En aquest apartat publiquem un epistolari inèdit entre dos bagencs: Francesc Farreras i Duran i Joan Planas i Martí. El primer nascut a Manresa. El segon, a Santpedor, però domiciliat ben aviat a Manresa i posteriorment a Barcelona. L’epistolari consta de 20 cartes (10 de cadascun). En reproduïm els documents originals, acompanyats de la corresponent transcripció. Les cartes es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Francesc Farreras i Duran (Manresa, 1900 – Cuernavaca. Mèxic, 1985) fou diputat de la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya, encarregada de l’elaboració de l’Estatut de Núria; diputat per ERC al Parlament de Catalunya; secretari de la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Boscos de la Generalitat que presidia Francesc Macià i president del Parlament de Catalunya a l’exili (elegit el 1954). Després d’una estada temporal a França, s’exilià a Mèxic el 1944, on fundà Edicions Catalanes de Mèxic i “Monografies Bages”. Amb les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 renuncià a continuar exercint el càrrec de President i passà el relleu al nou president mitjançant aquesta carta que els diferents presidents posteriors s’han anat traspassant.
Joan Planas i Martí (Santpedor, 1898 – Barcelona, 1977). Fou advocat i cap del Servei de Recaptació de Barcelona i província. El 1969 va escriure Les Planes de Sant Mateu. Una casa pairal, un llibre sobre la història de la seva família, i que, segons aquest epistolari, Planas envià a Farreras. Era germà de l’eminent periodista Josep Maria Planes, que fou assassinat a La Rabassada l’agost de 1936. Els pares, Josep Planas Salats i Candelària Martí Raurich, van tenir 7 fills: Francesc, Joan, Lluís, Enric, Sebastià, Josep Maria i Pilar.
La correspondència entre Farreras i Duran, des de Mèxic, i Joan Planas, des de Barcelona, es produeix després de molts anys sense contacte entre ells dos i reflecteix una amistat sòlida, forjada quan de joves coincidiren en diverses iniciatives culturals, periodístiques i polítiques, especialment a la Joventut Nacionalista de Manresa, i en la redacció del setmanari “Joventut”, portaveu d’aquesta formació política, que havien impulsat, entre d’altres, Farreras, Planas i Ignasi Armengou.
Les 20 cartes estan escrites entre finals de 1970 i primers de 1977, si bé no n’hi ha cap de 1975 ni de 1976. La darrera carta –es tracta més aviat d’una breu nota- és de Joan Planas, redactada el gener de 1977, el mateix any en què va morir. Farreras escriu des del seu exili, a Cuernavaca (Mèxic), Joan Planas, des de Barcelona.
Aquesta correspondència és inèdita. Fins ara només s’havien publicat, al web de Josep Maria Planes i Martí, els fragments que fan referència al periodista assassinat, a qui Farreras i Duran admirava. Tots dos havien coincidit al diari “El Pla de Bages” (“començà amb mi –diu Farreras- quan duia calces curtes encara, fent els ESPORTS”). Farreras lamenta “que no varetj ésser a temps de salvar[lo]. […] Quant em varen dir que l’havien vist asomat en un balcó de més amunt de la travesera, varetj córrer per a ferlo marxar o ferlo cambiar de lloc, però ja fou tard.”
Els dos manresans parlen de múltiples temes, si bé es constata que no poden comentar tot el que voldrien a causa de la censura franquista. Fins i tot, Farreras diu a Planas que li enviarà els volums de les “Monografies Bages” “d’un a un per correu aeri, en lletra closa, sense cap mot a dins, ni la dedicatòria que tu mereixes” perquè “els prolecs que jo hi he escrit son d’un to que no agradarien encara a cap censor i no voldria que et causés molèstia”.
Recorden la seva etapa de joventut (“trepitjàvem junts els mateixos carrers: amb el pit enfora i una vitalitat per donar i per vendre”); parlen d’amics comuns: Joan Selves, Antoni Esteve…; de la intensa activitat política de Farreras a Manresa, al Bages i a Barcelona abans i després de la proclamació de la República (“Sempre m’ha agradat quedarme en segon lloc, remenant i distribuint les cartes”); de la importància de l’acta electoral de Sant Mateu del Bages (on el pare Planas –mort el 1923– tenia molt de pes polític, però sempre a l’ombra); de com, poc abans de la República, Farreras va intentar convèncer Francesc Cambó que actuessin com a partit republicà (“Em prengueren per ximple. I, naturalment, vingué l’alubió i els que habíem lluitat haguérem de córrer a axoplugarnos al costat del Sr. Macià”); dels Fets del 6 d’Octubre (quan “varetj obtenir el 6 d’Octubre de Companys, que no faria res decisiu, i quant jo era a EL VENDRELL, amb la consigna d’evitar que la gent s’esvalotés, em trobo que Dencàs m’habia guanyat la partida, que li durà unes hores”), etc.
Farreras esmenta la importància del nombre de refugiats catalans arribats a Mèxic després de la guerra (“va ésser el motor que posà en marxa el país. A l’universitat, quant arribàrem gairebé copàrem Facultats com la de Ciències.”); dona compte de la seva intensa activitat cultural i política en aquest país; parla de la seva biblioteca, de 4.000 volums (amb “Casi tot el que s’ha editat en català, ademés de Clàsics espanyols, francesos i literatura de tot temps i les obres modernes dels autors en voga.”) i també expressa l’enyor que sent de Catalunya: “Estic content de la benedicció de Déu que ha regalat la meva família, encara que em rosegui l’estar lluny de la nostre Catalunya”.
Farreras també explica a Planas que ha demanat a l’escriptor Josep Pla un article sobre Ignasi Armengou -el seu primer editor- i que amb aquesta finalitat li ha enviat una “munió de notes i retalls de l’època”.
També comenta una visita a Mèxic de López Rodó, a qui qualifica de “famoso ‘niño bien’” i, fins i tot, l’accident que el futur rei Joan Carles va tenir de petit amb el seu germà i que ocasionà la mort d’aquest.
L’actualitat política, l’economia, els joves, la religió (Farreras és gran amic del bisbe de Cuernavaca) i la transició política hi tenen també un protagonisme destacat. En aquest sentit, en l’única carta de l’epistolari escrita després de la mort de Franco (gener de 1977), Joan Planas diu a Farreras: “Ting l’esperança de tenir-te aviat a la nostra terra. Si preval a Catalunya la fórmula Tarradellas, les coses seran planeres. Si interposen unes eleccions generals, es girarà una mica més de feina, per bé que el final serà el mateix, car no havia vist mai a Espanya tanta comprensió pels problemes català i basc”. Llastimosament, Joan Planas, com hem dit, va morir el mateix any i Farreras i Duran no tornaria mai a Catalunya. Va morir el 1985.