Valoració històrica dels textos (Relació de l’exclaustració de 1909 i crònica del convent de Santa Clara)

Marc Torras i Serra
Director de l’Arxiu Comarcal del Bages

Un dels càrrecs habituals a les institucions de les èpoques medieval i moderna –consells municipals, monestirs, convents, etc.-, i que actualment encara es manté en alguns llocs, era el de cronista. La seva funció era la de deixar per escrit els fets més importants que havien passat o havien afectat directament a la institució o la comunitat per tal que en quedés constància per a les futures generacions. El resultat eren volums amb textos breus ordenats de manera cronològica i entrats per la data del fet ocorregut on es narrava tot allò que podia ser d’interès o havia afectat a la comunitat.

Aquest seria el cas dels dos documents que es transcriuen en aquest web, la Relació de la exclaustració ab motiu dels successos de la setmana tràgica del mes de juliol del any 1909 y peripècies que vàrem passar i la Crónica 1922-1958. Consueta del Monestir de Religioses Dominiques de Nostra Senyora dels Àngels y de Santa Clara de Manresa.

Ambdós textos van ser fets per monges del propi convent. Tot i que no sabem quines van ser les successives autores dels textos, hem de suposar que podria tractar-se de la subpriora o de l’arxivera, tot i que també és probable que alguna altra monja hagués rebut l’encàrrec de dur la crònica del convent.

Cal observar que, lògicament, la major part dels dos textos estan escrits en català prefabrià. Només els darrers fulls del segon text, la part escrita a partir de 1939, està escrita en castellà. D’altra banda, cal advertir que en diversos moments hi veiem aparèixer comentaris i valoracions de caràcter educatiu o moralitzant, lògicament, d’acord amb el què se suposa que hauria de ser la ideologia de les successives redactores. Aquests comentaris, però, no desdiuen ni treuen importància a la qualitat i interès històric del contingut dels textos.

En el primer text, la narradora ens parla de com els fets de la Setmana Tràgica van alterar la vida quotidiana del convent i les vicissituds que van passar les monges. En resum, el nucli de la narració descriu els fets que van des del dia 29 de juliol, quan les monges van marxar del convent, fins al 3 d’agost, quan hi van tornar, i ens explica el periple de cinc dies que les monges, totes juntes o en grups, van fer per les cases del barri i per Viladordis fins a acabar acollides per les famílies de les monges manresanes, tret de la subpriora i tres monges més que van anar a Sant Salvador de Guardiola, la subpriora, concretament, al mas Calvet, propietat del seu germà, Leonci Soler i March.

Atesa la descripció viscuda que es fa dels fets, cal suposar que el text va ser escrit pocs dies després que aquests haguessin passat i que es va escriure expressament fora del cos o volum que correspondria a la crònica del convent amb la voluntat de poder esquivar les limitacions imposades per les característiques habituals de les entrades de les cròniques –textos breus d’un o pocs paràgrafs. Així, en fer un text separat i sense limitacions d’espai preestablertes, la redactora podia descriure d’una manera més detallada els fets que havien viscut el convent i les seves monges, alhora que també hi podia afegir totes les valoracions i altres comentaris de caràcter moralitzant que considerés oportú.

Aquesta llibertat de redacció, fa que en resulti un text interessant per al coneixement d’uns dies que van trasbalsar la vida reglada i monòtona de la comunitat. Alhora, cal remarcar que, més enllà dels fets directes que van afectar al convent i les monges, el text també ens dóna algunes dades sobre com es va viure la Setmana Tràgica a un sector concret de la ciutat, el barri de Santa Clara i la Culla i, també, a Viladordis. De la mateixa manera, ens permet saber que, un cop acabats els fets i tranquil·litzada la ciutat, les monges de Santa Clara van acollir al seu convent a les monges de l’Ensenyança i a les Caputxines, mentre es refeien els seus convents destruïts en part pel foc.

La importància d’aquest text, doncs, rau en el fet que en ser una memòria gairebé de caràcter personal, detalla fets que no es poden trobar descrits en la documentació de caràcter oficial que s’ha conservat i que tampoc apareix en les diverses cròniques periodístiques de l’època. Aquest seria el cas de les notícies sobre les diverses cases i masos que va acollir i amagar les monges, l’actitud de la gent del barri davant dels fets que estaven succeint o la bona relació que, tal i com es desprèn de la narració, les monges tenien amb els seus veïns.

El segon text, i d’acord al que el seu nom indica, s’adiu més al concepte de crònica o de dietari, atès que de manera predominant a través d’entrades breus s’hi expliquen els diferents fets que van influir, afectar o alterar la vida quotidiana del convent entre els anys 1922 i 1958. Tret de pocs casos que comentarem, la major part de les entrades, lògicament, fan referència a fets vinculats directament o indirecta a la vida religiosa de la comunitat. Així, s’esmenten actes i celebracions religioses en motiu de la mort o l’elecció del Papa i de bisbes o es parla de visites al convent tant del bisbe de Vic com de predicadors, missioners i d’altres personalitats i dignitats eclesiàstiques o de civils que eren de pas per Manresa. En aquest aspecte, i arran de la sol•licitud d’un claretià, cal destacar la notícia del record de la visita d’Antoni M. Claret, l’any 1850, quan va passar per Manresa de camí cap a Sallent.

A la crònica també es parla de les professions de fe de les noves monges, així com de les malalties i la mort de les monges del convent o d’alguns dels seus familiars, com és el cas dels funerals, l’any 1926, de la monja Josefina Soler i March, sufragats pel seu germà Leonci i que van ser un esdeveniment ciutadà, atesos els vincles familiars de la finada. Segons el text la capella de música de la Seu va cantar durant els funerals, l’església va quedar plena i hi va haver gent que els va haver de seguir des del carrer.

Així mateix, hi trobem notícies de donacions de mobles i objectes litúrgics, de diners o d’altres béns mobles per a ús de les monges i el convent. En la majoria dels casos es fa constar els noms de les persones o famílies benefactores que feien les respectives deixes, algunes de les quals, lògicament, eren familiars de les monges o fidels vinculats al convent.De la mateixa manera, l’encarregada de fer la crònica va deixar constància de diverses obres o adquisicions que van comportar millores de la vida quotidiana de les monges i del convent. Així, llegim que l’any 1925 es van muntar unes calaixeres noves, que el 1926 es va refer la instal•lació elèctrica del convent, o que el 1928 es va instal•lar una nova cuina econòmica.

Igualment, podem indicar que en diverses ocasions es parla de la festa de sant Domingo i de la benedicció de l’aigua, fent referència a la festa de les monges i del barri que començava el dia 3 d’agost, vigilia del sant, quan es beneïa l’aigua del pou que hi havia davant del convent, adossat a la primera casa que hi havia a l’esquerra, pujant per la carretera des de la ciutat.

Amb tot, a banda d’aquestes entrades habituals en podem destacar d’altres que podríem qualificar com d’extraordinàries on es fa referència a fets curiosos, tant de la història del convent com de la ciutat. Aquest seria el cas d’una entrada de l’any 1924 on s’explica que en el moment de l’exclaustració dels frares mínims, l’any 1835, aquests van deixar diversos objectes litúrgics a les monges de Santa Clara per a que els els guardessin i que, prop de 90 anys després, les monges encara els conservaven fins a aquest any 1924, quan els van retornar al convent de mínims de Barcelona. Igualment, podem esmentar el text on s’explica l’accident que va patir Leonci Soler i March el 16 de juliol de 1925, en caure d’una alçada d’un pis i mig en un muntacàrregues de Barcelona, fet del qual no hem trobat que se’n tingués constància.

En la mateixa línia, i centrant-nos en el període republicà, caldria fer esment del desgavell que es va viure el mes de maig de 1931, quan durant tres dies (del 13 al 15) van córrer rumors que es volia cremar convents i la crònica ens explica que, atemorides, algunes de les monges van anar a refugiar-se a cases de familiars i a la vivenda del capellà, el primer pis d’una de les cases del davant de l’edifici del convent. Igualment, podríem esmentar una altra notícia, aquesta d’interès ciutadà, on es parla de l’explosió de dues bombes, la nit del 9 al 10 de desembre de 1933, que van afectar el transformador elèctric de prop del convent dels Caputxins i, també, van trencar alguns vidres del convent. Per últim, dins d’aquest mateix període històric es pot fer referència a les anotacions que ressenyen algunes de les noves disposicions de la República que van afectar directament a la vida del convent, com seria la de l’any 1932 que obligava al convent a pagar la contribució per primera vegada, o la que va comportar que l’any 1933, en morir una de les monges, el seu cos s’hagués d’enterrar al cementiri municipal, en comptes de fer-ho al cementiri del convent, com havia estat costum fins llavors. Amb tot, els paràgrafs més interessants d’aquesta crònica són els que fan referència al moment de l’inici de la guerra civil i als fets que es van viure els dies 21, 22 i 23 de juliol de 1936.

En una narració més extensa del que és habitual a la resta de la crònica, la monja que ho escriu ens explica d’una manera molt viscuda que el dia 21 van començar els aldarulls a Manresa i ens detalla com, per por a l’actuació dels revolucionaris, les monges van anar abandonant el convent per amagar-se a cases de parents o amics dins de Manresa. Només hi va haver quatre monges –una de les quals estava malalta i impossibilitada-, que es van refugiar a la casa del capellà, a l’altre costat del carrer, davant de convent. Després d’un dia de relativa calma, el 23 de juliol aquestes quatre monges van ser localitzades pels escamots dels revolucionaris, que es van endur pres al capellà, i elles van quedar confinades a la casa. El text explica com el mateix dia un grup armat les va obligar a obrir les portes del convent i el grup va entrar a l’església i als edificis i dependències del convent i ho van regirar tot amb l’excusa de buscar armes amagades. El resultat en va ser una primera destrossa i saqueig de mobiliari –litúrgic o no- i dels béns del convent.

Només al final, gràcies a la intervenció de la Creu Roja que es va endur la malalta i una monja, es va poder avisar a la guàrdia civil, que es va presentar davant la casa del capellà i es va endur les dues monges que encara hi estaven mig empresonades i les van acompanyar a un lloc segur.

Val a dir que, un cop descrits els fets del 21 al 23 de juliol de 1936 la narració ja passa al 4 de juny de 1939, amb una única entrada en català, mentre que la resta ja és en castellà.

Sens dubte, el més destacable del període de la postguerra serien les notícies que ens dóna sobre com al llarg del 1939 i els primers anys de la dècada dels 40 la comunitat es va anar refent dels estralls de la guerra i dels donatius que van rebre, en metàl·lic o en béns mobles de caràcter litúrgic per a l’ús del convent.

Cal indicar que gràcies a algunes de les entrades d’aquestes donacions podem saber durant algun moment del període de la guerra l’edifici del convent va ser utilitzat com a presó.

A banda de les donacions, a la crònica també hi consta com el convent va recuperar part dels béns i patrimoni que, per diferents vies, es va poder salvar durant la guerra. Així, trobem referències al retorn d’un quadre, possiblement barroc, amb la representació dels sants patrons del monestir, i al retorn de carpetes, llibres i pergamins alguns dels quals havien estat salvats del saqueig, segons diu el text, pels antiquaris de la ciutat. Amb tot, el gruix de la documentació del convent va ser retornada per l’arxiver municipal, mossèn Valentí Santamaria, i segurament hauria estat salvada en els primers dies de la guerra i posteriorment custodiada pel personal de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya. En un altre aspecte, un altre retorn molt apreciat per la comunitat va tenir lloc el novembre de 1941 i va consistir en les restes de monges que des d’inicis de la República havien estat enterrades al cementiri municipal.

Lògicament, els dos textos ressenyats són molt més rics en detalls que no pas el que hem exposat en aquests breus resums. Com a mostra d’això, podem dir que, per exemple, els textos ens permeten conèixer una mica com estava formada la pròpia comunitat. Així, veiem que moltes de les monges eren d’origen manresà, atès que tot sovint es parla dels parents manresans que les visiten o que les acolliran quan els fets les obliguen a sortir del convent. Val a dir que alguns d’aquests parents són cognoms il•lustres de la ciutat (Batlles, March o Soler i March). Igualment, uns altres detalls rics d’interès que ens ofereixen els textos serien els que fan referència a com era el barri a les primeres dècades del segle XX, com, per exemple, que la col•lecta dels burots era a la carretera de Viladordis, l’actual carrer de Santa Clara, a l’alçada del carrer del Peix, o els noms d’algunes de les cases, o dels seus estadants, més properes al convent.

Com a resum, i com ja hem anat indicant, podríem dir que aquests dos textos són un recull de fets ocorreguts que es consideren importants per al convent i dels quals, en conseqüència, se’n deixa constància per escrit per a que les futures generacions els puguin conèixer i recordar. Lògicament, de tots aquests fets que cal recordar els dos més importants són els que van impactar més en la vida del convent, atès que van arribar a posar en perill la supervivència de la comunitat i, fins i tot, la mateixa vida de les monges que en formaven part. Per això, és lògic que les successives narradores dediquessin més espai a la descripció dels fets de la Setmana Tràgica i a les vicissituds dels dies de l’inici de la guerra civil.

Per a acabar, doncs, volem constatar que encara queden molts documents i moltes narracions i textos de totes les èpoques, inèdits i de gran interès, guardats i conservats per particulars (persones, famílies, institucions, etc.), com és el cas d’aquests dos textos del convent de Santa Clara. Per aquesta raó cal remarcar la importància de l’aparició i publicació de narracions com aquestes, que ens ajuden a conèixer uns moments molt puntuals, però alhora cabdals, de la història de la nostra ciutat. Per això, cal agrair al propietaris d’aquests textos, que formen part del nostre patrimoni comú, que en facilitin la seva difusió i coneixement, atès que, amb aquest gest, ajuden a enriquir el coneixement del nostre passat amb noves visions i noves perspectives sobre els fets ocorreguts.