Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Viva Villa!"

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 30-3-1935)

 

Només ens cal seguir la història de les civilitzacions que s’han anat estalonant en el curs del temps, per a observar com és d’universal i de perenne el fenomen de plasmar pels mitjans artístics més expressius a l’ús de cada època i de cada poble, les gestes glorioses dels homes o de les col·lectivitats.

En la prehistòria, les grans fetes de caça eren perpetuades amb pintures rupestres a les parets de les coves. En ésser descoberta l’escriptura –com a mitjà expressiu, superior a les arts plàstiques– els poetes i els historiadors descriuen damunt de la pedra o del pergamí o, més tard, del paper, les heroicitats dels homes de llurs temps i de llurs pobles. Així es crea una èpica literària que permetrà a les generacions posteriors de conèixer les grandeses del passat, ric en experiències i en valors vitals.

Però, a temps nous, mitjans d’acord amb aquest novetat.

Modernament, el cinema és un mitjà expressiu que reuneix totes les valors evocatives de l’escriptura (dimensió en el temps) i de les arts plàstiques (dimensió en l’espai). En conseqüència, les grans gestes dels homes de les modernes civilitzacions, han d’ésser grafiades pel cinema. Altrament, s’exposen a una manca de sincronisme amb aquelles descobertes que el progrés posa a llur servei.

Amèrica –el nou continent, a desgrat de tot– s’ha adonat d’això. Ella no pot tenir una èpica literària, forjada a còpia d’anys i fins de segles, però valent-se del gran desenvolupament de la seva indústria cinematogràfica, està esforçant-se a crear una èpica filmada. La conquesta de l’Oest, tan sovintment cantada, l’enriquiment dels magnats de la indústria i de la borsa i fins a un cert punt el mateix «gangsterisme», són motius aptes per assolir el seu propòsit.

Rússia ha emprat també el cinema com a instrument de creació d’una nova èpica, que, més viva i apassionant, eclipsi tot un pretèrit que els cal superar.

Els ianquis ens han ofert amb «Viva Villa!» un cant a l’epopeia del redreçament de Mèxic, el seu país veí. Ho han fet amb amor i comprensió. Del bandit Pancho Villa, que va posar al servei d’un ideal de llibertat i de justícia la seva vida i el seu esforç, n’han tret una figura simbòlica molt aproximada a la que admiren i veneren aquells camperols mexicans que ell rescatà de l’esclavitud i de la tirania. Potser sí que amb la materialitat que prenen les figures en el cinema, esdevindrà difícil que Villa pugui passar a ésser en el successiu un heroi llegendari. Però qui sap si això, en definitiva, no és un avantatge. El reportar d’un home no solament les qualitats, sinó també els defectes, facilita, si més no, una comprensió intel·ligent i objectiva del passat. I d’això –reconegueu-ho! – no en surt gens mermada la transcendència del paper que l’home ha representat durant la seva vida. És clar que el temps no podrà esborrar mai de l’actuació de Villa, la seva crueltat, els seus mètodes guerrers en tants conceptes inhumans, però tampoc ningú no podrà dir mai que els procediments emprats pel tirà Porfirio Díaz no fossin molt pitjors, per tal com eren esgrimits des del lloc de govern. A una violència cal oposar una altra violència. Villa ho entengué així. ¿Qui podrà desmentir-lo si els fets li van donar la raó d’una forma prou contundent? Villa era un primitiu pujat en l’odi i en la passió per la revenja; era un analfabet sense altra formació que la de saber montar a cavall i disparar el revòlver. Tenia però un gran cor envers els seus companys de dissort i un amor tal vegada inconscient però apassionat per la seva terra, que ell personificava en el camperol oprimit i rebel. Aquest poble fou el que va veure en ell l’encarnació del cabdill. I el seguí d’una manera incondicionada en totes les aventures revolucionàries al crit de «Villa et necessita» i als sons de «La Cucaracha». Aquesta confiança cega els portà a la llarga al triomf. Mèxic recobrà Mèxic. Aquest país disfruta avui d’un règim de justícia social. El film «Viva Villa!» recordarà a les noves generacions mexicanes que fou Pancho qui en posà la primera pedra.

Jack Conway ha construït un film modèl·lic. Un ritme esbojarrat, constantment in crescendo, et capté l’atenció i t’obliga a participar en el goig de l’epopeia triomfal que descriu. Es fa difícil –saborejant aquest gran film– recordar per associació de records aquells altres bells exemplars d’èpica cinematogràfica: parlem de «El creuer Potemkin» i «Tempesta a l’Àsia».

Ha tingut també molta cura en els detalls d’ambientació, en la caracterització dels personatges en els moviments de multituds i a enriquir l’esquema històric i força fidel que ha seguit, d’escenes anecdòtiques molt ben emmarcades en el conjunt de l’obra. Els intèrprets són igualment bons. Villa no hauria pogut trobar un home que l’interpretés millor que Wallace Beery; el qual fa ací una de les seves més grans creacions. Suart Erwin, Fay Bray, Leo Carrillo, Donald Cook, etc..., secunden admirablement.

«Viva Villa!» ens fou projectat en la versió doblada en castellà. A desgrat que es veia en el doblatge un desig de fer ho més bé que en altres ocasions, lamentem sincerament que la millor pel·lícula d’aquesta temporada ens hagi estat sabotejada amb unes veus que fan el mateix que unes barbes postisses: nosa.

J. A. i P.