Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

Requeriments, informes i avals: saber qui és qui

 

La necessitat, per part dels vencedors, de conèixer els antecedents dels vençuts fou una constant durant els primers anys de la postguerra. En altres paraules, es tractava de saber qui era qui, a partir de la informació que es pogués recollir sobre la trajectòria de tots i cadascun dels presoners, detinguts o sospitosos, principalment durant l’etapa de la República i la Guerra Civil. Aquesta informació era essencial: servia de base per decidir la magnitud del càstig que calia aplicar, que podia arribar a desembocar en la pena de mort, a través del camí marcat per la justícia militar.

Al llarg dels anys immediatament posteriors a la guerra, l’Ajuntament de Manresa, com la majoria dels ajuntaments, generà una allau d’informes sobre la conducta i els antecedents de nombroses persones. Firmats pel mateix alcalde o pel regidor en qui hagués delegat, aquests informes tenien diversos destinataris. D’una banda, eren la resposta als requeriments que s’enviaven a les autoritats locals des dels camps de concentració i els batallons de treballs forçats, on estaven ingressats els presoners que havien de ser classificats o reclassificats. D’altra banda, també anaven adreçats als jutjats militars, que instruïen diligències contra aquelles persones que havien estat denunciades, o que ja havien estat classificades dins el grup C (desafección grave), les quals es trobaven a la presó pendents de ser jutjades en consell de guerra.

Segons quin fos el seu contingut, aquests documents podien arribar a decidir el futur de la persona de qui tractaven. Els informes prenien com a base les dades aportades per la Guàrdia Urbana. En part, aquesta es nodria de confidències recollides a través d’informants i delators. Es tractava de persones que tenien algun tipus de relació amb l’informat, per motius de feina, veïnatge, etc. (Vegeu l’apartat Delacions, denúncies i rumors: la força de la revenja). S’hi podia recollir un ampli ventall d’aspectes: la militància política i sindical de l’informat, els càrrecs que havia exercit, els ambients que freqüentava, les persones amb qui es relacionava, la ideologia política, les actituds mostrades en determinades circumstàncies, algun comentari  o expressió sentit en alguns moments, alguna baralla o conflicte, la participació en actes polítics o manifestacions, etc. Fins i tot podien quedar-hi recollides qüestions de la vida íntima, com la convivència matrimonial i les relacions sentimentals.

De manera recurrent, els informes recullen acusacions estàndard, relatives a l’actuació de la persona en qüestió durant la Guerra Civil, i que servien de base per ser classificat com a desafecto grave  o –d’acord amb la legislació en vigor-, per ser jutjat en consell de guerra: formar part del comitè revolucionari o de les patrulles de control, anar armat i fer guàrdies, conduir l’anomenat vehicle fantasma o ser vist al seu interior, participar en saqueigs d’esglésies i convents, mostrar obertament hostilitat envers el Glorioso Movimiento Nacional, etc.  Les acusacions més greus es refereixen a la participació, directa o indirecta, en assassinats a persones de dretes, religiosos o, en definitiva, gent addicta a la causa nacional.

Per intentar contrarestar els informes negatius, els acusats o sospitosos podien demanar els anomenats avals, per mitjà dels quals tractaven d’acreditar bona conducta durant la República i la Guerra Civil. Aquests avals havien de ser signats per persones addictes al règim (sacerdots, militants de Falange, etc.) i es feien arribar als camps de concentració on es classificava els presoners, o bé s’aportaven com a proves en el cas que l’interessat tingués una causa oberta per la justícia militar.