Cens de manresans privats de llibertat
Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

La redempció de penes: una nova forma de feudalisme

 

El greu problema que representà mantenir el volum de població penitenciària més alt d’Europa occidental després de l’Alemanya nazi, portà el règim a adoptar un conjunt de mesures que permetessin alleugerir aquesta pressió sense haver de promulgar amnisties o altres mesures que impliquessin el perdó als vençuts o la renúncia a castigar-los. D’entre aquestes mesures, un lloc destacat correspongué a l’anomenada redempció de penes pel treball.

Inspirada pel jesuïta José Agustín Pérez del Pulgar, la redempció de penes consistí en l’ús com a força de treball d’aquells presos que estaven complint condemna a partir d’una sentència judicial (penats). Justificada pel règim i per l’Església com una obra social d’inspiració cristiana, la redempció –s’argumentava- permetia als presos demostrar el seu propòsit d’esmena, a través del treball i l’obediència, que els feia aptes per formar part de la nova Espanya, un cop rescabalats els danys comesos en el passat i un cop demostrats, per tant, el seu penediment i la seva conversió. Els que s’hi acollissin tindrien dret a un seguit de beneficis: com a norma general, dos dies de treball es commutarien per tres de condemna, es podria accedir abans a la llibertat condicional i es gaudiria de millores en el règim intern de les presons, en aspectes com el menjar i les comunicacions familiars. D’acord amb la gravetat de la condemna, els penats tenien més o menys facilitats per acollir-se a la redempció. Així, els que complien penes lleus podien treballar a l’exterior i tornar a la presó un cop finalitzada la jornada de treball. En canvi, els qui purgaven penes greus o de trenta anys –com era el cas dels condemnats per rebel·lió- havien de treballar, en una primera etapa, en tallers situats al mateix recinte de la presó. El tram final de la redempció era, en tot cas, la llibertat condicional, que representava per als presos recuperar una certa normalitat i refer les seves vides. Els que s’hi acollien eren retribuïts amb dues pessetes diàries. A la pràctica, però, aquest sou de misèria es reduïa a cinquanta cèntims, ja que tres quartes parts del jornal eren manllevades en concepte de manutenció. En el cas que el pres tingués esposa, rebia dues pessetes diàries més, més una per cada fill menor de quinze anys.

El desplegament de la redempció generà un espès entramat organitzatiu al capdamunt del qual hi havia el Patronato Central de Redención de Penas por el Trabajo, organisme dependent del ministeri de Justícia que arribà a concentrar un enorme poder a través del control de la llibertat condicional, de la tutela dels fills menors dels presos, de les colònies i tallers penitenciaris, dels destacaments penals i de la gestió dels ingents recursos econòmics que generava l'arrendament dels reclusos a empreses privades. Els tentacles del patronat arribaven fins a les famílies dels penats, que -a través dels ajuntaments i les juntes locals- percebien els diners que els eren assignats. A la base de tot aquest entramat, hi jugaven un paper clau els capellans de presons, que a través de la confessió i altres mitjans tenien un coneixement individual del reu i del seu entorn familiar, i que, per tant, podien donar fe de la seva voluntat de redimir-se.

Més enllà de la retòrica oficial i de la propaganda que la presentava com la gran obra social de la dictadura, la redempció fou per a l’estat un instrument eficaç, gràcies al qual obtingué importants avantatges:

En primer lloc, funcionà com una vàlvula d’escapament que, per mitjà del progressiu accés a la llibertat condicional i la reducció de penes, contribuí a descongestionar unes presons sobresaturades.

En segon lloc, permeté disposar d’una força de treball abundosa i barata, que –com ja succeïa amb els batallons de treballs forçats- fou ocupada en un ampli ventall de tasques (la construcció, les obres públiques, la reparació i el manteniment d’infraestructures, etc.), algunes de les quals no s'haurien pogut assumir amb una mà d'obra formada per obrers lliures i assalariats.

En tercer lloc, l’estat no tan sols s'estalvià el cost que representava la manutenció de desenes de milers de presos -que passaven a finançar-se ells mateixos a través del seu propi treball-, sinó que, a més a més, el lloguer d'aquesta enorme quantitat de mà d'obra a empreses privades esdevingué un negoci altament rendible, que reportà quantiosos beneficis. Entre 1939 i 1946 aquest sistema va proporcionar més de 22 milions i mig de jornals. Segons l’historiador Harmutt Heine, totes les grans empreses constructores espanyoles es van beneficiar d’aquesta reserva de treball.

I en darrer lloc, al mateix temps que era una eina d'explotació econòmica, la redempció funcionà també com una eina de legitimació del càstig i d’adoctrinament, submissió i control social, no solament dels presos, sinó també de les seves famílies.

L'aprofitament d'aquesta mà d'obra es canalitzà a través d'organismes com el Servicio Nacional de Regiones Devastadas -dedicat a la reconstrucció d'elements que havien quedat destruïts a causa de la guerra- i d'unitats com les colònies penitenciàries militaritzades -destinades a obres públiques, sobretot  hidràuliques, que es realitzaven lluny de la presó- i els destacaments penals: grups de presos en règim de semillibertat que eren contractats per entitats públiques, eclesiàstiques o, sobretot, empreses privades, per fer tasques de reconstrucció d’edificis i equipaments, i que eren ocupats també en línies fèrries i en treballs a les mines.

També hi havia la possibilitat de redimir a l'interior de les presons, a través dels tallers penitenciaris -que eren grups de reclusos organitzats per fer treballs diversos (mobles, arts gràfiques...), o bé a través dels anomenats destinos, que servien per redimir però sense rebre normalment cap retribució: l'economat, la barberia, el forn, la infermeria... Els destinos podien incloure també feines eventuals o auxiliars, com tasques de fontaneria, electricitat, ajudar el capellà, etc.

No tots els penats, però, podien acollir-se a la redempció: quedaven exclosos del sistema els que havien estat condemnats pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, els fugitius, els reincidents i els estraperlistes. Pel que fa a les dones, tot i que no en quedaren excloses, no pogueren beneficiar-se de la redempció en la mateixa mesura que els homes, ja que es considerava que el treball era obligatori i inherent a la condició femenina.

Al llarg del temps la redempció de penes anà evolucionant. Si bé en un principi només es redimia a través de l’esforç físic, la duresa dels treballs que es podien realitzar comportà que molts penats en quedessin exclosos, no tan sols per no complir les condicions físiques, sinó també perquè l’alimentació, la salubritat i la higiene a les presons no eren les òptimes. D’aquesta manera, sorgí una nova modalitat: l’anomenada redempció per l’esforç intel·lectual, que establia que tothom qui obtingués instrucció religiosa o cultural -en graus i cicles diversos- redimiria dies de condemna, per bé que no rebria cap retribució. Tret dels sexagenaris, els reclusos no podien sortir en llibertat condicional o redimir pena  si no rebien aquesta instrucció, amb la consegüent adquisició de certificats per part del capellà i el mestre de la presó. La redempció per l’esforç intel·lectual comprenia també la realització d’altres activitats, com treballs artístics, assistir a conferències, practicar la lectura, etc.