Explicació del contingut del dietari

Jordi Rubió i Balaguer, director de la Biblioteca de Catalunya i de la Xarxa de Biblioteques Populars –que organitzà d’una manera excel·lent i exemplar-, impulsà, entre moltes altres accions bibliotecàries, la confecció de dietaris. En aquests registres les directores de cada biblioteca podien anotar el dia a dia de l’activitat del centre.

Rubió creia que, a més dels anuaris que es publicaven cada any –els quals recollien les memòries i estadístiques-, calia unes anotacions manuscrites que reflectissin l’activitat interna diària de les biblioteques (gestions, visites, correspondència, problemes quotidians, activitat lectora i de préstec...), però també les impressions personals sobre diferents aspectes relacionats amb la prestació del servei de lectura. L’extensió del text depenia de cada bibliotecària, cosa que determina, en cada cas, el volum d’informació disponible. En el cas concret de la Biblioteca Popular de Manresa, d’ençà de la seva arribada a la ciutat les bibliotecàries van optar per registrar al dietari anotacions de tot tipus. El dietari de les bibliotecàries de la capital del Bages ofereix, per tant, una crònica diària d’una ciutat que creix i que amb l’obertura de la sala de lectura farà un pas més cap a la modernitat i cap a l’accés generalitzat a la cultura.

Les primeres línies del document transmeten la il·lusió d’un projecte nou, com és el de bastir una biblioteca. L’enrenou és considerable, però l’afany per obrir les portes del coneixement a la ciutat pot més que el desànim per l’endarreriment de les obres d’adequació.

La Biblioteca Popular de Manresa, oberta el desembre de 1928 i inaugurada el febrer de l’any següent, serà un espai essencial de la vida cultural de la ciutat, un espai de lectura, d’estudi (no oblidem que estava situada als baixos del que era abans el Grupo Escolar, l’actual Institut Lluís de Peguera) i un àmbit d’activitat cultural, especialment de conferències. Serà un espai per a estudiosos, intel·lectuals, infants, homes i dones de tota condició social. Cal destacar en aquest sentit el fet que alguns obrers aprofitaran alguna jornada de vaga per anar-hi a il·lustrar-se.

Els escrits de les bibliotecàries reflecteixen el rigor, la meticulositat i l’ordre que la seva feina exigeix. Tanmateix, les anotacions sovint es barregen amb els sentiments i emocions propis d’unes persones que tenen consciència de prestar un servei important per a la societat. No amaguen, per tant, el goig de veure-hi entrar homes i dones diàriament, el reguitzell de persones que després de la missa de diumenge passen per la sala, però també mostren la preocupació perquè hi acudeixin nois i noies, des de ben petits, fins al punt que la directora els dedicarà una tarda expressament. Al costat de les impressions, les dades, les estadístiques mensuals ben registrades, que seran enviades puntualment al coordinador de les biblioteques populars, el qual arribarà a afirmar que la de Manresa és una de les que registra més lectors.

Aquesta crònica diària, que en molts casos transmet una quotidianitat afable, farcida d’anècdotes, també serà testimoni de l’evolució dels principals canvis polítics i socials que es viuran al llarg dels anys 30. Sense entrar en valoracions crítiques, els comentaris traspuaran l’ambient que es viurà en aquells moments. Així, per exemple, el 13 de març de l’any 1930 els dietaris passen d’escriure’s en castellà a fer-se en català; tot i que no hi ha cap referència al motiu, és evident que aquest fet coincideix amb la dimissió de Primo de Rivera i l’inici d’una etapa de major permissivitat en l’ús de la llengua catalana.

Què hi anoten?

Per tenir una idea més completa del contingut del dietari, prestarem atenció a algunes de les observacions que les bibliotecàries hi deixen escrites:

- Els preparatius per tenir-ho tot llest per a l’obertura i la inauguració de la sala de lectura, la creació del catàleg i, posteriorment, l’agost de 1929, l’inici del préstec de llibres, que aleshores constituïa tota una novetat.

- Referències als usuaris, als lectors, entre els quals predominen les dones. Les visites d’estudiants de l’Institut, de l’Escola Albagés, del Grup Escolar Renaixença, les d’alumnes “buscant temes per a conferències i que em donen clara idea de que els mestres d’aquí posen en pràctica l’ensenyança moderna”. Les curiositats d’alguns lectors: un músic que hi va a copiar “el Cançoner selecte de Beethoven”, qui busca a l’enciclopèdia Espasa si Boston és més gran que Barcelona....

- Les preferències de lectura dels usuaris. L’arribada i/o demanda d’alguns llibres. La bona acceptació d’algunes obres com les novel·les romàntiques, els contes de Walt Disney, els llibres de Chesterton, de Stewan Zweig...

- El comportament del públic lector, molt correcte en la majoria d’ocasions, tot i que de vegades van caldre avisos i amonestacions per parar la xerrameca i el soroll. Les bibliotecàries, per exemple, van haver de renyar una noia que tallava fulls de figurins, o fins i tot van haver de fer front a “gamberrades” quan, per exemple, algú va obrir l’extintor del vestíbul o va llançar petards i pedres contra la porta d’entrada, fins al punt que va caldre avisar la guàrdia urbana...

- Les reclamacions de llibres (a vegades  les veuen obligades a anar-los a buscar al mateix domicili dels lectors).

- La confecció de nombroses guies de lectura i la seva tramesa als diaris i a les entitats manresanes.

- Les referències constants a la correspondència enviada i rebuda. El principal protagonista de les cartes és Jordi Rubió, qui constantment dóna consells i instruccions per resoldre els diferents problemes que sorgeixen o per buscar nous lectors. Així, per exemple, anota una bibliotecària: “Em recomana d’atreure els obrers, potser amb els nous llibres de ciències socials”.

- Com tenien cura del guarniment (amb gerros plens de flors i plantes), del manteniment de l’espai i d’avisar amb motiu de les reparacions que calia fer, fos al fuster, a l’electricista o al tècnic que havia d’arreglar la màquina d’escriure. El dietari testimonia com es van resolent les dificultats del dia a dia i fa referència a materials que aleshores eren d’ús normal i que ara ja són gairebé relíquies del passat: un aparell de fer còpies, un tinter de tinta xinesa, goma aràbiga “en polvo”...

- Fets divertits com és el de portar un gat per eliminar les rates. O fets curiosos i que a hores d’ara poden semblar inversemblants: el tancament de la biblioteca perquè és el sant o l’aniversari de membres de la família reial espanyola (tot això abans del període de la República, és clar).

- La manca d’urbanització de la plaça on es troba ubicada la sala de lectura, cosa que hi dificulta l’accessibilitat quan plou molt. Aquest fet contrasta amb l’alegria amb què es rep la notícia de l’asfaltatge i la il·luminació del recinte, fet que creuen que ajudarà a incrementar el nombre de lectors. Una plaça on sovint passen coses que tenen la seva repercussió a la biblioteca, com la celebració de les festes de la República, amb gegants i nans; ballades de sardanes i altres actes festius.

- La climatologia (el dietari descriu dies amb tempestes fortíssimes en què a vegades se’n va la llum i cal usar espelmes). Les notes escrites parlen del fred intens d’alguns dies, perquè any rere any sembla que no hi ha manera que s’arregli la calefacció, la qual cosa comporta treballar “amb l’abric posat”. “Recordo als monjos [de l’] Edat Mitja –escriuen les bibliotecàries- en llurs scriptorium i celdes queixant-se de fred.”

- Les activitats que organitzen: la Festa del Llibre, les activitats per als infants, les conferències... Ressalten en aquest sentit les conferències de Jaume Serra i Húnter, Carles Riba i J.V. Foix, aquest darrer presentat per “un jove Amat-Piniella”. També hi ha referències a altres conferències en altres indrets de la ciutat: la del mateix Amat-Piniella o la de Pompeu Fabra (les dues al Centre Excursionista de la Comarca del Bages). Fabra, abans de la seva conferència, visita la biblioteca, acompanyat del mestre Albagés.

- Altres visitants destacats a la sala de lectura són l’arquitecte Jeroni Martorell, Leonci Soler i March, “acompanyat de filles i nétes”, el bisbe de la República del Salvador, bibliotecàries de diferents biblioteques i dos professors de Madrid que queden tan admirats de la sala de lectura manresana que diuen “Ahora lo comprendo todo” (segons la bibliotecària, es refereixen a “la qüestió regional que ha portat l’Estatut”).

- Les bibliotecàries deixen constància de les seves visites a l’Ajuntament, però també a les cases de Joaquim Sarret i Arbós i de Leonci Soler i March. Queden meravellades de la biblioteca d’aquest darrer (repartida en cinc o sis habitacions) i d’un dels seus tresors: una edició del Quixot “impresa sobre delgadísimas hojas de corcho”. Aquestes dues insignes personalitats manresanes van efectuar diverses donacions de llibres a la biblioteca.

- L’anotació de fets polítics d’interès general: la mort de la Reina Maria Cristina, la cerimònia de condecoració de les banderes del Bruc, a la plaça d’Espanya, amb la visita dels Reis, “que no tuvieron tiempo para visitar la Biblioteca”, la proclamació de la República –moment en què alguns alumnes reclamen la retirada del quadre del rei-, la visita del president Macià i la commemoració de les Bases de Manresa, l’aprovació de l’Estatut, les vagues generals (que fan incrementar la presència d’obrers a la Biblioteca), les revoltes anarquistes, els Fets del Sis d’Octubre, el 19 de juliol del 36, els Fets de Maig del 1937, o la celebració d’un consell de guerra a l’Institut el desembre del 1939 (els condemnats a mort eren executats al Camp de la Bota)

- El recull de diferents notícies de Manresa, com el funeral de l’arxiprest de la Seu, Dr. Alabern; l’incendi de la fàbrica d’alcohols de Baldomer Casas (14/6/1930); el concert d’Arthur Rubinstein al Kursaal; la radiació a la plaça de l’Ajuntament del discurs d’Alcalá Zamora... Però també diverses activitats de la vida cultural i festiva.

- L’interès primordial a atendre el lector adequadament, que parteix de la premissa que més important que les xifres d’usuaris és la qualitat del servei a oferir: “Les estadístiques ens diran [el] nº de lectors i de llibres. Les nostres observacions personals tretes de les relacions amb els lectors ens diran la resta; la més interessant, qualitat i no quantitat”. Una Biblioteca que –escriuen- “em recorda les reunions que en el segle XVIII hi havia en els salons francesos”.

- El recull d’opinions d’alguns usuaris, entre elles el comentari ben especial d’una “dona del poble que s’enterneix veient llegir als infants”, els quals, afirma, “Aquests sí que arribaran a saber, nosaltres no llegíem, no teníem tanta ocasió”.

La Guerra

El dietari del període de la Guerra Civil és un testimoni de primera mà del dia a dia d’una ciutat de rereguarda, que en un temps convuls intenta fer vida normal malgrat totes les vicissituds que la contesa provoca.

Al dietari es poden resseguir les diferents fases de la guerra. Així, en uns primers moments de relativa preocupació, un comentari de la bibliotecària expressa la seva sorpresa per la temàtica dels llibres triats pels lectors, que no té gaire a veure amb la situació problemàtica del país. També s’hi reflecteixen les tensions amb les autoritats municipals per voler retirar de la sala llibres considerats contrarevolucionaris.

Posteriorment es ressalta la contínua demanda d’obres de medicina i d’infermeria a mesura que el conflicte avança, o l’interès pels llibres de geografia, relacionats amb l’afany per conèixer els escenaris dels fronts de combat, o bé els relatius a les revolucions francesa i russa, per part dels estudiants de l’Institut.

En la darrera fase de la guerra, el dietari traspua la tensió de les relacions amb els comandaments militars i sanitaris, quan l’Institut es converteix en hospital per a soldats ferits al front i algunes de les dependències de la biblioteca són ocupades. També s’hi reflecteix la constant convocatòria de lleves: “Aquesta nova lleva ens deixarà sense lectors”, s’hi pot llegir.

Concepció Balanzó, directora de la Biblioteca, que havia estat malalta durant un any, descriu com troba de canviada la sala arran de la seva reincorporació: “Com esperava trobo el públic molt canviat; metges, sanitaris, soldats... I d’altra part falten molts dels antics lectors habituals que han estat cridats a les lleves”.

Un altre aspecte que cal destacar és la referència minuciosa a les alarmes antiaèries que es produeixen i les evacuacions corresponents cap al refugi. Tot i que la majoria van ser falses alarmes, el document registra el dramatisme del primer bombardeig a la ciutat per part de l’aviació franquista, el 21 de desembre de 1938.

Davant la imminent entrada de les tropes nacionals a Manresa, el dietari deixa de redactar-se i, de fet, la biblioteca com a tal no es tornarà a obrir fins vuit mesos després del final de la guerra, el setembre de 1939, en una situació completament nova, en què la llengua emprada serà exclusivament el castellà.

Les bibliotecàries

És de justícia destacar la gran tasca que van dur a terme les bibliotecàries d’aquell temps; és per això que cal conèixer –i reconèixer- els seus noms: les directores Pilar Bertran, Concepció de Balanzó i Maria Carme Benavent i les auxiliars Emília Fernández, Concepció Múnera, Olga Kirchner, Maria Candelària Cugueró, Helena Blanco, Maria Riera i Teresa Boada. Totes elles van fer un treball immens, absolutament professional, preocupades com estaven per donar resposta sempre a les demandes dels usuaris, per inversemblants que aquestes fossin, desplaçant-se a Barcelona si les necessitats del servei ho requerien, malgrat les creixents dificultats del transport, que es van agreujar quan, avançada la guerra, ningú no els va oferir allotjament i les negociacions entre les diferents institucions van fer perillar alguns dies l’obertura de la sala de lectura.

L’activitat de la biblioteca segons Maria Cugueró

Maria Cugueró, bibliotecària de la Biblioteca Popular de Manresa des del maig de 1937 i fins a final de la guerra, va publicar el 1938 el llibre Què podria ésser una Biblioteca de referència a les Populars de Catalunya.

En aquesta obra, referint-se a la sala de lectura de la capital del Bages, Cugueró escriu el següent text, que ens permet conèixer encara més el servei que la institució va oferir aquells anys i els interessos dels seus lectors:

“La biblioteca de Manresa té una activitat intensa. De la lectura de les seves memòries es dedueix que està íntimament relacionada amb la vida de la població. No serveix únicament de passatemps, sinó que és un element indispensable als estudiants i als obrers per a la solució de problemes professionals; això fa que hi hagi relació entre la lectura i la professió del lector i en general amb els interessos de la població, cosa que no succeeix en les biblioteques on la gent només va a distreure’s. Veiem per exemple que no passa dia que no siguin consultades obres de Geologia i indústria tèxtil, degut a la proximitat de les mines de Súria, Cardona i Berga, que juntament amb les fàbriques de teixits constitueixen la indústria d’aquesta població. Altres proves de la relació entre els lectors i la biblioteca són l’interès que des del 14 d’abril es despertà per la Història de Catalunya i pels problemes socials, i el fet que els intel·lectuals no en restin allunyats, sinó al contrari, la considerin com el punt de reunió (fins han demanat una sala per a ells sols).

Els lectors característics d’aquesta biblioteca són obrers i estudiants.

VARIANTS DE L’ORDRE DE PREFERÈNCIA

Obres generals.‑ L’ascens gradual d’aquesta secció és que els estudiants consulten cada dia més l’[Enciclopèdia] Espasa.

Ciències socials.‑ El lloc habitual d’aquesta secció és el vuitè. L’ascens sobtat del 1931 és degut als fets del 14 d’abril, però no té durada. A la sala de lectura sempre es reflecteixen d’una manera més viva, però més superficial, els fets exteriors; en canvi, en préstec els gustos del lector evolucionen més lentament i més segura (des del 1931 ha ocupat el cinquè lloc).

Filologia.‑ La nova organització de Catalunya no ha despertat gaire interès per aprendre el català.

Ciències pures.‑ Els estudiants consulten molt aquesta secció. Les obres de Geologia no passa dia que no es consultin, degut a la importància que per a aquesta població tenen les mines de Súria, Cardona i Berga.

Ciències aplicades.‑ A Manresa la indústria principal és la fabricació de teixits, per això aquest part del 6 és la més consultada.

Belles Arts.‑ Aquesta secció veiem que pujà els anys 1932-1933, però no és que s’hagués llegit més, sinó que hi hagué més afició a mirar làmines.

Literatura.‑ El 1931 baixà, perquè els esdeveniments polítics despertaren l’interès per altres matèries.

Història i Geografia.‑ Ha despertat sempre molt d’interès: als estudiants, per a redactar treballs de classe, i al públic en general, pels llibres de biografies i viatges. La importància que tingué els anys 1931-32 fou deguda a l’adveniment de la República i a l’Estatut, que despertà un interès extraordinari per la Història de Catalunya.”