratlles que ens havien donat en entrar; més brut, més apedaçat. Els responsables del camp van considerar que havia arribat l’hora d’una desinfecció massiva i global, com d’altres que, periòdicament, s’havien anat fent. Tots els presos vam haver de deixar la roba dins les barraques que, tancades i segellades hermèticament, van ser desinfectades. Vam esperar tot el dia a fora, nus de cap a peus, bo i suportant la fresca del matí i la calorada del migdia. Era el 22 de juny del 1941. Més enllà de les filferrades del camp, aquell mateix dia, Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica.

L’estada a Mauthausen va ser un aprenentatge continu per a la supervivència. Calia, per sobre de tot, no abatre's ni físicament ni moralment. Els mecanismes per minar el nostre coratge i deixar-nos orfes d’esperança eren innombrables. Els oficials SS no deixaven escapar cap ocasió. Duia uns quants mesos al camp quan, per sorpresa meva i de tots els meus companys, el secretari de la instal·lació va dir-me que tenia una carta per a mi. Era realment un fet excepcional, especialment per als presos republicans que teníem prohibit escriure i rebre notícies de fora. Vaig obrir-la amb un doble sentiment d’enyorança i inquietud.

Era una carta trista. M’escrivia el meu germà Tomàs, que tornava a ser a casa amb la família. Enmig d’un munt de frases censurades, vaig entendre que la mare havia mort d’un atac de cor en saber que m’havien fet presoner de guerra a Estrasburg. Vaig haver d’empassar-me el dolor i la frustració. Tot al meu voltant era hostil i indiferent a la meva pena. El consol dels companys servia de ben poc quan el que havíem de fer, ells i jo, era pensar com continuar vius l’endemà. Van ser les úniques noves que vaig rebre dels meus durant tot el temps de captivitat i ni tan sols vaig poder contestar-los. El sol propòsit de lliurar-me aquella missiva era fer-me mal. I ho van aconseguir.
 

***
 

Els  jueus

La vida a Mauthausen estava organitzada per liquidar tots els que hi havíem entrat. El seu lema era exterminar productivament. Tanmateix, la crueltat amb què tractaven els jueus era un símptoma clar que hi havia prioritats. Nosaltres podíem morir a poc a poc, teníem mesos per endavant. Ells ho havien de fer amb urgència, en vuit, quinze dies, com més aviat millor. Sentíem els SS parlar:

- Quants n’has mort avui?
- Deu.
- Jo, vint.
- Jo, trenta!

Era una competició macabra.

El juliol del 1941 va arribar un grup de jueus holandesos. Devien ser uns cinc-cents joves d’entre 16 i 25 anys, fills de casa bona. Van dur-los a les barraques de quarantena, a l’espera de poder ser controlats. No havien estat encara desposseïts de les seves pertinences i les guardaven gelosament. Un dels joves se’m va acostar. Estava espantat. Trobava a faltar les comoditats i la vida confortable que havia deixat enrere. Volia prendre un refresc, un cafè amb llet com cal, el que fos que li retornés el regust dolç d’èpoques millors.

- Tinc diners.
- Aquí els diners no valen per a res.
- Ho demanaré a un oficial.

Va adreçar-se a un SS. Contràriament al que jo pensava, va oferir-se a parlar-ne amb els seus superiors. L’endemà mateix, el comandament va decidir obrir una cantina exclusivament per als jueus que tinguessin diners per pagar la mercaderia. Tenien per triar un assortiment de capses de betum, pintes i raspallets de dents. Per als afamats, també hi havia pots de farratge amb vinagre. La situació era grotesca i va proporcionar unes quantes hores de diversió als SS. Havien muntat un mercat de productes inútils: cap de nosaltres no duia sabates per embetumar-les; rapats al zero com anàvem, ningú no es pentinava; i rentar-se les dents hauria estat un luxe sarcàstic davant la dieta líquida i magra que ens donaven. D’altra banda, ni la gana més punyent hauria pogut tolerar l’amargor de les menges que estaven a la venda.

Els joves van sortir plorant, desesperats. Després d’uns quants dies de quarantena, van incorporar-se a la rutina del camp; una rutina que, per a ells, no duraria més d’un parell de setmanes. Els SS van convertir el seu primer dia a la pedrera en un espectacle. Van arribar darrere nostre. Un dels kapos es va posar a cridar.

- Aparteu-vos, ara la festa és per als jueus.

Ells treballaven mentre nosaltres, a part, érem testimonis de la crueltat dels SS. Al final de la jornada, un kapo va menar un dels joves jueus a prendre una pedra d’uns 30 o 40 quilos. El noi no podia alçar-la. Van fer-ho entre dos homes i la hi van carregar. El jove va caure plegat a terra com un acordió. La resta van agafar, també, pedres enormes i enfilaren escales amunt. Molts anaven descalços i sovint queien sota el pes desmesurat que arrossegaven. Els SS no s’estaven de donar-los cops o trepitjar-los amb la sabata perquè avancessin, sempre amb presses. O caminaven o morien.
 

***
 

L’arbitrarietat de la mort

Vaig estar a Mauthausen gairebé un any. Durant tot aquell temps no van parar d’arribar més i més presoners. De tant en tant calia buidar el camp, fer espai, accelerar l’extermini. Eren, doncs, habituals les tries: formàvem tots per tal que escollissin aquells que havien de morir. Buscaven els més febles, els menys productius, els que ja no podien donar més de si.

Pesar poc o tenir el cos nafrat eren els criteris més usuals per a aquestes seleccions, tot i que no s’utilitzaven de forma estricta ni exclusiva. El pitjor en els camps d’extermini no era la crueltat de les normes, sinó el fet que no s’apliquessin sempre igual ni amb tothom. Més que la mort, ens terroritzava l’arbitrarietat amb què arribava: pel motiu més impensat, per la raó més fútil. En una d’aquestes tries van posar-me a la llista; la balança havia estat contundent: només pesava quaranta-quatre quilos. Poc, massa poc. Van emplaçar-me al migdia, amb la resta de seleccionats, per enfilar cap al crematori. Em vaig amagar i no vaig tornar a la barraca fins després de dinar. Afortunadament, ningú no va trobar-me a faltar. Vaig aconseguir sobreviure un dia més per esperar-ne, l’endemà, un altre i un altre.

Van venir noves tries. En un parell d’ocasions, van seleccionar els presoners que formaven al meu costat. A vegades, estaven en pitjors condicions que jo; altres, no. Tot plegat era irracional i imprevisible, qüestió de sort.
 

***
 

De nit, l’amuntegament a les lliteres feia difícil el repòs. Dormíem els uns sobre els altres i la mort sobrevenia sovint als més febles. Els cadàvers servien de coixí fins l’endemà que, després de la formació, els vius marxàvem cap als grups de treball i els morts eren duts cap a les piles del crematori. Sortir de nit per anar al vàter era, també, una temeritat. Les normes del camp només permetien circular després de les nou del vespre amb la meitat del cos cobert: o bé la camisa, o bé els pantalons. Per evitar fugues, deien. Les latrines eren a un centenar de metres de la barraca i el trajecte d’anada i tornada podia convertir-se en un calvari quan arribava l’hivern. Molts van trobar-hi la mort.
 

El diumenge era festiu i els kommandos no treballaven, excepte els de la cuina. Aprofitàvem per cosir, rentar la roba o fer-la petar amb els amics. A la plaça de formacions, s’organitzaven partits de futbol. Entre els presos de les diferents procedències, hi havia bons jugadors. Si la salut física els ho permetia, integraven seleccions nacionals que competien per una victòria esportiva. Vençuts i derrotats físicament i moralment, esdevenia l’únic espai de glòria que se’ns permetia. Per als que no érem prou bons per jugar, suposava un espectacle de normalitat esgarrapat a l’absurda i cruel existència dins del camp.
 

***
 

La mort de Bernat Toran

També vaig treballar durant un temps al kommando que construïa la via del tren de Gusen a Saint Georgen. A les sis del vespre tornàvem després d’una llarga jornada de treball. En arribar, formació: de vius i de morts. Els vius, afortunats, tornaven a les barraques. Els morts eren enviats directament cap al crematori. Com sempre, vam retrobar-nos a la barraca amb en Bernat Toran. Repartien el sopar. Vam anar al lavabo i tornàrem. El Bernat estava desesperat.

- M’han pres el sopar mentre era al vàter.
- No pateixis. Ens partirem el meu.
- No, no tinc gana...
- Bernat, ho hem compartit tot fins ara, no té cap sentit que facis compliments. Pren del meu plat.
- I tu...?

Em parlava amb llàgrimes als ulls. Sabia el sacrifici que suposava per a qualsevol renunciar a la meitat del sopar.

- Això ens pot ser la mort...
- Doncs si hem de morir, també compartirem la mort. Fins on arribis tu, arribaré jo.

L’endemà, en sonar l’esquella, va recomençar la rutina dels lavabos, el cafè-aigua, la formació. En Bernat va dir-me que no sortiria a treballar.

- No m’hi veig amb cor. No tinc forces. Em quedaré al camp; me n’aniré a la infermeria.

No era pas que no sabés el futur que li esperava. La majoria dels que entraven a la infermeria per pròpia voluntat eren conscients que només se’n sortia mort. Però quan les cames fluixegen i el cos no pot més, la raó també diu prou.

De res no li haurien servit els meus consells. Jo no sabia ni podia retenir-lo. Tots dos pressentíem el desenllaç. Ploràvem per dins. Vam mirar-nos, ens vam abraçar i li vaig fer un petó al front, tot esperant l’hora de sortir a treballar. Ell tenia les cames inflades, gairebé no podia caminar.

Al vespre, en tornar, vaig córrer cap a la infermeria. En Bernat era allà. Vaig cridar-lo i vam parlar des de la finestra estant.

- Com estàs?
- Bé, em sembla que anirà bé. Aquí hi ha menjar i es pot reposar. Si les cames se’m curen, em sembla que tornaré. Al capdavall, ni que siguin pocs, alguns aconsegueixen sortir d’aquí.
- Et veig optimista.

Sempre n’havia estat, d’optimista, en Bernat. Van passar quatre o cinc dies. Cada dia l’anava a veure. Vaig portar-li pa.

- No, queda-te’l tu. Em donen un plat del que deixen els que no poden menjar.

Però l’endemà, en tornar-hi, ja no hi era.

- On és en Bernat Toran?
- Aquí no hi és, em va respondre un txec. Jo he arribat avui. Pregunta a algú altre.

Tots eren nous. Ningú no havia vist ni coneixia en Bernat. Vaig tornar a la nostra barraca, la 19. El secretari, com cada dia, va llegir la llista dels morts. No va tardar a dir el seu número. A la ment van venir-me mil i un pensaments. Què li devia haver passat? Havia anat a espetegar a les barraques del gas? Li havien injectat una dosi de verí, de benzina? L’havien ofegat en una dutxa? Potser l’havien dut a un dels camps d’experiments que hi havia a la vora?

La mort era present en totes les activitats del camp, una mort anònima que s’amuntegava al nostre voltant, que formava part de la monotonia diària. Certament, després de tant temps, ens hi havíem acostumat. Tanmateix, aquest costum no evitava de cap manera el dolor de perdre un bon company, un amic. El Bernat, fill de Fígols però arribat de ben jove a Manresa, havia estat al meu costat des de sempre. Va ser el meu secretari durant els anys de lluita sindical a l’Associació de Dependents; vam combatre a la guerra contra Franco per ideals comuns; a Mauthausen i a Gusen havíem compartit misèria i patiment. La crueltat del camp se l’havia endut sense deixar rastre. En aquestes circumstàncies, l’únic homenatge possible era mantenir viu el record de la seva fermesa ideològica, del seu optimisme encomanadís, de la seva amistat sincera i il·limitada.

Vaig sortir, desesperat, cap a la barraca 17, a trobar en Josep Pons.

- En Toran ha caigut com en Jesús Dalmau, en Pere Parés i altres manresans. Només quedem tu i jo. Hem de fer alguna cosa per sortir. Hauríem de mirar d’incorporar-nos al grup dels picapedrers. Treballen a cobert, mengen més i no són maltractats.

L’endemà, a l’hora de sortir a treballar, vam apuntar-nos amb el grup de Kastenofen. Un cop a lloc, vaig separar-me de la colla i vaig adreçar-me a un dels responsables dels picapedrers perquè em donés feina. Vaig mentir-li: li vaig dir que havia treballat la pedra quan era a Espanya. Quan m’estava fent la prova, va entrar el kapo del grup que havia abandonat. Em va clavar unes quantes bufetades; em va fer caure a terra i va continuar donant-me puntades de peu al ventre; vaig mirar d’aixecar-me, però no podia. Encara no havia acabat la pallissa per haver-me escapat del seu kommando quan van tocar a formació. Eren les dotze del migdia. Amb l’ajut dels companys vaig aconseguir arribar al camp, formar i tornar a la barraca per dinar. La sopa de naps em va fer revenir una mica. Tenia el cos baldat però el cap ben clar. Una idea m’hi voltava amb insistència.

- Josep, sigui com sigui, hem d’anar amb els picapedrers.

A la tarda, vaig tornar a escapolir-me. Vaig anar a trobar el kapo Begner; em va semblar un dels “bons”. Em va deixar fer una prova. Amb un esforç sobrehumà, vaig prendre una maceta i vaig començar a picar aquella pedra viva. M’esforçava per demostrar unes habilitats de picapedrer que no havia tingut mai. Es va posar a riure.

- Continua fent el que puguis. Tornaré d’aquí a una estona.

Certament, al cap d’una estona va tornar amb un enginyer, un civil alemany amb una creu gammada al braç.

- Aquest no serveix.
- És jove, va defensar-me el kapo Begner. Ben alimentat encara podrem fer-ne alguna cosa.
- Bé, va dir al secretari. Apunta’l, doncs.

En Josep Pons també va aconseguir superar la prova. En tornar al camp van canviar-nos de barraca. Jo vaig deixar la 19, reservada per a mà d’obra i peonalla, i van conduir-me a la número 3. No era pas un canvi anecdòtic: suposava pujar un esglaó dins el sistema de castes del camp. El tracte allà era molt millor. Hi havia polonesos i alemanys i personal qualificat, que els caps del camp consideraven útils. Vam arribar bruts i deixats. Entre ells, es feia encara més evident el nostre estat d’abandonament. Ens van enviar tot seguit a les dutxes abans de deixar-nos-hi instal·lar .

Hi havia dos blocs: l’A, per als veterans; i el B, per a la resta. Les nostres condicions de vida van millorar substancialment: teníem una llitera amb matalàs i llençols i doble ració de menjar. Tot i que no podia amb la meva ànima, sortia cada dia cap a la pedrera a les barraques dels picapedrers. Per incentivar la producció, donaven primes per als que treballaven més: dos cigarrets de paper i tres patates bullides. Els que van caure en aquesta trampa, van morir gairebé tots en poc temps. En Josep Pons i jo no vam voler jugar a aquest joc. La prima suposava un sobreesforç que no estàvem en condicions de fer. Ni nosaltres, ni ningú.

Una persona sana podia sobreviure a les condicions del camp uns divuit mesos. Nosaltres ja feia dos anys que hi érem, entre Mauthausen i Gusen. En Pons i jo, vam aconseguir sortir-ne tot limitant el nostre esforç i contenint l’odi i el neguit que aquella situació ens provocava. Treballàvem tan poc com podíem perquè humanament no era possible fer més i, perquè, encara que haguéssim pogut, no teníem cap interès per col·laborar amb els nostres botxins.
 

***
 

Els darrers temps al camp

La situació dels republicans va millorar durant els últims anys d’empresonament. Hi ha qui ho ha atribuït al refredament de les relacions entre Hitler i Franco. És possible, qui ho sap. Sigui com sigui, altres grups van passar a patir amb més intensitat la crueltat del sistema nazi, com ara el russos. Els jueus, d’altra banda, van continuar essent en el punt de mira de la majoria de tortures i escarnis. A finals del 1943, van arribar a Gusen dos presoners jueus. Eren els dos darrers que quedaven d’una expedició provinent de Mauthausen. Van posar-los a buidar les latrines de les pedreres. Passaven amb els bugaders carregats d’excrements fins que no van poder més i van caure. Els SS van agafar-ne un  i l’enfonsaren dins el cabàs que duia ple. Van fer-nos marxar per rematar-lo, després, allà mateix a garrotades.

En arribar el 1944, el comandament va decidir ampliar els serveis. Van construir una caseta de planta baixa a un costat de la plaça del camp. Era de pedra i les finestres tenien reixes. En van fer una casa de putes. No solament era un escarni per a la majoria de nosaltres que amb prou feines teníem forces per mantenir-nos drets sinó també un nou motiu de discriminació i d’accentuació dels privilegis dins del camp. La instal·lació estava reservada a presoners d’origen ari. A més, calia pagar els serveis, la qual cosa suposava tenir, d’alguna manera, accés a primes; és a dir, kapos o presoners suficientment ben situats sense gaire escrúpols. Deien que dins hi havia presoneres poloneses que no paraven de fer ganxet mentre els homes anaven entrant cada dos o tres minuts. Una va quedar embarassada. La van afusellar.
 

***
 

L’alliberament

Era la primavera del 1945. L’aviació aliada va començar a bombardejar a uns quants quilòmetres del camp. Els seus objectius prioritaris eren les fàbriques d’armament de Linz. Molts presoners que sortien a treballar-hi en qualitat de mà d’obra esclava van perdre la vida en alguns d’aquests atacs. Les explosions ens confirmaven les notícies escadusseres que ens arribaven a través de presoners dels serveis. Els aliats eren molt a prop, però la guerra continuava i no s’havia guanyat, encara. En sonar les sirenes d’alarma, el camp quedava buit d’SS. Tots es posaven a cobert als refugis. Nosaltres restàvem impassibles, sense moure’ns del nostre lloc. Estàvem convençuts que l’aviació aliada no ens atacaria. Eren dels nostres.

El 3 de maig, el comandament del camp va començar a carregar papers i material comprometedors en un cotxe. Van desaparèixer tots darrere el portal d’entrada. Gusen va quedar buit d’SS. Després de la seva marxa, va presentar-se la guàrdia vienesa. Desconeixien el que havia estat passant fins aleshores dins del camp. Van deselectrificar les tanques. Alguns, fins i tot repartien cigarrets entre els presos.

Es va constituir el Comitè Internacional. El sistema de relacions per països que, de forma clandestina, havia funcionat fins aleshores va servir per organitzar el camp durant aquells dies de desconcert. Ningú no gosava marxar. La por va retenir-nos a la majoria tot esperant l’alliberament. Els dies següents a la partida dels SS, la majoria dels kommandos no van sortir a treballar. Només funcionaven aquells imprescindibles per al manteniment de la vida quotidiana del camp. Esperàvem el desenllaç mentre les bombes continuaven retrunyint no gaire lluny de nosaltres.

El 5 de maig, vaig apuntar-me al kommando de proveïment de pa, on havia treballat, durant els darrers temps, el company Josep Pons. Vam sortir cap al magatzem, al capdavall de les pedreres de Gusen. Mentre carregàvem els sacs, vam veure arribar un grup de soldats alemanys. Arribaven desfets, bruts, mig despullats. Alguns havien perdut el fusell.

- On són els aliats?
- Són a Saint Georgen.

Parlaven amb por, derrotats. Eren el retrat de la desfeta. Un retrat que coneixia prou bé: l’havia vist entre els republicans, durant la retirada, i també entre els francesos, quan van caure en mans dels alemanys. Tot seguit vam tornar al camp a comunicar les notícies als companys.

- Els aliats són a Saint Georgen. Aviat arribaran, potser a la tarda.

La veu va córrer.

- Ja són aquí, ja són aquí. Els aliats han arribat!

Vam voler desmentir-ho. No era cert. No podíem precipitar-nos. Però la gent va començar a sortir de les barraques. La por i la incertesa va deixar pas a l’esperança i l’eufòria. Alguns presos van enfilar-se sobre les teulades, intentant albirar l’arribada dels aliats. El presoner-cap del camp va demanar calma.

- No han arribat. Encara poden passar moltes coses. Torneu tots al vostre bloc. Serenitat, serenitat.

Vam passar tot el matí a l’expectativa. Faltaven cinc minuts per a les cinc de la tarda del dia 5 de maig (el cinquè mes del calendari) del 1945 quan van arribar els aliats al camp de Gusen. Sempre he recordat aquesta data; per a mi va ser un moment màgic, carregat de cincs. Soldats americans van obrir les portes. Un oficial es va enfilar dalt d’una de les torres i va deixar caure la metralladora que hi havia hagut instal·lada des del 1941.

- Som lliures, som lliures!

Va ser just en aquell moment que vam sentir-nos lliures. Lliures de la mort, però, sobretot, de la por i del terror. Feia un parell de dies que els guardes de les SS havien abandonat el camp però ningú no sabia què passava més enllà dels murs. Els kapos i una desorientada guàrdia vienesa havien mantingut l’ordre fins aleshores. L’arribada dels americans era la garantia que la nostra captivitat s’havia acabat. Molts presoners varen marxar sense ni passar per la porta. Van saltar el mur, van trencar les filferrades, van escapar camp a través. No volien arriscar-se a tornar a patir el control d’un nou enemic.

Malalts i mutilats sortien de la infermeria. Alguns, gairebé s’arrossegaven; tothom volia presenciar l’alliberament. L’emoció al camp era gran. La cuina va ser assaltada; igualment la intendència i les barraques dels SS. Vam trobar una ampolla de xampany i, amb un grup de republicans, vam celebrar el moment. Les oficines estaven destrossades; només vam trobar-hi alguns mapes d’operacions i les llistes de presoners.

Els aliats van capturar alguns SS que havien trobat amagats pels voltants. Hi va haver presos que van organitzar-se per prendre represàlies contra ells i contra els kapos que havien abusat de la seva posició durant l’empresonament. Es van fer mutilacions, tortures, assassinats. Els aliats amb prou feines van poder controlar aquests actes de revenja.
 

***
 

L’endemà va arribar la intendència americana. Portaven de tot: menjar i medicaments. Homes afamats varen llançar-s’hi sense control. L’abundància, després d’anys de misèria, va provocar més d’una mort per un fart. Els nostres cossos no estaven en condicions d’assumir tant menjar. Vaig procurar moderar-me, com van fer altres, però no tothom va saber mantenir el cap clar en aquell moment. Hi havia presoners al camp que, sense el suport de les xarxes de solidaritat interna, estaven molt més afamats que jo i davant de tanta vianda van embogir.

Un cop alliberats, la majoria dels republicans vam decidir quedar-nos. Ens vam agrupar. Uns companys van preparar una bandera republicana. Era un moment solemne. Al mig de la plaça del camp, vaig començar a entonar l’himne de l’Exèrcit Popular de Catalunya.

- Un dia tràgic, la gent més innoble d’aquesta terra desfeia la pau. Els vils feixistes dreçats contra el poble volien fer-nos per sempre uns esclaus. Amb fúria i disciplina enfonsarem l’abisme del criminal feixisme. L’Exèrcit Popular. Endavant!

Tothom s’hi va anar afegint. Si no sabia la lletra, s’agafava a la música, prou coneguda. Els presos d’altres nacionalitats es paraven i escoltaven. Vam desfilar pels carrers del camp fins a deixar la bandera republicana a la barraca més alta: la número 6.

Vaig córrer a buscar el meu cosí entre els presos de Gusen II. No era enlloc. Algú va dir-me que havia fugit.

- No ha pas esperat l’alliberament. En desaparèixer el control dels SS, s’ha fet escàpol. Ja deu ser camí de França.

Vam sortir cap a Mauthausen. Hi havia un munt de gent. El camp era força diferent de quan l’havíem deixat nosaltres. Vam buscar antics companys. Francesc Playà era un dels manresans supervivents. Havia entrat malalt a la infermeria i, un cop dins, havia sabut enginyar-se-les per continuar-hi com a presoner de serveis. Va dir-los que era practicant i donava un cop de mà als sanitaris. A Mauthausen, com a Gusen, l’important era aconseguir una bona situació que permetés mantenir-te viu i patir el mínim.

El comitè espanyol d’alliberament, organitzat a Mauthausen, ens va aconsellar tornar a Gusen per tal de facilitar les tasques de control als aliats. Abans de marxar, vam regirar els sacs de roba de la barraca-magatzem. Jo vaig recuperar la meva documentació de l’exèrcit i un rellotge. Vam passar la nit al ras i, l’endemà, vam refer el camí cap a Gusen.

Cinc dies després, va arribar l’exèrcit rus des de Viena. Van fer una relació dels seus compatriotes i se’ls van emportar. Ens van sorprendre la quantitat de galons i medalles que duien els oficials per anar a la guerra. De mica en mica, el camp s’anava buidant. Tots els estats reclamaven els seus ciutadans. Ningú, però, no s’ocupava de nosaltres.  El comitè de deportats republicans va decidir enviar una delegació a Linz per negociar el nostre retorn. Finalment, va ser França que es va oferir a fer-se càrrec de nosaltres.

Vuit dies més tard, se’ns van emportar amb camions conduïts per americans. Ens proposaven d’allistar-nos al seu exèrcit. Ens van prometre que ens tractarien bé i que ens donarien un bon sou. Tanmateix, no crec que ningú acceptés la proposta. Vam arribar a Linz, on s’organitzaven els grups de repatriament per avió, camió i tren. Mentre els ciutadans francesos tornaven amb avions, els republicans vam pujar tots a vagons de càrrega. El retorn cap a França va ser lent i feixuc. Avançàvem a poc a poc: molts ponts havien estat volats i les vies estaven en força mal estat. Vam travessar pobles arrasats pels bombardejos. Ni punt de comparació amb la Guerra Civil espanyola.

Enrere deixàvem cinc anys d’esclavatge i de degradació de la nostra condició de persones. Marxàvem després d’haver fet la promesa ferma d’explicar a tothom els horrors del  nazisme i dels seus camps d’extermini. Per sobre de tot, calia evitar una altra barbàrie com la que havíem viscut.

Els aliats van clausurar el camp de Gusen tot seguit de sortir-ne nosaltres. En acabar el mes, les autoritats el van fer cremar per evitar el contagi de la pesta. Només en va quedar el crematori que, anys més tard, un italià, Sordo, compraria per convertir-lo en monument d’homenatge als que havien sofert i mort en aquell camp. Era germà d’un deportat que va deixar-hi la vida.

Al cap d’un mes vam arribar a París. Era el 22 de juny del 1945. L’estació era plena de gent: familiars i curiosos que esperaven l’arribada dels presoners. Ens van fer pujar a uns  autocars. S’havien acabat els trens incòmodes. Ens van passejar per la ciutat. Tots cridàvem visques d’entusiasme. Ens van portar a l’hotel Lutècia, al centre de la capital francesa.  Després de deixar el poc equipatge que portàvem ens van dur a uns menjadors meravellosos. A nosaltres, almenys, ens ho van semblar. Les taules estaven parades amb coberts, tovallons i flors. Feia nou anys que no vèiem una cosa igual. Ens trobàvem incòmodes: no sabíem com posar-nos-hi.

- No mireu prim. Mengeu com vulgueu.

Els coberts van servir de ben poc. No hi estàvem acostumats i la gana podia més. En acabar l’àpat, ens van fer dutxar i ens van donar roba civil i mil pessetes en francs. Vam passar pel davant d’un tribunal civil i militar per declarar. Tot seguit ens van facilitar documentació que ens acreditava com a repatriats: érem lliures de circular per tot França. També se’ns permetia accedir a residències amb bufet lliure i gratuït, obertes dia i nit. A més podíem utilitzar de forma gratuïta el transport públic. Vaig viure així durant un parell de setmanes. Després, vaig decidir tornar amb la família de Périgueux, on ja m’havien reclamat per treballar-hi, bé en el comerç, bé a la terra. En Josep Pons va quedar-se a París. Era comunista i el partit va ajudar-lo a trobar una nova feina i a refer la seva vida.
 

***
 

Els joves desconeixen la barbàrie

A partir dels anys 80, vaig començar a visitar escoles i instituts per fer-hi xerrades sobre la deportació. Al llarg d’aquests vint anys, he recorregut més de 30 escoles i instituts i m’he adreçat a prop de 5.000 joves d’entre 16 i 18 anys. Aquestes conferències m’han permès constatar que la majoria dels joves, però també els adults, desconeixen aquest episodi de la història recent d’Europa. Sovint, se sorprenen; es pregunten com és possible que una barbàrie d’aquesta mena hagi succeït de debò. Alguns fins s’emocionen i ploren.

Guardo un record especialment grat de la que vaig fer a l’institut de formació professional de Torelló davant de 7 professors i 65 alumnes. Encara tinc presents les ratlles d’agraïment que van enviar-me dies després de la xerrada. Resumeixen l’esperit amb què he explicat tantes i tantes vegades la meva experiència a Mauthausen i Gusen.

“No sempre ens és possible conèixer amb tant detall la història com ens ho ha permès la seva conferència del dia 22 de maig a la nostra escola, tot escoltant les seves explicacions sobre els lamentables fets que envoltaren la II Guerra Mundial i els camps de concentració nazis. Ha estat una autèntica lliçó d’Història, amb majúscules, que ens ha fet viure tot un seguit d’esdeveniments que desitgem, tant com vostè, que no tornin a repetir-se mai més. Torelló, 26 de maig del 1989”.

Però no solament els centres d’ensenyament han demanat el meu testimoni, també nombroses emissores de ràdio, diaris i institucions de tota mena. He aprofitat sempre aquests altaveus per fer sentir ben fort la injustícia que vam patir: perquè tothom ho sàpiga, perquè ningú no ho oblidi.
 

***
 

Reflexions finals

He cregut sempre que la política és l’únic instrument que ens pot permetre conquerir espais de llibertat i benestar per a tothom. He procurat sempre mantenir-me fidel al compromís que vaig prendre de ben jove, tant en el camp sindical com polític. Tanmateix, no sempre ha estat fàcil. Vaig viure de prop, i amb recança, el trencament d’Esquerra Republicana al Congrés de Lleida del 1989. Amb Joan Hortalà, vam emprendre, aleshores, l’aventura d’Esquerra Catalana, que durà poc. Vaig formar part, com a independent, de la llista socialista a les municipals del 1991; i, ja com a militant, a les del 1995. Després de molts anys, vaig tornar a sentir-me part d’un col·lectiu amb suport popular, la qual cosa em va oferir l’oportunitat de treballar per la meva ciutat des de l’oposició, durant els primers quatre anys, i des del govern, els quatre següents, com a regidor de la Gent Gran.

Els meus anhels de llibertat i justícia social han hagut de superar moments difícils i condicions adverses. Algú pot pensar que valia més deixar-se estar de política i quedar-se a casa. Tanmateix, l’experiència m’ha ensenyat que només es té allò que es guanya. Bona part de les conquestes socials d’avui es deuen a l’esforç personal i col·lectiu d’aquells que, defensant els seus drets, defensaven també els de tots els seus companys. La vida és, ha de ser, una lluita, des del principi fins al final.

M’indigna l’apatia dels que creuen que la política no és cosa seva; em revolta l’exercici del poder que, lluny de la voluntat de servei, només s’utilitza per a lluïment personal; i em dol profundament l’oblit en què resten tantes i tantes persones anònimes que, abans i ara, van maldar i malden per fer realitat els seus ideals de justícia, llibertat i progrés. És per això que, abans d’acabar, voldria recordar els noms d’alguns companys, l’exemple dels quals ha estat, per a mi, un referent al llarg de la meva vida: el meu germà Francesc, mort al front de Terol, el meu cosí, Joan Gamisans, Antoni Mestres, Jaume Vall, Agustí Serra, Antoni Gregori, Joan Sanfeliu, Ramon Vilanova i Maurici Señal.

La Guerra Civil, la deportació a Mauthausen i Gusen i els llargs anys de dictadura franquista han marcat inexorablement la meva vida i, de retruc, la dels meus propers. Tant de bo aquestes memòries influeixin, també, en les vides dels qui les llegeixin per tal que la mort i el patiment de tants homes i tantes dones no hagi estat en va. És el seu únic propòsit i, alhora, el seu únic sentit.