Documents INÈDITS
de Lluís Companys
i Carme Ballester

Informe del consolat alemany sobre els Fets d'Octubre del 34 (traducció)

 

Consolat General d’Alemanya a Espanya
Nr. 812/34
Indiqueu aquest codi si se us demana
Barcelona, 8 d’octubre de 1934
 
 
Contingut: el Cop d’Estat a Catalunya
Arran del telegrama número 10 del dia 8 d’octubre
 
El dia 5 d’octubre es va declarar la vaga general a Barcelona com a protesta per la formació del govern de dretes a Madrid i, especialment, contra el nomenament d’Anguera de Sojo -titllat d’extremista monàrquic- com a Ministre. La vaga també va estendre’s a tots els serveis públics. A les 11 del matí el trànsit estava paralitzat del tot. La vaga va transcórrer de manera ordenada perquè tenia l’aprovació del govern català, que temia per la continuïtat dels privilegis de Catalunya i, especialment, per la “Ley de Contratos de Cultivo” després de les declaracions de l’antiautonomista Gil Robles. El proveïment d’aliments per a la població estava garantit.
 
El dia 6, a les parets de les cases i a les cantonades es va penjar una crida d’Alianza Obrera, l’organització que agrupava tots els grups de treballadors d’extrema esquerra. Aquesta crida contenia protestes contra el “Cop d’Estat de la CEDA” (Concentración Española de Derecha Autónoma)” [sic] i reclamava la formació d’una República catalana independent. Si això no es produïa mitjançant el President de la Generalitat, Companys, Alianza Obrera actuaria pel seu compte. A causa d’aquesta insistència, i segurament també seguint els consells dels seus companys de govern, els líders del grup separatista Estat Català, Dencàs i Gassol [sic] a 6 a les 8 del vespre, Companys va proclamar Catalunya com a Estat independent dins d’una República federal espanyola, després que durant la tarda s’haguessin repartit armes entre la població de forma general i poc ordenada, és a dir, no només als separatistes.
 
 
Al Departament d’Afers Estrangers a Madrid
L’encarregat d’assumir la formació del nou govern per a Espanya havia de ser l’anterior President del Govern, Azaña, que durant les últimes setmanes havia estat a Barcelona. Pel que he pogut esbrinar d’un polític local, un partidari i amic d’Azaña, aquest s’hauria reunit el dissabte a les 5 de la tarda amb membres importants del seu partit, Izquierda Republicana, per discutir sobre la situació política. En aquesta reunió hauria explicat que el confident de Companys, Lluhí -cap de la Conselleria de Justícia catalana-, li hauria fet arribar el requeriment de fer-se càrrec de la constitució del govern. No obstant això, hauria rebutjat aquesta tasca en considerar que era una empresa inútil. Així i tot, sembla que més tard ell mateix hauria parlat amb Companys. Ara mateix creiem que s’amaga a Barcelona.
 
Just després de la proclamació de l’Estat independent català, Companys s’hauria dirigit al comandant de les tropes emplaçades a Barcelona, el general Batet, amb el requeriment que aquestes es posessin a les seves ordres. La resposta de Batet hauria estat negativa. Sigui com sigui, a les 10 del vespre, l’exèrcit –amb el suport de la Guàrdia Civil i d’una part de la policia catalana que havia canviat de bàndol- va avançar contra el govern català. Per la seva banda, el govern català, per la ràdio, va cridar tots els catalans a la resistència armada. Es van muntar nombroses barricades i es van produir violents enfrontaments al carrer, que haurien causat moltes baixes entre les tropes. Els edificis de la Generalitat i de l’administració local, on romanien els membres del govern, foren assetjats i bombardejats amb artilleria.
 
El dia 7 d’octubre, a les 6 del matí, la Generalitat va rendir-se. Companys va manifestar que volia evitar que es vessés més sang. Els membres de la Generalitat foren traslladats, juntament amb els funcionaris de l’administració, al vaixell “Uruguay”, fondejat al port de Barcelona, on s’havia de dur a terme el Consell de Guerra. El Conseller de Governació, Dencàs, va aconseguir fugir.
 
A tot Catalunya fou proclamat l’Estat de Guerra. El general Batet es va proclamar comandant en cap i va amenaçar d’aplicar mesures draconianes a tothom que fes ús de les armes, mostrés resistència contra l’autoritat pública, etc. No obstant això, durant el dia 7 d’octubre encara van continuar les lluites al carrer. A l’interior de la ciutat els revoltats encara pogueren resistir a les barricades fins a la nit del dia 8.
 
Malgrat que ara els mitjans de transport ja tornen a funcionar i els barris perifèrics de la ciutat tenen el seu aspecte habitual, als barris situats a la vora del port encara es produeixen tiroteigs, que provoquen que de tant en tant s’interrompi momentàniament el trànsit. Per reforçar les tropes emplaçades aquí ha arribat un batalló de la Legió estrangera. Malgrat aquests contratemps, però, l’exèrcit és l’amo absolut de la situació. A la resta del territori català, on també s’han produït disturbis, la situació encara no és clara.
 
El coronel d’intendència Jiménez Arenas fou nomenat cap en funcions de la Generalitat, i el coronel Martínez Herreros fou nomenat alcalde en funcions. El fins llavors “Delegado Especial de la República”, Carreras Pons, s’encarregà de l’administració interna (Governació) (anteriorment assignada a Dencàs). Aquest fins llavors s’havia encarregat de comandar la part de la policia de Barcelona que estava subordinada al govern de Madrid.
 
Fins al moment el Consolat General no ha rebut notificació de perjudicis per als interessos alemanys. Lamentablement, el cuiner del vaixell “Ajax” fondejat aquí, Ortwin Thurau -que desobeint les ordres del capità va abandonar la nau el dia 6 d’octubre- ha resultat greument ferit en un tiroteig.
 
També s’ha produït una incidència amb una bandera: mentre la tripulació estava ocupada en els treballs de bord, sense que ningú se n’adonés, algú va arrancar el banderí amb la creu gammada dels dos vapors de la línia de Neptú, l’”Àjax” i el “Sírius”. Un grup d’aproximadament 30 persones va recórrer la ciutat amb les dues banderes, però van ser envoltats per oficials a les proximitats de la Caserna d’Artilleria situada prop del port. Aquests van prendre’ls les banderes i les van lliurar de nou als oficials dels dos vaixells alemanys. Abans que el Consolat General s’assabentés d’aquest incident, el comandant de marina es va disculpar telefònicament i va comprometre’s a prendre mesures de seguretat.
 
Pel que hem pogut constatar, una gran part de la població va condemnar des d’un principi el comportament de la Generalitat. Després de produir-se el dolorós fracàs del Cop d’Estat, es critica especialment la mala valoració de les relacions de poder feta pel govern derrocat i es lamenta la pèrdua de prestigi del catalanisme que n’ha resultat.
 
Si ens preguntem pels motius que van fer que el President de la Generalitat, Companys, des de la seva posició externa de poder, fes aquest pas que, ja des d’un principi, es veia que era arriscat, cal posar èmfasi en el fet que no existia cap amenaça immediata per a la independència catalana ni per a la posició de la Generalitat. Altrament, aquesta havia consolidat considerablement la seva posició gràcies a tot un seguit d’èxits enfront del dèbil i indulgent govern de Samper. Encara que Companys hagués temut que les seves especials aspiracions toparien amb més dificultats amb aquell govern central –més de dretes- acabat de constituir, no hauria creuat el Rubicó sense l’existència de pressions externes. Aquestes pressions provenien del comportament dels extremistes d’esquerra d’Alianza Obrera; el 6 d’octubre Companys només podia escollir entre unir-se a l’Alianza o bé actuar d’una altra manera i perdre el lideratge. Finalment, també l’haurien empès a fer aquest últim pas les notícies sobre els disturbis a Madrid, el fet que després de mesos de preparatius hi hauria un gran nombre de catalans autonomistes i separatistes armats per donar suport a la Generalitat i la suposició que el comandant de les tropes, el general Batet, un català, romandria al seu costat.
 
La negativa de Batet, la seva ràpida actuació, juntament amb la deserció d’una gran part de la policia catalana, va portar finalment al ràpid fracàs de l’aixecament. Ha quedat clar que, gràcies a una millor disciplina i armament, les escasses forces armades de què disposava Batet van ser molt superiors a les masses incitades políticament, molt superiors en nombre, que hi havia al darrere de la Generalitat.
 
Encara no és possible un pronòstic sobre les conseqüències dels últims esdeveniments. Cal esperar si, tal i com és de preveure, a Catalunya també es produeix un gir cap a la dreta amb la contribució de la Lliga Catalana. Per als interessos alemanys, una evolució d’aquest tipus fóra benvinguda, ja que de la Lliga, més aviat conservadora, en podem esperar més comprensió vers Alemanya, que no en el cas dels anteriors partits de govern d’extrema esquerra i dels seus representants.
 
L’Ambaixada Alemanya a Madrid ha rebut una còpia d’aquest informe.