El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)
Sindicalisme i moviment obrer
Text introductori
El franquisme va suprimir també tots els sindicats i associacions que defensaven els drets de la classe treballadora. La llibertat sindical, doncs, va deixar d'existir. En el seu lloc el govern va crear el succedani de l'anomenat sindicato vertical: és a dir, la Central Nacional Sindicalista (CNS) que, de manera teòrica, agrupava empresaris i obrers però, a la pràctica, sota la jerarquia de les autoritats governatives, les quals tenien sempre la darrera paraula. La Falange fou l'impulsora d'aquest sindicalisme oficial, inspirat en el model feixista de la Itàlia de Mussolini.
A través dels mitjans de comunicació, també sota control governamental -com és el cas del periòdic Manresa-, el règim pregonava les suposades virtuts d'aquest sistema: “los antiguos sindicatos, políticos más que sociales, eran de partido [...] de ellos no podía surgir otra cosa que el encontramiento [...] Y en mitad de esta pugna insensata, que trajo la ruina sangrienta de una guerra civil [...] El Sindicalismo nacional preconizado por la Falange repudia la lucha de clases y frente a la concepción liberal o marxista del sindicato que divide, implantó el sindicato que unifica”. Segons la propaganda oficial, tan perfecte era aquest únic sindicalisme permès que, fins i tot, suprimí el concepte de treballadors (i similars) per l'eufemisme de productores.
En realitat, tota aquesta literatura volia amagar les penoses condicions de vida de la classe obrera durant la postguerra: sous baixos, famílies empobrides, condicions de treball precàries, seguretat mínima... A més, en el marc dels racionaments dels productes de primera necessitat, els talls i les restriccions elèctriques comportaven freqüents aturades a les fàbriques i indústries de tota mena. Per tant, el procés productiu quedava aturat durant hores o fins i tot dies sencers. Això significava un evident perjudici per a l'economia del país, però també per a les butxaques dels treballadors, ja que aquestes hores perdudes no les cobraven pas, amb la qual cosa els sous esdevenien encara més minsos.
El fals sindicalisme del règim no donava solucions a aquesta problemàtica real. No ens ha d'estranyar, doncs, que malgrat l'enorme repressió i el perill que comportava per a qui les protagonitzés, es produïssin protestes, manifestacions i fins i tot vagues d'una classe obrera que lluitava per millorar la seva situació. Per exemple, les que s'iniciaren a la Fàbrica Nova el 1946 i les que també tingueren lloc a les factories tèxtils de la ciutat els anys 1948 i 1951, i de les quals l'Ajuntament hagué de pagar la despesa que representà el desplaçament i allotjament dels cossos policials que vingueren a reprimir-les.
