Documents INÈDITS
de Lluís Companys
i Carme Ballester

Carme Ballester narra la detenció de Lluís Companys en un manuscrit inèdit trobat a Amsterdam



Josep Alert i Joaquim Aloy

 

La segona esposa del president de la Generalitat deixà escrit el record de l’arrest del seu marit per part dels nazis.

La documentació trobada procedeix del fons del berguedà Josep Ester, que va contribuir decisivament a fer possible que les autoritats alemanyes concedissin una indemnització a Carme Ballester, poc abans de la seva mort.

Gràcies a memoria.cat aquest document veu ara la llum per primera vegada

 

I. La detenció de Companys vista per la seva esposa, un document d’un gran valor testimonial II. El procés per aconseguir una pensió per a Carme Ballester, un  llarg camí cap a la justícia

Escrit per la mateixa Carme Ballester

Redactat el 1969, tres anys abans de la seva mort

“Amb les metralletes a la mà i apuntant al meu marit i a mi mateixa”

En conèixer la notícia de la mort de Companys va perdre el coneixement

La darrera carta de Companys va donar a Carme Ballester “la raó de viure”.

Lluís Companys: "tinc una fe absoluta en la victòria dels aliats"

Gairebé 30 anys després de l'afusellament de Companys

Estreta col·laboració entre Franco i Hitler

Múltiples esforços dels republicans a l'exili

Boicot de l’Espanya franquista

"No puc demanar als botxins jo mateixa el certificat de defunció"

Els arxius són “ultra secrets”

Una detenció contrària a les lleis internacionals

Vivint dels ajuts dels amics

La possible intervenció de Willy Brandt a favor de Carme Ballester

 

 

 


I. La detenció de Companys vista per la seva esposa, un document d’un gran valor testimonial

L’execució de Lluís Companys és un dels episodis clau de la història de Catalunya. Objecte de polèmica, la figura del president de la Generalitat –criticat i qüestionat fins aleshores des de diferents sectors- acabaria adquirint una nova dimensió que el convertiria en símbol de la repressió sobre tot un poble. Naixia d’aquesta manera la figura del president màrtir que, a través d’una mort digna i heroica, es convertiria en un element de consens. Per sempre més, el record de la seva detenció i afusellament –fruit de la col·laboració entre els règims de Hitler i Franco- passaria a formar part de la memòria històrica col·lectiva.

 

Escrit per la mateixa Carme Ballester

Des del seu exili a la Bretanya francesa fins a l’execució al castell de Montjuïc, el relat del procés que portà Lluís Companys a la mort ens ha arribat a través de diferents testimonis –directes i indirectes- i ha estat recollit a l’obra de diversos historiadors, especialment Josep Benet[1] i Josep Maria Solé i Sabaté[2].

Tanmateix, mai no havíem pogut veure cap document que expliqués directament aquests fets i que fos escrit de puny i lletra per la mateixa Carme Ballester, la segona esposa del president Companys. Aquest text manuscrit el vam localitzar a l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis [Institut Internacional d’Història Social] d’Amsterdam i es fa públic ara per primera vegada.

 

Redactat el 1969, tres anys abans de la seva mort

Carme Ballester és una figura decisiva en la reconstrucció dels fets. No tan sols presencià la detenció del seu marit i el seu nebot per part d’agents de la policia de l’exèrcit alemany[3], sinó que tractà inútilment d’aconseguir-ne la llibertat els dies immediatament posteriors. Els seus esforços no evitaren que, al cap de catorze dies d’haver estat detingut, el president de la Generalitat fos lliurat a la policia franquista i conduït a la frontera espanyola. Impotent, resignada i sola, Carme Ballester hagué de romandre a França, on més endavant -com explica ella mateixa al manuscrit inèdit- s’assabentaria per la ràdio que el seu marit havia estat afusellat a Barcelona.

Al cap de 29 anys de la mort de Lluís Companys, el 13 d’abril de 1969 Carme Ballester va deixar escrits els records de la detenció del seu espòs. Greument malalta i en una situació econòmica precària, la vídua del president de la Generalitat demanà a les autoritats alemanyes una pensió com a familiar d’una víctima del nazisme. La necessitat de documentar els seus antecedents va portar-la a redactar –tres anys abans de morir- un manuscrit en què recordava, segons les seves pròpies paraules, “aquells temps tan dolorosos” que, sens dubte, foren els moments més amargs de la seva vida. A la carta que acompanya aquesta declaració, ella mateixa confessava patir “fatigues nervioses que dec evitar per ordre dels metges”.

 

“Amb les metralletes a la mà i apuntant al meu marit i a mi mateixa”

Redactada en primera persona, aquesta declaració de Carme Ballester és, malgrat la seva sintaxi, un testimoni únic, dotat d’enorme valor. El text evoca el moment precís en què, el 13 d’agost de 1940, “dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys” van irrompre al domicili del matrimoni Companys a La Baule, “amb les metralletes a la mà i apuntant al meu marit i a mi mateixa”, i en què, després d’escorcollar la casa i endur-se’n els diners que hi havia[4], “els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!”.

En la seva declaració, l’esposa de Companys recorda que, tot i estar aterrida, just l’endemà de la detenció -després d’esbrinar el parador del seu marit-, aconseguí d’infiltrar-se a la Ville Caroline, on estava detingut. Ballester relata com, arran de la seva insistència, els soldats i oficials alemanys “per fi van dir-me que sí que el meu marit estava allí, però res a fer: jo no el veuria”. Tanmateix, quan havia perdut tota esperança i estava a punt de marxar, “veig quatre soldats encascats; al mig hi havia el meu marit, que el traslladaven a un altre lloc”. Carme Ballester va córrer cap a ell, “però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora”. En aquell moment va cridar-lo i ell “es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: ‘fuig d’ací!’.”  Tal com ella mateixa explica, aquesta seria la darrera vegada que veuria el seu marit.[5]

 

En conèixer la notícia de la mort de Companys va perdre el coneixement

El relat continua amb els posteriors escorcolls al seu domicili, a la recerca de diners i documents. “Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia”, explica Carme Ballester. Aquests escorcolls anaren acompanyats d’una amenaça explícita: si no col·laborava tot facilitant-los allò que buscaven, no podria salvar el seu marit.

Tal com recull el relat -després de passar uns dies prostrada al llit, en què “ja no vaig tindre forces de reacció”-, Carme Ballester es va assabentar que el president estava ingressat a París, a la presó de la Santé. Dies després va rebre una carta de Companys. A la missiva, el seu marit li comunicava que el traslladarien a Espanya i li demanava que no defallís.

Quan encara no havia transcorregut un mes de la detenció, el 16 d’octubre de 1940, en assabentar-se per la ràdio que el seu marit havia estat afusellat el dia abans, va perdre el coneixement i va haver de ser assistida per uns veïns. Gairebé per aquelles mateixes dates –recordava la vídua del president a la carta que acompanyava el manuscrit - “Himmler es trobava a Madrid per organitzar la policia espanyola”.

 

La darrera carta de Companys va donar a Carme Ballester “la raó de viure”.

Les darreres línies de la declaració de Carme Ballester fan referència als esforços que –per exprés desig del seu marit abans de morir- va haver de fer per tenir cura del seu fillastre, Lluïset, ingressat a França i afectat per una malaltia mental.

A tall de conclusió, Carme Ballester va escriure que, malgrat aquestes adversitats, “encara he sobreviscut i, pel damunt de tot, [he pogut] mantenir la dignitat”. Abans de finalitzar la seva declaració, la vídua del president de la Generalitat confessava que encara conservava la darrera carta que li escriví el seu marit abans de morir, la qual “m’ha donat la raó de viure”. Es tracta de la coneguda missiva de Lluís Companysque finalitza amb aquestes paraules: "Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies, puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar, doncs, el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."

 

Lluís Companys: "tinc una fe absoluta en la victòria dels aliats"

En una carta  que acabaria sent premonitòria -escrita cinc mesos abans de ser executat, conservada a Amsterdam i fins ara inèdita-, Lluís Companys assegurava a Jaume Miravitlles: Jo, igual que tu, tinc una fe absoluta en la victòria dels aliats. No és possible que els valors morals de la humanitat siguin trepitjats. Per damunt de tot, cal respondre amb la confiança, l’optimisme enèrgic, la serenitat tranquil·la, segura, i la resolució ferotge. Importa una cosa: la victòria. I França l’obtindrà, i amb França el món civilitzat”.[6]

Després de la mort de Companys, Carme Ballester tindrà lligams amb la resistència francesa: col·laborarà amb dues organitzacions clandestines contra l’ocupació alemanya i ajudarà a protegir ciutadans jueus, accions per les quals serà distingida -almenys- amb dues medalles. Això no obstant, fins als darrers anys de la seva vida no rebrà cap mena d’ajut oficial.

II. El procés per aconseguir una pensió per a Carme Ballester, un  llarg camí cap a la justícia

La documentació referent a Carme Ballester localitzada a Amsterdam proporciona pistes sobre el llarg procés que va comportar que aconseguís la indemnització com a vídua d’una víctima del nazisme per part de les autoritats alemanyes.

 

Gairebé 30 anys després de l'afusellament de Companys

El 27 d’agost de 1970, al seu domicili de la rue de la Pompe, a París, Ballester va rebre una carta signada per l’advocat François Herzfelder. El text era concís: “Tinc el plaer d’informar-vos que he obtingut per a vós una decisió favorable del Servei alemany competent. Donant completa satisfacció a la demanda que vaig presentar en nom vostre, us han estat acordades les sumes màximes previstes per la llei alemanya per a les pensions de viduïtat [...]”.

En el moment de llegir la missiva, Carme Ballester comptava 71 anys. Estava greument malalta i passava per dificultats econòmiques. Feia gairebé trenta anys que el seu marit, amb qui s’havia casat en segones núpcies, havia estat  afusellat al castell de Montjuïc, sota l’acusació de “auxilio a la rebelión”. Feia tot just setze anys que, víctima d’una tuberculosi, havia mort Lluís Companys i Micó –Lluïset-, fill del primer matrimoni del seu marit, afectat per una esquizofrènia aguda, de qui ella s’havia fet càrrec per exprés desig del seu espòs.

 

Estreta col·laboració entre Franco i Hitler

En ple franquisme, la decisió de la República Federal Alemanya (RFA) d’indemnitzar la vídua de Companys no tan sols implicà que es reconegués oficialment que el president català havia estat víctima del nazisme, sinó també el fet que la seva detenció i afusellament havien estat possibles gràcies a l’estreta col·laboració entre les autoritats espanyoles i el règim hitlerià. Dies després d’haver estat confirmada la notícia, el Consell Nacional Català feia públic un comunicat en què afirmava: “Les autoritats democràtiques alemanyes han acceptat una responsabilitat pel tort fet pels Nazis. És un ferm precedent per a exigir responsabilitats al Govern Espanyol per l’afusellament del President de Catalunya”.

 

Múltiples esforços dels republicans a l'exili

La concessió d’una pensió a Carme Ballester representà la culminació d’un seguit d’esforços per part dels cercles republicans a l’exili, que utilitzaren els seus recursos i les seves xarxes de contactes per fer possible que la legislació alemanya emparés un cas dotat d’una alta càrrega simbòlica. Entre aquests esforços, un paper essencial correspongué a Josep M. Batista i Roca –membre del Consell Nacional Català (CNC), que va convèncer Carme Ballester perquè demanés els ajuts a què tenia dret- i la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), que posà a disposició de la vídua de Companys el lletrat François Herzfelder. Amb seu a París, aquesta organització tenia com a secretari general el berguedà Josep Ester i Borràs, supervivent de Mauthausen i dirigent de la CNT. Anys després de la fi de la II Guerra Mundial, la FEDIP aconseguí que les indemnitzacions del govern alemany per a les víctimes del nazisme i les seves famílies fossin també d’aplicació als supervivents i vídues dels republicans catalans i espanyols. Aquesta reivindicació topà inicialment amb la negativa de les autoritats alemanyes, fins que una sentència del Tribunal Suprem de Colònia eliminà els obstacles que s’hi oposaven.[7]

D’acord amb el programa d’ajuts de la República Federal Alemanya, la demanda de Carme Ballester comportà l’obertura d’un expedient administratiu per part de l’Estat de Renània del Nord-Westfàlia, amb la referència Geschäfts-Zeichen 56-ZK:780.312. Una part de la documentació que aleshores es generà es conserva actualment a Amsterdam, a l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis [Institut Internacional d’Història Social], concretament al fons personal de Josep Ester. Pràcticament tota la documentació que oferim en aquest web en procedeix. L’anàlisi d’aquests documents –inèdits gairebé tots ells- permet resseguir el llarg camí que conduí a un acte de reparació històrica.

 

Boicot de l’Espanya franquista

La necessitat administrativa de documentar les circumstàncies de la mort del president Companys per donar curs a la demanda de Carme Ballester topà amb el boicot de l’Espanya franquista, contrària no tan sols a qualsevol gestió que pogués dignificar el record del president màrtir, sinó també a rescatar de l’oblit els vincles que en el passat havia tingut amb el règim nazi. Aquesta posició contrasta amb la de les autoritats alemanyes del moment. En sintonia amb el clima polític sorgit després de la guerra i amb l’assumpció col·lectiva de responsabilitats per part de la nova classe política, l’administració de la República Federal permeté l'accés a aquella documentació que pogués servir per resoldre amb fonament de causa la demanda de Carme Ballester. Així, s'incorporaren a l’expedient no tan sols antics informes emesos pel consolat alemany a Barcelona durant l’etapa de la II República, sinó també propaganda clandestina sobre l’afusellament de Companys, generada per l’oposició al règim franquista. És el cas d’un full volant editat pel Front Obrer Revolucionari Català Antifeixista (FORCA), vinculat al POUM, que descrivia les darreres hores de vida del president, a qui qualificava de màrtir.

 

"No puc demanar als botxins jo mateixa el certificat de defunció"

El 13 d’abril de 1969, a la carta que acompanyava el manuscrit esmentat, la mateixa Carme Ballester es planyia amargament de no tenir cap certificat de defunció del seu marit, ja que “mai me van notificar la seva mort”. Al mateix temps, es lamentava: “no puc demanar als botxins jo mateixa el certificat de defunció.”

Dies després, Josep Arolas, exiliat a París, s’adreçava per carta a un funcionari judicial de Barcelona amb qui tenia amistat, tot demanant-li la partida de defunció del president Companys.“No sabemos en qué cementerio está, pero el nincho [sic] tiene el nº 7182”, deia la missiva, que assegurava que la vídua del president “se encuentra en pésima situación económica.”

 

Els arxius són “ultra secrets”

El 9 de gener de 1970 l’ambaixada alemanya a Madrid es queixava que Les autoritats espanyoles no donen absolutament cap informació sobre aquest afer, ja que no els interessa recordar que aquest assumpte es va portar a terme conjuntament amb els alemanys.La mateixa font assegurava que “els expedients relatius a personalitats de primer nivell com el Sr. COMPANYS no estan als arxius, sinó que són ultra secrets i no hi poden accedir els funcionaris. No hi ha dubte que la sentència no inclou cap menció al lliurament del SR. COMPANYS per les autoritats alemanyes. Segons declaracions de persones competents, no figura a les actes del judici.”

 

Una detenció contrària a les lleis internacionals

Malgrat aquests entrebancs, la demanda de Carme Ballester seguí el seu curs. Les gestions que es portaren a terme permeteren documentar que la mort de Companys havia estat el resultat d’una detenció contrària a les lleis internacionals (per la seva condició de refugiat, estava acollit a la Convenció de Ginebra) i sense seguir cap procediment d’extradició. Així ho reconegué  el 19 de març de 1969 el Ministeri d’Afers Exteriors de França, a través de l’Oficina de Protecció de Refugiats i Apàtrides.

En la mateixa línia, mesos després el Ministeri d’Excombatents i Víctimes de Guerra certificava que el president de la Generalitat “va ser internat el 20 d’agost de 1940 a la presó de la Santé, a París, i lliurat a les autoritats alemanyes el 27 d’agost de 1940”. [8] Aquesta declaració resultaria cabdal, ja que comportava reconèixer que el president català havia estat víctima del nazisme i, per tant, que la seva vídua tenia dret a una restitució per part de les autoritats alemanyes.

 

Vivint dels ajuts dels amics

Fins aleshores, Carme Ballester havia hagut de viure d’ajuts diversos. En deteriorar-se la seva salut, una subscripció impulsada per Manuel Viusà i Josep Saumell –membres del CNC- permeté recaptar fons i efectuar diversos pagaments regulars.[9] Un cop confirmada la notícia que la seva demanda havia estat acceptada, el 24 d’octubre Ballester va escriure als amics que l’havien auxiliada per informar-los que, a partir d’aleshores, renunciava a l’ajut econòmic que periòdicament li enviaven. “Això [la nova situació] em permet d’adreçar-me a tots aquells bons amics entre els quals figureu i que tan generosament m’han ajudat fins a la data, i de dir-los que ara endavant no caldrà més que segueixin prestant-me llur suport”.[10] Segons el testimoni d’Enric Roig –exdelegat de la Generalitat a París-, la vídua de Companys lliurà un rebut a cadascun, per deixar constància de la seva gratitud.[11] Al cap d’uns dies, Carme Ballester adreçava una carta a Josep Ester per agrair-li també l’ajut prestat.

Segons Josep Benet, altres ajuts que la vídua Companys rebé durant el seu exili a França procediren de personalitats com l’esposa del president Vincent Auriol –amb qui tenia amistat- i del mateix general De Gaulle, per intervenció del ministre André Malraux.[12] Enric Roig relata que, en alguns moments, la situació econòmica de Carme Ballester la portà a veure’s obligada a fer tasques domèstiques, a causa de la precarietat de la seva feina de dependenta a comissió en una merceria de París, que no sempre li proporcionà uns ingressos regulars ni cap mena de cobertura de seguretat social.[13]

La vídua del president Companys només pogué gaudir de la pensió un any i mig. El 7 de març de 1972, a l’edat de 72 anys, Carme Ballester moria a l’hospital Ambroise Paré de Boulogne. Vuit dies més tard seria enterrada al cementiri de Saint-Mandé (París), al costat de Lluïset. Tant la seva mort com el seu funeral passaren pràcticament desapercebuts. El 3 de març de 1998 les restes d’ambdós foren traslladades al panteó familiar del cementiri de Montjuïc. Des de llavors, reposen al costat de la sepultura de qui fou el president de la Generalitat.

En saber-se la mort de Carme Ballester, el butlletí de l’Assemblea de Catalunya, editat a París, publicà una nota en què afirmava: “La seva vida a l’exili és representativa de les privacions i enyorances i sofrences que, després de la guerra, viuen tots els exiliats”.[14]

 

La possible intervenció de Willy Brandt a favor de Carme Ballester

Entre les personalitats a les quals els cercles d’exiliats van recórrer en auxili de Carme Ballester figura l’històric dirigent socialdemòcrata Willy Brandt. El 12 de març de 1969 Josep M. Batista i Roca escrivia a Josep Ester: “A través d’un amic comú tinc manera d’informar Herr Willy Brandt, el Ministre d’Afers Exteriors d’Alemanya Occidental, d’aquest afer a fi de que rebi amb atenció la petició que reberà [sic] de la part de França. Caldria sobretot fer-li comprendre el cas excepcional de què es tracta, el fusellament [sic] del President d’un país, únic cas ocorregut durant la passada guerra.” 

Vuit mesos després, el 5 de novembre, Josep Ester escrivia a Willy Brandt, que feia tot just unes setmanes havia estat nomenat canceller de la RFA. Ester –que signà com a antic deportat a Mauthausen- s’adreçà al flamant canceller com a “company de lluita antifeixista”, tot recordant-li les seves simpaties per l’Espanya republicana. “El nom d’aquesta refugiada espanyola per qui ens interessem no us és, certament, desconegut, ja que es tracta de la vídua de Lluís COMPANYS, l’antic President de la Generalitat de Catalunya que, capturat a França el 13 d’agost de 1940 per la Gestapo i la Falange fou, menyspreant totes les lleis internacionals i sense el corresponent procediment d’extradició, lliurat a Franco, que el féu afusellar al fort de Montjuïc, a Barcelona, el 15 d’octubre de 1940.”, diu la carta de Josep Ester, que unes línies més avall indica que Carme Ballester –que “viu a París, sola, sense recursos”- està “greument malalta”  i “té realment una gran necessitat de ser socorreguda”.

El 23 de desembre Josep Ester rebé un missatge de la Cancelleria. Tot i que, d’acord amb les lleis federals, el canceller no podia intervenir en aquest assumpte, s’informava que la petició havia estat reenviada al ministre de l’Interior de Renània del Nord-Westfàlia, amb el prec de “abordar les vostres preocupacions”.

El 21 d’octubre de 1970, quan Carme Ballester ja havia obtingut resposta positiva a la seva petició, Ester es va tornar a posar en contacte amb el canceller per informar-lo que la indemnització havia estat concedida i agrair-li la seva gestió. “Creiem que aquesta notícia us complauria i ens ha semblat adient de comunicar-vos-la”, diu la carta, la qual afegeix: “Entenem perfectament la vostra situació en aquest assumpte. Tot i així, no volem deixar d’agrair-vos el fet d’haver-vos pres la molèstia de fer arribar vós mateix la nostra carta a les autoritats competents de Renània-Westfàlia; estem convençuts que això haurà accelerat la solució desitjada.”

 

 


 

[1] Josep Benet. El president Companys, afusellat. Edicions 62. Barcelona, 2005.

[2] Josep Maria Solé i Sabaté (director): Lluís Companys. President de Catalunya (vols. I i II). Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2006.

[3] Tal com explica Josep Benet, la detenció de Companys anà a càrrec de la policia dependent de l’exèrcit alemany (Geheime Feld-Polizei) i no pas la Gestapo, que en aquelles dates encara no operava oficialment en territori francès. (J. Benet, El president Companys, afusellat, Edicions 62, Barcelona, 2005, p. 207). Això no obstant, de manera recurrent, s’atribueix a la Gestapo l’arrest del president de la Generalitat

[4] Segons una declaració jurada, signada per la mateixa Carme Ballester amb motiu de la tramitació de la seva pensió de viduïtat -i que reproduïm en aquest mateix web-, durant el primer escorcoll es van endur una càmera fotogràfica, uns prismàtics, equipatges amb efectes personals i 70.000 francs. D’aquesta quantitat, els mateixos ocupants van retornar-ne 5.000, en constatar la manca de recursos de la dona del president de la Generalitat.

[5] Això no obstant, segons Josep Benet, Carme Ballester cada dia “anava amb bicicleta de casa seva a Ville Caroline [...] amb l’esperança de veure’ls [al seu marit i al seu nebot], tot i que fos de lluny, a l’hora que permetien als presos passejar pel jardí. Una vegada aconseguí de veure el seu marit. I aquest, en veure-la, li envià un bes amb la mà, com encoratjant-la a mantenir-se serena.” (J. Benet, El president Companys, afusellat, p. 191).

[6] L’esmentada carta fou redactada en francès, segurament a causa de la censura.

[7] Les autoritats alemanyes van concedir una indemnització a la vídua de Miquel Paronella, militant de la CNT refugiat a França, lliurat a la policia franquista i afusellat a Girona el 20 de juny de 1944. Tal com relata Josep Benet, Josep Ester “encarregà a l’advocat francès assessor de la federació [FEDIP] que tramités immediatament un procediment semblant a l’utilitzat en el cas Paronella, a favor de la vídua de Companys.” (Josep Benet, El president Companys, afusellat, Edicions 62, Barcelona, 2005, p. 401).

[8] Tal com indica Josep Benet, Lluís Companys fou lliurat al policia Pedro Urraca que, acompanyat de militars alemanys, el va traslladar a la frontera d'Hendaia, on el va entregar a les autoritats franquistes (Josep Benet, El president Companys, afusellat, Edicions 62, Barcelona, 2005, p. 203). Adscrit a l'ambaixada espanyola a París, Pedro Urraca Rendueles era un triple agent que es dedicà a cercar i capturar republicans exiliats a França. Urraca -que treballà al servei de les autoritats franquistes, la Gestapo i el règim col·laboracionista de Vichy- fou el principal artífex de la localització i arrest de Companys, a qui efectuà un primer interrogatori a la presó de la Santé (Sílvia Marimon, "L'espia que va detenir Lluís Companys", Sàpiens, núm. 56, juny de 2007, pp. 20-29).

[9] Víctor Castells, El Consell Nacional Català, CNC Edicions, l’Hospitalet de Llobregat, 2005, pp. 233-235. Segons l’autor d’aquest treball, el Govern Basc a l’exili també envià alguns subsidis a Carme Ballester, “abandonada per Tarradellas”.

[10] Lluís Crusellas, “Carme Companys i el seu amarg exili”, Avui, 21 de gener de 1979, p. 6.

[11] Lluís Crusellas, article citat..

[12] “Fou l’any 1968, quan ella tenia una edat avançada, rebé un sobre amb diners de part del general De Gaulle, aleshores president de la República francesa. El gest era fruit d’una gestió que Jaume Miravitlles, en tornar a Europa del seu exili als Estats Units, havia fet prop d’André Malraux -personatge que ell havia conegut a Barcelona, quan ell era comissari de Propaganda de la Generalitat durant la guerra d’Espanya-, perquè l’administració francesa ajudés a la vídua del president Companys”, Josep Benet, El president Companys, afusellat, Edicions 62, Barcelona, 2005, p. 401.

[13] Lluís Crusellas, article citat.

[14] Assemblea de Catalunya. Fulls d’informació, núm 1, París, març de 1972, p. 1.