Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

Notes biogràfiques sobre Jaume Creus

Tota la documentació d’aquest web prové de la col·lecció particular de Jaume Creus i Ventura. Dissortadament, però, només se n’ha conservat una part de la que ell guardava (vegeu “29 carpetes salvades de l'oblit”).

Jaume Creus i Ventura (Vilassar de Mar, 1885 - Barcelona, 1975) fou un industrial i polític català. Seguí la tradició familiar del negoci tèxtil de borres, que el tenia ubicat a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona.  Creus és una persona força desconeguda (no es coneix cap estudi sobre la seva trajectòria), malgrat que era íntim amic dels presidents Macià i Companys i malgrat les seves estretes vinculacions amb polítics i intel·lectuals rellevants de l’època republicana (Joan Casanovas, Ventura Gassol, Josep Irla, Pau Casals, Josep Trueta, Rovira i Virgili, Batista i Roca, etc.). Ell era un dirigent destacat d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Estat Català.

Fa poc temps, el manresà Joan Esculies publicava a “La Vanguardia” unes notes inèdites de Joan Alavedra que, entre d’altres, coses, afirmava que Francesc Macià es va assabentar de la proclamació de la República per part de Lluís Companys quan es trobava, justament, al domicili de Jaume Creus (carrer d’Aldana 3, de Barcelona) i es preparaven per dinar. Aquestes notes de Joan Alavedra també recollien informacions molt interessants sobre el paper de Jaume Creus en l’enterrament del president Macià: ell facilità una caldera gran que hi havia a Casa de Caritat –d’on n’era vocal del Patronat- per a embalsamar Macià; fou un dels tres testimonis d’aquest embalsamament; parlà amb els membres del govern per saber què se n’havia de fer del cor de Macià i feu portar una creu de Casa de Caritat per posar-la a l’habitació mortuòria.


Molt amic de Macià i de Companys

L’amistat de Creus amb els dos presidents havia de ser molt estreta. Segons Josep M. Jordà i Capdevila, a la casa que Jaume Creus tenia a Sant Bartomeu de la Quadra (en el terme municipal de Molins de Rei), s’hi va refugiar Francesc Macià quan era perseguit per la dictadura de Primo de Rivera i Lluís Companys durant els bombardeigs franquistes.

Les cartes que publiquem en aquest web evidencien l’amistat que hi havia entre Lluís Companys i Jaume Creus. Companys comença la primera epístola que s’ha conservat dient-li: “Estimat amic: He rebut la vostra carta, content de saber noves de amic tan estimat com vós....”. I l’acaba així: “... Molt satisfet sempre de anar sabent vostres notícias. I rebeu una estreta de mà efusiva, de bon amic”. Al seu torn, Jaume Creus li expressa la seva estima i la seva fidelitat en diverses ocasions. Sens dubte, la més explícita és la que li fa arribar el 17 de juliol de 1936, quan el general Franco s’havia aixecat amb armes contra la República: “Estimat President i amic: Només quatre mots per dir-vos, que com sempre estic al vostre costat i a les vostres ordres, encara que estigui un bon xic disgustat, això no vol dir completament res, un avís vostre és una ordre per aquest [que] vos aprecia”. Una fidelitat que repeteix el 28 de desembre del mateix any (“Avui us dic el mateix que us deia en la meva del 17 de juliol i que us he dit sempre, a les vostres ordres, President... No vinc perquè me faig càrrec de la vostra feina, però un avís vostre n’hi ha prou per a que sigui al vostre costat”) o l’abril de 1938: “... si me teniu de menester ja sabeu que només teniu de manar, puix sempre he estat al costat dels Presidents de la Generalitat ...”.

Un fragment d’una altra carta, datada l’octubre de 1938, evidencia aquesta estreta relació, que les circumstàncies de la guerra forçosament van fer minvar: “No vinc a visitar-vos per no fer-vos perdre un temps per vós preciós, encara que per mi fóra una gran satisfacció poder fer les xerrades d’avans. Però què voleu fer-hi, paciència, i de totes maneres, volgut President, ja sabeu que me teniu a les vostres ordres i que en mi teniu un amic incondicional”.

Enric Pérez Farràs, en les seves cartes, també parla sempre de Jaume Creus com un gran amic: “Muy agradecido a sus ofrecimientos, tanto más cuando sé que son sinceros, por ser hechos por un amigo que lo es de verdad.”

Com s’ha dit, Jaume Creus va ser vocal del Patronat de la Casa de Caritat i Maternitat. En aquest web podrem veure alguns documents relacionats amb aquest càrrec.

Sabem també que el 1934 va ser nomenat caporal del Sometent del Pla de Barcelona; que era soci de la Societat Catalana de Geografia, soci dels Amics de l’Aeròdrom Canudas i, des del 1907, soci del Centre Excursionista de Catalunya (el 1957 se li lliurà la medalla d'or de l'entitat).

 

A l'exili dues vegades

Després dels Fets del Sis d’Octubre de 1934 es va haver d’exiliar, primer a Marsella i després a Perpinyà. Tornà a Catalunya després de les eleccions del 16 de febrer de 1936 i l’aprovació del decret d’amnistia.

Com hem dit, sabem que tenia una gran amistat amb Rovira i Virgili i el doctor Trueta. Segurament en la resta de la documentació perduda, en les carpetes “R” i “T” hi devia guardar documents d’aquestes dues personalitats. Com també és probable que a la carpeta de la lletra “M” hi hagués correspondència amb Francesc Macià.

El 1939, Jaume Creus s’hagué de tornar a exiliar a França. La seva dona, Josefa Goig i Vert, va ser represaliada per les autoritats franquistes. Segons les estudioses Julia Cabaleiro i Elena Botinas, un informe de l’alcadia l’acusava de “separatista”, de fer propaganda a favor d’Estat Català, estar relacionada amb el ministre de Justícia González Peña –fet que ella va desmentir categòricament- i d’haver passat a França poc abans de la finalització de la guerra. La casa “Can Creus” de Sant Bartomeu va ser incautada per les autoritats franquistes. Finalment, el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Barcelona li va imposar una multa de 3.000 pessetes i 3 anys i un dia d’inhabilitació per a càrrecs polítics i sindicals. En el mateix expedient de responsabilitats polítiques hi figurava el nom del seu marit, Jaume Creus, que es trobava “en ignorado paradero”, al qual condemnava a la multa de 5.000 pessetes i 8 anys d’inhabilitació per a càrrecs polítics i sindicals i 8 anys de relegació a les possessions del Nord d’Àfrica.

L’”ignorado paradero” de Jaume Creus era França (Marsella, Montpeller i Saint-Girons). El març del 1945 l’historiador Antoni Rovira i Virgili li adreça una carta a Montpeller, en què li respon a una proposta que li havia presentat Creus: “Em sembla molt encertada la vostra idea de restituir col·lectivament a la terra catalana les despulles dels exiliats que, havent-hi nascut, han mort en altres terres. Teniu raó, amic Creus, no podem oblidar els caiguts en l’exili. Ells també tenen dret a la repatriació. Quan s’ha vist de prop la tragèdia de morir lluny de la pàtria, com l’hem vista a la meva família, encara es comprèn més l’obligació moral que ara tenim els catalans de restituir a la terra pairal els cossos dels éssers volguts”.

Durant aquests anys d'exili fou delegat a França de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

El seu amic, Lluís Willaert i Garcia, acabava una necrològica que sobre ell va escriure al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya amb aquestes paraules: “Amb en Jaume Creus i Ventura desapareix un gran patrici de Catalunya, testimoni directe d’una de les etapes més intenses de la nostra història”.