4. 08/09/1971 Farreras-Planas

 

Carta de Francesc Farreras i Duran a Joan Planas i Martí (Cuernavaca, 8/9/1971)

Transcripció:

8 de Septembre de 1971

Estimat Joan:

La teva carta del 4 de febrer pasat ( i tant pasat…!!!) ha voltat per la meva taula de treball (o de fer coses) des de que va arribar. L’he llegida més d’una vegada i fa certa l’afirmació del nostre amic Baget quant em deia: “Si En Joan Planes t’escriu, disfrutaràs de la seva capacitat de magnífic escriptor”. Realment escrius amb claretat, amb ideas límpides i bon istil, que ja voldria per mi, ademés d’una bona caligrafia.

El retard en respondre obeeix a diversos motius, però el principal era que esperaba rebrer el teu llibre sobre Les Planes de Sant Mateu, que encare no he rebut. Ademés, també esperaba un acús de rebut del meu primer volum de Monografies BAGES, que et varetj enviar per Correu Certificat el 15 de Febrer, Rebut n. 2565. Un altre motiu principal és que volia contestar fil per randa la teva lletra i quant es vol escriurer llargament sempre sembla que no hi haurà prou temps i hom va fent les lletres curtes i la que hom vol fer a plaer es va quedant per l’endemà i aquets dies de demà es van succeint de manera esfereïdora. Però, curt o llarc, no vull esperar més, ja que com que demà penso anar amb la dona, la noia i el gos cap a la capital on passaré uns dies (els menys posibles), allà no podré escriurer res . Vindrà gent, hauré de tenir algunes reunions i… sobretot preparar la Conferència que he de donar el dia 11 al Orfeó Català, recordant el de 1714, quant no solament Catalunya sinó tota Espanya perdé les seves llibertats, que, com diu Menendez i Pelayo, “quedaron enterradas entre las ruinas de la heroica Barcelona”. Per això, estic buidant el folder de “Cartes urgents” que són masses per la feina, però poques, si vols tu, pel caliu d’amistad que comporten.

Quant jo parlaba dels amics Planes que recordaba, no hi posaba En Lluís perquè deu ésser el més petit i no hi tenia contacte. Et prego que donguis una bona abraçada al Francisco que el recordo molt, també.

Et felicito pel bé de Déu de néts que tens i prego a Déu que els puguis veurer granats i casats, almenys als més grans. Això de que a la teva noia la teva dona li hagi de donar sovint un cop de mà és feina natural de totes les Àvies… que ademés ho fan amb gust i traça quant són del tremp de la teva i de la meva.

Cites a Josep Pla. Això em mou a ferte un encàrrec. Jo li varetj escriurer aviat farà un any, dientli que potser que un dia es decidís a escriurer quelcom, mai fos només que un articla (que també li pagarien, ell que és tant gasiu) sobre el nostre enyorat Ignasi Armengou com a pioner del turisme, quant ningú hi creia. Li donaba munió de notes i retalls de l’època, però no m’ha dit res. Ja sé que és un penques, però, com diu Pedrolo, deu ésser ademés un ximple que sempre va de cara a la menjadora. Tu li podries dir quelcom, recordant l’època de l’Editorial Diana, que li féu el primer llibre quant ell ni ho pensava que d’un recull d’articles en podia sortir un. Digali com idea inèdita de l’amic que eres de l’Ignasi quant ho feia. A veure si logrem que es fasi justícia a l’obra del nostre amic.

Quant em parles dels “lemmings”, et deus referir al article SELECCIONES de Novembre de 1970, que també varetj llegir i que he repasat. Potser sí que l’Humanitat va a la seva perdició. Recordo, i tinc a la vista, el que deia Clemenceau, en les “Confidències”, que va publicar Martet, en el capítol XII, quant es pregunta si l’Humanitat seguirà la sort d’altres races d’animals que han desaparescut. Diu “desapareixerà l’Humanitat per insuficiència o perquè fabriqui amb les seves pròpies mans (Llei del progrés, de la que no es pot sustreure, de la que no té dret a sustreure’s) mateixes la seva pròpia mort?”. La cita és extractada, com pots veurer. Tots ens ho preguntem i el vell Clemenceau, als seus 86, ara en fa casi 50, ja s’ho preguntava… i tants altres.

“desaparecerá la humanidad por insuficiència”

El que pasa, i are parlo jo, és que la gent que dirigeix el món no està a l’altura en cap latitut. La protesta dels joves, les revolucions, la inadabtació o el que es vulgui és fruit de l’exés de conservadurisme. Es vol retenir masa temps el que a la llarga s’haurà de donar si no volem que s’ho prenguin amb violència. Jo estic amb els joves i ells ho saben. Què es vol salvar si tot trontolla? La debacle del dòlar i el desajust internacional també ho devaluen tot. Tinc horror al comunisme i a tota dictadura, que a la llarga només són pal·liatius. S’ha de cambiar o tot s’esmicolarà, almenys en l’ordre econòmic. El que tenim potser encare ens arribarà, però els nostres fills, allò de les herències pot ésser una collita de mil-lions sense prous zeros, i els trobaran encongits a centenes de mils o només a milers, si no és que només quedin amb zeros tots sols. Per això celebro de veurer com els meus néts grans s’espavilen i, ademés d’estudiar, treballen i fan coses per guanyar el que ja sospiten no podran esperar de les herències, cada dia més encongides.

En altre ordre d’ideas, els pedaços no serviran a tapar forats, encara que siguin monarquies desenterrades. També hi haurà esmicolaments, tant més grans com més difícils vulguin fer els cambis que la conciència universal, encare desorientada, reclama. El Concili Vaticà II, (encare que are Paulo VI s’hagi espantat i fasi marxa enrera) ja fou l’avís màxim. L’Església, que era monolítica, s’adonà que calia cambiar. Hi (ha) pocs Bisbes amb empenta, com el nostre de Cuernavaca, gran amic meu i que ja li diuen “rojo”, i Monsenyor Cámara, que tirin al dret sense por, però el qui no hi vegi clar i no segueixi el ritme que pot ésser cristià i ordenat, ajudarà a què se l’endugui la riuada.

En petit, això em recorda que quan jo veia a venir la República, un dia l’Estelrich[1] ens convocà a un noi de cada Comarca (hi havia Narcís de Carreras[2], Joan de Garganta[3], En Trabal[4], el de Sabadell advocat, fill del Notari, i molts altres) a casa de Cambó[5]. D. Francesc ens féu una exposició del centrisme dintre de la monarquia. Després, per por o per respecte, ningú enxegaba i jo varetj parlar, dientli en síntesi que ell, el Sr. Cambó, vivia masa isolat i que el seu encoratje no li deixava arribar el que pensava el carrer. “Sr. Cambó, -que li dic- tot el que diu està molt bé, però ho hem de fer com a grup republicà i així, quant la república arribi, caurà a les mans dels primers que ens manifestarem com a tals i en podrem fer una cosa conservadora”, etc., etc…

El mateix pasà quant es fundà EL MATÍ[6]. Jo varetj insistir, amb escàndol del fabricant Carreras i de D. Joaquim Gomis, que n’habien de fer un diari catòlic sí, però republicà, i aixís, com a pioners de la República, al venir aquesta, cauria en mans conservadores i en feríem una cosa sòlida i estable.

Em prengueren per ximple. I, naturalment, vingué l’alubió i els que habíem lluitat haguérem de córrer a axoplugarnos al costat del Sr. Macià, per veurer com ho podíem endegar bé. El resto de la Història ja la coneixes, potser no en les interioritats, ni de com varetj obtenir el 6 d’Octubre de Companys, que no faria res decisiu, i quant jo era a EL VENDRELL, amb la consigna d’evitar que la gent s’esvalotés, em trobo que Dencàs[7] m’habia guanyat la partida, que li durà unes hores.

Si sabessis com varetj fer de Pare padaç mantes vegades. Però això és història antigua. Anem al d’are o al futur.

Jo sóc un home creient i espero que el bon Déu tindrà pietat de nosaltres o dels que ens han de seguir quant ja decidim o ens decideixin a plegar per sempre i anem a servir d’adob per les malves com a cos humà, que l’ànima trobarà el que hagui sembrat, espero, amb plena confiança.

He de plegar, estimat Joan. Voldria que el teu silenci només fos per causes com les que motivaren el meu, de manera que aquesta et trobi a tu i als teus en plena salut i disposat a escriurer Largo y tendido, que diria Vázquez de Mella.

Reb per a tu i la teva esposa els afectes de la meva dona i els meus amb l’abraçada més cordial del teu vell amic de nom i de fet.

 

[1] Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1896 – París, 1958).
[2] Narcís de Carreras i Guiteras (La Bisbal d’Empordà, 1905 – Barcelona, 1991).
[3] Joan de Garganta i Fàbrega (Olot, 1903 – Medellín, 1973).
[4] Francesc Trabal i Benessat (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957)
[5] Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947)
[6] “El Matí” fou un diari catòlic que s’edità a Barcelona entre els anys 1929 i 1936.
[7] Josep Dencàs i Puigdollers (Vic, 1900 – Tànger, 1966). Conseller de Governació de la Generalitat durant els Fets del Sis d’Octubre.